Els dibuixos de Kafka i Nabokov

Abans de fer-se famós amb Lolita, Vladimir Nabokov va estar gairebé vint anys fent classe de literatura a les universitats de Wellesley i Cornell. Algunes de les lliçons que hi va impartir han estat publicades. Es tracta de classes magistrals sobre literatura russa i europea. D’entre les obres que va analitzar, hi ha La metamorfosi de Franz Kafka (no sabem si el fet que Nabokov fos entomòleg hi va tenir gaire a veure). Els apunts que va fer servir per preparar aquestes sessions inclouen una sèrie de dibuixos molt interessants: en un s’hi veu la reproducció de l’insecte monstruós en què es converteix Gregor un bon matí i en l’altre, un plànol del pis de la família Samsa. 

De fet, Kafka dibuixava sovint, també (més enllà dels projectes que havia de fer a la feina). Hi ha un element d’un altre relat seu que de sempre s’ha prestat a la reproducció: es tracta de la màquina de A la colònia penitenciària, aquell instrument de càstig que grava a la pell del condemnat la falta que ha comès. Al web de Taller estampa trobareu un nou intent de visualitzar un dels relats més corprenedors del segle xx.

Nabokov dibuixant i corregint

Damien Jurado a l’Altaveu

Ahir Damien Jurado va tocar a Sant Boi. Va presentar el seu proper disc (que sortirà el gener de l’any que ve) i hi va afegir algunes cançons de la seva discografia. En general, m’estimo més quan surt a l’escenari sol (com ahir) que quan l’hi acompanyen altres músics. Jurado toca cançons senzilles d’una manera tan intensa que és capaç d’encisar el públic durant l’estona que calgui, i ahir ho va tornar a fer.

Per cert, la telonera va ser Núria Graham, un noia vigatana de disset anys amb una veu preciosa i unes cançons que molts veterans no serien capaços de compondre ni en cent anys de vida. La senyoreta Graham es va quedar a veure el concert de Jurado, perquè en tenia moltes ganes, va dir. Amb referents com ell, serà difícil que mai espatlli el que sembla que pot ser una carrera brillant.

 

The Magyar Canon (III)

No fa pas gaire comentàvem que el relat testimonial de l’horror es manifesta generalment per mitjà dels gèneres de l’autobiografia i de la ficció. En aquest sentit, sembla que l’expressió versificada ocupa un lloc secundari (especialment pel que fa al nombre, no pas a la qualitat). Tanmateix, les excepcions són tan remarcables que convé recordar-les i, sobretot, llegir-les. El poeta hongarès Miklós Radnóti (1909-1944) n’és una, i de molt important.

Quan el van matar, Miklós Radnóti duia a sobre una llibreta amb una sèrie de poemes que constitueixen un dels pocs testimonis directes en forma versificada que s’han trobat de la Xoà (un altre dia parlarem de Katzenelson). Un dels màxims difusors de l’obra de Radnóti en el món anglosaxó és Thomas Ország-Land. Ország-Land va néixer a Budapest el 1938, va sobreviure l’ocupació nazi, i l’any 1956 va participar en la revolta hongaresa contra la dominació soviètica. És poeta i traductor, i ha escrit articles i ressenyes per The Times Literay Suplement i The New York Times, entre d’altres.

En aquesta entrevista, Ország-Land respon les meves preguntes sobre Radnóti i altres temes. La traducció al català apareixerà, quan pugui ser, en un dels primers números de El funàmbul, que, per cert, veurà la llum abans no s’acabi aquest any.

 

Miklós Radnóti