Apropiacions i reduccions

Convindreu amb mi (espero) que apropiar-se les coses és molt lleig, especialment quan no són teves. Hi ha apropiacions grolleres (béns, països...) i d’altres de més subtils. Imaginem-nos que professo una ideologia en concret, per exemple. Doncs m’apropio qualsevol autor que sembli que d’alguna manera digui el que jo vull que digui i que lligui amb el que jo vull que lligui. I això es fa obviant ambigüitats, contradiccions i el que sigui. Cal tenir en compte, a més a més, que apropiar-se és reduir. Com que aquí no gosem apropiar-nos res (i menys paraules que respectem tant com, ben sovint, no comprenem), optarem pel millor en aquests casos: citar. (Som conscients que citar conté un component d’apropiació, però farem veure que no ens n’hem adonat.) Citarem, doncs, Walter Benjamin.

«Hi ha un quadre de Klee que es diu Angelus Novus. S’hi veu representat un àngel que sembla com si s’apartés d’alguna cosa que mira fixament. Els ulls esbatanats, la boca oberta, les ales desplegades. L’àngel de la història ha de ser ben bé així. Té la cara girada cap al passat. En allò que a nosaltres ens sembla una cadena d’esdeveniments, ell hi veu una sola catàstrofe, que acumula més i més ruïnes i les llença als seus peus. A ell li agradaria aturar-se, despertar els morts i recompondre les destrosses. Però ve una tempesta del paradís que se li enxarxa a les ales i l’àngel no les pot plegar. Aquesta tempesta l’arrossega irremissiblement cap al futur, al qual dóna l’esquena, mentre que, davant seu, el munt de ruïnes puja cap al cel. Aquesta tempesta és això que anomenem progrés.»

Steinbeckejo

No he llegit mai res d’en John Steinbeck (1902-1968), ni tan sols El raïm de la ira, però tot cercant informació sobre The Steinbecks, un extraordinari grup australià de pop, he trobat una sèrie de cobertes d’alguns llibres d’aquest autor nord-americà absolutament fascinants.

I ara, The Steinbecks (amb la impagable veu de Tali White, excantant dels meravellosos The Lucksmiths):

Nota de premsa

Preàmbul

Es pot tenir un blog i no fer servir mai la primera persona del singular? Al principi es va/ ho vam intentar, però no ho he aconseguit. Em rendeixo.

Notícia

Com que l’únic que m’interessa d’internet és compartir-hi dèries, en un atac de megalomania sense precedents, he inclòs en el blog una sèrie d’articles propis (alguns de publicats en paper i d’altres, no) que trobareu a la dreta, sota del contingut. Hi aniré afegint traduccions i qualsevol cosa que, entre bolquer i bolquer, sigui capaç d'escriure i no em desagradi excessivament. Fins i tot podreu (si preferiu de no fer-ho, continuareu tenint tota la meva estima), descarregar-vos-ho tot (oh!). Gentilesa de la tècnica, que avança que és una barbaritat (de bàrbar, és clar).

Epíleg

L’amic funàmbul està patint una crisi existencial profunda (abans de néixer, cosa inaudita). Si se’n recupera, us n’informaré; si no, també.

Bonus track

23 d’abril. Aniversaris. Gràcies. I Sant Jordi. Dia que sempre em posa tan content com aquesta cançó (primeríssima persona del singular):

Crítica en negatiu

Poesia. De Lee Chang. Coreà. «Ui, deu ser d’aquelles pel·lícules que no hi passa res, que tot és simbòlic i que cal pensar, oi?», brama-diu-observa míster-o-miss-mig-somriure-irònic-arrufanassos. Ja hi som. A veure, no hi ha persecucions automobilístiques entre traficants de drogues; no. Ni còpules estratosfèriques. No. Ni naus siderals ni onanismes mentals de quarta dimensió. Ni lliçonetes morals de pa sucat amb oli. A Poesia no hi ha senyors i senyores cirurgiats fins a les celles tan atractius i enginyosos que ajudin a acomplexar encara més els protagonistes de l’espectacle de realitat que ens trobem a la sala un cop s’encenen els llums o, si som a casa, quan ens veiem reflectits als fons negre del televisor.

Que no hi passa res? Fals: hi passa tot; el més important, l’actriu Yoon Jeong-hee. Simbolismes a dojo? No ho crec; en tot cas és qüestió de fixar-s’hi. Que cal pensar? Bé, alguns no ho podem evitar.

Ah, i per acabar-ho d’adobar, m’encanta coincidir amb els crítics de Cahiers du cinéma. Són gent que hi entén.

Sant Fabra i Poch

Al principi d’una setmana de dracs lectors, princeses llibreteres, sants agressius, recomanacions periodístiques imperdonables i egos autografiats, recordo (l’hauríem de recordar cada dia) un home als hereus del qual els nostres autors més venuts haurien de donar la meitat (o més) dels seus guanys. I és que Salses a Guardamar i de Fraga a Maó (i l’Alguer) caldria erigir un monument a cada poble (si pot ser una mica més evident que el que hi ha a Barcelona) dedicat al «català més important del nostre temps» (així el descriu Pla l’any 1962; quaranta-nou anys després, la valoració no ha quedat pas obsoleta).

I si no ho dic rebento: es veu que un dia en Fabra ―el fet, a casa, ha adoptat la consistència boirosa d'una llegenda― va fer una classe de gramàtica a la meva àvia quan era ben joveneta. Mitja hora que ella va recordar fins al dia de la seva mort: «I que elegant que era! I que bé que parlava! I ens va desitjar bon dia a totes quan va marxar de la classe! Tot un senyor!».

Res, que volia escriure quatre coses inconnexes (pel que veig, me n'he sortit) sobre Pompeu Fabra, el català que més admiro. Cada dia és Sant Jordi, o Sant Fabra; com vulgueu.

Canvis

A la seva habitació, un home hi té un llit, un armari i una taula. La taula és al mig; el llit aquí, i l’armari allí. Avorrit. Canvia de lloc el llit i l’armari. Aleshores queda clar que el problema és la taula: té una posició massa central. Solució? Col·loca l’armari al mig de l’habitació. D’això se’n diu avantguardisme. Però al cap d'un cert temps també deixa de ser nou. Queda clar que només hi ha una sortida: la revolució. L’home decideix dormir dins l’armari. I dret. És incòmode, sí. Tan incòmode que un bon dia, no pot més i s’estira al llit. Dorm tres dies i tres nits. Finalment, tot torna al seu lloc. Ara, quan s’avorreix, recorda els seus dies de revolucionari.

«La revolució» és un conte del gran escriptor polonès Sławomir Mrożek. Pertany a l’imprescindible recull La vida difícil, traduït per Bożena Zaboklicka i Francesc Miravitlles, i va ser publicat per Quaderns Crema l’any 1995.

Antics contra moderns 16

Mai no m'hauria pensat que acabaria elogiant la bellesa d'una escombra. Coses de la tecnologia.

Nick Lowe

En Nick Lowe és un home elegant que fa música elegant. No sempre ha estat així; però ara sí, i això és el que compta. Els seus dos darrers discos, The Convincer (2001) i At My Age (2007), són una meravellosa barreja de ryhthm’n’blues, soul i pop amb gotetes de country (no es pot haver estat el gendre d’en Johnny Cash i no afegir gotetes de country als teus discos). Lowe s’ha convertit en aquella mena d’artistes (com Georgie Fame o Mose Allison) que entren més bé si qui se’ls escolta du les sabates ben polides i el nus de la corbata perfectament ajustat.

I aquí el tenim, passant-s'ho bé amb el gran Chris Barber:

Fils trencats

El s. XX fou tan brutal que va implicar, per força, que les ments més sensibles i honestes entenguessin la necessitat de replantejar els paràmetres segons els quals s’havia intentat explicar l’existència humana fins aleshores. Són, sobretot, els horrors de les dues Guerres Mundials els que fan que intel·lectuals com Franz Rosenzweig, Walter Benjamin, Theodor Adorno, Maurice Blanchot, Martin Buber, Jean-François Lyotard, Georges Bataille, Paul Ricoeur i Emmanuel Lévinas, entre d’altres, qüestionin tota la filosofia anterior. Les premisses logocèntriques tradicionals ja no serveixen per a explicar res del que ha passat i, segons els pensadors més radicalment crítics amb la filosofia clàssica, fins i tot han flirtejat amb les causes que han dut a la catàstrofe. Aquests crítics es fan una sèrie de preguntes cabdals: És vàlid continuar com si res? Hem de persistir centrant la filosofia en la reflexió sobre el Jo? Resumint: els pensaments de la totalitat són iguals als pensaments totalitaris?

Emmanuel Lévinas (1906-1995), un dels principals crítics de l’egoisme ontològic que impregna els vint-i-cinc segles d’especulació filosòfica anterior, resumeix tot el seu pensament en la màxima següent: «La filosofia no és l’amor a la saviesa, sinó la saviesa de l’amor.» Segons aquest filòsof d'origen lituà, cal treure la filosofia del seu reducte subjectiu del «jo puc» o del «jo penso», per situar-la en la passivitat del que pateix un esdeveniment inesperat: la trobada amb l’Altre. (Un exemple pràctic d’aquesta trobada és l’escriptura d’Edmond Jabès.) ¿Però aquest replantejament que les víctimes del s. XX han convertit en imperatiu categòric significa que tot el que grans pensadors clàssics han aportat al raonament humà s’hagi d’esborrar? No. Significa que cal preguntar-nos si abans de provar de desxifrar els misteris de l’ésser no caldria inclinar-nos per l’ètica basada en el deute permanent respecte a l’Altre. Ens hem de substituir per l’Altre.
Ja sé que no n’hi ha prou, però llegir i traduir (que és el mateix) són pràctiques indispensables per a assolir aquesta substitució.

Barcelona

Es veu que aviat hi haurà eleccions a Barcelona. Sí, la ciutat que més m’estimo i més odio del món. Doncs tinc el candidat ideal: es diu Joan Ramon Resina. El senyor Resina és director del Programa d’Estudis Ibèrics de la Universitat d’Stanford on, a més a més, treballa de professor de Cultures ibèriques i llatinoamericanes. Però, sobretot, el senyor Resina ha escrit un llibre extraordinari que es diu Barcelona’s Vocation of Modernity: Rise and Decline of an Urban Image (hi ha traducció al català). Les 316 pàgines d’aquest llibre són una anàlisi antropològica, històrica i literària imprescindible per entendre la imatge que Barcelona ha projectat des del s. XIX fins al Fòrum Universal de les Cultures de 2004. En aquesta obra, Resina descriu, de manera brillant, la ciutat que veuen Narcís Oller, Eugeni d’Ors, Mercè Rodoreda, Juan Marsé i Eduardo Mendoza, però el llibre és molt més que això. Personatges principals? Barcelona, és clar... o sigui: anarquistes incendiaris, burgesos de Liceu, urbanitzadors de quadrícula, revolucionaris de saló, noucentistes de bona fe, feixistes disfressats de pensadors, cosmopolites amorfs, visitants il·lustres, ressentits premiats, caragirats cínics, regionalistes acomplexats, arquitectes de faç tan dura com les places que dissenyen, especuladors sense escrúpols (sí, vet aquí un pleonasme), no-esdeveniments que s’esdevenen en no-llocs...

A la pàgina 277 hi diu: «Els rituals cívics multitudinaris en pro de valors obvis substitueixen el conflicte real, que es defuig i es reprimeix enèrgicament. Escalfant-se en la virtut insulsa del que és políticament correcte, aquesta societat satisfeta d’ella mateixa es creu a l’avantguarda del progrés perquè giravolta al remolí format pel reflux de la seva història», paraules que, una nit, quan un servidor tingui una mica més de temps lliure, cisellaré a l’entrada de l’Ajuntament de Barcelona, just a sobre d’on diu Plaza de la Constitución.

Llàstima que en Joan Ramon Resina no es presenti a les eleccions. I que jo no voti.

Perdonar

A prop de Lwow. Camp de concentració i de trànsit anomenat Janowskà. Sovint, alguns presoners surten del camp per fer encàrrecs. «Ets jueu? Vine amb mi». És un matí d’octubre. La dona acompanya en Simon a una cambra on hi ha noi moribund de vint-i-un anys. És un SS. «Fa temps que busco un jueu ―diu el noi― que m’ajudi a morir en pau després de perdonar-me». I explica per què necessita el perdó. Va disparar a una família jueva (pare, mare i nadó) que saltaven per una finestra d’un edifici en flames dins del qual quatre-centes persones van morir calcinades. A Dnyepropetrovsk, Ucraïna. «Va ser espantós. No ho he pogut oblidar. Aquest record em persegueix.» El moribund demana l’absolució abans d’expirar. El jueu s’asseu en una cadira. Silenci. Després d’una bona estona, s’aixeca i se’n va. L’SS mor poc després.

El perdó. Dues aportacions úniques, gens políticament correctes i imprescindibles per a poder abordar aquest tema seriosament són la de Vladimir Jankélévitx i la de Jean Améry. El primer escriu: «El perdó ha mort als camps de la mort» i, afegeix tot capgirant la frase segurament més misteriosa i incomprensible de tot l’Evangeli: «Senyor, no els perdonis perquè saben el que es fan.» En lloc de buscar la reconciliació, el que cal fer segons el pensador rus és lluitar apassionadament contra l’oblit i perseguir els criminals. Per Jean Améry, perdonar i oblidar és condemnar els supervivents. Améry reflexiona profundament i esfereïdorament sobre el dolor perpetu que comporta la tortura i conclou que el perdó no és capaç d’alleugerir-lo. És clar que al botxí i als seus còmplices (actius o passius) el perdó i la reconciliació se’ls apareix com a solució ideal per tranquil·litzar les seves consciències, esgotades de tant haver de recordar.

Simon Wiesenthal va fer bé de no perdonar aquell SS. No es pot perdonar en nom d'algú altre.

Cobertes estonoses 10

CCCP

Malgirbats, desmenjats, mostatxuts i barbuts. Indolents, anàrquics. Amb pentinats dignes de cantants de flamenc. Capaços d’omplir de vodka els seus cossos immensos en un tres i no res. Als antípodes de l'esportista-anunci-em-depilo-les-celles actual. Parlem de l’equip soviètic de bàsquet que va representar aquell conglomerat de països durant la segona part dels anys vuitanta. En realitat, quasi cap dels components d’aquell conjunt era rus; la majoria eren lituans, ucraïnesos o letons, però això, llavors, no ho sabíem. Uniforme vermell amb les sigles CCCP a l’esquena. I uns noms inoblidables: Arvydas Sabonis, Valdis Valters, Alexander Volkov, Vladimir Tkachenko, Alexander Belostenny, Rimas Kurtinaitis, Valdemaras Chomičius, Sergei Tarakanov, Valeri Tikhonenko, Sergėjus Jovaiša i Viktor Pankrashkin.
A molts, aquelles girafes barbudes ens va fer creure que a això del bàsquet hi podia jugar qualsevol; que no calia ser un superheroi en calça curta per agafar una pilota taronja i provar d’encertar-la allà dalt. Per al món del bàsquet representaven el que el punk va significar per la música: si ells poden fer-ho, jo també. Però ens enganyàvem, perquè ells eren molt bons i nosaltres, no.

Un nen amb ulleres somriu satisfet davant d’una televisió atrotinada, mentre contempla com, després d’una victòria aconseguida quasi sense voler, aquells ietis mantegen un vellet que els fa d’entrenador. El vellet es deia Alexander Gomelsky i era l’encarregat de posar una mica d’ordre allà al mig. Als temps morts calia endevinar-lo darrere d’aquelles torres de 2,20. Aixecava el dit i els gegants se’l miraven amb una barreja de respecte i condescendència.
Sí, m’adono que em faig gran.

The Modfather

Costa de creure que aquest noi s’hagi convertit en l’home que, aquí sota, canta assegut al piano. Però sí; és ell. De la suor de The Jam a la contenció de Paul Weller i prou, hi ha 29 anys de diferència. Alguns diuen que l’amic Weller s’ha acomodat, que passant de mod a Modfather ha perdut tot el crèdit que havia guanyat de jovenet. No hi estem d’acord. I no cal ni dir que ens encanten tots dos.

Les coses

El bastó, les monedes, el clauer,
el dòcil pany, les tardanes
notes que no llegiran els pocs dies
que em queden, els naips i el tauler,
un llibre i en les seves pàgines la pansida
violeta, monument d'una tarda
sens dubte inoblidable i ja oblidada,
el roig espill occidental en què crema
una il·lusòria aurora. ¡Quantes coses,
llimes, llindars, atles, copes, claus,
ens serveixen com a tàcits esclaus,
cegues i estranyament sigiloses!
Duraran més enllà del que hàgim oblidat;
No sabran mai que ens n'hem anat.

Jorge Luis Borges
(traduït i profanat per un servidor)

Erudits

Que algú dediqui seixanta o setanta anys de la seva vida a una activitat que sap que no li reportarà cap mena de benefici econòmic és vist per la majoria com a una pèrdua de temps pròpia de sonats. Si l’èxit es mesura per la quantitat de xifres que es tenen als comptes bancaris o pels minuts que algú apareix a la televisió, que una sèrie de senyors (i algunes senyores) es capbussin durant anys i panys en piles inacabables de documents que acaben memoritzant, recorrin totes les biblioteques existents i quasi hi pernoctin, i es trobin a la glòria entre milers d'arxius, fa riure. N’hi ha ―són els que admiro més― que, sovint, participen en discussions extremament acalorades sobre la importància d’una coma o sobre la diferència, en francès, entre mot i parole. Són gent obstinada, severa. Són exigents amb els altres perquè primer ho són amb si mateixos. S’empassen i seleccionen quilos i quilos d’informació, la processen i ens ofereixen obres tan monumentals com imprescindibles i, sí, molt sovint discutibles i esbiaixades, però és que encara que no ho sembli, són humans. I fan bromes que no entén ningú. Però sense ells el món seria molt menys interessant.

Tot això m’ha vingut al cap mentre llegia The Politics of Memory, la breu autobiografia de Raul Hilberg. En un àmbit completament diferent, el seu mètode de treball m’ha recordat el de Joan Coromines. Erudits.

Rose is a rose is a rose is a rose?

Romeo i Julieta. Segon acte, l’arxiconeguda escena del balcó. Julieta reflexiona en veu alta:

What’s in a name? That which we call a rose,
By any other name would smell as sweet...

Un moment... Xècspir va escriure això el 1597. 1916-1597= 319. Aleshores, estimats lingüistes, on és l’originalitat de Saussure? No hauríem de considerar Xècspir com a fundador de la lingüística? Oi que el Cours de linguistique generale (1916) no és res més que el desenvolupament (feixuc, no ens enganyem) de la idea que la paraula rosa no fa cap mena d’olor? Tot allò del significant i el significat (que, per cert, encara que avui en dia sigui dogma, no convenç del tot certs poetes ni, és clar, George Steiner). A més a més, Xècspir ho fa maco i tot. A veure si al final l'amic Bloom tindrà raó...

Abram i Lot

Fa vint-i-cinc anys que cada diumenge, a dos quarts de deu del matí, el meu pare em diu el mateix: «Si tu te’n vas a l’esquerra, jo me n’aniré a la dreta; si tu te’n vas a la dreta, jo me n’aniré a l’esquerra». No som a Canaan ni veiem la plana del Jordà; som a l’encreuament del carrer Urgell amb Manso i la Ronda de Sant Pau, i a la nostra dreta hi ha una parada de pel·lícules i revistes pornogràfiques i a la nostra esquerra, una de llibres de temàtica militar. Som als Encants de Sant Antoni. La nostra Sodoma i Gomorra dels diumenges al matí. Jo, que per respecte assumeixo el paper de Lot, acostumo a dirigir-me a la dreta i el meu pare, per trencar amb les analogies bíbliques, també. Després ens anem separant i retrobant en les diverses parades que conformen un dels pocs espais de Barcelona que es mereixen el qualificatiu de popular. És la Barcelona que encara no es deixa higienitzar. La poc fina. La vulgar. La bruta. No és la de les Villes Olímpiques, els Fòrums, Macbes, gayxamples, bícings, multiculturalitats de disseny, ni la dels erasmus, Hacs i emes, Efnacs, Zares, Desiguals, Espringfields, Estarbucs, Mangos i Natures.
Els Encants són el triomf de l’orgia del caos a les golfes de la Botiga Comtal. El temps s’hi recargola en espirals de pols i de records. Als Encants, la utilitat es mostra com la gran mentida que és.

L'acordionista (o l'harmonicista)

Josef Čapek. Harmonikár (1919).

Edouard Scissorhands

Hi havia una vegada ―1933―, un guardaboscos francès que al vespre arribava molt cansat a casa. Només hi havia una cosa que l’ajudava a reposar: seure enmig de la seva biblioteca i submergir-se en les pàgines d’algun llibre. Allò era el seu refugi. Però si haguéssiu obert qualsevol d’aquells llibres, us hauríeu endut una bona sorpresa: no n’hi havia cap de complet. Així com hi ha gent que llegeix amb un llapis a la mà, el guardaboscos llegia amb unes tisores a la mà. Quan trobava algun fragment que no li agradava, el retallava i el llençava. D’aquesta manera llegia i rellegia obres que no l’ofenien (recordem que arribava molt cansat i que, segurament, no tenia ganes de llegir res de desagradable). El seu exemplar de Voyage au bout de la nuit només tenia deu pàgines; de tota la poesia de Baudelaire, en quedaven dos-cents versos; de Proust, l’escena del dinar a casa de la duquessa de Guermantes... Un bon dia, vés a saber com, l'esmolat costum lector del guardaboscos va arribar a orelles d’algunes eminències de la capital, les quals, és clar, es van esquinçar les vestidures. No se’n sabien avenir: si la selecció l’hagués fet un savi tot compilant un manual escolar o una antologia de textos, encara, però un guardaboscos...
Hi havia una altra vegada ―2011―, un home català (no era ni guardaboscos ni savi) que a mitja tarda arribava raonablement cansat a casa. Llegia amb un llapis a la mà. I tenia un blog. I, per tant, també retallava.

Assajos

«Tan sols mitjançant l’art podem sortir de nosaltres mateixos, saber el que un altre veu d’aquell univers que no és el mateix que el nostre, els paisatges del qual ens serien tan desconeguts com els que hi pugui haver a la lluna», va escriure Marcel Proust. L’art com a mètode de coneixement, doncs, que es constitueix a partir de la subjectivitat, la digressió, la ironia i la polifonia. L’art resumit per Rimbaud en el seu famós «Je est un autre» que ataca frontalment la concepció cartesiana del món. L’art que s’enfronta a la religió i la filosofia, primer, i a la ciència i la tecnologia, després. L’art que no és objectiu ni pretén ser-ho i és per això que es dirigeix a tothom. L'art que transforma allò local en universal.
Sobre tot això i més tracten quatre breus assajos que recomanem: La littérature, pour quoi faire? (2007), d’Antoine Compagnon; Teló. Assaig en set parts (2005) i L’art du roman (1986) de Milan Kundera, i Sei proposte per il prossimo millenio (1988) d’Italo Calvino. En aquestes obres, tots tres intel·lectuals exposen que des de Cervantes fins fa ben poc la literatura havia estat capaç d’examinar l’existència (no pas la realitat) mitjançant la seva capacitat per inventar (que és el mateix que descobrir).
Ens preguntem si els mitjans de comunicació, amb el seu soroll incansable, no han ajudat a disminuir el respecte que les paraules, convertides en infinits bocins de miralls que reflecteixen l’existència, havien guanyat gràcies a aportacions cabdals per provar d’entendre’ns com les de Cervantes, Shakespeare, Flaubert, Proust, Balzac, Joyce, Kafka, Borges, Dickens, Musil, Tolstoi i tants altres. I ens preguntem, també, què en diria Karl Kraus, de tot plegat.

Antics contra moderns 15

El millor que li pot passar a una font és que sembli una font. Si una font no sembla una font, tenim un problema. Doncs bé, des de fa uns quants anys observem una proliferació curiosa de fonts disfressades de no-fonts. Només una ment extraordinàriament àgil o recargolada és capaç d’endevinar que dels trossos de ferro amorfs i rovellats que abunden als nostres parcs i carrers en pot arribar a rajar res. Però això només és el principi perquè, després de la identificació, a la ment extraordinàriament àgil o recargolada se li presenta una nova dificultat, sovint, insalvable: què cal fer per aconseguir que ragi aigua d’aquella cosa? Hi ha res que s’hagi d’accionar? Hi ha res a prémer? Cal esperar una estona i prou? Cal picar de mans? Cal clavar-hi puntades de peu? Quantes, exactament?
Després de molt rumiar-hi, hem arribat a la conclusió que aquests dissenys cada cop més estrambòtics tenen una explicació ben sostenible: com que cal estalviar aigua, s’ha de dificultar tant com es pugui la detecció d’una font i dels mecanismes que la facin funcionar. Tanmateix, voldríem suggerir ―humilment, això sempre― que, si es tracta de no malbaratar aigua, potser millor que no hi hagi fonts i punt. Així estalviarem aigua i temps alhora. D’on no n’hi ha, no en raja, diuen.

Francesa, però no gaire

Barbara Carlotti és una cantant francesa que no sembla francesa, sobretot perquè canta. Ni xiuxiuejos, ni llavis molsuts, ni gemecs tot fent cara de lolita. Barbara Carlotti és sòbria, refinada, elegant i té una veu captivadora. No sabem si el fet diferencial carlottí és atribuïble al seu pare cors, el cas és que ha publicat tres discos meravellosos. El primer, un Ep, Chansons (2005); el segon Les Lys Brisés (2006), de caire més aviat melancòlic, i el tercer, L’idéal (2008), una mica més animat. Carlotti cita com a influències Baudelaire, Rimbaud, Verlaine, Billie Holiday, Nina Simone, Bob Dylan i Colin Blunstone. Però Barbara Carlotti és única. I encantadora. I té això que se’n diu classe. I sap cantar.

Qu’est-ce qu’il faut brûler?

Número 93 de la revista francesa Action (juny de 1946): «La seva obra és negra, moralment nociva, políticament reaccionària, i s’alimenta exclusivament de les mamelles estèrils d’un intimisme petit burgès i de l’absència total de crítica social. És decadent i cosmopolita.» A la coberta de la publicació, una pregunta: «Faut-il brûler Kafka?». La revista, és fàcil d’endevinar, era marxista. Compartia la màxima estalinista segons la qual Kafka és un portaveu del feixisme (ni tots els sics del món farien justícia a una interpretació tan lúcida de l’obra de l’escriptor praguenc). Com que Kafka no fa crítica social, una colla de senyors es pregunten si cal cremar-lo.
Val a dir que Action no pretenia ser una revista d'humor. Tampoc no foren els primers a qui la idea de cremar els escrits de Kafka passà pel cap. Ell mateix ja se’ls havia avançat abans de morir (sort d’en Max Brod que no li va fer cap mena de cas). Més tard, els nazis, que tampoc no van acabar de valorar mai del tot la prosa cristal·lina del creador de Gregor Samsa, van decidir de demostrar-ho afegint tots els volums que en van trobar a les piles i piles de llibres que van fer desaparèixer.
La millor resposta a la pregunta en qüestió és de Roger Callois (1913-1978), crític literari proper al surrealisme: «il est à craindre que de méchants esprits ne s’avisent un jour de prétendre (à tort, mais le mal sera fait) que Kafka, dans les juges mystérieux du Procès, dans les fonctionnaires invisibles du Château, aux décisions inattendues, irrévocables, incompréhensibles, mais indiscutables et, pour tout dire, transcendantes, n’a pas décrit autre chose que le parti communiste.» Impecable, Roger. Contra l’estupidesa, ironia.

Poesia marxista

El moment es fa esperar més menys però acaba arribant. Harpo Marx s'asseu davant del seu instrument i hi toca una breu peça. La interpretació és brillant, però allò que la fa especial de debò és la mirada d'en Harpo. Una mirada infantil, feliç. Una mirada somniadora, d’un home que, vestit amb parracs i després d’haver fet totes les pallassades possibles, es transforma en un poeta que parla amb els dits i, sobretot, amb els ulls. El temps s'atura. La gent somriu. Harpo commou. Harpo és un artista.

27 de gener, 28, 29, tot l'any, i tota la vida

L'home de la fotografia és Moshé Manela. En Moshé va néixer a Kielce, Polónia, l'any 1908. Es va casar amb Bluma Citron i al 1937 van tenir una filla. Tots tres foren asassinats a Treblinka l'any 1942. Moshé tenia 34 anys; Bluma, 33, i Guta, cinc.
Jo també aixeco el meu fill així perquè rigui. I dir això no és fer demagògia.

Escandinaus osmòtics

Ni tan sols el pas del temps és capaç de suavitzar la sensació de vergonya aliena que sentim quan repassem les llistes d’èxits musicals dels anys vuitanta. No direm noms per no ofendre ningú, però només cal fer una breu visita a llocs com aquest per a comprovar-ho. Però vet aquí que durant aquells anys no tot va ser mediocritat, màrqueting i integritat flàcida... Sort d’alguns jovencells australians i britànics d’entre els quals avui volem destacar uns tals Smiths.
I és que sense tenir en compte els Smiths no es pot entendre això que hom anomena música indie i que no sempre vol dir ei-mireu-que-alternatiu-que-sóc. En Morrissey i en Marr van influenciar centenars de grups que van provar de seguir l’estela d’una gent que, sobretot, sabia fer cançons. I l’estela arriba fins als nostres dies.

Els Northern Portrait són danesos. Només cal sentir-los uns segons per comprovar que més que d’osmosi estem parlant, quasi, de clonació. És legítima tanta proximitat a l’original? Honestament, si l’original són els Smiths, cap problema.

Les semblances són físiques, també:

Modianista (1)

No hi ha res més pesat i molestós que un convers i si no que l’hi preguntin al pobre Moisès ben Nahman de Girona (el cèlebre Nahmànides) que el 20 de juliol de 1263 va haver d’aguantar tot el dia les maldestres invectives d’un tal Pau Cristià, jueu convertit al cristianisme, en la famosa controvèrsia de Barcelona. Bé, doncs em confesso convers al modianisme de fa ben poc i, per tant, d’ara en davant, em dedicaré a fer-me tan odiós com podré, escampant la meva nova fe a tort i a dret. I mireu que m’hi havia resistit durant temps: amb els meus amiguets eslaus i Xècspir ja en tenia prou. A més, el personatge en qüestió havia guanyat massa premis com per seduir un esperit tan escèptic i selectiu com el meu. Doncs bé, ho admeto: anava errat. M’ha caigut la bena dels ulls. En dues setmanes m’he empassat Dans le café de la jeunesse perdue, Rue des Boutiques Obscures i Dora Bruder i proclamo als quatre vents que Patrick Modiano és un escriptor excepcional. Tanmateix, no patiu: com que sóc un convers respectuós i prudent, de moment ho deixaré aquí. M’espera La place de l’etoile.

Aprendre

Una de les consignes més repetides a l’ensenyament nostrat és «aprendre a aprendre». Es tracta d’una expressió que tot mestre progressista ha d’emprar tan sovint com pugui no fos cas que se’l pogués acusar de retrògrad o, Déu no ho vulgui, d’obstacle alhora de satisfer les necessitats de l’estudiant del segle XXI, que, com tothom sap, no passen per la memorització de cap mena de concepte, sinó que tenen a veure amb allò de «transmetre les estratègies necessàries per adaptar-se a una societat constantment canviant» i que, en el fons, vol dir «nens, premeu botonets i piqueu tecles; oi que és divertit?».

I «aprendre per aprendre»? Massa poc productiu. Però a mi em sembla que algú es va confondre de preposició.

Traducere

L’onze de maig de 1958, Paul Celan va començar a traduir Óssip Mandelstam. En una setmana ja havia enllestit catorze poemes. Ell mateix ens ho explica: «La carta de dins de l’ampolla anava adreçada a qui la trobés. Jo la vaig trobar. Això vol dir, doncs, que anava secretament dirigida a mi.» Durant dos anys, el poeta de Czernowitz es va fondre del tot en la figura de Mandelstam i, de fet, es va dedicar molt més a la tasca de traduir-lo que a la seva pròpia obra.
Celan no va traduir Mandelstam per diners. El va traduir perquè es llegia en els versos del poeta rus; perquè, mentre provava de vessar significats a l’alemany, ell era Mandelstam. I és que traduir implica provar d’oblidar-se d’un mateix i abocar-se en el sentit de l’altre. De fet, implica provar de ser l’altre per entendre’l més bé. Traduir és interpretar l’altre fent-nos altre amb l’única eina que ens permet una cosa així: el llenguatge.
Traduir és obrir les finestres de bat a bat i ventilar casa nostra. I casa nostra és la nostra llengua. I la nostra llengua som nosaltres.

Nemesis

Bucky Cantor té vint-i-tres anys. És fort, disciplinat, humil i seriós. Bucky Cantor és professor d’educació física, una persona exemplar i l’ídol de desenes de nens. El noi només té un problema: a causa de la seva extrema miopia no és a Europa amb els seus companys. Som a l’estiu de l’any 1944 i els seus companys en lloc de lluir-se jugant a beisbol envoltats de nens bocabadats, lluiten per fer fora els nazis de França. Ben aviat, però, Cantor haurà de lluitar en una altra guerra: a Newark es declara una epidèmia de poliomielitis que afecta alguns dels adolescents que tant l’admiren. Nemesis és una novel·la sobre la mort, la por, la responsabilitat i sobre com n’és de fàcil equivocar-se. També és una novel·la sobre moltes altres coses però no aixafarem la guitarra (no ens ve de gust fer servir la paraula spoiler) a més d’un rothià empredreït que té l’amabilitat de passar per aquí de tant en tant.
Philip Roth té setanta-set anys i d’entre les més de trenta novel·les que ha escrit, n’hi ha ben bé mitja dotzena que fan que se’l pugui considerar un dels millors escriptors dels darrers cinquanta anys. Quan no treballa, Roth diu que se sent buit, potser és per això que darrerament ens té acostumats a treure un llibre cada tardor. Llàstima que falti tant per a la propera tardor, doncs.

Estretors nostrades

N’hi ha que s’encaparren a fer-nos creure que aquest és un país petit. I no és veritat. Per tant, és mentida. I les mentides es diuen per ignorància o per mala fe. Suïssa és un país petit; Liechtenstein ho és més. Israel és un país petit; Gàmbia i Malta ho són més. Al món es parla més català que danès, lituà o noruec, i no és per estar-ne orgullós, és que és així.
El que sí que és petita és la mentalitat dels qui prediquen, a tort i a dret, la suposada debilitat que implica la nostra suposada petitesa. És una mentalitat de rebotiga reclosida, d’Estevet acomplexat. Uns Estevets, però, que s’omplen les butxaques a costa de justificar que, com a petitons que som, ens cal formar part d’un todo o un tout que ens ajudarà a ser més grans.
Des de Mallorca, Oliva trencada amb una cançó preciosa i un teclista ben curiós.

El leviatan

Nissen Piczenik és un comerciant de coralls de la ciutat de Progrody. Està enamorat de la seva feina. Coneix totes les varietats de coralls que hi ha al món i sap que, a banda, de la seva bellesa, tenen propietats màgiques, la primera i més evident de les quals és que les pageses de la zona se senten més atractives quan pengen alguna d’aquestes branquetes marines al voltant del seus colls. És per això que, a casa seva, s’està tota la nit polint peces de corall. El negoci rutlla, ell fa el que li agrada i a Progrody i als seus voltants tothom el coneix i el respecta. Es pot demanar res més?
Doncs es veu que sí. El nostre amic artesà no està del tot satisfet. Hi ha una cosa que no el deixa viure del tot en pau. Resulta que mai no ha vist el mar i, no sap ben bé perquè, està convençut que si el veiés les coses encara li anirien més bé. I arriba un dia en què aconsegueix de veure l’oceà; aquell lloc on, gràcies al Leviatan, creixen aquests animals multiformes i vermells que, segons l’opinió d’en Piczenik, fingeixen ser arbres i plantes per evitar l’atac dels taurons. Però quan torna al seu poble, vés a saber perquè, arriba la temptació: i si barregéssim coralls autèntics amb coralls falsos? Oi que el negoci rutllaria encara més bé?
El leviatan és un breu relat (52 pàgines en l’edició espanyola de Siruela) en el qual Joseph Roth ens avisa dels mals que esperen als qui traeixen els seus somnis. Per tant no demanaré cap subvenció per publicar El funàmbul.

Una solitud massa sorollosa

Fa trenta-cinc anys que Haňt’a premsa llibres (a corona el quilo) en un soterrani ple de ratolins de Praga. Però en Haňt’a no és un premsador qualsevol: li agrada llegir (sobretot Kant) i és per això que, sempre que pot, de tot el que li arriba en salva allò que li crida més l’atenció i s'ho endú al seu pis. Allà, apilats, en desenes de prestatges torts hi guarda dues tones de llibres.

Haňt’a estima la seva feina perquè és capaç de trobar-hi petites escletxes de felicitat. La seva obra consisteix a embellir cada paquet de llibres premsats amb alguna de les joies literàries que de tant en tant li arriben. És per això que un cop col·locada tota aquella massa informe a la màquina engolidora i abans de prémer el botó de color verd, desa, curosament, a dalt de tot aquell embalum de paper, un exemplar únic que donarà singularitat a cada bala de paper premsat. De vegades, en lloc d’un llibre, allò que distingirà cada bala de paper de l’altra seran làmines de Van Gogh, Rembrandt o Gauguin.
A Una solitud massa sorollosa, Bohumil Hrabal (1914-1997) ens presenta un personatge senzill, «culte per força», enamorat dels llibres i depassat per l’eficiència d’això que en diuen progrés. També hi apareixen poetes que obliguen la gent a llegir els seus poemes a punta de ganivet, noies propenses a fer el ridícul (com més escatòlogic, millor), ferroviaris retirats que munten estacions fictícies al jardí de casa seva, gitanes innocentment seductores... La prosa de Hrabal és poesia de taverna.
Se m'acut, finalment, que Una solitud massa sorollosa és una novel·la ideal pels que ens mirem de reüll i amb recança aquestes pantalletes que anomenen ebooks, el triomf de les quals no veuran, per sort, ni Haňt’a ni Hrabal.
(M’adono que no sé escriure ressenyes. Tanmateix, el llibre val molt la pena, de debò.)

Darrer fragment

¿I vas aconseguir allò que
volies d’aquesta vida?
Ho vaig aconseguir.
I què en volies?
Considerar-me estimat, sentir-me
estimat a la terra.

Raymond Carver
(traduït i traït per un servidor)

Autoritats

Un home somriu en un bateig: tres dies de presó. Un altre, esgotat, s’adorm durant una predicació: a la presó, també. Dos obrers han menjat paté per esmorzar: tres dies de pa i aigua. Un home s’ha negat a posar Abraham al seu fill: a la presó. Un violinista cec ha fet ballar algunes persones amb la seva música: expulsat de la ciutat. Un impressor, begut, ha insultat l’autoritat: se l’expulsa, també (això sí, abans se li forada la llengua amb un ferro roent). Algú s’ha dirigit a l’autoritat fent servir el títol de «Senyor» en lloc de «Mestre»: a la garjola. I així durant molts anys. Molts.
L’autoritat és Jean Cauvin, o sigui Joan Calví (1509-1564), i la ciutat que el va haver de patir, Ginebra. Ho explica Stefan Zweig a Consciència contra violència (1936), llibre en què l’escriptor vienès fa constants paral·lelismes entre el sistema asfixiant de Calví i el règim nazi. I em ve al cap La cinta blanca de Michael Haneke i el mal que el fanatisme (en aquest cas religiós) pot arribar a fer en el més profund de l’ànima humana. En aquesta pel·lícula, torbadora com poques, l'acumulació de frustracions i l'autoconvenciment del poder exculpatori del dogma religiós (ple de dubtes expiats a través del patiment infligit en els petits) acaben destruint tant les vides dels més dèbils com les dels qui es creuen més forts. La cinta blanca no explica (no es pot) la barbàrie inimaginable i desbocada que va ocórrer al bell mig d’Europa ben poc després, però ens la recorda constantment. (Gràcies per fer-m'hi pensar de nou, Mireia).

La gota, el vidre i Mr. Baskerville

Amable lector, et demano un segon de pausa. Per un moment fixem-nos en la forma i no en el contingut. Mirem la gota que baixa pel vidre en lloc de l’home que posa el peu en un bassal al mig de la vorera. Ja? Perfecte. El millor seria, segurament, una tipografia que ens permeti de veure l’home amb el camal xop al mig de la vorera i que, alhora, quan ens fixem en el vidre, ens mostri una gota elegant i bonica. Ara aquesta gota es diu Georgia i fa una mica d'ombra a l'omnipresent Times New Roman.

I, encara que pugui semblar el contrari, no ens penséssim pas que la gota al vidre és una qüestió superficial; no! Hi ha incondicionals de tipus determinats de lletres i també hi ha hooligans que n’odien profundament d’altres (sembla que darrerament la que provoca més rebuig és una tal Comic Sans).

I per acabar, tres apunts breus:
1) La Fraktur va ser utilitzada pels nazis fins que es van adonar que ni ells l'entenien.
2) L'Albertus (creada pel senyor Berthold Wolpe) ha presidit algunes de les cobertes de llibres més elegants que coneixem.
3) Recomanació final: Just My Type: A Book About Fonts, de Simon Garfield.

El cos de Baskerville (broma que no hem pogut evitar i per la qual demanem disculpes).

The Len Price 3

Encara que sovint pretengui aparentar el contrari, el meu gust musical és ben simple. No sabria ben bé com justificar-ho (segurament no cal), però, acústicament parlant, hi ha ben poques coses que m’excitin tant com trobar una cançó construïda amb tres o quatre acords, unes bones harmonies vocals (uns quants sha la la la o uh uh ah uuuh no fallen mai), i una tornada enganxifosa i immediatament xiulable. La cosa, per anar bé, no ha de durar gaire més de tres minuts (si pot ser entre 2.30 i 3.00, millor, està comprovat). L’originalitat s’agraeix però no és imprescindible. Això sí: es valorarà que hi hagi presència de Rickenbackers. Que el resultat és una fotocòpia desvergonyida dels Kinks, Who, Small Faces passant pels Jam? Doncs molt bé. Que, a més a més, tenen un toc de power pop? Doncs visca. I ara, vés a saber perquè, m’han vingut al cap els Len Price 3 passant fred en un balcó dublinès.

Antics contra moderns 14

Integritat

El mot integritat (artística o de la mena que sigui) és d’aquells que, de tant fets servir, sembla que ja no vulguin dir res. Però la integritat existeix. El problema és que, com que no ens l’ofereixen quasi enlloc, cal furgar molt per a trobar-la.
L’obstinació i l’honestedat d’en Vic Chesnutt (1964-2009) és un exemple més de l’home que, malgrat tots els entrebancs possibles, continua, tossut, fent l’únic que sap fer, aïllat de modes i de mercats. Chesnutt és el músic de carrer, el rodamón desenganyat i irònic que sap riure i plorar quan toca. Chesnutt no és agradable, es cansa quan canta, li costa, crida, esbufega... fins que es converteix en cançó. Chesnutt és actitud. I, no ens enganyem, tot això no té res a veure amb la cadira de rodes ni amb la tetraplegia.

Aquaris de butxaca

El Partit del Progrés Moderat Dins del Marc de la Llei (Strana mírného pokroku v mezích zákona, o sigui l’SMPVMZ) es va presentar a les eleccions del districte burgès praguenc de Královské Vinohrady l’any 1911. El seu líder era Jaroslav Hašek, l’autor de Les aventures del bon soldat Švejk. Exactament igual que amb la seva novel·la, a través del Partit del Progrés Moderat Dins del Marc de la Llei, Hašek pretenia escarnir el caràcter obtús de la burocràcia austríaca i el fals moralisme de la burgesia txeca a través d’un humor satíric recollit a les tavernes dels barris i suburbis de Praga.
El Partit va aconseguir entre 36 i 39 vots, segons la font que es consulti, dels quals només 20 van ser considerats vàlids. Tot i haver promès un aquàrium de butxaca per a cada votant, sembla que la cosa no va acabar de funcionar. O sí. Se sap que entre els 20 fidels hi havia un ensinistrador de puces, un director de circ, una funàmbula, un lluitador i diversos comediants. Els mítings, que començaven cada dia a les vuit del vespre, eren, evidentment, improvisats, iconoclastes i, sobretot, etílics i duraven fins que algú aconseguia fer callar en Hašek, cosa, certament, complicada.
El dia de les eleccions, des de les primeres hores del matí, el Partit del Progrés Moderat Dins del Marc de la Llei se’n va autoproclamar guanyador per majoria absoluta i a la seva seu electoral, la taverna U Zvěřinů (L’estable), tothom va ser convidat a cervesa. La gresca va anar pujant de to fins que un policia va haver de demanar als enfervorits amics de Hašek que retiressin els cartells que havien anat enganxant pel barri en què celebraven la victòria. El líder del partit, enmig dels aplaudiments enfervorits de l’ensinistrador de puces i companyia, va assegurar a l’oficial que l’endemà mateix seria ascendit a sergent i que rebria a casa un aquari de butxaca. Sembla que el policia se’n va anar bastant conformat i que la festa va continuar fins que va quedar ben clar que les existències de cervesa s’havien exhaurit.

(Amb aquest post esperem esvair per sempre algunes insinuacions que ens acusen de no tractar mai temes d'actualitat.)

Formats

Jonathan Safran Foer, nascut a Washington l’any 1977, ha publicat dues novel·les, Everything Is Illuminated (2002) i Extremely Loud and Incredibly Close (2005), i un assaig, Eating Animals (2009). Les novel·les valen la pena; l’assaig, no ho sé. Al gener del 2011, apareixerà Tree Of Codes que és... bé ... representa que és una novel·la, però no l’ha escrita ell. Bé, sí, però no. Tampoc no és un plagi; no. Aclarim-nos: es veu que en Safran Foer ha fet una mena d’exercici cabalístic amb una narració de Bruno Schulz (la impagable «El carrer dels cocodrils») i que el resultat és una història continguda en el text original de l’escriptor polonès. Com? Doncs ha eliminat algunes paraules del text original i n’ha conservat unes altres. La manera com ho ha presentat és molt original (ara que la paraula format està tant de moda, val la pena fixar-s’hi), però no sé si gaire pràctica. La idea recorda una mica el desig (irrealitzat) de Walter Benjamin d’escriure un text a partir de citacions d’altres escriptors, però també podria ser considerat com un exercici pràctic d’intertextualitat.

Que a Safran-Foer li agrada experimentar ja ho sabíem perquè les seves dues novel·les anteriors contenien, per exemple, fotografies, dibuixos i textos manuscrits, però en aquest cas el risc ha estat molt més gran. Jo me’l compraré, no pel format, sinó pel contingut. M’ho prendré com si en Safran Foer hagués trobat la famosa novel·la perduda de Bruno Schulz, no pas en unes golfes d’una casa de Drohobycz sinó justament codificada dins de «El carrer dels cocodrils».
I ara l’explicació que l'autor nord-americà ens ofereix sobre l’origen i la confecció de Tree Of Codes.

The Magyar Canon (I)

(En ordre més o menys aleatori.)
Imre Kertész (Budapest, 1929). Deportat l’any 1944 a Buchenwald i Auschwitz. Igual que Paul Celan, es planteja com expressar allò inexpressable. Tota la seva obra, tant la de ficció com els assajos, gira al voltant del trencament definitiu que la Xoà representa respecte a la tradició cristiano-europea. «Per a assassinar milions de jueus, l’Estat total no necessita antisemites, sinó bons gestors.» Molt crític amb la manera com Hollywood ha provat d’acostar-se a l'Holocaust, ha escrit, també, pàgines dolorosament lúcides sobre la penosa supervivència de l’artista íntegre en el món totalitari comunista (en el qual va haver de malviure durant quaranta anys). Per a Kértesz, com diu Adam Kovacsics, ser escriptor és la conditio sine qua non per a desvincular-se del llenguatge regnant.

Quaderns Crema n’ha editat diverses obres en català; Acantilado, Taurus i Herder, en castellà; Actes sud, en francès; Bompiani, en italià, i Vintage, en anglès. D’en Kertész ho recomanem tot, però especialment Sense destí, Jo, un altre, La llengua exiliada, Kaddish pel fill no nascut, L’Holocaust com a cultura i Diari de galera.
Curiosament, l’any 2002, li van concedir el Premi Nobel.

El naixement d'un somriure

Quan un infant enceta el seu somriure,
amb entreratlla d'amargor i dolçor,
les comissures de la boca ballen
en l'oceà sens límit ni senyor.

Ell és feliç, immensament feliç,
tempteja el rictus amb magnificència
i va marcant l'entrada al paradís
del reconeixement de l'existència.

S'aixeca un continent sobre les aigües
―el caragol dels llavis que es desvessa―
en un segon atlàntid que ens enlaira
amb música de lloa i sorpresa.

Óssip Mandelstam
(traduït per Helena Vidal)

Nick Drake

«Nick who?» diu la senyora Payne mentre li ensenyo la casset que m’acabo de comprar en la meva visita llampec a Londres. «Never heard of him». I quan sent les tímides notes que surten del radiocasset que hi ha a l’habitació que m’ha llogat, fa cara de full en blanc, i com que és educada m’ofereix la trenta-dosena tassa de te del dia. No coneix cap Nick Drake però em diu que el noi d’abans meu es va deixar una cinta d’Oasis, que si vull me la puc quedar, i com que sóc educat li contesto «Let’s have that cup of tea».
Seiem a la taula el menjador i, malgrat la sobredosi de teïna que explica la taquicàrdia que començo a sentir, l’hi torno a preguntar. Potser no m’ha entès. «Are you sure?». «Absolutely.» O sigui que es pot ser anglès i no conèixer Nick Drake ni, és clar, Five Leaves Left, ni Bryter Layter, ni Pink Moon i, el pitjor de tot, oferir una cinta d’Oasis a algú que estava escoltant «Northern Sky». Del disgust m’empasso tot el te d’un sol glop i, entre tics nerviosos, li’n demano una altra tassa. Brighton, 1995.

Notícia d'actualitat

Un quart de nou. Cada dia. El noi llegeix el diari assegut dins la marquesina tot esperant l’autobús. Una nena d’uns quatre anys i la seva mare travessen el pas de vianants i s’acosten a la parada. El noi es mira la nena, plega el diari, el desa al seient, es posa dret i somriu. La nena, amb el seu abriguet llarg, es queda palplantada al seu davant i també somriu. La mare també somriu. Dins el cotxe l’home que s’ho mira cada dia aturat davant del semàfor en vermell també somriu. I escolta els Lucksmiths. I recorda que fa uns dies, tot just a un quart de nou i en aquella marquesina, el noi es va passar la jaqueta per sobre les espatlles fins a cobrir-se’n el cap per fer una broma. La nena no es va espantar i va somriure, palpantada amb el seu abriguet llarg davant del noi. I la mare també va somriure. El noi, l’edat del qual es fa difícil de dir perquè té la Síndrome de Down, acaricia el cap de la nena i li diu alguna cosa. L’home del cotxe sent una comunió difícil d’explicar amb aquelles persones i, de retruc, amb el món. Tant se li en dóna del cinisme postmodern que prova de ridiculitzar sensacions com aquesta. Es mira el noi, la nena i la mare, somriu, s’esforça per evitar alguna llàgrima traïdora i veu que el semàfor, és clar, ja és verd.

Opino el mateix que l'Oz

Opinar. Cal opinar. De què? Doncs del que sigui i quan sigui. Però ser un bon opinador no és gens fàcil: cal empassar-se tots els telenotícies i els 30 minuts, navegar incansablement per internet (ja se sap que a la televisió no ho expliquen pas tot), escoltar la ràdio (hi ha tertulians que valen molt la pena) i llegir els diaris (fins i tot els gratuïts, encara que costi de confessar). No hi ha res com estar ben informat per a poder opinar; és la manera de formar opinions amb fonament. L'actualitat mana. I les xifres. No ens deixéssim les xifres! Percentatge d'aturats, quantitat de morts, graus centígrads, resultats esportius, escons guanyats o perduts... Ens encanten les xifres. De vegades hi ha qui, fins i tot, opina que els mitjans de comunicació amaguen informació o la deformen. Però només és una opinió, que ningú no s’espanti.
A partir d’ara, quan algú em pregunti la meva opinió sobre vés a saber què, en lloc de callar, de dir «ni idea», o de canviar de tema, ja sé què contestaré (abans m’ho hauré d’aprendre de memòria): «Cap home no és una illa, va dir John Donne. Goso humilment afegir a aquesta meravellosa sentència que cap home ni cap dona no és una illa, però que cadascún de nosaltres és una península, amb una meitat enganxada al continent i l’altra mirant a l'oceà. Una meitat connectada a la família, als amics, a la cultura, a la tradició, al país, a la nació, al sexe i al llenguatge i a molts altres vincles. I l’altra meitat desitjant que la deixin en pau per poder mirar cap a l'oceà. Penso que ens haurien de deixar ser penínsules.» Gràcies mar Amos Oz i gràcies Lior.