No cal arribar a la pàgina 232 del magnífic dietari Al llarg de la meva vida (1925-1939) de Ferran Soldevila per recomanar la recerca i adquisició d’aquesta obra (caldrà que investigueu en totes les llibreries de vell del país, perquè no el podreu aconseguir enlloc més). Ara bé, tenint en compte l’estat amarat d’emocions difícils de contenir en què em trobo des de fa poc més de vint-i-una hores, el laconisme de l’entrada del 2 de gener de 1931 se’m fa gairebé impossible d’entendre. Admirable. Coses d’historiadors...
Barcelona, 2 de gener de 1931
Cap a les 4, Yvonne m’ha cridat. A les 11.20 hem tingut un fill.
11 comentaris:
Si ho he llegit correctament, se t'ha de felicitar: els reis de la casa no abdiquen mai.
Tornes a ser avantpassat? L'enhorabona!
[M'acabo de demanar el dietari a la biblioteca de Granollers]
Doncs moltes felicitats, David!
penso que les emocions no entenen d'èpoques, però poder si, que anteriorment no es feien tan "públiques"... llegia fa poc la diferència entre espai íntim i espai privat, sembla que tendim a obrir totes les portes.
Felicitats pel teu esclat d'emocions!
Moltes gràcies, Allau. A casa ara n'hi haurà dos de reis, ja veurem com s'ho fan...
Hi torno, Matilde. Moltes gràcies (molt ben fet).
Moltes gràcies, Enric!
No et pensis, que cada cop (no són gaires) que obro les portes públicament a les meves emocions, hi ha una part de mi que pregunta; "cal?" La resposta sempre és "No".
Moltes gràcies!
Felicitats, pel que fa a aquest senyor era una mica raret, em temo, i amb les dones encara més, la relació amb Leveroni és de psiquiatra
Moltes felicitats, David, i benvingut al club de la parelleta!
No m'he oblidat de tu pel que fa al segon monogràfic de cinema funambulista; estic dubtant entre Visconti i Fellini. Com ho veus?
Una abraçada.
"A casa ara n'hi haurà dos de reis, ja veurem com s'ho fan..."
Ja veurem com us ho feu vosaltres!
Tinc una cosina que és directora d'escola i el que n'explica és dessolador. Per sort, aquests dos reietons tindran el privilegi de tenir uns pares amatents.
Per molts anys!!
I com es diu el reietó petit?
Moltes gràcies, Júlia. En aquest dietari s'endevina alguna cosa entre el senyor Ferran i na Leveroni, però no acaba de veure's gaire clar.
Moltes gràcies, Ricard! Estem distrets, oi? El millor és que triïs el que més t'engresqui, Ricard; tot i que jo m'inclino més per Visconti. Una abraçada.
Sí, se'ns gira feina (més, vull dir), Lior, però amb molt de gust. De fet, seria més acurat dir-ne reina (malgrat el republicanisme dels pares). Ah, i la nouvinguda es diu Lia.
David: felicitats per l'arribada de la Lia.
La (vivència) de la paternitat ha canviat molt des de Ferran Soldevila... Els pares d'avui, per sort, ja no es troben amb un fill als braços i no saben què fer. Moltes coses no van bé, però en això hi hem guanyat, eh...
Moltes gràcies, Teresa. I, sí, tens raó que tots plegats hi hem guanyat amb aquesta mena de coses. A mi el que em feia gràcia era la fredor de l'historiador que, davant d'un esdeveniment tan important, se cenyeix als fets i prou.
Publica un comentari a l'entrada