diumenge, 9 de juny del 2013

La fotografia de Gisèle Freund i Susan Sontag

Una de les conseqüències més evidents de l’extensió absoluta de la fotografia digital és que, de tant com es prem el disparador de la càmera, s'està perdent la capacitat de mirar. El turista ja no és l’únic paradigma d'aquesta inundació de píxels que sovint té a veure una autocontemplació tan desmesurada com superficial. Correm el perill que la memòria de la càmera acabi substituint la nostra. I és que «la fotografia, entesa com a acumulació imparable d'imatges, és un succedani que substitueix el món autèntic amb una pseudoveritat.» Això ho va escriure Gisèle Freund (1908-2000), que de fer fotos en sabia una mica, en un llibre amè i revelador (perdoneu la broma, és per rebaixar el to apocalíptic habitual) titulat Le monde et ma caméra (1970).
Una altra dona d'una força i lucidesa impressionants, que també va dedicar molts anys a estudiar la fotografia, va ser Susan Sontag (1933-2004). A Regarding the Pain of Others (2003), escriu sobre com la profusió d'imatges de guerres ens acaba insensibilitzant a tots davant del dolor dels altres. Sontag, a més a més, desmunta el mite de moltes imatges icòniques del s. xx, que no són altra cosa que el resultat de manipulacions barroeres.
Per acabar, tornem a Freund que conclou el seu llibre afirmant que la imatge és molt més que un simple mitjà de comunicació: a través de la càmera el fotògraf s'expressa a si mateix completament. Al fotògraf no li correspon crear formes, sinó reproduir-ne. En la jerarquia dels artistes, els fotògrafs s'assemblen als traductors. I un bon traductor ha de saber escriure.
Al magnífic blog the daily avalanche hi trobareu l’entrada que a mi m’hauria agradat escriure sobre aquest tema.

13 comentaris:

Allau ha dit...

David, gràcies per la flor.

David ha dit...

És molt més que merescuda.

Lior ha dit...

Sobre el perill que la memòria de la càmera acabi substituint la nostra, la "nostra" és especialment visual; quants dels nostres records o d'aquelles coses del dia a dia que em de recordar les tenim associades a una o vàries imatges? A voltes imatges en moviment. (Com deu ser la memòria d'un cec, se m'acut ara?) Per tant la fotografia troba en la memòria humana un terreny ben adobat. I, en aquest sentit,la memòria ja és en gran part una acumulació imparable d'imatges. Però no s'acaba aquí. A quantes d'aquestes imatges-memòria hi tenim associada la seva/es emoció/ons corresponent/s...? I no només la profusió d'imatges, sinó d'informació en general acaba atordint la memòria i la sensibilitat. Recordes al terme infoxicació?
Mala peça al teler-memòria?

Unknown ha dit...

Sempre m'ha cridat l'atenció que una mateixa fotografia sigui diferent segons qui l'hagi fet. Penso, potser càndidament, que llancem un raig de sensibilitat quan disparem i que, sigui com sigui i el què sigui, d'alguna forma, surt.
Una abraçada, David.

Allau ha dit...

Penso, estimada Glòria, que per això mateix (i malgrat el seu procediment mediat per la tecnologia), la fotografia és considerada un art.

El missatger ha dit...

El desig inabastable de ser una estrella, fotografiant-se en mil banal accions diàries com un Messi qualsevol, seguint la reflexió d'Allau.

No he llegit el llibre de Freund, però el de Sontag està molt bé.La càmera darrerament més que documentar el món el que està evidenciant és el narcisisme implícit en la cultura tardocapitalista.

Salut!

Anònim ha dit...

És evident que la fotografia és la més prostituïda de les arts i potser és la que més necessita (amb excepcions, és clar) d'un context que les valori. Penso en Martin Parr, per exemple (http://enarchenhologos.blogspot.com.es/2012/08/estiu-la-ciutat.html), capaç de manipular fins l'extrem el material fotografiat.

Per la mateixa raó, penso que les fotografies personals prenen sentit en el moment que deixen de formar part del seu autor. Hi has pensat, David?

I com sempre, molt bo l'apunt de l'Allau.

polaroid mental ha dit...

Crec que el fàcil-món-digital ens està portant a una empatxamenta comunicativa total. Tinc els meus dubtes de que el nostre cervell n'estigui preparat, o si més no "actualitzat"

L'art és art, i com a tal, requereix temps de creació-contemplació, tot el demés és pur divertimento.

Molt interesants els llibres i un bon descobriment bloguer.

Teresa Costa-Gramunt ha dit...

Una reflexió molt oportuna, David.
Tota la vida que he anat pel món amb la meva càmara, més o menys bona. La fotografia sempre m'ha agradat i he fet alguna fotografia amb cara i ulls. Però mai no he cregut que aquestes fotografies fossin art, sé recòneixer les fotografies que sí que ho són! Cal distingir l'amateurisme i l'art fotogràfic.

Lior ha dit...

Estic fent un apunt amb alguns poemes de l'últim poemari de Carles Duarte i aquí t'en deixo un tast "fotogràfic".

ALBA AL VESPRE III

Aquesta alba del vespre
és una galeria de retrats d’absents,
una capsa pintada
d’on vas traient fotografies
de tots els qui vas ser.

Quin d’aquests tu que eres
és més a prop dels pètals?,
quin del mar?

En quin dels teus records vas ser més tu?

Sovint un lloc, un nom desvetlla una ombra
on persisties,
però l’onada de la llum s’allunya
i els ulls pressenten l’exhausta plenitud
on el silenci esquinça els límits
entre aquest jo menor tan esquifit
que ja és refugi
i el jo major, immens,
cap a on la vida
incessantment retorna.


Enric, això que les fotografies personals prenen sentit en el moment que deixen de formar part del seu autor, ho pots traduir? Per personals entens les no artístiques, oi? Quan miro fotografies, personals-privades-familiars per entendre'ns, amb les quals no tinc lligam emocional i per tan no tenen sentit personal, com quan buides un pis d'algú que no coneixies i t'hi vas trobant els seus records fotogràfics, és quan puc buscar-li un "sentit artístic", a la fotografia en si o bé fent-me un relat imaginari dels seus protagonistes, doncs no hi tinc lligam de cap altre sentit. Com pren sentit una cosa quan deixa de tenir-ne precisament per qui més setit li va donar? Bé, em sembla que m'entrebanco amb això de deixar de formar part del seu autor.

I pregunto, així en general, quina diferència significativa hi ha entre l'us o mal us, amb la vanalització si ho voleu, de la fotografia i el de la paraula escrita i de les seves conseqüències? Quin és l'equivalent de la pèrdua de la capacitat de mirar, per exemple. Perquè no fa pas tan que s'ha generalitzat l'alfabetització i deunidoret de l'ús que se'n fa.
En fi, les meves disculpes, però servidor és persona de memòria especialment visual i força àvida d'imatges.

Anònim ha dit...

Glòria, dues fotografies fetes per autors diferents mai són iguals perquè hi intervenen diversos aspectes que les modifiquen (tant a la mirada de l'autor com de l'espectador) com la intenció de l'autor, el context, el discurs que genera (en relació al context, a la història, etc.)...

Anònim ha dit...

Lior, tu mateix et contestes. Sense saber-ne la intenció i amb un context diferent canvien el seu significat. Fins i tot, per exemple, unes fotos d'unes vacances d'una família són un record d'un esdeveniment; una col·lecció de fotografies de vacances de diverses famílies posades en context ens estan parlant d'una altra cosa.

David ha dit...

Captar imatges amb una càmera constantment no pot tenir el mateix efecte pel que fa a la nostra memòria que la captació “normal” que, com bé dius, constitueix una part molt important del que recordem. L’abús fotogràfic actual té més a veure amb un narcisisme desbocat, de base, evidentment, comercial que amb una necessitat de captar el moment. I el terme infoxicació està ben trobat, l’agreujant, trobo, és que la gent acaba infoxicant-se tota sola.

Si la fotografia és art, és justament per aquesta mirada diferenciada que el fotògraf és capaç d’imprimir a través de l’objectiu. El que després es vulgui veure en aquella imatge ja dependrà de cadascú. Bé, veig que és el mateix que comenta l’Allau. Una abraçada, Glòria.

Però voler ser una estrella, per què, Missatger?
Exacte, acabar documentant tot el que es fa durant el dia, no acaba de ser gaire útil, a banda de ser mortalment avorrit pels qui no gaudim d’aquest joc. Salut!

Crec que les fotografies personals adquireixen significats nous un cop deixen de formar part del seu autor. Em refereixo, per exemple, a la fascinació que molts sentim en veure fotografies anònimes (com les que es poden trobar de vegades als Encants de Sant Antoni). Són fotografies que ens parlen d’una època i com que les veiem sense cap mena de lligam emocional acaben transmetent una sèrie de sensacions molt diferents.

Potser el cervell s’hi anirà acostumant a aquest empatx d’imatges, la qual cosa tampoc no fa gaire gràcia perquè del que segur que mai no ens empatxarem és d’esperit crític. Salutacions, polaroid mental (un nom ben apropiat per aquesta entrada, oi?)

És que la fotografia ha passat de ser un mitjà d’exhibició de les classes benestants (així és com es va començar a popularitzar) a l’exhibició de qualsevol que tingui un mòbil. Si poguéssim separar l’exhibició del fet fotogràfic, hi sortiríem guanyant. Encara que l’exhibició no va pas en contra de l’art, però sovint sí que va en contra del bon gust. Salutacions, Teresa.

Bon poema per reflexionar sobre el pas del temps que la fotografia mostra tan cruelment, Lior. T’agraeixo que l’hagis reproduït aquí.
L’Enric crec que va pel cantó antropològic de l’assumpte.
Sobre la banalització de la paraula (escrita o no) crec que acaba incidint molt semblantment a la proliferació d’imatges: elimina capacitat crítica i expressiva.

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...
Related Posts with Thumbnails

GIRONA

GIRONA