«La
meva única malaltia és que en vint anys, en tota la ciutat, només he trobat una
persona realment intel·ligent, i resulta que aquesta persona és un boig.»
Andrei
Iefímitx Raguin és metge en una ciutat petita. Va a l'hospital dues vegades per
setmana, hi visita mecànicament quatre o cinc malalts, deixa la resta en mans
del practicant i, avorrit, se'n torna cap a casa a llegir. Els anys i la manca
de vocació l'han convertit en una mena d'estoic, solitari i insensible al dolor
dels altres. Tot és previsible, res no el sorprèn ni l'afecta. L'home ha de ser
capaç de menystenir el sofriment, assegura. Vanitat de vanitats, doncs. Un bon
dia, però, trenca la seva còmoda rutina tot visitant el pavelló número 6, un
edifici deixat i brut que es troba al costat de l'hospital, on malviuen cinc
interns. Cinc bojos. Allà coneix Ivan Dmítritx Grómov, un home d'uns trenta
anys, molt intel·ligent, que han tancat perquè pateix mania persecutòria, i amb
qui mantindrà una sèrie de converses fascinants en què discutiran sobre la
manera que tenen tots dos de veure la vida. Ben aviat Andrei Iefímitx visitarà
diàriament el pavelló per conversar amb l'única persona del món que no
l'avorreix. No vol saber res de ningú més. El comportament irregular del doctor
preocuparà els seus superiors i coneguts, que al final acabaran ingressant-lo al
pavelló número 6, on poc després morirà.
El pavelló número 6 és una narració que Anton
Txèkhov va escriure el 1892. Es veu que el mateix Lenin va dir que quan va
acabar de llegir aquest relat, va haver de sortir de la seva habitació perquè
tenia por. El gran escriptor Nikolai Leskov va dir que El pavelló número 6
és Rússia. A mi (em repeteixo) em recorda
Kafka, o viceversa, ja no ho sé.
.jpg)
7 comentaris:
Per això Txèkhov sempre sembla tan contemporani.
Andrei Iefímitx Raguin (pel què dius, no he llegit el llibre) em recorda L'estrany de Camus. Una ànima quasi morta?
Com va la quarentena?
Acabo de llegir "La nit de Vàlia", la darrera novel.la escrita per Monika Zgustova. Hi explica una història del gulag que fa tremolar...
A Rússia, no només a Alemanya, també s'hi han donat històries monstruoses.
Tens raó: amb els grans escriptors (és un tòpic, ho sé) passa que el que diuen sempre és actual, Júlia.
La principal diferència respecte a Mersault és que el doctor d'aquest relat acaba adonant-se de com d'errat anava. Reviu just abans de morir.
La quarantena, de moment molt bé, Lior, gràcies. Com que la sensació de tenir poc temps per fer i llegir tot el que vull ja fa anys que la tinc, res no ha canviat substancialment.
És clar que sí, Teresa. En segons quins ambients ha interessat silenciar les atrocitats comeses a Rússia o tan sols fixar-se en les prèvies a la revolució.
Em deixava de dir que d'aquest relat hi ha traducció al català. La van fer Maria Antònia Oliver i Ricard Sanvicente.
Més que l'actualitat i les semblances, a mi m'atrau de la literatura eslava centroeuropea i d'alguns autors de més a l'est aquesta mena de realisme extravagant, a voltes tràgic, a voltes còmic.
En aquest relat en concret, de comicitat, poca; és tot més aviat tràgic. No és el tipus de narració que, en general, es consideraria típica de Txèkhov.
Publica un comentari a l'entrada