Épater le bourgeois (versió postmoderna)

Quan algú diu o escriu alguna cosa per provocar, hi ha dues maneres de respondre: la primera és no fer cap mena de cas, amb la qual cosa el provocador pot deixar-ho córrer, empescar-se’n una de més grossa, o buscar una altre receptor menys passiu; la segona és contestar. En aquest darrer cas, el provocador haurà aconseguit el seu objectiu, que és cridar l’atenció. Què cal fer, doncs, quan algú escriu: «L’Holocaust fou, en certa manera, un homenatge als jueus; se’ls va reconèixer com a poble escollit», «La tortura és un dels modes possibles de les relacions humanes. A més, és un mode reeixit, ja que normalment assoleix l’objectiu», «Penedir-se és trair les pròpies accions», «La resposta masculina al fet “dona” és l’erecció», entre d’altres aforismes de to semblantment lamentable? Arnau Pons ho té clar i per això ha coordinat Escriure després. Formes de racisme refinat, banalització erudita d’Auschwitz (Lleonard Muntaner Editor).

Situem-nos (resumeixo molt): l’any 2006, Editorial Fonoll publica Viure mata, d’Abel Cutillas. El llibre conté una sèrie de sentències que, disfressades de nihilistes, manifesten postures homòfobes, masclistes i antijueves. A les pàgines de l’Avui, Arnau Pons i Idith Zertal critiquen negativament el llibre de Cutillas (Agustí Colomines l'havia trobat molt interessant); Cutillas escriu una defensa pròpia lamentable; La Vanguardia publica un article magnífic de Xavier Antich, i poca cosa més perquè els mitjans decideixen que ja n’hi ha prou. Escriure després inclou els articles que van aparèixer a l’Avui i La Vanguardia, seguits de textos inèdits d’autors de la vàlua intel·lectual de Henri Meschonnic, Adrià Chavarria, Simona Škrabec, Jean Bollack, i Emmanuel Faye, entre d’altres. 

Cutillas i qui sigui té el dret de malinterpretar Benjamin, Blanchot i Adorno, copiar Nietzsche i Bauman, i seguir Heidegger i Bauçà, però és bo que sàpiga que no tothom li riurà les gràcies. En nom de la suposada llibertat artística hi ha qui busca notorietat traspassant línies que ells creuen roges i que tan sols marquen límits de decència i respecte. Relativisme absolut, en diuen.

Herois

«En poquíssimes ocasions crec en l’heroisme quan es presenta a plena veu davant de l’opinió pública, quan el seu èxit resulta massa lucratiu. Com més gran és el seu silenci, més pur i significatiu és l’heroisme, més reduït el seu públic, menys rendible per a l’heroi, menys decoratiu.» Aquestes paraules les va escriure Víctor Klemperer a l’imprescindible LTI. El llenguatge del Tercer Reich (llibre que no està traduït al català).

Patrick Desbois, per exemple, és un heroi.

La fi del món

El món s’ha acabat moltes vegades. No ens referim als múltiples albiraments erronis des de talaies multimilionàries amb seu a Brooklyn, ni a calendaris sagrats, ni a jeroglífics pessimistes, ni a genets que fan por. El món s’acaba cada cop que la barbàrie s’imposa. O els mons.  

L’any 1929, el periodista francès Albert Londres (1884-1932) va escriure la crònica d’un dels mons que s’ha acabat. L’excel·lent editorial espanyola Melusina l’ha editat amb el nom de El judío errante ya ha llegado (Le Juif errant est arrivé). Al llarg d’aquest llibret de dues-centes setanta pàgines, Londres es dedica a relatar el seu periple per l’Europa oriental i per Palestina en un intent d’acostar-se al poble jueu. Des del barri londinenc de Whitechapel fins a Tel-Aviv, passant per Praga, Transilvània, Kishinev, Cernauti (el Czernowitz de Celan), Lvov, Vilna, Lodz i Varsòvia, la situació d’immensa pobresa en què viuen la majoria de persones que coneix se’ns presenta a través d’una prosa planera, directa, sempre que pot impregnada d’ironia i, fins i tot, amb alguna pinzellada d’humor negre. El narrador observa i explica. I exclama. Albert Londres descriu un món que, esllanguit, mort de gana, de fred i d’esperança, va durar una dècada més i, convertit en cendra i enterrat en fosses, va desaparèixer per sempre. 

Le Juif errant est arrivé és el complement perfecte (i viceversa) de Juden auf Wanderschaft de Joseph Roth. 

Great Lake Swimmers

I per què?

1) Tres acords. Celleta al cinquè trast: Fa-sol, fa-do. I així tota l'estona.

2) Un cantant amb un pentinat estrany i cara de predicador il·luminat.

3) Harmonies vocals.

4) Hi ha una nevera de les antigues i la casa és de fusta.

5) Erik Arnesen toca una guitarra elèctrica molt maca.

6) Són canadencs, com Leonard Cohen, The Band, els Hidden Cameras, Zumpano, i la pluja.
7) El bateria sembla un jove rabí.

8) Es diuen Great Lake Swimmers: tenen un gran nom i algunes cançons bones.

9) La melodia me’n recorda milers de semblants.

10) Perquè ni la cançó ni el vídeo tenen res d’especial i això sempre és d'agrair.

Giorgio Pressburger

Giorgio Pressburger (1937) va néixer a Budapest. L’any 1956 va haver de marxar del seu país a causa de la invasió soviètica i va anar a parar a Itàlia. És en italià que ha escrit tota la seva obra: novel·les, guions televisius i cinematogràfics, traduccions, teatre, articles per diaris i revistes, relats... Pel que fa a la narrativa, va comptar amb la col·laboració del seu germà bessó Nicola, fins que aquest va morir, l’any 1985. Giorgio Pressburger és un intel·lectual de primer ordre i per això no és gens conegut al nostre país. 

D’entre les obres més recomanables de Pressburger hi ha L’elefante verde (novel·la breu, a mig camí entre Bashevis Singer i Joseph Roth) que narra les vicissituds de tres generacions d’una humil família jueva en el marc històric de l’Hongria del segle passat; l’extraordinari recull de relats aparentment independents Storie dell’Ottavo Distretto que l’acosten, formalment, a Danilo Kiš, a Borges (és així, o és que el llegeixo a tot arreu?), i fins i tot a la prosa lacònica i seca de Jiří Weil, i La legge degli spazi bianchi, cinc relats magnífics d’entre els quals destaca «Vera», una història corprenedora.

Part de l’obra de Giorgio Pressburger es pot trobar en anglès, francès, espanyol, alemany, hongarès, holandès i txec. A El funàmbul hi apareixerà (algun dia) l’article que, l’any 1997, va escriure a Corriere della Sera dedicat a la mort de Bohumil Hrabal. De moment ja està traduït. 

El passatge del Commerce Saint-André

Balthus. Le passage du Commerce Saint-André (1954).

El desconegut pallasso de Barcelona

El 26 de gener de 1939, al Pariser Tageszeitung va aparèixer un article de Joseph Roth titulat «Der unbekkante Clown von Barcelona», o sigui, «El desconegut pallasso de Barcelona». Començava així: «A Barcelona, la dissortada ciutat, hi ha un pallasso que fa riure els nens als “refugis” on s’han salvat dels atacs aeris.» Es veu que el pallasso en qüestió era Herbert L. Matthews, corresponsal del New York Times, i el refugi es trobava a la Gran Via, prop del Cinema Coliseum. El que va inspirar Roth va ser una fotografia de Robert Capa que devia aparèixer en algun diari francès de l’època.

«El desconegut pallasso de Barcelona» es troba a Berliner Saisonbericht. Reportagen und journalistische Arbeiten (1920-1939), recull que no ha estat traduït al català, però sí a d’altres llengües romàniques. El 27 de maig de 1939, dos mesos i un dia després de la publicació d’aquest article, Joseph Roth va morir a París.

Lo del català

Albert Pla Nualart va ser corrector del diari Avui durant vint-i-cinc anys. En fa dos, va publicar Això del català, un llibre que vessa de sentit comú i que es divideix en dues parts, la primera es titula «Per una normativa del segle XXI», i la segona consisteix en un reguitzell d’articles interessantíssims apareguts prèviament al diari pel qual va treballar durant tant de temps. En aquest llibre, Pla deixa en evidència els prejudicis, essencialismes i manca de cura que caracteritzen part dels qui es dediquen a això del català (els senyors de l’IEC i els mitjans de comunicació s’enduen la majoria dels clatellots).

El discurs de Pla es basa en una premisa tan evident com sovint oblidada: l’ús és primer; la normativa, després. I la intuïció, abans que la norma. Tot això, en les llengües consolidades és una evidència indiscutible. Aquí, però, resulta que la interferència del castellà fa que molts desconfiem contínuament de la genuïnitat del que diem, cosa que ens fa, sovint, més papistes que el papa, sobretot quan ens dediquem a ultracorregir detalls que, contextualitzats, no tenen la rellevància que els donem. Es tracta que el català sigui una llengua útil i això, ara, només succeeix en algunes zones molt concretes ―i reduïdes― dels Països Catalans. Ras i curt: de què serveix que corregim el nostre interlocutor cada cop que diu «bueno» si després el català no té cap mena d’importància social?

Que ningú no es pensi, però, que Pla se situa al costat dels qui fa uns anys propugnaven allò del català light. Simplement pretén treure la pols que s’ha anat acumulant després de dècades de propostes fabrianes transformades en dogma. Que els diccionaris i les institucions mai no poden seguir el ritme de la llengua viva és un fet universal, però que l’IEC tardi seixanta-tres anys a publicar un diccionari (sí, ja sabem que hi va haver una dictadura) és una altra cosa, i que tinguem la mateixa quantitat de diccionaris acceptables castellà-català que de sànscrit-català, també n’és una altra.

No cal estar d’acord amb tot el que Pla exposa per reconèixer que es tracta d’algú que estima la seva llengua i que la defensa amb honestedat, fermesa i, sobretot, sentit comú. Lamentablement, es veu que que algú qüestioni la prohibició del lo neutre, la norma dels signes d’interrogació, algunes combinacions de pronoms febles, l’obsessió per veure interferències del castellà fins i tot on no n’hi ha, la necessitat de dedicar la vida a entendre l’ús del per/per a, etc, el converteix en un heretge. Però resulta que aquest algú diu «[...] crec que s’ha de plantar cara a la interferència fins a les últimes conseqüències, és a dir, no n’hem de deixar passar ni una. I crec que no fer-ho és entreguisme suïcida».

Al pròleg de Això del català, Joan Solà va escriure «Aquest llibre provocarà polèmica». La llàstima és que no n’hagi provocat més.

Klezmer

Si cada llengua reflecteix una manera concreta d’interpretar el món i és més que un mitjà de comunicació, la música tradicional també és més que sons i prou. La diversitat inherent en paraules i melodies mai no s’ha de jerarquitzar i sempre s’ha de valorar com a la immensa riquesa cultural que representa i que cal preservar i defensar sense embuts. 

La música klezmer és originària de Galítsia que és el nom que va rebre durant quasi mil anys la zona que ocupava part de Bielorrússia, de Polònia i d’Ucraïna. És la música de l’shtetl i del parlants d’ídix. Tonalitats menors i improvisació i, per tant, emotivitat. Clarinets, trompetes, mandolines, violins. Si a través de la música popular els humans reflectim les nostres experiències col·lectives i individuals, s’entén que el klezmer expressi tristesa i dolor. Tanmateix, ben sovint, la música klezmer és un «malgrat tot» musical de ressonàncies molt profundes i tan alegre que encomana unes enormes ganes de viure i, és clar, de ballar. Els hassídics defensaven que a travès de l’èxtasi musical era possible acostar-se molt més a Déu que mitjançant l’estudi. El klezmer n’és la prova. Encaixa perfectament en la simbiosi de solemnitat i alegria que significa un casament, per exemple.

El klezmer, com tota la música genuïna, traspassa fronteres i cultures: des dels seu orígens hi ha hagut grups amb participació no jueva i d’entre els millors grups de klezmer actuals, n’hi ha que no contenen cap músic jueu. The Crakow Klezmer Band, Andy Statman i The Klezmatics són alguns dels principals exponents d’aquest gènere avui en dia.

KlezRoym són italians; fan klezmer (sense violí!), i el seu disc Yankele nel ghetto és imprescindible. 

«Què pot ser millor que fer que el món estigui content?», pregunta el músic Leon Schwartz al llibret que acompanya la recopilació Klezmer Music. A Marriage of Heaven & Earth. La resposta és al seu violí.

Sermó actual

Un bon dia ―no sabem exactament quan― va néixer l’actualitat. Se suposa que devia coincidir, entre d’altres coses, amb l’aparició dels primers diaris, la Revolució Industrial i l’auge d’una burgesia delerosa d’autoconvèncer-se que era possible comprendre el món, o si més no fer-ho veure. Un diari sobre la taula va passar a ser sinònim de coneixement i la sort era que cada dia n’hi havia un de nou.

Amb el pas del temps, l’actualitat va anar imposant-se com a succedani còmode de la realitat i es va configurar en el que Adan Kovacsics defineix com a neurosi col·lectiva. Soroll ensordidor i focs artificials. La paraula esdevinguda funcional i, per tant, transformada en tòpic. Ball histèric al ritme de notícies i imatges que inunden la nostra consciència i memòria més immediata. L’espectacle disfressat de servei públic. L’actualitat és molt accessible (tant, que sovint no cal ni que passi pel cervell), però si tenim problemes greus de comprensió sempre hi haurà una munió d’exegetes preparats per interpretar-nos-la. L’actualitat deforma la nostra percepció de la realitat però hem d'estar tranquils: la publicitat compensarà, amb les seves promeses, la visió grotesca i monstruosa que el telenotícies ens ha transmès. És en aquest context que llegir un llibre en silenci es converteix en un acte subversiu.

Em temo que l’entrada número tres-cents d’aquest blog s’ha convertit en una mena de sermó. La culpa és de llegir ―subversivament― i, tal vegada, malinterpretar Karl Kraus, Ivan Klíma i George Steiner. 

Terry Callier

Mestissatge

Avui en dia no ets una ciutat interessant si no ofereixes mestissatge. És per això que els qui viuen de difondre aquestes pseudorealitats comodí s’encarreguen de definir algunes urbs com a zones mestisses. Barcelona, per exemple, s’exhibeix arreu com a mestissa. Tant hi fa que el producte final consisteixi en quatre tam-tams mal tocats, falafels insípids, rastes, barrets mexicans, palmeres i Carlinhos Brown. Curiosament, els desacomplexats ciutadans del món que ocupen regidories de cultura i que venen la imatge de ciutat que els sembla més oberta i integradora acostumen a viure en barris poc mestissos (tenir una criada equatoriana a casa no cola com a mestissatge). 
És ben trist que els catalans hàgim d’exhibir la nostra capital com a paradigma d’un terme que, de fet, defineix la nostra història. No ens hem d’esforçar gaire per sentir-nos mestissos, precisament. Per aquí hi ha passat i hi passa tothom. I per Marsella, per exemple, també. Del costat de Marsella (concretament de La Ciotat), són Moussu T e lei jovents, un grup occità que des de fa vuit anys fa música popular. Són gent que porten el blues, el jazz, la música caribenya i la brasilera a la sang. De la combinació d’aquests estils amb cançons tradicionals i operetes provençals dels anys 30 i 40, neixen discos tan deliciosos com Mademoiselle Marseille, Forever Polida, Home Sweet Home i Putan de Cançon. Dones boniques de tan normals com són, àncores abandonades, converses de cafè, nens que surten de l’escola, jugadors veterans de petanca que reneguen en patois, gavines, friandises... Moussu T e lei jovents troben el seu paradís en allò quotidià, però no són tan ingenus com per oblidar que hi ha qui pretén transformar aquesta normalitat en excepció per poder vendre-la.

Ja fa uns anys, quan després d’una actuació televisiva, el presentador va preguntar a Tatou, el cantant i ànima del grup, si es definien com a grup mestís, la brillant resposta del músic va ser que, com que són de Marsella, no saben què és això del mestissatge. I és que les etiquetes van bé pels venedors.

Virgilis

Tenint en compte els índexs de lectura d’aquest país i la situacó enconòmica general, és molt gratificant comprovar la gran quantitat de petites editorials que hi publiquen regularment llibres d’una qualitat excel·lent. La darrera editorial que hem descobert és barcelonina i es diu Ediciones del subsuelo. S’autodefineixen (cautelosament) com a modestos Virgilis que ens volen acompanyar per això que es diu modernitat. De moment, se’ns acudeixen poques companyies més interessants. 

Que el primer llibre que hagin decidit publicar sigui una traducció de Satire et prophétie―Les voix de Karl Kraus, escrit pel filòsof francès Jacques Bouveresse l’any 2007, és tota una declaració de principis (que hagin triat el castellà, també ho deu ser, segurament). El seu catàleg es completa, de moment, amb dos llibres més que mantenen el nivell de qualitat i d’exigència: la novel·la Un grito sin voz de Henri Raczymow i Exégesis de una leyenda. Lecturas de Kafka de Stéphane Mosès. Estarem molt atents a tot el que continuïn publicant. 

Fronteres

És un fet habitual que els nens sentin una gran fascinació pels atles i els mapes. El món a l’abast. Tots els països en l’espai que ocupen uns quants fulls. Capitals, mars, serralades, carreteres, fars, rius, aeroports... I noms: Spiekeroog, Kavála, Qom, Lusaka, Saransk, Arad, Taz, Caserta, Burdur, Old Crow... Un món ordenat, clar, controlat i segur. Illes, relleus i contorns. Aquí comença un país i aquí n’acaba un altre. Cadascun té el seu color, no hi ha pèrdua. Ratlletes i puntets. I fronteres. Les polítiques, les més ben perfilades. Si recordar l’artificiositat de tota frontera política és un tòpic, causar desgràcies irreparables marcant i esborrant línies divisòries ha esdevingut un costum.
La frontera és on el poder s’esforça més per mantenir l’ordre i és justament on més se li escapa. La frontera ens captiva perquè és transgressora, inclassificable, perillosa, imprevisible, incerta. L’esperit de la frontera és l’herba que creix sota el quitrà. Joseph Roth va néixer a Brody; Elias Canetti, a Rustschuk; Paul Celan, a Czernowitz, i Claudio Magris, a Trieste.

Al cap de 23 anys

Apago aquestes íntimes espelmes.

S’ha acabat el meu vespre màgic―
botxins, impostors, precursors,
i, ai, las!, la xerrrameca dels fiscals,
tot passa avall.―En somni m’apareixes,
havent ballat el que et tocava davant l’arca.
Enllà de pluja, vent i neu,
és la teva ombra a la riba immortal,
la teva veu ve de l’entranya de la fosca.
I pel nom! Com em crides altre cop
sense parar en veu alta: Anna!
i em dius de tu, com abans feies.

Anna Akhmàtova
(traduït per Jaume Creus)

Franz Kafka deia que una persona ha de llegir un poema al dia. Aquest és el d’avui. Però també podria ser el d'ahir i el de demà.

Un altre procés

De Franz Kafka s’ha dit de tot. És d’aquelles figures que es presten fàcilment al mite. Segurament a ell l’hauria horroritzat veure’s reflectit en aquesta mena d’icona trista, profunda, solitària, misteriosa, autodestructiva i depressiva en què molts l’han convertit. Des de l’apassionament descontrolat de Max Brod, amic íntim i primer biògraf, fins a les converses inventades de Gustav Janouch, ens han arribat tot un reguitzell de llegendes i panegírics encesos que ben sovint provoquen vergonya aliena. Per sort, també han anat apareixent biografies i estudis que ens acosten de manera versemblant a una personalitat certament complexa. A Cuando Kafka vino hacia mí... (títol que participa d’aquest aire místic que molts han volgut atribuir a l’escriptor praguenc), l’editor Hans-Gerd Koch ens ofereix un Kafka relatat de quaranta-quatre maneres diferents per companys d’escola, amics, infermeres, mestresses de pensions, companys de feina, professors d’hebreu, servents, familiars... 

Hi apareix també, és clar, Dora Diamant, la darrera dona amb qui Kafka va conviure. El fragment triat és ben conegut. Diamant hi explica que un bon dia, passejant pel parc de Steglitz, a Berlín, Kafka i ella es van trobar una nena que plorava desesperadament. Havia perdut la seva nina, els va dir. Kafka li va respondre que la nina no estava perduda, sinó que havia marxat de viatge per canviar d’aires. Ell ho sabia perquè havia rebut una carta en què la nina ho explicava. L’endemà el senyor alt i prim li va llegir aquella carta, a la nena. Li’n va llegir una cada dia durant tres setmanes. Durant aquest temps, la nina va anar creixent i vivint aventures de tota mena. Li sabia greu no tornar, però és que s’ho estava passant molt bé. La nena va acabar entenent que no veuria més la seva nina. La història acaba que la nina es casa en un país llunyà. 

Kafka va escriure realment aquestes cartes? No se sap. En tot cas és el tipus d’història que agrada als qui volem creure que els nostres escriptors preferits eren (l'ús del passat no és cap lapsus), a més a més, bones persones. 

Back in Your Life

Si la primera cançó del disc comença amb una rima dels versos imparells com aquesta:

Abdul's not seen Cleopatra
It's been almost now a year
How I wonder where she's at-ra

And I wish the old girl were here

ja es veu que la cosa promet. Després, a la tercera peça, la riquesa lírica acaba espaordint:

You see, Buzz buzz buzz goes the honey bee
and tweedily tweedily twee goes the bird
but the sound of your little voice darling
that’s the sweetest sound I’ve ever heard

L’artista es diu Jonathan Richman; l’acompanyen els Modern Lovers, i el títol dels disc és Back in Your Life (1979). Dotze cançons. Mentre les cantem, podem fer tots els galls que ens vingui de gust, perquè en Richman sempre en farà més. En una mica més de mitja hora, l’agulla del tocadiscos revelarà mosquits que reivindiquen la seva condició de picadors; participarem d’una festa al bosc, sota la llum de la lluna, amb ants, elfs, cérvols i óssos que punxaran la seva música preferida; cantarem cançons romàntiques que comparen l’amor amb una flor; ens solidaritzarem amb el pobre Abdul que es desviu per una mirada de Cleòpatra; ens emocionarem amb la sinceritat de «Affection»; ballarem al ritme de peces d’aires surf, i ara afegirem un «etcètera» ple de diversió perquè no volem allargar-nos gaire més. Ras i curt: l’antídot perfecte contra Coldplay.

Bluffs

L’any 1950 la revista Empédocle va publicar el pamflet La littérature a l’estomac, de Julien Gracq (1910-2007). Es tracta d’una anàlisi mordaç de les misèries de l’ambient literari francès de l’època que, com tota obra rellevant, transcendeix les fronteres temporals i espacials en què se situa inicialment. Els vicis que Gracq denuncia en aquest text són, malauradament, ben actuals: l’artista convertit en funcionari i en personatge públic, subjecte al mercat i a les modes i, per tant, de fama efímera, i el concepte de valor literari en mans d’uns quants pontífexs que pretenen fer oblidar que el gust es cultiva personalment. De fet, Gracq no fa res més que assenyalar alguns dels factors que amenacen l'autonomia de l'art. És un debat ben antic, i que dissortadament no ha estat  mai prou viu al nostre país.

L’excel·lent editorial barcelonina Nortesur va publicar aquest obra en castellà l’any 2009. El disseny és tan o més bonic que el de l’edició original.

La bondat de Vassili Grossman

Una de les idees que més desgràcies ha causat al llarg de la història ha estat la del bé. Com que quasi sempre s’ha tractat d’un bé imposat, ha necessitat sempre del mal per refermar-se. I què és el mal? Tot allò que no s’ajusti a la idea de bé que alguns pretenen imposar. Ens referim a benefactors com Plató, Torquemada, Calví, Napoleó, Leopold II, Stalin, Mao, Pol Pot, Kim Jong-Il i molts altres. (El nazisme és un cas a part perquè la seva essència és la voluntat de fer el mal.) Paradoxalment, doncs, en nom de l’amor a la humanitat, s’han destruït milions de vides. És la tirania del bé universal.

Afortunadament, hi ha un altre bé. És el bé de què parla, per exemple, Vassili Grossman (1905-1964), un dels escriptors més importants del segle XX. No és el bé dels predicadors ni dels filòsofs perquè no es pot ensenyar. És una bondat sense ideologia. És senzilla i altruista. No es pot institucionalitzar perquè és subversiva sense voler ser-ho. Grossman la defineix com «la petita bondat». I l’explica a Vida i destí: «És la bondat d’una velleta que dóna un rosegó de pa a un presoner, és la bondat d’un soldat que dóna aigua de la seva cantimplora a un enemic ferit, és la bondat dels joves que tenen pietat dels vells, la bondat d’un camperol que amaga un jueu a les golfes de la seva granja. És la bondat del guardià d’una presó que, jugant-se la llibertat, lliura les cartes de presoners i reclusos, plenes d’idees amb les quals no congenia, a les seves mares i mullers.» És una bondat privada, sense testimonis. I és eterna.

Llegir l’obra de Vassili Grossman segurament no ens farà més bons, però ens ajudarà trobar rajos d’esperança enmig del caos.

Antics contra moderns 20

Discapacitats

Fa molt de fred i encara és fosc. A la parada de l’autobús hi ha un home sol que aguanta un cartellet de cartró amb un número. El 57. L’home és cec. Res més.

El llenguatge políticament correcte i seva indeslligable censura ho deixaria tot aquí: «res més». Prohibit expressar cap sentiment al respecte. I, sobretot, sobretot, mai de la vida parlarem de llàstima ni de compassió. Són termes (i sentiments) proscrits. Es veu que tots tenim alguna mena de discapacitat (gràcies, no me n’havia adonat) i que sentir compassió pot ferir (com si el fet de sentir-ne hagués de comportar, per força, l’acte estúpid de comunicar-ho immediatament a qui ens la fa sentir). En canvi, es veu, també, que la compassió i la llàstima, es poden desbordar si qui les rep és un mateix. Aquí no cal censurar res. Els llibres d’autoajuda (molt més nombrosos que els d’ajuda) s’encarreguen d’aconsellar-nos en aquest sentit. Ens fem molta llàstima, ben sovint, i és bo, es veu. Autoindulgència, en diríem.
I, sí, tots tenim algun tipus de discapacitat (les internes són les més dignes de compassió, per cert), però hi ha gent que hi veu i n’hi ha que no, n’hi ha que es pot aixecar i moure i n’hi ha que no. Precisament, l’eventualitat de la situació dels qui no patim aquesta mena de problemes (perquè no veure-hi és un problema), fa (o hauria de fer) que ens poséssim amb més facilitat en la pell dels que sí que els pateixen. Que algú sigui cec, a mi em sap greu. Em fa mal. Perquè jo hi veig i ell, no. Perquè jo sé quin autobús s’acosta i ell, no. Perquè si aixeco el cap, veig la lluna i ell, no.

Absències presents

En algun lloc de la capital de Tuníssia ― diuen que a la biblioteca nacional, per tant al número 20 del carrer Souk-el-Attarine― hi ha unes caixes de cartró amb centenars de llibres a dins. Són tots els llibres que Franz Rosenzweig (1886-1929) va anar acumulant durant la seva vida. Què hi fan a Tunis? L’any 1939, la família de Rosenzweig va fugir d’Europa en un vaixell que, abans d’arribar a Palestina, va fer escala a Trieste i a Tunis. En aquesta darrera ciutat, no se sap ben bé per què, algú va fer baixar les caixes, amb tots els llibres que formaven la biblioteca personal del filòsof de Cassel, a terra.

Deu anys abans, molt poc abans de morir, Rosenzweig havia llegat la seva biblioteca a Rafael, el seu fill, amb la intenció que aquest el comprengués més bé. Aquells llibres havien de dir a Rafael ―aleshores un nen de set anys― tot el que el seu pare no havia pogut a causa d’una esclerosi que l’havia deixat sense parla.

I és que una biblioteca personal és un gran llibre que reflecteix el seu propietari (una de pública ho és de les administracions que la sustenten, però això és un altre tema). Una biblioteca parla, tant a través llibres que conté com dels que no conté ja que, com sap qualsevol que hagi perdut algú estimat, tota absència no és res més que una presència velada. «Jo no em separo mai de tu» diu el fragment de Salm que hi ha a la làpida de Franz Rosenzweig.

No cal trobar ni obrir aquelles caixes per fer més present Franz Rosenzweig, però seria una gran notícia que algú les trobés, les obrís i ens les ensenyés.

Parlar contra l’enemic

La novel·la moderna ―mostra suprema de la complexitat humana― és incompatible amb el món totalitari. El món totalitari corromp el pensament lliure a través de la burocràcia. Per tant, l’enemic de la literatura i de l’home és la burocràcia.

La burocràcia embruteix el llenguatge, el desnaturalitza. És el refugi dels mediocres perquè els dóna una seguretat i una autoritat que la realitat els nega. La burocràcia és contrària a la ironia. Idiotitza. Uniformitza. Quan la burocràcia diu arbeit, diu endlösung. La burocràcia anul·la l’esperit, deshumanitza. La burocràcia és el triomf pòstum d’Eichmann.

Però hi ha poesia:

Parla també tu

Parla també tu,

parla el darrer,
digues el teu judici.

Parla―

Però no decantis el no del sí.
Dóna també sentit al teu judici:
dóna-li ombra.

Dóna-li ombra a bastament,

dóna-n´hi tanta
com repartida en saps al teu entorn entre
mitjanit i migdia i mitjanit.

Mira al teu voltant:
contempla com es fa vivent la rodalia―
Prop de la mort! Vivent!
Diu veritat qui diu ombra.

Ara es neuleix emperò el lloc on ets:

A on aniràs, tan despull d’ombra, a on?
Creix amunt. Palpa enlaire.
Fent-te més prim, més imprecís, més fi!
Més fi: un fil
pel qual vol davallar l’estrella:
per allà baix nedar, a baix,
on ella es vegi feblement brillar: dins la maror
de les paraules nòmades.

Paul Celan
(traducció d'Arnau Pons)

Dilema

Sobre la taula. Em miren.

                                                                  

I ara, les opcions:

1) Llegir tots sis llibres alhora i embogir. Atractiva i perillosa.

2) Començar devorant-ne un, deixar-lo, començar-ne un altre, reprendre el primer, deixar el segon, tornar a deixar el primer, començar a devorar el tercer, deixar-lo, reprendre el segon... I així repetidament. Habitual i caòtica.

3) Començar a llegir-ne un i prou i enterrar els altres cinc en un bosc llunyà per evitar temptacions. Assenyada i laboriosa.

4) Visitar, immediatament, la meva llibreria de capçalera i comprar-hi El compromís de Serguei Dovlàtov. Il·lusionadora.

Dear Holmes

Es diu que cada època reinterpreta els clàssics i que aquestes reinterpretacions ens parlen tant del poder de l’obra com de la societat que l’acull o la reacull. Sovint, es tracta de recreacions que reflecteixen molt més acurdament l’època en què se situen que tots els telenotícies i 30 minuts del món.

Per exemple, Sherlock Holmes, el gran clàssic de la literatura de detectius. Se n’han fet i se’n fan pel·lícules i sèries. Doncs bé, aviat s’estrenarà la segona part de Sherlock Holmes de Guy Ritchie. N’hem vist el tràiler, la utilitat del qual, com passa ben sovint, rau en els efectes dissuasoris que ha estat capaç de generar. Aquest Sherlock és una mena de superheroi, amè, buit, espectaculament pla i insubstancial. La sort és que podem veure com colpeja els seus adversaris en slow motion. Entreteniment? La sèrie The Adventures of Sherlock Holmes (1984) és entreteniment.

El nostre Sherlock Holmes serà sempre Jeremy Brett (1933-1995), que va protagonitzar The Adventures of Sherlock Holmes durant deu anys. Elegant, neuròtic, amb la dosi justa d’ambigüitat, amanerat, excèntric, culte, contradictori, genial i, sobretot, anglès, Brett va portar la frase de Borges a l’extrem («Pensar de tant en tant en Sherlock Holmes és un dels bons costums que ens queden») i es va arribar a obsessionar tant amb el personatge que va crear un detectiu que, en alguns aspectes, millora el que apareix a les obres de Conan Doyle.

Cementiri de La Paz, Montevideo

Algú que no sabem com es diu ni on va néixer passeja per París, Jerusalem, Estrasburg, Nova Delhi, Casablanca, Montevideo, Nova York. Du panses i ametlles a les butxaques. Té aspecte de captaire, brut i desmanegat. És un geni de les matemàtiques, la física nuclear i el Talmud. És capaç de donar dotze interpretacions diferents de cada verset de la Torà i parlar tres hores cada dia durant tres mesos sobre la primera paraula del Gènesi. S’escriu amb Einstein i Freud. Coneix els grecs i, de tant en tant, escriu en uns quaderns indesxifrables. Sap massa. És molest. Lleig. Boig. No té amics. Alguns el comparen amb Sòcrates, d’altres amb Shabbatai Tzvi, d’altres amb Nahman de Breslau. És mestre, entre d’altres, d’Elie Wiesel i Emmanuel Levinás. La seva memòria és un accident de la natura: recorda cada fulla de cada arbre de cada muntanya. Sap hebreu, ídix, arameu, francès, alemany, anglès, espanyol, àrab, grec, llatí, esperanto i polonès. És espia, profeta, heretge. Ho és tot i no és res. Borges, Modiano, Kiš, Bashevis Singer, Kafka... La mort fou l’únic esdeveniment normal de la seva vida.

Què es pot fer quan es vol escriure la biografia d’algú que va dedicar la seva vida a no ser ningú? Llegiu Salomon Malka.

Antics contra moderns 19

Praga, 15-10-1916

«Amor meu, un dia tan bonic i jo a l’oficina. [...] Avui un altre cop sense notícies. Sovint em dius que no reps carta, però després no menciones que la carta no rebuda t’arriba l’endemà. I ha de ser així perquè t’escric cada dia. [...]»

Franz Kafka va dedicar molt més temps a escriure cartes que no pas a cap altra cosa. Quan no les rebia Felice Bauer, les rebia Milena Jesenská, Dora Diamant, Grete Bloch, Max Brod o Kurt Wolff. Curiosament, la seva carta més famosa ―Carta al pare― no va arribar mai al seu destinatari (coses de mares). Pels que llegiríem fins i tot la llista de la compra de l’autor txec, és una gran sort que gran part d’aquesta correspondència s’hagi conservat.

De cartes que han acabat sent llegides per molta més gent de la que el remitent s’hauria imaginat mai, n’hi ha moltíssimes. Alguns exemples triats òbviament a l’atzar: Gershom Scholem-Walter Benjamin, Gershom Scholem-Hannah Arendt, Joseph Roth-Stephan Zweig, Mercè Rodoreda-Joan Sales, Anton Txèkhov-Maria Txèkhova, Gustave Flaubert-Ivan Turguènev, Albert Einstein-Mileva Marić. La llista no s’acaba mai.
Segurament el més important ―perquè no es pot saber― és: si Milena Jesenská hagués rebut un correu electrònic de Franz Kafka, li hauria fet la mateixa il·lusió?

Límits

«Els límits del meu llenguatge són els límits del meu món.» «El món i la vida són un.» Per tant, la vida és llenguatge. Wittgenstein ho tenia clar. «Els límits del meu ipad o de la meva blackberry són els límits del meu món» i «el món i la imatge són un» seria la versió actual d’aquests apartats del Tractatus.

Avinguda de Clichy

Louis Anquetin. Avenue de Clichy à 5 heures de l'après-midi (1887).

La importància de ser honest

¿Els escriptors actuals (qualssevol) són conscients que es dediquen al mateix ofici que Xècspir, Cervantes, Kafka, Montaigne, Dickens i Tolstoi? Saben que són, en comparació, menors? Pateixen alguna mena d’angoixa pel fet de saber que no podran arribar mai a superar Hamlet? 
Una de les característiques dels genis és que van tan per davant de la resta que, sovint, ningú no els entén. El temps, però, ha acabant col·locant cadascú al seu lloc. Ara tothom sap, per exemple, que Ben Jonson no era tan bo com Xècspir i que Marlowe, tampoc. Tanmateix, la famosa angoixa de les influències a què es referia Bloom en un gran assaig encara és actual o ja ha caducat? Fa la sensació que, per com parlen de si mateixos i dels altres, alguns escriptors d’ara ens vulguin fer creure que Xècspir va ser un fabricant de llances i Borges un magnat de l’oli d’oliva. No es tracta pas que el llegat ens paralitzi, però una mica d’humilitat no fa cap mal.

Collats a la terra

Hi ha un poble a l’Orient Mitjà que té quatre mil anys. La seva capital és més antiga que Roma. Malgrat que els països veïns l'hagin conquerit i esquarterat en múltiples ocasions, la religió i l’amor pels llibres l'han ajudat a no desaparèixer. A causa de les persecucions i matances que van patir, sobretot al segle XX, molts van haver de marxar d'aquest país, que avui en dia, encara enyoren des de molts racons del món. La seva terra, ara, és deu vegades més petita del que era. Tenen una llengua singular. Són els armenis.

Helena Vidal explica que Tsézar Volpe, un dels redactors de la revista soviètica Znàmia (La bandera) va ser fulminantment destituït després que decidís de publicar, l’any 1933, Viatge a Armènia, del poeta Óssip Mandelstam. Què tenia aquest conjunt de poemes i de reflexions que va causar una reacció de les autoritats tan dràstica? Per començar, era una obra d’art i, segon, no es tractava del típic informe en què, sobretot, durant els anys vint del segle passat, un intel·lectual ensabonava la revolució després que presenciés in situ com el tren de la història avançava, imparable, fins a les zones més remotes del país.

Óssip Mandelstam va viatjar a Armènia l’any 1930 i s’hi va estar sis mesos. Era un viatge que li feia il·lusió i pel qual es va estar preparant molt de temps. Allà, Mandelstam va escriure dotze poemes (feia cinc anys que era incapaç d’ecriure res)  i vuit textos en prosa. Ara podem llegir Armènia en prosa i en vers en català.

Estimo aquest poble que viu a contrapèl,

que compta cada any com un segle,

que infanta, que dorm i que crida,

retort i collat a la terra.

Amb l’orella a cau de frontera

reculls cada so, sense tria,

tot és ocre, ocre i més ocre,

en l’erma vessant maleïda.

Óssip Mandelstam

(traducció d’Helena Vidal)

Tendències

Afortunadament ja fa temps que se sap que la historiografia i l’objectivitat no van de bracet. És per això que desqualificar qualsevol historiador amb l’únic argument que, de tant en tant, se li veu el llautó és, sovint, un exercici de cinisme. Si a això hi afegim que el poder polític tria la versió de la història que més li convé, potser entendrem per què a Catalunya, es va preferir, a partir de cert punt, d'acceptar com a definitiva la descripció de la nostra història i del nostre caràcter que va fer Jaume Vicens Vives (1910-1960) en detriment d’altres opcions. Aquesta elecció, gens desinteressada, va deixar a l’ombra, per exemple, un historiador de la talla de Ferran Soldevila (1894-1971), que va ser qualificat de romàntic i de poc rigurós. Però, és clar, les polítiques de peix al cove i de seny s’havien de justificar d’alguna manera i què millor que cercar el suport intel·lectual d’un historiador tan ambivalent com els qui l’havien triat. Tanmateix, Vives no va ser sempre ambivalent, fixeu-vos, sinó, en aquest fragment extret de España. Geopolítica del estado y del imperio (1940):

«En los nuevos rumbos hacia las metas ancestrales, el idioma y la raza son los promotores de las energías geopolíticas que crean e impulsan el movimiento histórico. En este sentido, el panhispanismo tiene sólidos puntos de arranque en la Biología y en la Historia.»

Al costat d’aquesta mostra d’objectivitat extrema, el romanticisme de Soldevila és glòria.

Ara: l'argument que més ens fa decantar cap a Soldevila és Hores angleses (1925-1929) un deliciós dietari de la seva estada a la Universitat de Liverpool. Es tracta d’una mostra de finor, cultura, ironia i bellesa expressades mitjançant una prosa elegantíssima. Una joia.