dimarts, 26 de març del 2013

Opinions a la carta

Joan Ferraté (1924-2003) va ser professor universitari de llengües clàssiques a Cuba i de literatura espanyola i literatura comparada a la universitat canadenca d'Alberta, a Edmonton. Paral·lelament va fer de traductor i va ser un destacat crític literari. És en aquest darrer camp que va ser una figura pionera, per exemple, fent servir termes propers a l'estructuralisme abans que aquesta escola teòrica s'estengués (amb tots els respectes, no el felicitarem per això), i centrant la teoria literària en el lector, abans que s'inventés allò que es va anomenar estètica de la recepció. La seva obra Dinámica de la poesía és un dels textos de teoria literària més importants escrits en llengua castellana.
A finals dels anys setanta, Ferraté va tornar a Catalunya. No va dubtar mai a analitzar la situació de la literatura i cultura catalanes i, també, és clar, la figura i obra del seu germà. Mantenia la idea que els catalans (els principatins) som mediocres per naturalesa (no patiu, segons ell, no és un terme despectiu) i que no hem tingut mai cultura intel·lectual perquè no l’hem creguda necessària. L'exemple màxim d'aquesta manca d'ambició i tradició cultural el trobem en la nostra literatura medieval, conformada bàsicament per un mallorquí i un bon grapat de valencians.
M'he empassat Opinions a la carta (Barcelona: Ed. Empúries, 1993) en poc més de dues hores i m'ho he passat molt bé. En les entrevistes contingudes en aquest volum, Ferraté expressa repetidament la seva admiració per Carner, Riba, J. V. Foix, Leo Spitzer, Charles Dickens, Jane Austen i Ausiàs March alhora que no s'està de qualificar La pell de brau d’Espriu de llibre «infecte, horrible, repugnant i vomitiu», entre d’altres carxots que va repartint a tort i a dret. Moltes de les opinions de Ferraté són, és clar, discutibles però, situat al marge de la subvenció, és una veu independent com poques que he llegit en català. En aquest sentit, és difícil no estar d'acord amb ell quan descriu les relacions entre política i cultura nostrades, farcides de repartidores, capelletes i doctrines oficials.
I per acabar, una qüestió que Ferraté es pregunta contínuament: què ho fa que els nostres autors no escriguin quasi mai sobre literatura? Les conclusions de Ferraté són impagables, us avanço que l’adjectiu que hi abunda més és analfabets.

12 comentaris:

Júlia ha dit...

Pinta molt bé i tens raó sobre el poc que s'escriu sobre literatura per part dels literats 'nostrats'.

Teresa Costa-Gramunt ha dit...

I si algú que no pertany a cap capelleta, algú d'esperit lliure, escriu de literatura es fa com si no. Sap greu dir-ho, però cada setmana escric sobre literatura amb una certa dignitat sense això tingui cap transcendència. No hi fa res, llevat de deixar constància d'una certa pobresa ambient.

Júlia ha dit...

És que si ens hi fixem els suplements literaris dels diaris 'de casa', em refereixo als més grans i de més difusió han anat molt a menys, abans La Vanguardia tenia el suplement Letras, que ara ja és una barrija-barreja que es diu Cultura, i els dijous l'Avui dedicava moltes pàgines als llibres. I les teles i les ràdios, poca cosa. Fins i tot recordo que fa anys els premis literaris com el Sant Jordi o el d'Honor generaven molta polèmica i ara passen sense pena ni glòria, no sé si sóc jo que tinc manies i em faig vella o és que realment és així. Ara ve Sant Jordi i sortiran tots els mediàtics a vendre llibres, ja fa dies que els promocionen, tot sembla de fireta, no sé si m'explico.

David ha dit...

És un fet incontestable, Júlia, que passava i continua passant. Qui millor que un escriptor podria escriure sobre literatura? En principi sembla que ningú. De fet, es diu que un crític es fa crític perquè no es prou bon escriptor. Generalitzacions a banda, en això estic molt d'acord amb Ferraté.
Pel que fa a les escasses pàgines de crítica literària que apareixen als diaris, digueu-me: quantes d'aquestes crítiques desaconsellen un llibre determinat? La immensa majoria són lloances (d'intencions sospitoses).
I sobre el que dius dels mediàtics, a veure si em sabré explicar jo ara: si faig un cop d'ull als 10 llibres (no dic 20 per no sonar massa pedant) més venuts de qualsevol país, no me'n compraria ni un. Vull dir que entre llibres d'autors mediàtics, best-sellers i obres d'autoajuda cobrim un percentatge molt alt del que es llegeix arreu. I no és el que a mi m'agradaria idealment, però tampoc ho considero excessivament greu. El que és greu és que aquí, els qui vulguin anar una mica més enllà del llibre-negoci tinguin més dificultats que algú que pretengui el mateix a Alemanya, França, Holanda o Gran Bretanya, per exemple.
El tema dóna per molt més que aquestes impressiones maldestres meves, Júlia. Salutacions!

Els teus articles per l'Eco de Sitges que tenim la sort de poder llegir a través del teu blog són una excepció magnífica del problema que exposa Ferraté, Teresa. Certament la pobresa d'ambient hi és, però mai no ha de paralitzar cap iniciativa. Com dius molt bé al teu darrer article, si les motivacions no són fer negoci, no hi ha res que ens empenyi a acceptar segons què ni a acomodar-nos en aquest present (pel que diu Ferraté, també passat) tan mediocre.

Anònim ha dit...

Penso que hi ha una banalització creixent de la literatura: el mercat sempre ha jugat el seu paper, ho sé; però mai s'havia produït una confusió tan gran entre literatura i material de consum. A mi em sembla fantàstic que la gent llegeixi el que sigui: novel·la sentimental, llibres d'autoajuda, fantasia adolescent o mitologia sincrètica; de la mateixa manera que em semblava bé que llegeixin Corin Tellado, Marcial Lafuente Estefanía o "El Caso". Però ara tot passa per la mateixa cosa, i si a algú li discuteixes la validesa de Paolo Coelho, et tiren la cavalleria.

D'altra banda, en aquest nostre país, que deu ser el que més escriptors té per metre quadrat, deu ser també el posseïdor de l'Olimp més ranci. Jo continuo pensant que el Noucentisme ens ha fet molt de mal i la fractura de la guerra i la dictadura han perpetuat mals costums i una estètica puritana.

Júlia, Teresa, David, ens estem guanyant l'infern! Però vénen ganes de llegir Ferraté!

Lior ha dit...

Vicent Alonso va dedicar un article al girigall que es va muntar fa una dotzena d'anys al voltant del Nabí de Carner, avui part del recull d'articles "A manera de tascó", i que descriu, a les acaballes de la "polèmica" i, per tant, amb certa prespectiva. Són bons, diu, els intents de descobrir camins i territoris nous però no desde la prespectiva de negar algunes de les herències rebudes". Bé, en qualsevol cas tenim, com les literatures de l'entorn, una mena de pessebre cabareter literari. Si entre llibre i llibre ens volen muntar numerets, doncs endavant. Som prou grans per autodeterminar-nos, també, literàriament. Malgrat el cert analfabetisme.
Bé, més o menys, que avui he matinat i a aquestes hores no acabo de ser-hi tot. Com alguns escriptors, veges!

Júlia ha dit...

Jo crec que donar les culpes al passat no és un bon sistema i, per altra banda, crec que hi havia més inquietud cultural -amb tots els seus condicionants- fa anys que no pas ara. El menyspreu pel passat o pels que no són de la mateixa generació o pertanyen a d'altres capelletes és molt greu i continua igual, no tan sols en el camp de la literatura, sinó en tots, no es fa 'cultura d'equip' sinó mirar pels 'nostres', en general.

Sobre la frivolització, és un fenomen no només català tot i que aquí, en un país petit, tot s'agreuja per la manca de perspectives, pastís petit i molts a repartir-lo. El tema dóna per a estar-hi hores reflexionant i xerrant, així que paro i ja hi tornarem.

David ha dit...

La banalització afecta tants camps que és lògic que també arribi a la literatura. Tothom entén que el menjar del McDonald’s no arriba ni de bon tros al d’un bon restaurant, però ves per on hi ha qui s’ofèn si li dius que en l’àmbit literari Paolo Coelho és l’equivalent a una hamburguesa barata d’origen dubtós. Pel que fa al nostre Olimp, el primer que cal saber és qui i per què l’ha configurat tal i com el tenim; si el motiu és extraliterari, ja està tot dit. D’en Ferraté ara vull llegir (quan el trobi, que no és gaire fàcil) Provocacions. Crec que promet. Salut, Enric!

A mi les polèmiques em semblen, (segons quines, clar), senyals de bona salut cultural. Tot depèn, és clar, de quin motiu guiï els protagonistes d’aquests “guirigalls”. De fet, trobo a faltar les que de tant en tant apareixen a la premsa francesa, per exemple. Salutacions, Lior.

És que encara que sigui per “superar” el passat, se l’ha de conèixer. És una evidència tan gran que fa vergonya de recordar-la. No dic que per escriure en català avui en dia calgui ser un expert en cadascun dels períodes de la nostra literatura, és clar.
Jo quan comencem amb això del “país petit” arrufo el nas. Som nosaltres que ens fem petits amb tants complexos i rivalitats de saló. I certament, el tema és d’aquells que no s’acaben mai. No hem parlat del paper primordial que té l’escola alhora de crear lectors, que és el principal problema que tenim: no es llegeix, ni bo ni dolent. Salutacions, Júlia.

SU ha dit...

Independentment d'això de la crítica (després m'hi poso), he de dir-vos que els ulls de Joan Ferraté eren d'un blau hipnòtic que t'enxampava des del primer moment.

I, ara ja en matèria, recomanar-vos l'apunt d'una escriptora que en parla i pensa, sobre això dels crítics, i hi toca força, segons el meu parer: http://tinavallescriu.wordpress.com/2013/04/03/entendre-una-critica/

Bones lectures, ara i sempre!

I un petó enoooorme, David.

SU

David ha dit...

Això dels ulls no ho sabia, SU. Totes les fotos que n'he trobat són en blanc i negre.
I moltes gràcies per l'enllaç. L'apunt de la Tina Vallès és brillant, no coneixia el seu blog però el seguiré perquè m'ha agradat molt.
Una abraçada!

SU ha dit...

Gràcies a tu, David!

És el mínim que puc fer! Llegir els teus apunts sempre és un plaer.

Una abraçada!

SU

David ha dit...

Ets molt amable, gràcies.

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...
Related Posts with Thumbnails

GIRONA

GIRONA