CCCP

Malgirbats, desmenjats, mostatxuts i barbuts. Indolents, anàrquics. Amb pentinats dignes de cantants de flamenc. Capaços d’omplir de vodka els seus cossos immensos en un tres i no res. Als antípodes de l'esportista-anunci-em-depilo-les-celles actual. Parlem de l’equip soviètic de bàsquet que va representar aquell conglomerat de països durant la segona part dels anys vuitanta. En realitat, quasi cap dels components d’aquell conjunt era rus; la majoria eren lituans, ucraïnesos o letons, però això, llavors, no ho sabíem. Uniforme vermell amb les sigles CCCP a l’esquena. I uns noms inoblidables: Arvydas Sabonis, Valdis Valters, Alexander Volkov, Vladimir Tkachenko, Alexander Belostenny, Rimas Kurtinaitis, Valdemaras Chomičius, Sergei Tarakanov, Valeri Tikhonenko, Sergėjus Jovaiša i Viktor Pankrashkin.
A molts, aquelles girafes barbudes ens va fer creure que a això del bàsquet hi podia jugar qualsevol; que no calia ser un superheroi en calça curta per agafar una pilota taronja i provar d’encertar-la allà dalt. Per al món del bàsquet representaven el que el punk va significar per la música: si ells poden fer-ho, jo també. Però ens enganyàvem, perquè ells eren molt bons i nosaltres, no.

Un nen amb ulleres somriu satisfet davant d’una televisió atrotinada, mentre contempla com, després d’una victòria aconseguida quasi sense voler, aquells ietis mantegen un vellet que els fa d’entrenador. El vellet es deia Alexander Gomelsky i era l’encarregat de posar una mica d’ordre allà al mig. Als temps morts calia endevinar-lo darrere d’aquelles torres de 2,20. Aixecava el dit i els gegants se’l miraven amb una barreja de respecte i condescendència.
Sí, m’adono que em faig gran.

The Modfather

Costa de creure que aquest noi s’hagi convertit en l’home que, aquí sota, canta assegut al piano. Però sí; és ell. De la suor de The Jam a la contenció de Paul Weller i prou, hi ha 29 anys de diferència. Alguns diuen que l’amic Weller s’ha acomodat, que passant de mod a Modfather ha perdut tot el crèdit que havia guanyat de jovenet. No hi estem d’acord. I no cal ni dir que ens encanten tots dos.

Les coses

El bastó, les monedes, el clauer,
el dòcil pany, les tardanes
notes que no llegiran els pocs dies
que em queden, els naips i el tauler,
un llibre i en les seves pàgines la pansida
violeta, monument d'una tarda
sens dubte inoblidable i ja oblidada,
el roig espill occidental en què crema
una il·lusòria aurora. ¡Quantes coses,
llimes, llindars, atles, copes, claus,
ens serveixen com a tàcits esclaus,
cegues i estranyament sigiloses!
Duraran més enllà del que hàgim oblidat;
No sabran mai que ens n'hem anat.

Jorge Luis Borges
(traduït i profanat per un servidor)

Erudits

Que algú dediqui seixanta o setanta anys de la seva vida a una activitat que sap que no li reportarà cap mena de benefici econòmic és vist per la majoria com a una pèrdua de temps pròpia de sonats. Si l’èxit es mesura per la quantitat de xifres que es tenen als comptes bancaris o pels minuts que algú apareix a la televisió, que una sèrie de senyors (i algunes senyores) es capbussin durant anys i panys en piles inacabables de documents que acaben memoritzant, recorrin totes les biblioteques existents i quasi hi pernoctin, i es trobin a la glòria entre milers d'arxius, fa riure. N’hi ha ―són els que admiro més― que, sovint, participen en discussions extremament acalorades sobre la importància d’una coma o sobre la diferència, en francès, entre mot i parole. Són gent obstinada, severa. Són exigents amb els altres perquè primer ho són amb si mateixos. S’empassen i seleccionen quilos i quilos d’informació, la processen i ens ofereixen obres tan monumentals com imprescindibles i, sí, molt sovint discutibles i esbiaixades, però és que encara que no ho sembli, són humans. I fan bromes que no entén ningú. Però sense ells el món seria molt menys interessant.

Tot això m’ha vingut al cap mentre llegia The Politics of Memory, la breu autobiografia de Raul Hilberg. En un àmbit completament diferent, el seu mètode de treball m’ha recordat el de Joan Coromines. Erudits.

Rose is a rose is a rose is a rose?

Romeo i Julieta. Segon acte, l’arxiconeguda escena del balcó. Julieta reflexiona en veu alta:

What’s in a name? That which we call a rose,
By any other name would smell as sweet...

Un moment... Xècspir va escriure això el 1597. 1916-1597= 319. Aleshores, estimats lingüistes, on és l’originalitat de Saussure? No hauríem de considerar Xècspir com a fundador de la lingüística? Oi que el Cours de linguistique generale (1916) no és res més que el desenvolupament (feixuc, no ens enganyem) de la idea que la paraula rosa no fa cap mena d’olor? Tot allò del significant i el significat (que, per cert, encara que avui en dia sigui dogma, no convenç del tot certs poetes ni, és clar, George Steiner). A més a més, Xècspir ho fa maco i tot. A veure si al final l'amic Bloom tindrà raó...

Abram i Lot

Fa vint-i-cinc anys que cada diumenge, a dos quarts de deu del matí, el meu pare em diu el mateix: «Si tu te’n vas a l’esquerra, jo me n’aniré a la dreta; si tu te’n vas a la dreta, jo me n’aniré a l’esquerra». No som a Canaan ni veiem la plana del Jordà; som a l’encreuament del carrer Urgell amb Manso i la Ronda de Sant Pau, i a la nostra dreta hi ha una parada de pel·lícules i revistes pornogràfiques i a la nostra esquerra, una de llibres de temàtica militar. Som als Encants de Sant Antoni. La nostra Sodoma i Gomorra dels diumenges al matí. Jo, que per respecte assumeixo el paper de Lot, acostumo a dirigir-me a la dreta i el meu pare, per trencar amb les analogies bíbliques, també. Després ens anem separant i retrobant en les diverses parades que conformen un dels pocs espais de Barcelona que es mereixen el qualificatiu de popular. És la Barcelona que encara no es deixa higienitzar. La poc fina. La vulgar. La bruta. No és la de les Villes Olímpiques, els Fòrums, Macbes, gayxamples, bícings, multiculturalitats de disseny, ni la dels erasmus, Hacs i emes, Efnacs, Zares, Desiguals, Espringfields, Estarbucs, Mangos i Natures.
Els Encants són el triomf de l’orgia del caos a les golfes de la Botiga Comtal. El temps s’hi recargola en espirals de pols i de records. Als Encants, la utilitat es mostra com la gran mentida que és.

L'acordionista (o l'harmonicista)

Josef Čapek. Harmonikár (1919).

Edouard Scissorhands

Hi havia una vegada ―1933―, un guardaboscos francès que al vespre arribava molt cansat a casa. Només hi havia una cosa que l’ajudava a reposar: seure enmig de la seva biblioteca i submergir-se en les pàgines d’algun llibre. Allò era el seu refugi. Però si haguéssiu obert qualsevol d’aquells llibres, us hauríeu endut una bona sorpresa: no n’hi havia cap de complet. Així com hi ha gent que llegeix amb un llapis a la mà, el guardaboscos llegia amb unes tisores a la mà. Quan trobava algun fragment que no li agradava, el retallava i el llençava. D’aquesta manera llegia i rellegia obres que no l’ofenien (recordem que arribava molt cansat i que, segurament, no tenia ganes de llegir res de desagradable). El seu exemplar de Voyage au bout de la nuit només tenia deu pàgines; de tota la poesia de Baudelaire, en quedaven dos-cents versos; de Proust, l’escena del dinar a casa de la duquessa de Guermantes... Un bon dia, vés a saber com, l'esmolat costum lector del guardaboscos va arribar a orelles d’algunes eminències de la capital, les quals, és clar, es van esquinçar les vestidures. No se’n sabien avenir: si la selecció l’hagués fet un savi tot compilant un manual escolar o una antologia de textos, encara, però un guardaboscos...
Hi havia una altra vegada ―2011―, un home català (no era ni guardaboscos ni savi) que a mitja tarda arribava raonablement cansat a casa. Llegia amb un llapis a la mà. I tenia un blog. I, per tant, també retallava.

Assajos

«Tan sols mitjançant l’art podem sortir de nosaltres mateixos, saber el que un altre veu d’aquell univers que no és el mateix que el nostre, els paisatges del qual ens serien tan desconeguts com els que hi pugui haver a la lluna», va escriure Marcel Proust. L’art com a mètode de coneixement, doncs, que es constitueix a partir de la subjectivitat, la digressió, la ironia i la polifonia. L’art resumit per Rimbaud en el seu famós «Je est un autre» que ataca frontalment la concepció cartesiana del món. L’art que s’enfronta a la religió i la filosofia, primer, i a la ciència i la tecnologia, després. L’art que no és objectiu ni pretén ser-ho i és per això que es dirigeix a tothom. L'art que transforma allò local en universal.
Sobre tot això i més tracten quatre breus assajos que recomanem: La littérature, pour quoi faire? (2007), d’Antoine Compagnon; Teló. Assaig en set parts (2005) i L’art du roman (1986) de Milan Kundera, i Sei proposte per il prossimo millenio (1988) d’Italo Calvino. En aquestes obres, tots tres intel·lectuals exposen que des de Cervantes fins fa ben poc la literatura havia estat capaç d’examinar l’existència (no pas la realitat) mitjançant la seva capacitat per inventar (que és el mateix que descobrir).
Ens preguntem si els mitjans de comunicació, amb el seu soroll incansable, no han ajudat a disminuir el respecte que les paraules, convertides en infinits bocins de miralls que reflecteixen l’existència, havien guanyat gràcies a aportacions cabdals per provar d’entendre’ns com les de Cervantes, Shakespeare, Flaubert, Proust, Balzac, Joyce, Kafka, Borges, Dickens, Musil, Tolstoi i tants altres. I ens preguntem, també, què en diria Karl Kraus, de tot plegat.

Antics contra moderns 15

El millor que li pot passar a una font és que sembli una font. Si una font no sembla una font, tenim un problema. Doncs bé, des de fa uns quants anys observem una proliferació curiosa de fonts disfressades de no-fonts. Només una ment extraordinàriament àgil o recargolada és capaç d’endevinar que dels trossos de ferro amorfs i rovellats que abunden als nostres parcs i carrers en pot arribar a rajar res. Però això només és el principi perquè, després de la identificació, a la ment extraordinàriament àgil o recargolada se li presenta una nova dificultat, sovint, insalvable: què cal fer per aconseguir que ragi aigua d’aquella cosa? Hi ha res que s’hagi d’accionar? Hi ha res a prémer? Cal esperar una estona i prou? Cal picar de mans? Cal clavar-hi puntades de peu? Quantes, exactament?
Després de molt rumiar-hi, hem arribat a la conclusió que aquests dissenys cada cop més estrambòtics tenen una explicació ben sostenible: com que cal estalviar aigua, s’ha de dificultar tant com es pugui la detecció d’una font i dels mecanismes que la facin funcionar. Tanmateix, voldríem suggerir ―humilment, això sempre― que, si es tracta de no malbaratar aigua, potser millor que no hi hagi fonts i punt. Així estalviarem aigua i temps alhora. D’on no n’hi ha, no en raja, diuen.

Francesa, però no gaire

Barbara Carlotti és una cantant francesa que no sembla francesa, sobretot perquè canta. Ni xiuxiuejos, ni llavis molsuts, ni gemecs tot fent cara de lolita. Barbara Carlotti és sòbria, refinada, elegant i té una veu captivadora. No sabem si el fet diferencial carlottí és atribuïble al seu pare cors, el cas és que ha publicat tres discos meravellosos. El primer, un Ep, Chansons (2005); el segon Les Lys Brisés (2006), de caire més aviat melancòlic, i el tercer, L’idéal (2008), una mica més animat. Carlotti cita com a influències Baudelaire, Rimbaud, Verlaine, Billie Holiday, Nina Simone, Bob Dylan i Colin Blunstone. Però Barbara Carlotti és única. I encantadora. I té això que se’n diu classe. I sap cantar.

Qu’est-ce qu’il faut brûler?

Número 93 de la revista francesa Action (juny de 1946): «La seva obra és negra, moralment nociva, políticament reaccionària, i s’alimenta exclusivament de les mamelles estèrils d’un intimisme petit burgès i de l’absència total de crítica social. És decadent i cosmopolita.» A la coberta de la publicació, una pregunta: «Faut-il brûler Kafka?». La revista, és fàcil d’endevinar, era marxista. Compartia la màxima estalinista segons la qual Kafka és un portaveu del feixisme (ni tots els sics del món farien justícia a una interpretació tan lúcida de l’obra de l’escriptor praguenc). Com que Kafka no fa crítica social, una colla de senyors es pregunten si cal cremar-lo.
Val a dir que Action no pretenia ser una revista d'humor. Tampoc no foren els primers a qui la idea de cremar els escrits de Kafka passà pel cap. Ell mateix ja se’ls havia avançat abans de morir (sort d’en Max Brod que no li va fer cap mena de cas). Més tard, els nazis, que tampoc no van acabar de valorar mai del tot la prosa cristal·lina del creador de Gregor Samsa, van decidir de demostrar-ho afegint tots els volums que en van trobar a les piles i piles de llibres que van fer desaparèixer.
La millor resposta a la pregunta en qüestió és de Roger Callois (1913-1978), crític literari proper al surrealisme: «il est à craindre que de méchants esprits ne s’avisent un jour de prétendre (à tort, mais le mal sera fait) que Kafka, dans les juges mystérieux du Procès, dans les fonctionnaires invisibles du Château, aux décisions inattendues, irrévocables, incompréhensibles, mais indiscutables et, pour tout dire, transcendantes, n’a pas décrit autre chose que le parti communiste.» Impecable, Roger. Contra l’estupidesa, ironia.

Poesia marxista

El moment es fa esperar més menys però acaba arribant. Harpo Marx s'asseu davant del seu instrument i hi toca una breu peça. La interpretació és brillant, però allò que la fa especial de debò és la mirada d'en Harpo. Una mirada infantil, feliç. Una mirada somniadora, d’un home que, vestit amb parracs i després d’haver fet totes les pallassades possibles, es transforma en un poeta que parla amb els dits i, sobretot, amb els ulls. El temps s'atura. La gent somriu. Harpo commou. Harpo és un artista.

27 de gener, 28, 29, tot l'any, i tota la vida

L'home de la fotografia és Moshé Manela. En Moshé va néixer a Kielce, Polónia, l'any 1908. Es va casar amb Bluma Citron i al 1937 van tenir una filla. Tots tres foren asassinats a Treblinka l'any 1942. Moshé tenia 34 anys; Bluma, 33, i Guta, cinc.
Jo també aixeco el meu fill així perquè rigui. I dir això no és fer demagògia.

Escandinaus osmòtics

Ni tan sols el pas del temps és capaç de suavitzar la sensació de vergonya aliena que sentim quan repassem les llistes d’èxits musicals dels anys vuitanta. No direm noms per no ofendre ningú, però només cal fer una breu visita a llocs com aquest per a comprovar-ho. Però vet aquí que durant aquells anys no tot va ser mediocritat, màrqueting i integritat flàcida... Sort d’alguns jovencells australians i britànics d’entre els quals avui volem destacar uns tals Smiths.
I és que sense tenir en compte els Smiths no es pot entendre això que hom anomena música indie i que no sempre vol dir ei-mireu-que-alternatiu-que-sóc. En Morrissey i en Marr van influenciar centenars de grups que van provar de seguir l’estela d’una gent que, sobretot, sabia fer cançons. I l’estela arriba fins als nostres dies.

Els Northern Portrait són danesos. Només cal sentir-los uns segons per comprovar que més que d’osmosi estem parlant, quasi, de clonació. És legítima tanta proximitat a l’original? Honestament, si l’original són els Smiths, cap problema.

Les semblances són físiques, també:

Modianista (1)

No hi ha res més pesat i molestós que un convers i si no que l’hi preguntin al pobre Moisès ben Nahman de Girona (el cèlebre Nahmànides) que el 20 de juliol de 1263 va haver d’aguantar tot el dia les maldestres invectives d’un tal Pau Cristià, jueu convertit al cristianisme, en la famosa controvèrsia de Barcelona. Bé, doncs em confesso convers al modianisme de fa ben poc i, per tant, d’ara en davant, em dedicaré a fer-me tan odiós com podré, escampant la meva nova fe a tort i a dret. I mireu que m’hi havia resistit durant temps: amb els meus amiguets eslaus i Xècspir ja en tenia prou. A més, el personatge en qüestió havia guanyat massa premis com per seduir un esperit tan escèptic i selectiu com el meu. Doncs bé, ho admeto: anava errat. M’ha caigut la bena dels ulls. En dues setmanes m’he empassat Dans le café de la jeunesse perdue, Rue des Boutiques Obscures i Dora Bruder i proclamo als quatre vents que Patrick Modiano és un escriptor excepcional. Tanmateix, no patiu: com que sóc un convers respectuós i prudent, de moment ho deixaré aquí. M’espera La place de l’etoile.

Aprendre

Una de les consignes més repetides a l’ensenyament nostrat és «aprendre a aprendre». Es tracta d’una expressió que tot mestre progressista ha d’emprar tan sovint com pugui no fos cas que se’l pogués acusar de retrògrad o, Déu no ho vulgui, d’obstacle alhora de satisfer les necessitats de l’estudiant del segle XXI, que, com tothom sap, no passen per la memorització de cap mena de concepte, sinó que tenen a veure amb allò de «transmetre les estratègies necessàries per adaptar-se a una societat constantment canviant» i que, en el fons, vol dir «nens, premeu botonets i piqueu tecles; oi que és divertit?».

I «aprendre per aprendre»? Massa poc productiu. Però a mi em sembla que algú es va confondre de preposició.

Traducere

L’onze de maig de 1958, Paul Celan va començar a traduir Óssip Mandelstam. En una setmana ja havia enllestit catorze poemes. Ell mateix ens ho explica: «La carta de dins de l’ampolla anava adreçada a qui la trobés. Jo la vaig trobar. Això vol dir, doncs, que anava secretament dirigida a mi.» Durant dos anys, el poeta de Czernowitz es va fondre del tot en la figura de Mandelstam i, de fet, es va dedicar molt més a la tasca de traduir-lo que a la seva pròpia obra.
Celan no va traduir Mandelstam per diners. El va traduir perquè es llegia en els versos del poeta rus; perquè, mentre provava de vessar significats a l’alemany, ell era Mandelstam. I és que traduir implica provar d’oblidar-se d’un mateix i abocar-se en el sentit de l’altre. De fet, implica provar de ser l’altre per entendre’l més bé. Traduir és interpretar l’altre fent-nos altre amb l’única eina que ens permet una cosa així: el llenguatge.
Traduir és obrir les finestres de bat a bat i ventilar casa nostra. I casa nostra és la nostra llengua. I la nostra llengua som nosaltres.

Nemesis

Bucky Cantor té vint-i-tres anys. És fort, disciplinat, humil i seriós. Bucky Cantor és professor d’educació física, una persona exemplar i l’ídol de desenes de nens. El noi només té un problema: a causa de la seva extrema miopia no és a Europa amb els seus companys. Som a l’estiu de l’any 1944 i els seus companys en lloc de lluir-se jugant a beisbol envoltats de nens bocabadats, lluiten per fer fora els nazis de França. Ben aviat, però, Cantor haurà de lluitar en una altra guerra: a Newark es declara una epidèmia de poliomielitis que afecta alguns dels adolescents que tant l’admiren. Nemesis és una novel·la sobre la mort, la por, la responsabilitat i sobre com n’és de fàcil equivocar-se. També és una novel·la sobre moltes altres coses però no aixafarem la guitarra (no ens ve de gust fer servir la paraula spoiler) a més d’un rothià empredreït que té l’amabilitat de passar per aquí de tant en tant.
Philip Roth té setanta-set anys i d’entre les més de trenta novel·les que ha escrit, n’hi ha ben bé mitja dotzena que fan que se’l pugui considerar un dels millors escriptors dels darrers cinquanta anys. Quan no treballa, Roth diu que se sent buit, potser és per això que darrerament ens té acostumats a treure un llibre cada tardor. Llàstima que falti tant per a la propera tardor, doncs.

Estretors nostrades

N’hi ha que s’encaparren a fer-nos creure que aquest és un país petit. I no és veritat. Per tant, és mentida. I les mentides es diuen per ignorància o per mala fe. Suïssa és un país petit; Liechtenstein ho és més. Israel és un país petit; Gàmbia i Malta ho són més. Al món es parla més català que danès, lituà o noruec, i no és per estar-ne orgullós, és que és així.
El que sí que és petita és la mentalitat dels qui prediquen, a tort i a dret, la suposada debilitat que implica la nostra suposada petitesa. És una mentalitat de rebotiga reclosida, d’Estevet acomplexat. Uns Estevets, però, que s’omplen les butxaques a costa de justificar que, com a petitons que som, ens cal formar part d’un todo o un tout que ens ajudarà a ser més grans.
Des de Mallorca, Oliva trencada amb una cançó preciosa i un teclista ben curiós.

El leviatan

Nissen Piczenik és un comerciant de coralls de la ciutat de Progrody. Està enamorat de la seva feina. Coneix totes les varietats de coralls que hi ha al món i sap que, a banda, de la seva bellesa, tenen propietats màgiques, la primera i més evident de les quals és que les pageses de la zona se senten més atractives quan pengen alguna d’aquestes branquetes marines al voltant del seus colls. És per això que, a casa seva, s’està tota la nit polint peces de corall. El negoci rutlla, ell fa el que li agrada i a Progrody i als seus voltants tothom el coneix i el respecta. Es pot demanar res més?
Doncs es veu que sí. El nostre amic artesà no està del tot satisfet. Hi ha una cosa que no el deixa viure del tot en pau. Resulta que mai no ha vist el mar i, no sap ben bé perquè, està convençut que si el veiés les coses encara li anirien més bé. I arriba un dia en què aconsegueix de veure l’oceà; aquell lloc on, gràcies al Leviatan, creixen aquests animals multiformes i vermells que, segons l’opinió d’en Piczenik, fingeixen ser arbres i plantes per evitar l’atac dels taurons. Però quan torna al seu poble, vés a saber perquè, arriba la temptació: i si barregéssim coralls autèntics amb coralls falsos? Oi que el negoci rutllaria encara més bé?
El leviatan és un breu relat (52 pàgines en l’edició espanyola de Siruela) en el qual Joseph Roth ens avisa dels mals que esperen als qui traeixen els seus somnis. Per tant no demanaré cap subvenció per publicar El funàmbul.

Una solitud massa sorollosa

Fa trenta-cinc anys que Haňt’a premsa llibres (a corona el quilo) en un soterrani ple de ratolins de Praga. Però en Haňt’a no és un premsador qualsevol: li agrada llegir (sobretot Kant) i és per això que, sempre que pot, de tot el que li arriba en salva allò que li crida més l’atenció i s'ho endú al seu pis. Allà, apilats, en desenes de prestatges torts hi guarda dues tones de llibres.

Haňt’a estima la seva feina perquè és capaç de trobar-hi petites escletxes de felicitat. La seva obra consisteix a embellir cada paquet de llibres premsats amb alguna de les joies literàries que de tant en tant li arriben. És per això que un cop col·locada tota aquella massa informe a la màquina engolidora i abans de prémer el botó de color verd, desa, curosament, a dalt de tot aquell embalum de paper, un exemplar únic que donarà singularitat a cada bala de paper premsat. De vegades, en lloc d’un llibre, allò que distingirà cada bala de paper de l’altra seran làmines de Van Gogh, Rembrandt o Gauguin.
A Una solitud massa sorollosa, Bohumil Hrabal (1914-1997) ens presenta un personatge senzill, «culte per força», enamorat dels llibres i depassat per l’eficiència d’això que en diuen progrés. També hi apareixen poetes que obliguen la gent a llegir els seus poemes a punta de ganivet, noies propenses a fer el ridícul (com més escatòlogic, millor), ferroviaris retirats que munten estacions fictícies al jardí de casa seva, gitanes innocentment seductores... La prosa de Hrabal és poesia de taverna.
Se m'acut, finalment, que Una solitud massa sorollosa és una novel·la ideal pels que ens mirem de reüll i amb recança aquestes pantalletes que anomenen ebooks, el triomf de les quals no veuran, per sort, ni Haňt’a ni Hrabal.
(M’adono que no sé escriure ressenyes. Tanmateix, el llibre val molt la pena, de debò.)

Darrer fragment

¿I vas aconseguir allò que
volies d’aquesta vida?
Ho vaig aconseguir.
I què en volies?
Considerar-me estimat, sentir-me
estimat a la terra.

Raymond Carver
(traduït i traït per un servidor)

Autoritats

Un home somriu en un bateig: tres dies de presó. Un altre, esgotat, s’adorm durant una predicació: a la presó, també. Dos obrers han menjat paté per esmorzar: tres dies de pa i aigua. Un home s’ha negat a posar Abraham al seu fill: a la presó. Un violinista cec ha fet ballar algunes persones amb la seva música: expulsat de la ciutat. Un impressor, begut, ha insultat l’autoritat: se l’expulsa, també (això sí, abans se li forada la llengua amb un ferro roent). Algú s’ha dirigit a l’autoritat fent servir el títol de «Senyor» en lloc de «Mestre»: a la garjola. I així durant molts anys. Molts.
L’autoritat és Jean Cauvin, o sigui Joan Calví (1509-1564), i la ciutat que el va haver de patir, Ginebra. Ho explica Stefan Zweig a Consciència contra violència (1936), llibre en què l’escriptor vienès fa constants paral·lelismes entre el sistema asfixiant de Calví i el règim nazi. I em ve al cap La cinta blanca de Michael Haneke i el mal que el fanatisme (en aquest cas religiós) pot arribar a fer en el més profund de l’ànima humana. En aquesta pel·lícula, torbadora com poques, l'acumulació de frustracions i l'autoconvenciment del poder exculpatori del dogma religiós (ple de dubtes expiats a través del patiment infligit en els petits) acaben destruint tant les vides dels més dèbils com les dels qui es creuen més forts. La cinta blanca no explica (no es pot) la barbàrie inimaginable i desbocada que va ocórrer al bell mig d’Europa ben poc després, però ens la recorda constantment. (Gràcies per fer-m'hi pensar de nou, Mireia).

La gota, el vidre i Mr. Baskerville

Amable lector, et demano un segon de pausa. Per un moment fixem-nos en la forma i no en el contingut. Mirem la gota que baixa pel vidre en lloc de l’home que posa el peu en un bassal al mig de la vorera. Ja? Perfecte. El millor seria, segurament, una tipografia que ens permeti de veure l’home amb el camal xop al mig de la vorera i que, alhora, quan ens fixem en el vidre, ens mostri una gota elegant i bonica. Ara aquesta gota es diu Georgia i fa una mica d'ombra a l'omnipresent Times New Roman.

I, encara que pugui semblar el contrari, no ens penséssim pas que la gota al vidre és una qüestió superficial; no! Hi ha incondicionals de tipus determinats de lletres i també hi ha hooligans que n’odien profundament d’altres (sembla que darrerament la que provoca més rebuig és una tal Comic Sans).

I per acabar, tres apunts breus:
1) La Fraktur va ser utilitzada pels nazis fins que es van adonar que ni ells l'entenien.
2) L'Albertus (creada pel senyor Berthold Wolpe) ha presidit algunes de les cobertes de llibres més elegants que coneixem.
3) Recomanació final: Just My Type: A Book About Fonts, de Simon Garfield.

El cos de Baskerville (broma que no hem pogut evitar i per la qual demanem disculpes).

The Len Price 3

Encara que sovint pretengui aparentar el contrari, el meu gust musical és ben simple. No sabria ben bé com justificar-ho (segurament no cal), però, acústicament parlant, hi ha ben poques coses que m’excitin tant com trobar una cançó construïda amb tres o quatre acords, unes bones harmonies vocals (uns quants sha la la la o uh uh ah uuuh no fallen mai), i una tornada enganxifosa i immediatament xiulable. La cosa, per anar bé, no ha de durar gaire més de tres minuts (si pot ser entre 2.30 i 3.00, millor, està comprovat). L’originalitat s’agraeix però no és imprescindible. Això sí: es valorarà que hi hagi presència de Rickenbackers. Que el resultat és una fotocòpia desvergonyida dels Kinks, Who, Small Faces passant pels Jam? Doncs molt bé. Que, a més a més, tenen un toc de power pop? Doncs visca. I ara, vés a saber perquè, m’han vingut al cap els Len Price 3 passant fred en un balcó dublinès.

Antics contra moderns 14

Integritat

El mot integritat (artística o de la mena que sigui) és d’aquells que, de tant fets servir, sembla que ja no vulguin dir res. Però la integritat existeix. El problema és que, com que no ens l’ofereixen quasi enlloc, cal furgar molt per a trobar-la.
L’obstinació i l’honestedat d’en Vic Chesnutt (1964-2009) és un exemple més de l’home que, malgrat tots els entrebancs possibles, continua, tossut, fent l’únic que sap fer, aïllat de modes i de mercats. Chesnutt és el músic de carrer, el rodamón desenganyat i irònic que sap riure i plorar quan toca. Chesnutt no és agradable, es cansa quan canta, li costa, crida, esbufega... fins que es converteix en cançó. Chesnutt és actitud. I, no ens enganyem, tot això no té res a veure amb la cadira de rodes ni amb la tetraplegia.

Aquaris de butxaca

El Partit del Progrés Moderat Dins del Marc de la Llei (Strana mírného pokroku v mezích zákona, o sigui l’SMPVMZ) es va presentar a les eleccions del districte burgès praguenc de Královské Vinohrady l’any 1911. El seu líder era Jaroslav Hašek, l’autor de Les aventures del bon soldat Švejk. Exactament igual que amb la seva novel·la, a través del Partit del Progrés Moderat Dins del Marc de la Llei, Hašek pretenia escarnir el caràcter obtús de la burocràcia austríaca i el fals moralisme de la burgesia txeca a través d’un humor satíric recollit a les tavernes dels barris i suburbis de Praga.
El Partit va aconseguir entre 36 i 39 vots, segons la font que es consulti, dels quals només 20 van ser considerats vàlids. Tot i haver promès un aquàrium de butxaca per a cada votant, sembla que la cosa no va acabar de funcionar. O sí. Se sap que entre els 20 fidels hi havia un ensinistrador de puces, un director de circ, una funàmbula, un lluitador i diversos comediants. Els mítings, que començaven cada dia a les vuit del vespre, eren, evidentment, improvisats, iconoclastes i, sobretot, etílics i duraven fins que algú aconseguia fer callar en Hašek, cosa, certament, complicada.
El dia de les eleccions, des de les primeres hores del matí, el Partit del Progrés Moderat Dins del Marc de la Llei se’n va autoproclamar guanyador per majoria absoluta i a la seva seu electoral, la taverna U Zvěřinů (L’estable), tothom va ser convidat a cervesa. La gresca va anar pujant de to fins que un policia va haver de demanar als enfervorits amics de Hašek que retiressin els cartells que havien anat enganxant pel barri en què celebraven la victòria. El líder del partit, enmig dels aplaudiments enfervorits de l’ensinistrador de puces i companyia, va assegurar a l’oficial que l’endemà mateix seria ascendit a sergent i que rebria a casa un aquari de butxaca. Sembla que el policia se’n va anar bastant conformat i que la festa va continuar fins que va quedar ben clar que les existències de cervesa s’havien exhaurit.

(Amb aquest post esperem esvair per sempre algunes insinuacions que ens acusen de no tractar mai temes d'actualitat.)

Formats

Jonathan Safran Foer, nascut a Washington l’any 1977, ha publicat dues novel·les, Everything Is Illuminated (2002) i Extremely Loud and Incredibly Close (2005), i un assaig, Eating Animals (2009). Les novel·les valen la pena; l’assaig, no ho sé. Al gener del 2011, apareixerà Tree Of Codes que és... bé ... representa que és una novel·la, però no l’ha escrita ell. Bé, sí, però no. Tampoc no és un plagi; no. Aclarim-nos: es veu que en Safran Foer ha fet una mena d’exercici cabalístic amb una narració de Bruno Schulz (la impagable «El carrer dels cocodrils») i que el resultat és una història continguda en el text original de l’escriptor polonès. Com? Doncs ha eliminat algunes paraules del text original i n’ha conservat unes altres. La manera com ho ha presentat és molt original (ara que la paraula format està tant de moda, val la pena fixar-s’hi), però no sé si gaire pràctica. La idea recorda una mica el desig (irrealitzat) de Walter Benjamin d’escriure un text a partir de citacions d’altres escriptors, però també podria ser considerat com un exercici pràctic d’intertextualitat.

Que a Safran-Foer li agrada experimentar ja ho sabíem perquè les seves dues novel·les anteriors contenien, per exemple, fotografies, dibuixos i textos manuscrits, però en aquest cas el risc ha estat molt més gran. Jo me’l compraré, no pel format, sinó pel contingut. M’ho prendré com si en Safran Foer hagués trobat la famosa novel·la perduda de Bruno Schulz, no pas en unes golfes d’una casa de Drohobycz sinó justament codificada dins de «El carrer dels cocodrils».
I ara l’explicació que l'autor nord-americà ens ofereix sobre l’origen i la confecció de Tree Of Codes.

The Magyar Canon (I)

(En ordre més o menys aleatori.)
Imre Kertész (Budapest, 1929). Deportat l’any 1944 a Buchenwald i Auschwitz. Igual que Paul Celan, es planteja com expressar allò inexpressable. Tota la seva obra, tant la de ficció com els assajos, gira al voltant del trencament definitiu que la Xoà representa respecte a la tradició cristiano-europea. «Per a assassinar milions de jueus, l’Estat total no necessita antisemites, sinó bons gestors.» Molt crític amb la manera com Hollywood ha provat d’acostar-se a l'Holocaust, ha escrit, també, pàgines dolorosament lúcides sobre la penosa supervivència de l’artista íntegre en el món totalitari comunista (en el qual va haver de malviure durant quaranta anys). Per a Kértesz, com diu Adam Kovacsics, ser escriptor és la conditio sine qua non per a desvincular-se del llenguatge regnant.

Quaderns Crema n’ha editat diverses obres en català; Acantilado, Taurus i Herder, en castellà; Actes sud, en francès; Bompiani, en italià, i Vintage, en anglès. D’en Kertész ho recomanem tot, però especialment Sense destí, Jo, un altre, La llengua exiliada, Kaddish pel fill no nascut, L’Holocaust com a cultura i Diari de galera.
Curiosament, l’any 2002, li van concedir el Premi Nobel.

El naixement d'un somriure

Quan un infant enceta el seu somriure,
amb entreratlla d'amargor i dolçor,
les comissures de la boca ballen
en l'oceà sens límit ni senyor.

Ell és feliç, immensament feliç,
tempteja el rictus amb magnificència
i va marcant l'entrada al paradís
del reconeixement de l'existència.

S'aixeca un continent sobre les aigües
―el caragol dels llavis que es desvessa―
en un segon atlàntid que ens enlaira
amb música de lloa i sorpresa.

Óssip Mandelstam
(traduït per Helena Vidal)

Nick Drake

«Nick who?» diu la senyora Payne mentre li ensenyo la casset que m’acabo de comprar en la meva visita llampec a Londres. «Never heard of him». I quan sent les tímides notes que surten del radiocasset que hi ha a l’habitació que m’ha llogat, fa cara de full en blanc, i com que és educada m’ofereix la trenta-dosena tassa de te del dia. No coneix cap Nick Drake però em diu que el noi d’abans meu es va deixar una cinta d’Oasis, que si vull me la puc quedar, i com que sóc educat li contesto «Let’s have that cup of tea».
Seiem a la taula el menjador i, malgrat la sobredosi de teïna que explica la taquicàrdia que començo a sentir, l’hi torno a preguntar. Potser no m’ha entès. «Are you sure?». «Absolutely.» O sigui que es pot ser anglès i no conèixer Nick Drake ni, és clar, Five Leaves Left, ni Bryter Layter, ni Pink Moon i, el pitjor de tot, oferir una cinta d’Oasis a algú que estava escoltant «Northern Sky». Del disgust m’empasso tot el te d’un sol glop i, entre tics nerviosos, li’n demano una altra tassa. Brighton, 1995.

Notícia d'actualitat

Un quart de nou. Cada dia. El noi llegeix el diari assegut dins la marquesina tot esperant l’autobús. Una nena d’uns quatre anys i la seva mare travessen el pas de vianants i s’acosten a la parada. El noi es mira la nena, plega el diari, el desa al seient, es posa dret i somriu. La nena, amb el seu abriguet llarg, es queda palplantada al seu davant i també somriu. La mare també somriu. Dins el cotxe l’home que s’ho mira cada dia aturat davant del semàfor en vermell també somriu. I escolta els Lucksmiths. I recorda que fa uns dies, tot just a un quart de nou i en aquella marquesina, el noi es va passar la jaqueta per sobre les espatlles fins a cobrir-se’n el cap per fer una broma. La nena no es va espantar i va somriure, palpantada amb el seu abriguet llarg davant del noi. I la mare també va somriure. El noi, l’edat del qual es fa difícil de dir perquè té la Síndrome de Down, acaricia el cap de la nena i li diu alguna cosa. L’home del cotxe sent una comunió difícil d’explicar amb aquelles persones i, de retruc, amb el món. Tant se li en dóna del cinisme postmodern que prova de ridiculitzar sensacions com aquesta. Es mira el noi, la nena i la mare, somriu, s’esforça per evitar alguna llàgrima traïdora i veu que el semàfor, és clar, ja és verd.

Opino el mateix que l'Oz

Opinar. Cal opinar. De què? Doncs del que sigui i quan sigui. Però ser un bon opinador no és gens fàcil: cal empassar-se tots els telenotícies i els 30 minuts, navegar incansablement per internet (ja se sap que a la televisió no ho expliquen pas tot), escoltar la ràdio (hi ha tertulians que valen molt la pena) i llegir els diaris (fins i tot els gratuïts, encara que costi de confessar). No hi ha res com estar ben informat per a poder opinar; és la manera de formar opinions amb fonament. L'actualitat mana. I les xifres. No ens deixéssim les xifres! Percentatge d'aturats, quantitat de morts, graus centígrads, resultats esportius, escons guanyats o perduts... Ens encanten les xifres. De vegades hi ha qui, fins i tot, opina que els mitjans de comunicació amaguen informació o la deformen. Però només és una opinió, que ningú no s’espanti.
A partir d’ara, quan algú em pregunti la meva opinió sobre vés a saber què, en lloc de callar, de dir «ni idea», o de canviar de tema, ja sé què contestaré (abans m’ho hauré d’aprendre de memòria): «Cap home no és una illa, va dir John Donne. Goso humilment afegir a aquesta meravellosa sentència que cap home ni cap dona no és una illa, però que cadascún de nosaltres és una península, amb una meitat enganxada al continent i l’altra mirant a l'oceà. Una meitat connectada a la família, als amics, a la cultura, a la tradició, al país, a la nació, al sexe i al llenguatge i a molts altres vincles. I l’altra meitat desitjant que la deixin en pau per poder mirar cap a l'oceà. Penso que ens haurien de deixar ser penínsules.» Gràcies mar Amos Oz i gràcies Lior.

La tradició

En alguns cercles autoanomenats progressistes, la paraula tradició ha estat tradicionalment injuriada, ridiculitzada, escarnida i, fins i tot, deconstruïda. Molt bé. No deuen saber que no hi ha res de més tradicional que injuriar, ridiculitzar, escarnir i, fins i tot, deconstruir la tradició. La voluntat de desmarcar-se d'allò previ és molt antiga. Reaccionar contra la tradició és la millor manera de formar-ne part. Però, atenció: si es vol trencar amb el passat, se l’ha de conèixer. Picasso, Tzara, Apollinaire, Mallarmé eren grans coneixedors de la tradició.
El músic de jazz Charlie Parker va créixer idolatrant el saxofonista Lester Young. Volia ser com ell. Anys més tard, tots els crítics del moment consideraven que Parker havia superat Young de llarg. El 1954, Parker era el músic de jazz de moda i Young que, no feia pas tant, havia estat l’estrella de l’orquestra de Count Basie, ara era una ànima en pena. Alcoholitzat, lent i líder d’un quintet format per músics mediocres, malvivia tocant en clubs de mala mort. Young tenia 43 anys; Parker, 34. Una nit es van trobar sobre el mateix escenari. Per Parker hauria estat el moment perfecte per girar pàgina i demostrar a tothom que Young només era història. Si hagués volgut, l’hauria pogut destrossar. Però Parker era un geni i els genis coneixen la tradició i la respecten. Segurament, a més a més, durant uns instants devia mirar de reüll aquell trompetista jove, elegant i disciplinat que l’acompanyava i que es deia Miles Davis. Això és la tradició.

En John i l’Anna

En John és anglès i va néixer el 1969; l’Anna és francesa i va néixer el 1940. En John és un cantautor pop, autor de 4 discos tan impagables com desconeguts; l’Anna és actriu, cantant i escriptora, fou musa i esposa de Jean-Luc Godard i ha treballat amb directors com Rivette, Visconti, Bergman i Fassbinder. Algú ha decidit que es trobessin i aquest n’és el brillant resultat. Perfecte, sobretot si plou.

Consells paterns

El nen es mira el senyor bigotut ―el pare ja l'ha avisat que el senyor bigotut beu molt i que això explica el tuf d'alcohol que l'acompanya― i, després de donar-li la mà amb cortesia, li diu: «No he llegit cap dels seus llibres. El pare diu que puc llegir el que vulgui perquè el que no entengui no em perjudicarà. Però que pot ser que llegeixi un llibre important i que no l'entengui i ja no el torni a agafar mai més perquè diré "ja l'he llegit". O sigui que el que no hagi entès, em perjudicarà.»
L'amic bigotut del pare somriu.
És París. 1937. El nen es diu Dan, el pare és Soma Morgenstern i el senyor bigotut que s'esforça per semblar sobri, Joseph Roth.

Cànons i anticànons

Als qui fem llistes de tot, ens va fer gràcia El cànon occidental que en Harold Bloom va publicar ja fa setze anys. I encara ens va fer més gràcia quan vam comprovar que, tot i que Bloom va manifestar un cop i un altre que això seu només era una proposta, molts dels nostres dogmàtics professors universitaris d'aleshores treien escuma per la boca cada vegada que algú mencionava aquest llibre i el seu autor. I això que quasi aconsegueixen convèncer-nos que Xècspir perpetuava rols fal·locèntrics.
Però bé, al gra: a l’interessant (i a estones esbiaixat i una mica feixuc) Historia universal de la destrucción de libros, del veneçolà Fernando Báez, trobo una llista d’autors prohibits pel nazisme. Molts dels autors que hi apareixen formen part del meu cànon particular (la qual cosa em satisfà i em conforta d’allò més). No ho puc evitar, seré tan breu com podré (ordre alfabètic): Isaac Babel, Walter Benjamin, Martin Buber, Alfred Döblin, Jaroslav Hašek, Franz Kafka, Karl Kraus, Robert Musil, Leo Perutz, Alfred Polgar, Marcel Proust, Joseph Roth, H. G. Wells, Stefan Zweig.

M’encanta estimar allò que els nazis odiaven.

Modern i contradictori

Entre modernitat i postmodernitat, em quedo sempre amb el primer terme perquè el segon no sé què vol dir i, sobretot, perquè entre els fundadors de la modernitat hi ha figures com Erasme de Rotterdam, Montaigne, Cervantes i Xècspir. És clar que, per ser justos, en termes d’èxit hauríem de citar d’altres noms com Maquiavel, Descartes o Hernán Cortés, profetes de la instrumentalització del poder i del logocentrisme, els seguidors dels quals han acabat configurant el món tal i com ens ha arribat. L’altra via, la que representa sobretot Montaigne, és ametòdica i asistemàtica, preantropològica, contradictòria i escèptica; qüestiona la raó i valora l’escriptura com a única manera que tenen els humans de provar d’entendre’s, i, és clar, no ha atret tanta gent.
Recordo un mestre que afirmava que a la vida només calia llegir Xècspir, que la resta sobrava. Humilment hi afegiríem els assajos de Montaigne, l’esperit dels quals plana per sobre de tota la producció xecsperiana i, afortunadament, de la de molts altres.

Weltliteratur, però de debò

«Cada vegada veig més clarament que la poesia és un tresor comú a tota la humanitat, una riquesa que brosta en centenars i centenars de poetes en tot temps i en tot indret». Ho diu Goethe en una de les seves famoses converses amb Eckermann de fa quasi dos-cents anys. Doncs n’hi ha que encara no ho han entès.
A veure si ens entenem, doncs: la diversitat lingüística no genera conflictes; no és un problema. Defensar la igualtat entre llengües vol dir defensar les condicions perquè pugui existir l’intercanvi igualitari com a garantia per a la pervivència de les llengües amenaçades i de les seves literatures. La supervivència de les llengües immerses en processos de substitució és vital per mantenir la imprescindible visió calidoscòpica que aporten sobre la realitat. I una de les maneres pràctiques d’interpretar la realitat és provar de descriure-la oralment o per escrit (això es diu literatura). Perquè, a veure, què sabem de la literatura que es fa en bretó, occità, gaèlic, frisó o quètxua? ¿És que les divisions estatals han de silenciar, també, centenars de realitats literàries que són un exemple de pluralitat de valor incalculable?
En la realització de la Weltliteratur que somniava Goethe, les veus literàries minoritzades d’arreu del món s’hi han de veure reflectides, també. Es trata d’aprofundir en l’estudi de la poesia de la humanitat, no de l’estat. Per molt pueril que pugui semblar, aquest desig no hauria de ser aliè a ningú.

Odradek

Un pare de família està preocupat. Ens ho diu Kafka. El motiu de la seva preocupació és Odradek. Més enllà de discussions etimològiques que no aclareixen res sobre si aquest nom és d’origen eslovac o alemany, Odradek és una mena de... de... bé, és difícil d’explicar. Hauríem d’aclarir que Odradek parla (molt de tant en tant), però no té pulmons, i, també, que sembla de fusta. Tot i això, la seva existència no té cap mena de funció. Físicament (¿podríem dir-ne res, més enllà de la seva aparença?) sembla un carretell de fil sobre dues potes. És àgil i no es deixa agafar. I s’amaga; fins i tot s’escapa, però sempre torna. Sembla indestructible; etern. I ja està.
I a partir d’aquí, som-hi tots: que si Odradek representa el capitalisme (en concret, el materialisme); que no, que és el judaisme (la tradició que es transmet de pares a fills); que esteu tots equivocats, que Odradek és Kafka mateix (la malaltia pulmonar, la menció a un pare preocupat); que no, que Freud, com sempre, ens ho resoldrà perquè Odradek representa l’inconscient que sempre torna...

I jo em pregunto: no ens podríem limitar a llegir «Preocupacions d’un pare de família» amb tota l’atenció del món i en acabar insinuar un lleuger somriure que signifiqui «Benvolgut Franz, ho has tornat a aconseguir»?

Cohesió social

Al diccionari diu que la cohesió social «és la vinculació dels membres d’una col·lectivitat entre ells mateixos i com a grup». S’assembla a la definició de nació. I les nacions o ho són o no ho són, per tant els esforços per cohesionar de vegades tenen com a conseqüència l’efecte contrari que es pretenia. Cadascú ja és prou grandet com per cohesionar-se amb qui vulgui.
A la pràctica, a Catalunya, cohesió social ha significat sempre que els qui som catalans i prou haguéssim de provar de caminar amb els pantalons als turmells i el cap cot dia sí, dia també. En el moment en què algú feia el gest d’apujar-se una mica els camals se l’acusava de provincià, feixista i mil coses més. Doncs bé, em fa la sensació que el discurset de la cohesió ja no serveix i que se n’hauran de buscar algun altre (i haurà de ser més sofisticat que el de la roja). Aquí ningú s’ha de cohesionar; les coses clares: o sí o no, i ja està. Com a tot arreu.
I tot seguit uns japonesos ben cohesionats:

El post més previsible del món (plou)

Teories

Hi ha una teoria (tan plena d’excepcions que potser que la comencéssim a desmuntar) segons la qual les gran obres d’art sorgeixen en els períodes més convulsos de la història i a les zones més conflictives. Les desgràcies com a motor de l’enginy artístic, doncs. Pot ser. Això explicaria la gran quantitat d’escriptors polonesos comparada amb els que han sortit de Suïssa, per exemple. És clar que a Polònia també hi cap més gent.
Aquesta teoria contrasta amb una altra que sosté que, per escriure, cal temps lliure i que el temps lliure és un privilegi burgès, cosa que limita el radi d’acció als països més rics. Pot ser. Però del Canadà no han sortit més bons artistes que d’Hongria. Potser que ens la repenséssim també, aquesta.
Sigui com sigui, l’explicació que trobem més encertada sobre l’origen de l’art ens l’ofereix la poeta italiana Bianca Tarozzi i va molt més enllà del que ens proposen els raonaments històrico-materialístico-socials:

Després

Després que has fet la maleta, tancat el gas,
apagats els llums, tancada la porta,
tancat el portal, quan
et recolzes en un mur i tens por de caure
i esperes un mitjà, una manera
d’anar lluny,
quan el cel és serè,
blau i imponent damunt la voravia
i tu no tens ni passat ni futur,
en aquell moment buit
s’instal·la la poesia.

Bianca Tarozzi
(traduït per Enric Bou)

La rosella

Kees van Dongen. Le Coquelicot (1919).

Epifanies vertiginoses

La revelació que sent Gabriel Conroy al final del relat Els morts de James Joyce ha passat a la història de les epifanies. Fa tota la sensació que el pobre home mai més no va tornar a ser el mateix. Doncs l’altre dia en vaig tenir una de semblant, d’epifania. Estava traduint al castellà una ressenya meva d’un llibre imprescindible quan, de sobte, ho vaig veure tot molt clar. Decidit. De debò. Hi haurà un dia que la revista catalana de cultura El funàmbul (de moment no en sé gaire cosa més) es podrà llegir i, si es vol, adquirir per un preu molt raonable. El més probable és que la materialització d’aquesta epifania tan simpàtica em farà perdre bous i esquelles, però ja he preparat el cable i la perxa i, de moment, assajo pel balcó de casa.

Per cert, la ressenya han tingut l’amabilitat de publicar-me-la a Raíces, una de les millors revistes culturals que es fan a Espanya.

Pèls, destrals i llibreries

De debò que no obtinc cap mena de plaer portant la contrària. Ni criticant. M’explico: les sèries. Es veu que n’hi ha de tots tipus i que la majoria són genials, però quan n’ensopego algun capítol, invariablement apareix un senyor ben vestit i normalment maduret que acompanyat d’una noia, normalment atractiva, recull un pèl del terra i l’introdueix curosament en una bosseta de plàstic. Després, un noi amb ulleres i cara de geni despistat analitzarà el pèl en un laboratori, mentre, a prop, un forense fa brometes enginyoses tot mirant-se, divertit, la destral que un cadàver esquarterat té clavada vés a saber on. El cas, sovint, s’embolica tant que cal fer aparèixer algun extraterrestre infiltrat que ajudi que l’espectador acabi l’episodi amb cara de juro-que-he-estat-concentrat-com-mai-però-em-sembla-que-ja-m'he-tornat-a-perdre-dec-ser-curt. I fins la setmana que ve.
Tant costa ambientar una sèrie en un lloc ben tranquil, per exemple una llibreria? Al senyor Dylan Moran no li va semblar pas gaire forassenyat i li va sortir una de les sèries més divertides que he vist mai (entenent com a divertit tot allò que aguanta dignament la comparació amb L’escurçó negre). Cinc cèntims: Bernard Black odia la gent i odia vendre llibres, fuma com un carreter, llegeix i beu molt de vi, té una llibreria de segona mà i un ajudant mig hippy. La resta s’ha de veure.

The Felice Brothers

El món dels Felice Brothers és ple de caçadors furtius i de Huckleberrys Finns. És el món de la frontera, de captaires dormint en estacions de tren, de venedors ambulants de beuratges miraculosos, de predicadors que han de fugir per haver ofès la dignitat d’alguna noia després (o abans) de treure’n un dimoni. És l’Amèrica dels sedassos orfes de palletes d’or, dels Freak Shows, de les harmòniques i les cel·les, dels borratxos que esbraven el seu dolor cantant balades davant d’un foc que cada vegada escalfa menys. Al país dels Felice Brothers un barbut pèl-roig i cec toca l’acordió mentre se sent el tret d’un revòlver cansat d’infidelitats i de perdre partides de pòquer. És la mateixa terra de Woody Guthrie, The Band, Townes Van Zandt i, és clar, Bob Dylan.

Zoològics humans

Un bon dia (el 26 de maig de 1828), un noi va aparèixer a Núremberg. Duia una carta en què hi havia escrit el nom Kaspar Hauser. I ja està. No se’n sap res més. No era boig ni retardat i va aprendre a llegir i escriure. En poc temps es convertí en una atracció pública, alhora que s’estenien tot de rumors sobre el seu origen (alguns creien, fins i tot, que era un fill il·legítim de Napoleó). El noi va morir el 1833. La seva història recorda la de Joseph Merrick, l’home elefant, i la de tantes altres persones que es convertiren en atraccions de fira en una època en què era ben habitual (i popularment acceptat) anar a veure i a escarnir aquests pobres desafortunats en circs que viatjaven per les principals ciutats europees. Indis, nans, negres, aborígens australians, contrafets... eren exposats com si fossin animals sense cap mena de consideració i amb la suposada justificació d’un sempre pervers darwinisme social. L’enigma Kaspar Hauser (1974) de Werner Herzog, L’home elefant (1980) de David Lynch i el documental francès Zoos humains (2003) d’Eric Deroo i Pascal Blanchard són una bona mostra de fins on podien arribar aquests espectacles tan denigrants.
Estava a punt d’afirmar que en això sí que havíem millorat quan tot just he engegat la televisió. Ara ja no sé què dir.

As simple as a kettle

L’extrema simplicitat d’aquest blog queda palesa quan n’analitzem el contingut, que es podria resumir en un m’agrada-no m’agrada quasi constant. Avui, però, ho farem tot alhora: els Fairport Convention no m’agraden; els trobo avorrits i massa hippies. Tanmateix (ara comença la part del m’agrada), el seu quart disc, Liege and Lief (1969), no està malament. I ara molta atenció: la darrera cançó de la primera cara es diu Farewell, Farewell, dura 2 minuts i 38 segons, és una composició de Richard Thompson i una perla trasbalsadora que no em cansaré mai d'escoltar. Canta Sandy Denny.

Česká republika

La meva enorme i gens desinteressada simpatia per Txèquia té la seva explicació: una cervesa excel·lent; Praga és una ciutat preciosa; han tingut alguns presidents cultes; es van separar dels seus veïns sense gaires escarafalls, i, per sobre de tot, és la terra on ha nascut una quantitat desproporcionadament alta dels meus escriptors preferits. Uns escriptors, la majoria dels quals comparteixen un sentit de l’humor del tot desencisat i alhora irresistible que funciona com a vàlvula d’escapament d’una realitat que acostumen a mostrar des del seu cantó més absurd. És clar que estic generalitzant i, per tant, vessant-la per tot arreu, però és més o menys així. I ara la llista (ho sento, però m’encanta fer llistes i com més inútils, millor): Franz Kafka (si no el poso el primer, la mala consciència em corsecaria per sempre més), Jaroslav Hašek (ja fa temps que hauria d’estar canonitzat), Karel Čapek, Franz Werfel, Jiří Weil, Jaroslav Seifert, Leo Perutz, Bohumil Hrabal (algun dia n’haurem de parlar seriosament), Jan Neruda, Egon Erwin Kisch, Milan Kundera (com a assagista), i Iván Klíma (de qui, si podeu, no us en perdeu res, incloent-hi la conferència Sobre la propaganda, publicada pel CCCB). Els catalans tenim la immensa sort que molts d’aquests escriptors els podem llegir gràcies a la tasca impagable de Monika Zgustova (gran escriptora, també) i jo, concretament, la inoblidable benedicció d'haver tingut Mihály Dés de professor, que em va parlar per primer cop de molts d'aquests ―i d'altres― grans autors.

I ara segur que no quedaré gaire bé, però què els passa als eslovacs?

És ben bé això, oi?

V. Donaghue, Chicago (1940).

Paraula de mag

Continuant amb el fil de morts absurdes (la irremeiabilitat de les quals n’hauria d’evitar qualsevol tipus de mofa ―us ho diu algú que quasi s’acomiada d’aquest món per culpa d’un conill que va decidir de saltar des d’un cinquè pis just quan un servidor passava per sota), cal esmentar Ödön von Horváth. El senyor von Horváth (1901-1938) fou un dramaturg i novel·lista austrohongarès. La seva obra, com les de Karl Krauss, Elias Canetti, Ludwig Wittgenstein o Walter Benjamin, és una denúncia de la degeneració del llenguatge i adverteix, alhora, que la manipulació que el poder fa de les paraules acaba reflectint-se en l’estupidesa de pensament que impera arreu. Val la pena llegir-lo, doncs.
Horváth és, a més a més, el personatge que inspira la figura de «L’apàtrida», primer relat de Llaüt i cicatrius de Danilo Kiš (que no existeix en català) i que, com tot el que va escriure Kiš, s’ha de llegir. Un dels aspectes que més va seduir l’escriptor serbi de Horváth fou la mort que aquest trobà l’1 de juny de 1938. Aquell dia a París hi hagué una gran tempesta. Una branca va caure sobre el cap de Horváth, que passejava pels Camps Elisis, i el va matar. Horváth era a París perquè un mag d’Amsterdam li havia assegurat que a la capital francesa li passaria una cosa que li canviaria la vida del tot. Sense cap intenció de ridiculitzar Horváth, conclourem que la seva mort fou, com la de Treadwell, l’amic dels grizzlys, un altre error d’interpretació.

Grizzly Man

Durant tretze estius, Timothy Treadwell va viure envoltat d’óssos grizzlys al Parc Nacional de Katmai a Alaska. «Envoltat» és literal; s’hi acostava, hi passejava, els parlava, els tocava i, sobretot, els filmava. Deia que n’era amic i que se’ls estimava. Un Ursus arctus horribilis mascle pot arribar a pesar més de cinc-cents quilos i a fer quasi dos metres i mig d'alçada si es posa dret, i aquest home n’acariciava el musell i els posava noms com Ed. Fins que un dia de l’any 2003, se’l van menjar; a ell i a la noia que l’acompanyava.
El director Werner Herzog va estudiar les més de 100 hores de filmació que Treadwell havia deixat a la seu de l’organització Grizzly People i va muntar Grizzly Man, una de les pel·lícules més colpidores que he vist en molt de temps. En aquestes filmacions, Treadwell es despulla del tot: ens parla del seu passat, de les seves pors, de les seves frustracions, riu, plora, s’enfada, s’autocompadeix, saluda Mr. Chocolate (una massa peluda enorme que se’l mira de reüll), s’entristeix quan troba una guineu morta, blasfema perquè no plou... Tanmateix, Herzog mai no jutja Treadwell, només el contradiu; el podria ridiculitzar fàcilment, però no ho fa. El director alemany entrevista diverses persones que van conèixer Treadwell, algunes de les quals s’encarreguen de deixar ben clar que l’admiraven i d’altres expressen sense embuts que en Timothy va jugar massa temps amb foc. (Sovint costa de creure que les persones que apareixen al film no siguin actors, fixeu-vos, si podeu, en el forense, que sembla que hagi sortit de l'univers dels germans Coen.)
La pel·lícula ―farcida d’escenes inoblidables― acaba amb un primer pla de la mirada d’un ós. Com diu Herzog, és una mirada que en cap moment transmet el que Treadwell creia veure-hi. Aquest error d’interpretació li va costar la vida.