Carlins, liberals, científics
aventurers, puces gegants i vampirs. Tot això i més, en una novel·la en català.
I al 1960. Les històries naturals és
un llibre rar. A moments rar a la
manera de Borges i de Leo Perutz. A voltes rar
com ho pot ser Bearn. És evident que Les històries naturals no van ser el
model en què es van emmirallar gaire autors catalans de la segona meitat del
segle XX. I és una llàstima perquè és d’una novel·la eminentment divertida.
Erudita sense embafar; delirant, també, i regada amb una ironia perfectament
mesurada. La llengua, rica i senzilla alhora, hi flueix sense entrebancs.
M’imagino que Perucho devia ésser considerat una rara avis dins del món de la crítica literària en català de l’època
(no sé si dins de l’actual, també —si és que n’hi ha—, i potser més val no
saber-ho). En tot cas val molt la pena viatjar per aquestes poc més de
dues-centes pàgines acompanyat de personatges tan extraordinaris com Antoni de
Montpalau, Ramon Cabrera, Onofre de Dip, Chopin, George Sand i el príncep
Lichnowsky.
I és per tot això que admetre
que, fins fa tres dies, coneixia Joan Perucho i Les històries naturals d’oïda i prou em fa vergonya. La mateixa
vergonya de quan vaig llegir Miquel Àngel Riera i Joan Sales en una edat en què
el que el normal hauria estat rellegir-los.
.jpg)
3 comentaris:
Quant de temps hem estat sense tu?.
I és que no es pot abastar tot i resulta angoixant, que no m'ho expliquin.
Borges deia que patia pels llibres que no podria llegir perquè vivíem devorats pel temps que no perdona, ens limita i ens posa data de caducitat.
Una abraçada de gel afectuós. No és cap contradicció, ja ho saps.
Joan Perucho és un escriptor original, interessant, però poc comprès, em fa l'efecte. Va haver-se-les amb la generació del realisme històric...
Massa temps, Glòria. Una abraçada gens contradictòria.
Crec que era Joan Fuster que l'acusava de construir castells de sorra, Teresa. Tot i així, aquesta novel·la forma part de les millors del segle passat.
Publica un comentari a l'entrada