Antics contra moderns 19

Praga, 15-10-1916

«Amor meu, un dia tan bonic i jo a l’oficina. [...] Avui un altre cop sense notícies. Sovint em dius que no reps carta, però després no menciones que la carta no rebuda t’arriba l’endemà. I ha de ser així perquè t’escric cada dia. [...]»

Franz Kafka va dedicar molt més temps a escriure cartes que no pas a cap altra cosa. Quan no les rebia Felice Bauer, les rebia Milena Jesenská, Dora Diamant, Grete Bloch, Max Brod o Kurt Wolff. Curiosament, la seva carta més famosa ―Carta al pare― no va arribar mai al seu destinatari (coses de mares). Pels que llegiríem fins i tot la llista de la compra de l’autor txec, és una gran sort que gran part d’aquesta correspondència s’hagi conservat.

De cartes que han acabat sent llegides per molta més gent de la que el remitent s’hauria imaginat mai, n’hi ha moltíssimes. Alguns exemples triats òbviament a l’atzar: Gershom Scholem-Walter Benjamin, Gershom Scholem-Hannah Arendt, Joseph Roth-Stephan Zweig, Mercè Rodoreda-Joan Sales, Anton Txèkhov-Maria Txèkhova, Gustave Flaubert-Ivan Turguènev, Albert Einstein-Mileva Marić. La llista no s’acaba mai.
Segurament el més important ―perquè no es pot saber― és: si Milena Jesenská hagués rebut un correu electrònic de Franz Kafka, li hauria fet la mateixa il·lusió?

Límits

«Els límits del meu llenguatge són els límits del meu món.» «El món i la vida són un.» Per tant, la vida és llenguatge. Wittgenstein ho tenia clar. «Els límits del meu ipad o de la meva blackberry són els límits del meu món» i «el món i la imatge són un» seria la versió actual d’aquests apartats del Tractatus.

Avinguda de Clichy

Louis Anquetin. Avenue de Clichy à 5 heures de l'après-midi (1887).

La importància de ser honest

¿Els escriptors actuals (qualssevol) són conscients que es dediquen al mateix ofici que Xècspir, Cervantes, Kafka, Montaigne, Dickens i Tolstoi? Saben que són, en comparació, menors? Pateixen alguna mena d’angoixa pel fet de saber que no podran arribar mai a superar Hamlet? 
Una de les característiques dels genis és que van tan per davant de la resta que, sovint, ningú no els entén. El temps, però, ha acabant col·locant cadascú al seu lloc. Ara tothom sap, per exemple, que Ben Jonson no era tan bo com Xècspir i que Marlowe, tampoc. Tanmateix, la famosa angoixa de les influències a què es referia Bloom en un gran assaig encara és actual o ja ha caducat? Fa la sensació que, per com parlen de si mateixos i dels altres, alguns escriptors d’ara ens vulguin fer creure que Xècspir va ser un fabricant de llances i Borges un magnat de l’oli d’oliva. No es tracta pas que el llegat ens paralitzi, però una mica d’humilitat no fa cap mal.

Collats a la terra

Hi ha un poble a l’Orient Mitjà que té quatre mil anys. La seva capital és més antiga que Roma. Malgrat que els països veïns l'hagin conquerit i esquarterat en múltiples ocasions, la religió i l’amor pels llibres l'han ajudat a no desaparèixer. A causa de les persecucions i matances que van patir, sobretot al segle XX, molts van haver de marxar d'aquest país, que avui en dia, encara enyoren des de molts racons del món. La seva terra, ara, és deu vegades més petita del que era. Tenen una llengua singular. Són els armenis.

Helena Vidal explica que Tsézar Volpe, un dels redactors de la revista soviètica Znàmia (La bandera) va ser fulminantment destituït després que decidís de publicar, l’any 1933, Viatge a Armènia, del poeta Óssip Mandelstam. Què tenia aquest conjunt de poemes i de reflexions que va causar una reacció de les autoritats tan dràstica? Per començar, era una obra d’art i, segon, no es tractava del típic informe en què, sobretot, durant els anys vint del segle passat, un intel·lectual ensabonava la revolució després que presenciés in situ com el tren de la història avançava, imparable, fins a les zones més remotes del país.

Óssip Mandelstam va viatjar a Armènia l’any 1930 i s’hi va estar sis mesos. Era un viatge que li feia il·lusió i pel qual es va estar preparant molt de temps. Allà, Mandelstam va escriure dotze poemes (feia cinc anys que era incapaç d’ecriure res)  i vuit textos en prosa. Ara podem llegir Armènia en prosa i en vers en català.

Estimo aquest poble que viu a contrapèl,

que compta cada any com un segle,

que infanta, que dorm i que crida,

retort i collat a la terra.

Amb l’orella a cau de frontera

reculls cada so, sense tria,

tot és ocre, ocre i més ocre,

en l’erma vessant maleïda.

Óssip Mandelstam

(traducció d’Helena Vidal)

Tendències

Afortunadament ja fa temps que se sap que la historiografia i l’objectivitat no van de bracet. És per això que desqualificar qualsevol historiador amb l’únic argument que, de tant en tant, se li veu el llautó és, sovint, un exercici de cinisme. Si a això hi afegim que el poder polític tria la versió de la història que més li convé, potser entendrem per què a Catalunya, es va preferir, a partir de cert punt, d'acceptar com a definitiva la descripció de la nostra història i del nostre caràcter que va fer Jaume Vicens Vives (1910-1960) en detriment d’altres opcions. Aquesta elecció, gens desinteressada, va deixar a l’ombra, per exemple, un historiador de la talla de Ferran Soldevila (1894-1971), que va ser qualificat de romàntic i de poc rigurós. Però, és clar, les polítiques de peix al cove i de seny s’havien de justificar d’alguna manera i què millor que cercar el suport intel·lectual d’un historiador tan ambivalent com els qui l’havien triat. Tanmateix, Vives no va ser sempre ambivalent, fixeu-vos, sinó, en aquest fragment extret de España. Geopolítica del estado y del imperio (1940):

«En los nuevos rumbos hacia las metas ancestrales, el idioma y la raza son los promotores de las energías geopolíticas que crean e impulsan el movimiento histórico. En este sentido, el panhispanismo tiene sólidos puntos de arranque en la Biología y en la Historia.»

Al costat d’aquesta mostra d’objectivitat extrema, el romanticisme de Soldevila és glòria.

Ara: l'argument que més ens fa decantar cap a Soldevila és Hores angleses (1925-1929) un deliciós dietari de la seva estada a la Universitat de Liverpool. Es tracta d’una mostra de finor, cultura, ironia i bellesa expressades mitjançant una prosa elegantíssima. Una joia.  

Guilty confessions

En anglès un guilty pleasure és que t’agradi molt una cosa i, alhora, sentir-te culpable per gaudir-ne. La culpabilitat té a veure, sovint, amb el que els altres podrien pensar de tu si descobrissin que, després d’haver-te llaurat una reputació de persona amb un gust exquisit, t’agrada allò. Seria com ser capaç de xiular de memòria Don Giovanni i després saltar com un marsupial posseït i destrossar-te unes quantes vèrtebres cada cop que sona Daddy Cool dels Boney M. (Evidentment només es tracta d'un exemple; no sabem com fa Don Giovanni.)

Els Grass Roots són un dels nostres guilty pleasures preferits. I Midnight Confession és sublim. Potser no ho hauria d’haver confessat.

Camarades

Tot llençant propaganda a la paperera del replà de l’escala, m’adono que els camins de la lògica electoral són insondables. Si no, no s’explica com cap assessor amb dos dits de front pot acceptar semblances tan evidents i reprovables com les que hi trobo. Que el líder dels 65.000 espantats per l’origen dels habitants de la seva domus (que voldrien convertir en búnquer) tingui el detall de no aparèixer cara al sol, brandant l’espasa de Sigfrid, i es conformi amb intentar semblar una rèplica nostrada de Jörg Haider té una certa lògica (dins del pensament aneuronal que caracteritza aquesta gent), però que els caps d’un partit regionalista de centre dreta apareguin imitant la imatge de dos dels personatges més sinistres de la història, causants de milions de morts, no té nom. Si és una broma, no fa gràcia, i si no ho és, la cosa és molt més greu.

A L’imperi (no hi ha edició en català), Ryszard Kapuściński recorda que a la seva Polònia natal, al col·legi, de petits, els ensenyaven l’alfabet començant per la essa. Així, ben aviat serien capaços de pronunciar el nom del líder que els havia de dur al paradís. A aquest parell de perfilats que esguarden l’horitzó amb posat de visionaris i la bandera catalana al fons els haurien d’haver ensenyat l’abecedari començant per la ve baixa. De vergonya.

Herois quotidians

James Hunter explica que una nit anava en tren i que un passatger del mateix vagó tenia un radiocasset a la falda d’on sortia una música no gaire forta. En general, es tracta d’un moment desagradable: ningú no hauria d’obligar ningú altre a sentir res que no vulgui. Però resulta que del radiocasset en sortia una cançó de Sam Cooke i, és clar, alguns passatgers somreien i n’hi havia que fins i tot movien els peus una mica (hem de dir que això va passar a Anglaterra). Va ser aleshores que Hunter va decidir que volia dedicar la seva vida a fer música com aquella. Música que va directa al cor i als peus. Però no tot és perfecte: l’any 2006 el van nominar ―vés a saber per què― pels premis Grammy. La sort és que no va guanyar.    

Deconstruïm una mica?

Introducció: Jacques Derrida (1930-2004) ―de vegades més pensador juganer que filòsof― va reflexionar profundament sobre el concepte d’aporia. Una aporia és un raonament en el qual apareixen paradoxes irresolubles. Derrida va considerar que el regal, l’hospitalitat, el perdó i el dol es configuren en apories. Avui, per raons d’actualitat, ens fixarem en el regal. (Avís: parafrasejar el deconstruccionista més deconstruccionista de tots és missió impossible, però ho provarem.)

Nus: Un regal genuí no es pot percebre com a regal. Per què? Doncs perquè el regal genuí resideix més enllà de les oposicions donar-rebre. Qualsevol resposta (equivalència o recompensa) significa destruir l’ànima del regal genuí. Per Derrida, fins i tot un simple «gràcies» anul·la el regal perquè prova de ser-ne una equivalència quan, evidentment, no ho és. El regal no es pot deslligar de la resposta que, invariablement, qui el rep ha de donar. I, com que el regal està lligat a la resposta que el segueix, esdevé una imposició per al qui el rep. Sabem que hi ha qui regala esperant només aquesta resposta. Derrida, doncs, mostra que no es pot disassociar donar de rebre i d’agafar. (Tot un juganer, com dèiem.) Un regal genuí requereix l’anonimat de qui el fa i això eliminarà que aquest se’n pugui beneficiar.

Desenllaç: El millor regal és el que es fa sense ser-ne conscient (així evitem l’autosatisfacció típica després de donar-lo) i aquell que qui el rep tampoc n’és conscient, de rebre’l, perquè si sap d’on prové, respondrà i ja hi tornarem a ser. Vet aquí una aporia, doncs.

Aportació personal: Les apories són sovint simples jocs de paraules. Si el regal són records o estimació (els regals perfectes, sens dubte) l’aporia derridiana es desfà. No hi ha res a retornar perquè qui dóna no espera res a canvi i, de fet, pot ser que no sàpiga ni que dóna. O potser sí, tant se val: no sempre cal pronunciar allò que és evident. I tampoc no passa res per donar les gràcies, encara que tampoc no calgui. Gràcies, doncs.

Sort d’en Calvin i en Hobbes que ens ho aclareixen tot:

La religió catalana

Francesc Pujols (1882-1962) volia fundar una religió catalana basada en la ciència i no pas en el mite. Una religió contrària al misteri i sense creients, tan sols amb convençuts. Doncs bé, encara que no és exactament el que en Pujols proposava, ciutadans de Catalunya, ja la tenim aquí: la religió catalana es diu Barça. I té un oracle i tot. Un oracle encarnat en entrenador de futbol. Hem passat de Delfos a Sant Joan Despí; som així, nosaltres. Cal dir que aquesta religió catalana, com totes, embafa, esgota i deprimeix. Que som un país malalt, ja ho sabíem, però que els calmants pel dolor hagin de passar per convertir-nos, tant sí com no, en experts en lesions al bíceps femoral (els que no som futbolistes en tenim, d’això?) i en si és reglamentari o no embenar-se els turmells amb un color diferent del dels mitjons, és molt cruel.

I no és pas que ens mirem la massa enfervorida per sobre l’espatlla i amb el nas arrufat. De cap manera. Ens encanta com juga el Barça (sobretot el de bàsquet, què hi voleu fer) i no gosaríem mai afirmar que la capacitat verbal del nostre oracle no està per sobre de la mitjana de senyors que es posen un xandall i dirigeixen nois que van en calça curta. Simplement estem esgotats. No podem més. Estem a punt de fer-nos agnòstics i no descartem l’ateisme. I mira que ens feia gràcia, això d’una religió catalana.

Caos sinàptic

Tard o d’hora, arriba un moment en què pel nen les paraules deixen de ser únicament sons i esdevenen món. És de més grans que, encegats per la utilitat, decidim de transformar els mots en eines de comunicació i, ben sovint, d’incomunicació. De petits, qualsevol realitat té infinites interpretacions, totes mítiques i és per això que recuperar la mirada infantil ens permetria de reviure l’estat de fascinació absoluta pel món. El calendari del nen és etern, el temps encara no existeix. Cada instant és una vida que, a poc a poc, es va creant amb els primers mots.

De petits, tot és absolut; res no és relatiu. Després arribaran la raó i l’eficiència per malmetre la saviesa del nen que els adults definirem, des del cinisme i la frustració, com a ingenuïtat. Abans que la realitat sigui filtrada per l’experiència i la raó, és quan més comunió podem sentir amb el món i això acostuma a passar abans de descobrir fins a quin punt ens absorbeix la paraula «jo».  

La sort, però, és que no tot està perdut: els poetes s’encarreguen de recuperar el poder primigeni de la paraula, tot rescatant-la de l’experiència. El poeta, doncs, garbella i ens retorna significats i sons; neteja i puleix les pedres precioses amb què, sense saber-ho, jugàvem de nens. És ara, d’adults, que reconeixem com n’arriben a ser, de precioses, perquè som conscients de fins a quin punt les hem embrutit.

Bruno Schulz escrivia perquè volia «madurar cap a la infantesa». Per a alguns, llegir i escriure (que és el mateix) és retornar al moment en què tot és possible, no pas per idear realitats paral·leles, sinó per penetrar en la quotidianitat i extreure’n tot allò que l’experiència ignora, perquè el miracle sorgeix d’entre els detalls que passen per alt.

Regions de la gran heretgia

Quan tenia divuit anys, un noi polonès de nom Jerzy i de cognom Ficowski va llegir un llibre. El que hi va trobar, el va trasbalsar tant que va decidir d’escriure immediatament una carta a l’autor. La va dirigir, doncs, a Pan Bruno Schulz. Llastimosament, les paraules que va abocar amb tant d’entusiasme en aquells fulls no van arribar mai al seu destinatari perquè Karl Günter, membre de la Gestapo, havia disparat un tret al clatell de Schulz feia molt poc. Ficowski  va decidir de dedicar la seva vida a esbrinar tot el que pogués sobre l’escriptor que l’havia captivat amb una força tan misteriosa: durant més de seixanta anys va recollir dibuixos i cartes de l’autor de Drohobycz amb una fixació i tossudesa dignes de Max Brod. Així doncs és, en gran part, gràcies a l’esforç de Jerzy Ficowski que l’obra de Bruno Schulz va poder ser coneguda arreu. Però Ficowski va ser, a més a més, un poeta destacat i va traduir obres de l’ídix, rus, romanès, espanyol i romaní al polonès. Es va convertir, també, en un gran coneixedor i propagador de la cultura dels gitanos polonesos, amb els quals va conviure de 1948 a 1950.

Tanmateix, al seu país va ser ignorat per la intelligentsia i el poder polític, i les seves obres van ser prohibides a partir dels anys 70. Ficowski es va situar sempre al costat dels perseguits i això, alguns, no ho perdonen mai. Ficowski no apareix als manuals d’història de la literatura polonesa. Va morir l’any 2006. El dia del seu enterrament, un violinista gitano va tocar una melodia tradicional al costat del taüt. Com Schulz, Ficowski havia triat el cantó dels heretges.

El sant bevedor

«Un bloc lleig de ciment cobreix la seva tomba amb aquesta inscripció:

Joseph Roth

Poète Autrichien

26-9-1894 – 27-5-1939

Un horrible bloc gris, sense símbols religiosos. Sense creu, ni estrella de David.

Vaig recordar Berlín, aquella nit al Lunte, en què Roth em va confessar el desig que la frase de Kleist fos gravada a la seva tomba: “La veritat és que a mi no se’m podia ajudar a la Terra”.» Ho explica Géza von Cziffra.

Roth sempre exagerava. Ludwig Marcuse, amic seu, ho va resumir millor que ningú: Roth va convertir la seva vida en poesia. No mentia; poetitzava. I això acaba fent mal.

De Kingston a Ripoll

De vegades, els viaranys osmòtics són insondables. Ja em direu sinó com pot ser que, tot movent els peus al ritme de Fu Manchu (single de Mr Desmond Dekker and The Aces de l’any 1968),  una connexió sinàptica estrambòtica, però amb certa base científica, ens deixi glaçats en fer-nos presents una senyoreta veneçolana [perdó, m’acaben de dir que és colombiana], de cognom Ripoll i de malucs bellugadissos, les cançons de la qual hem sentit sempre de refiló i mai amb interès.

(Com a aficionats a l’ska i al rocksteady som conscients del sacrilegi que significa l’osmosi musical d’avui i per això demanem disculpes als lectors que també estimin els ritmes jamaicans.)

Pobrets

Hermenèutica del suïcidi

«Dans une situation sans issue, je n’ai d’autre choix que d’en finir. C’est dans un petit village dans les Pyrénées où personne ne me connait que ma vie va s’achever.

Je vous prie de transmettre mes pensées à mon ami Adorno et de lui expliquer la situation où je me suis vu placé. Il ne me reste assez de temps pour écrire toutes ces lettres que j’eusse voulu écrire.»

Aquestes paraules són l’única prova que hi ha que Walter Benjamin se suïcidés a Portbou una tarda de setembre de 1940. No les va escriure ell: les trobem en una lletra que Henny Gurland va enviar a Theodor Adorno, amic íntim de Benjamin. Gurland explica que la va copiar de l’original (que ella mateixa havia destruït). Henny Gurland era una de les les persones que havien arribat a Portbou amb Benjamin després de creuar la frontera a peu. Malgrat la debilitat de la tesi del suïcidi, tots els referències biogràfiques sobre Benjamin afirmen que es va llevar la vida, segurament desesperat perquè les autoritats espanyoles no li permetien que travessés la península i arribés a Lisboa, des d’on pretenia creuar l’Atlàntic.

A Qui va matar Walter Benjamin? (2007), el director argentí David Mauas prova de reconstruir les darreres hores de la vida del pensador berlinès. En aquest procés, Mauas descobreix la immensa quantitat d’irregularitats i contradiccions que la documentació oficial aporta al cas. A través d’una sèrie d’entrevistes a personatges del poble (alguns d’aquests testimonis són impagables) i a experts en l’obra del filòsof alemany, Mauas posa en pràctica la concepció benjaminiana de la història, sabent, per tant, que no arribarà a cap conclusió definitiva. És aquí on la reconstrucció dels darrers moments de Benjamin esdevenen ficció, misteri i mite (la famosa cartera plena de textos que suposadament Benjamin duia a sobre i que va desaparèixer, per exemple). Si Benjamin era un pensador difícil de classificar, Qui va matar Walter Benjamin?, n’és un equivalent fílmic. A través d’aquest documental Mauas demostra que la història té múltiples cares i que la veritat, sovint, és la que mai ningú no arribarà a veure.

Escenaris

«Un escenari desconegut.» «L’escenari políticosocial.» «L’escenari hipotètic d’unes eleccions avançades.» «L’escenari del partit pot canviar durant la segona part.» «Un nou escenari després del conflicte.» La metàfora s’escampa com una taca d’oli. Som en un escenari ple de nous escenaris.

Tenint en compte el grau de comèdia que exhibeixen la majoria dels qui empren aquests termes i la tragèdia que significa haver de sentir-los, escenari és una paraula escumosa tan estúpida com apropiada.

Fa quasi 400 anys, l’oracle xecsperià ja ens avisava del que podia passar: a As You Like It,  el Bard d’Avon fa servir un personatge cínic i presumptuós (Jaques) perqué desenvolupi la imatge del món com a escenari.

All the world's a stage,
And all the men and women merely players;
They have their exits and their entrances,
And one man in his time plays many parts,
His acts being seven ages.

Potser algú hauria de recordar a aquests jaques moderns que no ens calen apuntadors.

 

Goig pop

Hi ha qui creu que el millor pop (parlem de música) és anglès o nord-americà o australià. Pot ser... Bé, no; no pot ser. Resulta que és escocès. I per què? Doncs perquè Norman Blake és escocès.

Va, d’acord, farem l’esforç d’explicar-ho als qui no hagin sentit parlar abans de Mr. Blake. Som-hi. Aviam: quantes cançons de pop estan bastides amb tres o quatre acords? La resposta correcta és moltíssimes. Bé, doncs en Norman Blake és un senyor (quarant-sis anys d'aquí a quinze dies justos) que fa més de dues dècades que, de tant en tant, agafa una guitarra acústica, ajunta uns quants acords (aquells ―do-fa-sol o la-re-mi o sol-re-la― amb què molts hem martiritzat les nostres abnegades famílies des d'adolescents), escriu una lletra senzilla i alegre, i, apa, ja ha compost un nou himne. Perquè en Norman Blake dels Teenage Fanclub no escriu cançons, escriu himnes. Ara, aquest cop s’ha passat: a When I Still Have Thee n’hi ha cinc, d’acords.

  

Wakefield

Un matrimoni burgès viu a Londres. Un bon dia el marit ―l’anomenarem Wakefield― diu a la seva esposa que ha de fer un viatge. I se’n va. Però no en fa cap, de viatge. El que fa és traslladar-se a un pis del carrer del costat de casa seva i viure-hi vint anys sense que ningú no ho sàpiga. Ell no ho havia planificat pas, això. Al començament era una broma i prou, però el temps passa i Wakefield no torna. Des del seu nou apartament, veu casa seva i, fins i tot, la senyora Wakefield, espantada al principi i conformada en la seva tristor més tard. Quan tothom ja fa anys que el fa mort, un vespre, entra a casa seva i, com si res no hagués passat, es converteix en un marit exemplar fins al final dels seus dies.

Així comença «Wakefield», un dels relats més notables i coneguts de Nathaniel Hawthorne (1804-1864). La resta de la narració és la recreació dels vint anys en què el marit viu fora de casa seva. Les disfresses abans de sortir al carrer, la solitud, la manca de raons sòlides per un comportament tan excèntric, la incertesa, l’anonimat enmig de la massa, la bogeria, la vanitat i l’egoisme, la inèrcia i l’exili d’un mateix. El relat és, de fet, una mostra de com Hawthorne és capaç d’estructurar una narració a partir d’una anècdota. L’escriptor nord-americà conversa amb el protagonista, l’interpel·la, el renya.
«Wakefield» és un relat modern escrit el 1835. Hi ressonen les veus de Poe, Melville, Benjamin, Baudelaire, Kafka (que segurament no hauria deixat mai tornar a casa el protagonista del relat) i, és clar, Borges. Un gran escriptor crea els seus precursors, diuen.
«Wakefield» sembla un somni. Hawthorne va morir mentre dormia.

Antics contra moderns 18

Col·leccionar com cal és una manera d’intentar aturar el temps; és un esforç quasi desesperat per doblegar, encara que tan sols sigui una mica, la seva aparent linialitat. És per això que sempre és més importat col·leccionar que allò que es col·lecciona. Col·leccionar és recordar, reviure. Com escriu Walter Benjamin a «Desempaqueto la meva biblioteca», és el col·leccionista que habita en les possessions i no a l’inrevés.

Doncs bé, per culpa d’un tipus d’impressió barroer, les entrades de cinema ja no es poden col·leccionar. La tinta efímera ens força a l’oblit. La part bona és que cada cop fan menys pel·lícules memorables.

Reporterisme intrèpid des de La Pedrera

La conferència ha de començar a les set de la tarda. Doncs no. A les set encara som al carrer, davant La Pedrera, fent cua. Vint-i-cinc minuts després l’organització es disculpa i diu que no tornarà a passar. Però és que ja ha passat. Bé, tant se val: estem asseguts i  Grossman i Villatoro són a l’escenari. També seuen. Grossman, a la dreta i Villatoro, a l’esquerra. Al mig hi ha una tauleta amb ampolletes d’aigua i un parell de llibres. Darrera la tauleta hi ha una làmpada molt alta de color taronja. Comencen. Villatoro ens diu que serà un diàleg. Però quan Grossman respon, es treu el cascos de la traducció, cosa que Villatoro no fa quan Grossman parla.

Ben aviat, Villatoro ens avisa que la conversa no serà de tipus periodístic i que, per tant, la literatura en serà  el fil conductor. És un avís que provoca alguna cara de decepció i, pel cap baix, una alegria. La decepció canvia de bàndol quan es demostra que no, que a banda d’un parell de preguntes dedicades a la seva obra, la majoria són sobre el conflicte entre Israel i els palestins. Grossman, és clar, no defuig el tema, per bé que en algun moment protesta simpàticament: «A Itàlia em van preguntar si el fet que el protagonista d’una novel·la meva tingués la cama trencada significava el trencament del somni sionista. Li vaig respondre que no: els israelians, de vegades, també ens trenquem la cama». I és que en Villatoro havia fent una pregunta semblant a la de l’astut perodista italià.

Quan Grossman parla de literatura (és escriptor, no ho oblidem) és captivador. La literatura és la seva vida. La literatura l’ha consolat en moments personals duríssims; li serveix per posar-se en la pell de l’altre, l’ajuda a comprendre’s una mica. Grossman s'escriu i, per tant, ens escriu. «No us enganyaré ―confessa afablement, cap al final― preferiria ser a casa meva escrivint, que no pas aquí». Doncs durant una hora i escaig ens alegrem molt que no sigui a casa seva escrivint i que sigui aquí.  

Memòria

Recordar vol dir seleccionar. De vegades aquesta selecció és conscient, però en la majoria de casos, no. I és que la memòria és ingovernable. Per això la literatura també n'és, d'ingovernable. La memòria és informació, però no en el sentit que es dóna avui en dia a aquesta paraula, que ha esdevingut sinònim de desmemòria. Mai no hi havia hagut tants arxius, biblioteques i museus, mai no s’havia parlat tant de la memòria històrica (existeix la memòria ahistòrica?). Però hi ha tanta informació, que no n’hi ha. «Informació» és visitar Sant Google i veure els telenotícies.
La memòria és record, emoció i, sobretot, oblit perquè si ho recordéssim tot, no podríem viure. Borges i Proust ho sabien i, més cap aquí, Jesús Moncada, per exemple, també. Per això a tots tres els agradaven els diccionaris.

Bookshops

No se sap què és una llibreria de segona mà fins que no se n'ha explorat una a la Gran Bretanya.

El Danubi

No he llegit tot el que s’ha escrit sobre El Danubi de Claudio Magris, però suposo que el recurs de comparar el recorregut d’aquest riu amb l’estructura del llibre ja l’ha fet servir algú abans. Però com que l’originalitat mai no ha estat el nostre fort, insistirem en aquesta idea. El Danubi és un llibre ple de llibres, n’esmenta, en suggereix, en fa imaginar, en crea, talment com si fossin afluents del corrent imparable de referències i coneixements inabastables que Magris ens ofereix. Per les pàgines d’aquest homenatge monumental naveguen Heine, Kafka, Lev Bronstein, Goethe (i la seva dona), Musil, Freud, Francesc Josep I, Marc Aureli, Lukács, Elias Canetti, Wittgenstein, Otto Weininger, Sissi i molts altres. 

A El Danubi, Magris ens demostra que encara es pot viatjar sense fer turisme. Resseguir el camí dels qui ja l’han fet i escrit anteriorment esborra el pas del temps i acompanya l’home que viatja sol. Des de l’anècdota que fecunda el mite del naixement del riu, fins a la seva desembocadura, el geni de Trieste ens ofereix el que de debò val la pena d’una part d’Europa  tan sanguinolenta com vessant de cultura. D’una cultura que hauria d’estar a l’abast de tothom. Com aquest llibre.  

Soterranis

No ho afirmo perquè dubto, però em fa la sensació que el millor, per evitar que albirin fragments d’un horror impossible d’assimilar, és ensenyar als nens a respectar els animals, però no a venerar-los. Pot semblar cínic, però no vol ser-ho. Els humans i els animals som en dos bàndols diferents. No he dit contraris. Això s’ha traduït, ben sovint, en tragèdies ―que sempre han patit els més dèbils― de proporcions còsmiques. Es veu que els humans som incapaços de deixar que la naturalesa segueixi el seu curs. Però és que la naturalesa tampoc no ens acarona gaire sovint.
La civilització ―o sigui, l’escisió― es construeix sobre la sang de milions de víctimes. I la dels animals ocupa el darrer escalafó. Claudio Magris ho expressa molt millor que jo: «Al soterrani més inferior, fonament de tot l’edifici que al pis superior ofereix un concert de Mozart o un quadre de Rembrandt, habita el dolor de l’animal, corre la sang de l’escorxador». Llavors, no hi ha alternativa? El que no hi ha és una solució perfecta. Perquè la devoció ecologista em sembla exagerada, però qualsevol mena de maltractament a un animal és obscena i fastigosa. Respecte, doncs. Que no es nota gens que som animals racionals.

Generar mecanismes

Som enginyers? Treballem en una fàbrica? Estem envoltats de màquines? Ajustem engranatges? Dissenyem peces? No; som en una escola. Hi ha nens, guixos, taules, fins i tot llibres i, tanmateix, es veu que hem de generar mecanismes.

 

Per si no estava clar

Tot ego és una exageració
i el teu és un petit monstre o monstruet,
una mena de petit doctor Goebbels o Babalcava
furoncolós, obsessionat a fer-te
la pròpia propaganda o autobombo.

Bartomeu Fiol

(El que jo no tinc clar és qui o què s'amaga darrere del nom «Babalcava». Si algú ho sap, si us plau, que m’ho digui.)

L'home que es va perdre

Cinc mil infants xinesos apareixen de cop i volta a Mèxic. Tots els ocupants del Palau de la Presidència suec es desperten, un bon matí, al mig del Caucàs. Algú roba La masia de Miró i, poc després, es troben sis rèpliques clavades a l’original. El protagonista de tot plegat és Lluís Frederic Picàbia, un home que s’avorreix. Un bon dia perd un objecte valuós. A partir d’aleshores, no se li acut cap altra cosa que començar a perdre tot el que pot i més per, així, sentir l’emoció i la incertesa alhora d’intentar recuperar tot allò que extravia. La cosa se li escapa de les mans, sobretot quan apareixen dos socis ben peculiars: el general xinès Puh Nien-xà i un nord-americà anomenat Miller que sembla que hagi sortit directament de El Mestre i Margarida.

L’home que es va perdre (1929) és un llibre que conté moltes sorpreses. Amors apassionats, princeses orientals, viatges als llocs més insospitats del planeta, missions secretes… La prosa de Trabal és planera i alhora rica i elegant. Literatura de l’absurd? Pot ser. Banal? Ni de bon tros tant com sembla. Aquesta novel·la breu de Francesc Trabal (el nom del qual sempre que se cita ―o sigui, quasi mai― s’associa al de Pere Calders i Quim Monzó) pertany al tipus de literatura «de segona línia», com molts la qualificarien, que tant entusiasmava Borges, per exemple. L’home que es va perdre és al mateix nivell que algunes obres delirants de Chesterton, especialment The Club of Queer Trades i The Man Who Was Thursday. Realitat, fantasia, la lluita absurda contra el pas del temps i contra la rutina. L’home que es va perdre té vuitanta-dos anys, però és un llibre ben actual i, sobretot, digníssim.

I l’argument definitiu: una obra en què el barber del tsar és català i es diu Jaume Sans no pot decebre.

Heretges nostrats

Les més aviat esperpèntiques mostres de suport i de rebuig als world tours que els diversos pontífexs romans van fent intermitentment des de fa unes dècades són un espectacle televisiu al qual ja ens hem acostumat. Crits a favor d’un home gran que saluda des de dins d’un vehicle que avança lentament i, més enllà, les pancartes i les protestes dels qui hi estan en contra i que topen amb la policia. Normalment, la cosa no passa d’aquí.

En canvi, fa cinc-cents anys tot plegat era ben diferent. Per exemple, a mitjan del segle XVI, un català va ser acusat de: «[haver] negat l’autoritat i potestat del Summe Pontífex [...] i que el nom de Papa no escau al Romà Pontífex ni anomenar-se Pontífex, perquè no és nom catòlic, perquè en Crist, que fou vertader Pontífex, s’acabà el vertader pontificat i sacerdoci.»

Són unes paraules que als pancartistes anti-Papa d’avui en dia els farien riure. Però cinc-cents any enrere, una cosa així et costava la vida.

Pere Galès i Reiner va néixer a Ulldecona el 1537 i va morir a Saragossa, empresonat per la Inquisició espanyola, quan tenia cinquanta-vuit anys. Va ser un dels humanistes més importants d’aquest país. Protestant, va rebutjar sempre el radicalisme romà i el calvinista. Va ensenyar filosofia a França, Itàlia i Ginebra. Fou íntim amic de l’arquebisbe de Tarragona, del bisbe de Vic i Tortosa i d’humanistes de la talla d’Isaac Casaubon. Quan tenia vint-i-sis anys, va ser torturat per la Inquisició i el van deixar cec d’un ull per haver dit que es podia menjar carn cada dia de l’any. Era el preàmbul del que passaria un temps després. Galès va morir a la presó, a Saragossa, el 1595. Després de mort, aquell mateix any, el Sant Ofici el va condemnar per hugonot i per això, el set d’abril, el seu cos va ser desenterrat i cremat.

Sembla que els inquisidors també en van cremar el record perquè, a banda del gran Josep Trueta a L’esperit de Catalunya, trobareu molt poc escrit sobre en Galès. Potser a Sàpiens en parlaran algun dia.

Cymru

Fantasia d’adolescència: viure i treballar en un far. La solitud. Els mobles de fusta. Les onades. La solitud. Els llibres. La música. La solitud.

L’autocompassió de l’adolescent acostuma ser tan hilarant com sincera. Sort de la realitat que, tard o d’hora, arriba. Ara: per si de cas, el far ja està localitzat. És a Gal·les.

Més comèdia

El 28 de setembre de 2002, Josep Palau i Fabre va escriure un article a l’Avui. L’1 d’abril de 2004, Ricard Salvat també en va escriure un al mateix diari. Els guardo. De fet, són quasi pastats. El primer es titulava «Teatre Nacional de Catalunya?» i el segon, «TNC: 23 anys de terra cremada». Ambdós escriptors es planyien que el Teatre Nacional de Catalunya no es fes el que se suposa que ha de fer un teatre nacional, això és: ajudar a popularitzar i revisar un repertori que, un cop sigui conegut pel màxim nombre d’espectadors, generi tota una sèrie de debats sobre el que aquestes obres signifiquen per la societat que les ofereix, les rep i que, fins i tot, les recicla. Que el teatre català no té el repertori de l’anglès, el francès o l’espanyol? I és clar. Però en té. Tant Palau i Fabre com Salvat donen noms: Joan Ferrandis, Francesc Fontanelles, Joan Ramis, Jaume Tió, Francesc Vicens, Josep Robrenyo, Pitarra, Josep Pous i Pagès, Josep Carner, Ferran i Carles Soldevila, Carme Monturiol, Maria Lluïsa Algarra, Salvador Espriu, Joan Oliver, Mercè Rodoreda, Manuel de Pedrolo, Maria Aurèlia Capmany, Rafael Tasis, Odó Hurtado, Joan Brossa, Eugeni d’Ors, Blai Bonet, Rusiñol... (La llista d’en Salvat inclou en Palau i Fabre, també.)

Al seu article, l’autor de Poemes de l’alquimista escriu: «La funció del teatre és la de servir de mirall, en una forma o altra, a la societat; desvetllant-la, fustigant-la, exaltant-la, etc.» Parlar de funcions i d’art alhora em posa una mica nerviós però, com que en Palau i Fabre, de teatre i de moltes altres coses en sabia immensament més que jo, acceptarem la seva definició. I, si l’acceptem, el TNC hauria de tancar.

I ara unes quantes xifres (que es veu que tot escrit seriós n’ha d’incloure):

Temporada 2001/2002 (coincideix amb l’article d’en Palau i Fabra). El TNC va oferir (amb pagament previ d’entrada ―cara―, és clar) setze espectacles, dels quals cinc van ser a la Sala Gran. Dels setze, sis van ser d’autors catalans i de les cinc obres a a Sala Gran, només una (La filla del mar) era d’un autor català.

Temporada 2003/2004 (coincideix amb l’article d’en Salvat). El TNC va oferir (els preus van ser una mica més cars) vint-i-dos espectacles. Dotze van ser d’autors catalans. A la Sala Gran es van fer set obres, dues d’autors catalans (Guimerà va repetir i l’altre espectacle van ser uns concerts de Joan Isaac).

Temporada 2010/2011 (ja acabo). Divuit espectacles, onze d’autors catalans. Sis a la Sala Gran, dos d’autors catalans (calia celebrar el centenari d’en Maragall; l’altre és un espectacle relacionat amb l’òpera).

En Salvat diu que el TNC volia seguir el model de la Comédie Française. Molt bé. Vaig al web de la Comédie Française i hi trobo (saison 2011-2012): Molière, Duras, Racine, Saint-Exupéry, més Racine, Marivaux, més Molière, Feydeau, més Racine i d’altres noms que no conec, però que semblen francesos. Sí, també hi ha Txèkhov, Goldoni i Brecht.

Aquí la comèdia ja fa anys que dura.

La comèdia de la vida

Vosaltres, els vius (Du levande, 2007) del director suec Roy Andersson és una pel·lícula poc convencional. Absurda, grotesca. D’aquelles que molts ―precipitadament― titllarien de presa de pèl. Tanmateix, té algunes escenes memorables:

Bruixes

Hi havia una vegada una noia bellíssima. Es deia Agnès Bernauer, era filla del barber d’Augsburg i la van assassinar quan tenia vint-i-cinc anys. El 12 d’octubre de 1435, el duc Ernest de Baviera la va fer ofegar al Danubi. I per què? Doncs perquè la noia s’havia casat amb Albert, fill del duc, i, a causa del seu carisma i origen humil, representava un perill per la política dinàstica i, per tant, per l’ordre de la regió. Agnès va ser acusada de bruixeria i ja està. Bé, «ja està» no, perquè va costar molt d’ofegar-la. Es veu que es resistia i li van haver de lligar els cabells en un tronc que van clavar al fons del riu. Compungit ―algunes fonts escriuen «sincerament compungit»―, Ernest va fer construir un monument fúnebre en honor a la noia. Ja no hi havia perill. 

I l’Albert? Diuen que, al principi, es va enfadar molt però, com que era un noi pragmàtic i un bon fill, es va casar amb una noia més del seu estatus i va heretar el ducat sense cap problema.

Si a algú tot plegat li recorda una història una mica més contemporània, que esborri aquesta associació d'idees de la seva ment ara mateix.

Quadradets

Sense saber ben bé per què (o potser perquè no volem reconèixer la immensa quantitat de prejudicis que ens conformen el pensament) ens anem tancant en el nostre quadradet. No és que no hi hagi ganes d’eixamplar-lo, però quan cerquem, cerquem allò que sabem que ens agradarà. Que ens soni familiar. I, a sobre, després pregonem les nostres troballes com si haguéssim assolit una fita especial. Això és conèixer limitadament.

Wassily Kandinsky. Farbstudie Quadrate (1913).

Parlem de literatura, per exemple. W.G. Sebald, per exemple. Del magnífic Sobre la història natural de la destrucció anem a parar a Austerlitz i vet aquí que descobrim, avergonyits, que el nostre quadradet no és més ampli perquè no volem. Com pot ser que hàgim tardat tant a llegir res de Sebald? La resposta és clara: perquè no hem volgut fer-ho abans. Ara en llegirem tot el que poguem i més, és clar. I ja tindrem un altre habitant dins del nostre quadradet. Parlarem de Sebald a tothora i amb tothom, com si sempre hagués estat aquí. Potser podrem amagar el nostre conformisme una mica més. Es fa estrany reconèixer un error tan gran quan sovint ens sentim dir que la nostra curiositat no té límits. Ens ho han repetit tant que ens ho havíem cregut. Sí que en té, de límits; sí. I ens els posem nosaltres mateixos. Com sempre.

Antics contra moderns 17

Ja advertia, fa quasi dos anys, que la paraula clau d'aquesta secció és estètica.

Dilemes existencials

Sempre m’he preguntat en quin idioma cantaríem si tingués un grup (tranquils, no passarà ni una cosa ni l’altra). El que tinc clar és que faríem pop de tres o quatre acords (no en sé ajuntar gaires més), amb moltes harmonies vocals (la qual cosa, amb aquesta veuota que Déu ha tingut la gràcia de concedir-me, em desplaçaria directament a la posició de mànager o de compositor a l’ombra, que sempre queda bé); que cap cançó nostra no depassaria els tres minuts i trenta segons, i que si algun periodista despistat cometès l’error d’entrevistar-nos parlaríem més d’altres grups que de nosaltres. Però tornem a l’idioma. L’anglès és molt temptador, no pas per allò d’arribar al màxim nombre de gent perquè llavors cantaríem en xinès, sinó perquè els Teenage Fanclub canten en anglès. Que, ben mirat, seria tan absurd com escriure en polonès perquè en Bruno Schulz ho feia així. Per tant, em sembla que ens decantaríem pel català. I, més, després de veure com de bé se’n surt l’Euros Childs en gal·lès.

I fins aquí el pensament profund del dia. Deu ser l'estiu.

De Marx a Brodsky

Que durant els primers trenta-sis anys de la teva vida t'hagin fet fora de la universitat, hagis estat a la presó, hagis fet de vigilant en un camp de treball, després, de periodista, i més endavant, de traficant al mercat negre i de guia del Parc Puixkin no vol pas dir que hagis de ser un bon escriptor. Serguei Dovlàtov (1941-1990) va passar per tot això i va ser, a més a més, un dels millors narradors russos del segle XX. En català no en teníem constància fins que LaBreu Edicions en va publicar La zona i La maleta.

Quan Dovlàtov va marxar de l’URSS tot el que es va endur va cabre dins d’una maleta. Bé; tot, no. Es va endur els records d’uns anys que va saber reflectir en els seus relats de manera magistral. La prosa de Dovlàtov és consisa, clara, oral. Sovint és irònic, però es tracta d’una ironia dolorosa, perquè és fruit del desencís que senten la majoria dels seus personatges. Dovlàtov no s’enganya; quan es refereix als camps de treball soviètics escriu: «Segons Soljenitsin, el camp és l’infern. Jo crec, en canvi, que l’infern som nosaltres».

Entre La zona i La maleta sumen 321 pàgines (descomptant les 11 del pròleg magnífic que Ricard San Vicente escriu per presentar La zona). No en sobra ni una. De fet, no sobra ni una paraula en cap dels dos llibres. Tanmateix, voldria destacar els dos darrers relats de La zona. Fan mal.