Del
compositor francès Erik
Satie (1866-1925) se
n'ha dit tant que es fa difícil no
convertir la seva biografia en un reguitzell d'anècdotes més o menys curioses.
Resulta
que
en
el
seu pis ―molt
deixat, es veu―
hi
tenia dos pianos, l'un
sobre l'altre, i
a
més a més col·leccionava
paraigües (més
de cent)
i vestits de vellut, i
solament
ingeria menjar de color blanc, i
detestava el sol, i
duia sempre
un
martell a la butxaca, i
a
l'estrena del ballet «Parade»
el
públic va acabar a bufetades
perquè
a alguns no els va semblar bé que l'orquestra es veiés reforçada
per una màquina d'escriure, dues sirenes de vapor, un bombo de
loteria i els trets d'un revòlver, i...
Tot i així, és
evident que
l'home, com
tot bon bohemi de la seva època, tenia
un punt important
d'excentricitat
i
d'indolència que ja en la seva joventut havia
irritat els mestres
del conservatori que
van acabar definint-lo, musicalment i personal, com a
«inútil».
Però
Messieur
Satie, a
poc a poc, va anar trobant el seu estil característic basat en la
repetició (el minimalisme i
la música d'ambient,
en seran
hereus
directes),
alentint el temps (sovint
deixant-lo
en
suspens fins a límits mai vistos abans). Ni ornaments ni filigranes.
D'altres atribuiran el descobriment d'aquest so tan
personal a
una incompetència tècnica que consideraven evident. I
potser ell mateix no estava gaire en desacord amb aquest punt de
vista: «Tout
le monde vous dira que je ne suis pas un musicien. C'est juste. Dès
le début de ma carrière, je me suis, de suite, classé parmi les
phonométrographes. Mes travaux sont de la pure phonométrique.»
Satie, el fonomètric, també escrivia. Sovint en paperets i lletra minúscula, com Robert Walser. Si fem un repàs als títols de la majoria de les seves obres musicals ens podem imaginar l'essència d'aquests escrits. «Gymnopédies», «Gnossiennes», «Préludes flasques pour un chien», «Sonatine burocratique», «Trois morceaux en forme de poire», «Musique d’ameublement»...
 |
Santiago Rusiñol. El Bohemi,
Erik Satie al seu estudi, (1891)
|
Satie, el fonomètric, també escrivia. Sovint en paperets i lletra minúscula, com Robert Walser. Si fem un repàs als títols de la majoria de les seves obres musicals ens podem imaginar l'essència d'aquests escrits. «Gymnopédies», «Gnossiennes», «Préludes flasques pour un chien», «Sonatine burocratique», «Trois morceaux en forme de poire», «Musique d’ameublement»...
La
versió següent de «Gnosssiene
nº1», es
caracteritza per
l'hipnòtic, tot i que sobreactuat, ball de les les boniques mans
d'Alessio Nanni.
.jpg)
4 comentaris:
Satie és una de les meves debilitats, que els meus nuls coneixements de música no em permeten expressar. M'emociona, em commou i em diverteix.
Satie m'agrada molt. Ser tan personal li va fer amagar altres virtuts musicals. Si no el coneixes és molt bonica la cançó de caabaret "Je te veux". M'agradaria que n'hagués escrit més de gnosiennes, gypnopedies i cançons.
Una abraçada, David.
Satie: un dels meus músics preferits. L'escolto molt.
La impossibilitat per expressar amb paraules el que la música ens fa sentir és un dels exemples més clars de la limitació del llenguatge. Salutacioms, Enric.
No coneixia aquesta cançó, Glòria, i m'ha agradat molt. Sempre havia obviat la música per a cabaret de Satie; greu error, comprovo. Una abraçada.
Doncs ja en som dos, Teresa. Bé, crec que més de dos. Salutacions.
Publica un comentari a l'entrada