Les glaneurs et la glaneuse és una pel·lícula que la realitzadora belga Agnès Varda va
rodar l'any 2000. En podríem dir documental, però no seria del tot
cert a causa de la subjectivitat admesa i volguda per Varda, una
subjectivitat que no impedeix que ens creguem la directora quan
ens assegura que tot plegat no és res més que el resultat de pujar
en un cotxe amb una càmera digital i voltar per França cercant
(espigolant) espigoladors d'avui en dia. El gest d'ajupir-se
per recollir va ser immortalitzat (tòpic) per Jean-François Millet
fa més de cent cinquanta anys, però Varda demostra que continua
sent molt habitual, al camp i a la ciutat. Les glaneurs et la
glaneuse ens mostra (amb una ingenuïtat volguda) l'escàndol que
representa la quantitat immensa de menjar que es llença cada dia.
Tanmateix, hi ha qui espigola per necessitat (els pobres, els sense
sostre), i qui ho fa per costum familiar, per plaer, o per
consciència política.
 |
| Jean-François Millet. Des glaneuses («Les espigoladores»), 1857 |
Tot i tractar-se d'un
tema seriós, la singularitat còmica d'algunes de les persones que
apareixen a la pantalla (anomenar-les personatges és molt
temptador) i la capacitat de Varda per desdramatitzar, fan que puguem
concloure que Les glaneurs et la glaneuse és una
pel·lícula que segueix la màxima horaciana d'ensenyar divertint
(prodesse et delectare, en deia). Varda, de tot plegat, en diu
cinescriptura. D'acord, doncs.
.jpg)
11 comentaris:
Hi ha una segona part, també. Molt recomanable els dos. I molt actuals. Els espigadors urbanites s'anomenen recicladors
Sabia que hi havia aquesta segona part (crec que es diu "Dos anys després" o alguna cosa així), però encara l'he de veure. Des que hi ha ciutats que hi ha espigadors urbanites, suposo, però, com bé dius, és una qüestió molt actual. Salutacions.
És una pel·lícula que està molt bé. Tampoc no n'he vist, però, la continuació. Salut.
Caldrà, doncs, espigolar aquesta segona part. Salut!
Faré el possible per veure-la.
Vora el lloc on vivim hi ha una nau immensa d'un antic ferroveller, que s'està fent d'or amb els espigoladors de metalls. Alguns hi arriben per necessitat, a aquella porta. D'altres són lladres consumats. El ferroveller ho compra tot, sense distincions.
D'aquest assaig fílmic m'interessen dos asepctes especialment: introduir-se a ella mateixa en la seva pròpia creació i les persones que retrata, com apuntes.
Salut!
El moment en que La Varda es fixa, i ens fa fixar, en les seves mans, s'introdueix a ella mateixa, com diu El missatger i veiem en el seu apunt sobre aquesta documental, i diu que li recorden, cito de -mala- memòria (aquest tros no surt en aquest video), que aviat no hi serà, doncs són unes mans velles, em va tocar tant que, d'aleshores ençà, m'ha quedat una quasi fixació amb les mans, les meves i les d'altri.
A l’entrada tens un enllaç per si la vols veure al youtube, Ferran. Espero que t’agradi. Salutacions!
Varda mostra aquesta diversitat d’espigoladors que comentes, Teresa. És clar que hi ha de tot, però el que queda palès és que del que la majoria llença en viu molta gent.
Sí, Missatger, ho fa sense cap mena de complex, això d’introduir-se en la pel·lícula. Algunes de les persones que retrata, a moments em fan pensar en la figura benjaminiana del drapaire. Salut!
És un moment d’una sinceritat feridora, certament, Lior. No recordava que el Missatger n’havia parlat, d’aquest film. A veure com me les empesco per veure’n la segona part.
Ja ho deia la meva àvia, i sabia per què ho deia: a casa no es llença res.
Ara sembla necessari donar lliçons a tothom. O s'han mort les àvies o ens hem tornat sords.
I molt sovint els qui es fan d'or donant consells no fan més que repetir els antics consells de les iaies.
Publica un comentari a l'entrada