Le Ballon Rouge va ser dirigit per Albert Lamourisse l'any 1956 en un París que ja no existeix.
Els qui tenim una certa edat (després tornarem a aquest tema) estem tan acostumats a cercar símbols per tot arreu que se'ns fa difícil veure aquest curtmetratge sense pretendre desxifrar què s'amaga darrere de cada pla. Però si deixem de banda qualsevol interpretació, gaudirem d'un conte meravellós que segurament és del que es tracta.
És vint-i-tres d'abril. Faig quaranta anys. Espero que si d'aquí a quaranta més encara hi sóc, continuï emocionant-me amb pel·lícules com Le Ballon Rouge sense que ni un gram de cinisme me l'espatlli. I potser aleshores, si encara escric en aquest blog, ja hauré aconseguit substituir definitivament la primera persona del plural per la primera del singular, que no fer-ho ja sé que és una pràctica que fa molt lleig i que es pot prestar a males interpretacions.
.jpg)
11 comentaris:
Per molts anys, David!
Vaig veure la peli al cinema, un treball filmic singular, que sé que no agradarà a tots perquè els globus vermells volen de manera poètica com tot el seu calmat argument.
Bona diada i per molts anys!
Que passes un bon dia de Sant Jordi per motiu doble. Felicitats i per molts anys.
Per molts anys, David!
El regal te l'hauríem de fer nosaltres (primera del plural), però ens el fas tu.
Realització a banda, a mi em roben el cor els escenaris. És evident que tinc un problema amb els paisatges desapareguts. Tenen l'ànima dels fantasmes que es neguen a desaparèixer.
Per molts anys!!
Jo també tinc algun dilema entre la primera persona del plural i la primera del singular i deus tenir raó, tinc més edat que tu i... Je m'en fous.
... Moltes felicitats...
Lamourisse no va fer gaire cosa més a banda d'aquest curt, Gemma. Pot agradar o no, com tot, però crec que ha envellit molt bé. Espero que tinguessis un molt bon Sant Jordi.
Espero que tinguessis un molt bon Sant Jordi, Novesflors. A mi, aniversari a banda, és un dia que em posa de molt bon humor.
És com si resseguíssim visualment una de les novel·les de Patrick Modiano, oi, Enric?
No és pas per pedanteria que sovint me'n vaig cap a la primera del plural, potser és per timidesa, vés a saber...
I moltes gràcies a tots!
Lamentablement, conec poc Modiano, però tens raó, David. Té, a més, una gran capacitat de recreació d'ambients, fins i tot d'aquells que no ha conegut. Si no recordo malament, va ser el guionista de "Lacombe Lucien", de Louis Malle.
Una mica tard...però, per molts anys David.
Un peto
Moltes gràcies Madison.
Jo, a Modiano, el vaig començar a llegir deu fer cosa d'un parell d'anys. Tots els llibres que n'he llegit són bastant semblants (excepte potser Dora Bruder) i parlen d'un París que es resisteix a desaparèixer gràcies als records dels personatges d'aquestes obres. Recordes bé pel que fa a la col·laboració amb Malle.
Salutacions, Enric.
Publica un comentari a l'entrada