«A
casa nostra, Catalunya, ens trobem que, de gent que escriu pel sol fet d’escriure
ja no se’n canta ni gall ni gallina. Intervius amb intel·lectuals i literats,
gairebé no n’existeixen. Les capelletes fan que, el qui escriu, és com si en
vida s’hagués llançat a un pou. I els uns i els altres no poden concebre que ningú
els en tregui: seria donar-los massa importància i relleu i no ho accepten,
puix que cada colla es creu superior a la veïna, i, si per atzar a cap membre
de la contrària se li acut de fer un interviu, els companys li ho treuen del
cap [...]»
Mercè
Rodoreda (1933)
3 comentaris:
Quina mala bèstia, la Rodoreda! Com m'agrada o m'agradava. Que ja confonc tots els temps verbals.
La Rodoreda va tenir l'atreviment de dir el que pensava... No sé si han canviat gaire, les coses, jo diria que no... Hi ha excepcions, però, i hi ha amistat entre escriptors.
Segurament tenia raó. Escriure, o fer art, en general, perquè sí, pel gust de fer-ne sense esperar res a canvi és una rara avis.
Publica un comentari a l'entrada