L'expressió és to put a
spanner in the works. Una spanner és una clau anglesa i works
aquí serien mecanismes o engranatges.
Tot plegat, posar bastons a les rodes.
Tenint en compte la tradició
industrial anglesa, ens podem sentir temptats a atribuir la frase a la revolta
ludita que durant les primeres dècades del segle xix va ser especialment intensa al nord d'aquell país. Però Ned Ludd no hi té res
a veure. De fet, sembla que l'expressió va aparèixer per primera vegada el 1934
a la novel·la Right Ho, Jeeves de P. G. Wodehouse (1881-1975): «He should
have had sense enough to see that he was throwing a spanner into the works.»
Curiosament, les claus angleses (o franceses o sueques com en diuen en moltes llengües) no han estat sempre ajustables. Va ser l'enginyer Edward Beard Budding (1745-1846) qui va pensar en una cosa tan aparentment senzilla com tenir tots els graus d'obertura de la clau en una mateixa eina. Com en moltes altres millores tècniques sembla increïble que mai ningú abans no hi hagués caigut. O potser és que no sabien com fer-ho.
Admirem, doncs, la
magnificència d'aquesta millora tan senzilla, digna d'elogi fins i tot pel més
gran dels pocatraces.
 |
| Abans de Budding |
 |
| Després de Budding |
.jpg)
11 comentaris:
A veure si la clau resultarà espanyola? Almenys Lennon va escriure "A Spaniard in the works".
Vés a saber, Allau. En Lennon amb aquet títol va posar en un compromís a qualsevol traductor: veig que l'editorial barcelonina Papel de liar va titolar aquesta obra Un españolito en obras... No és ben bé això, oi? Tanmateix no sóc capaç de proposar una alternativa satisfactòria a la traducció d'aquest títol.
També podríem veure la 'clau anglesa' com un sinònim d'una manera de fer pròpia d'aquesta gran illa.
Extraordinària i precisa incursió a la clau anglesa que, en sentit figurat, es pot considerar "el factor anglès". Els anglofils estem d'enhorabona amb aquest article on hi conviuen Woodehouse, Ludd (ai...en Ludd, una petita ració de ludites empaitant i.pads ja aniria bé). Bona, com sempre, la tasca d'aquest blog. Seguim visitant-lo, tot i que no hi deixi comentaris amb regularitat.
És que aquesta era la intenció semioculta d'aquesta entrada, Teresa. Es pot llegir, si es vol, com un elogi -d'un anglòfil gens dissimulat- a una manera de fer que enyoro molt per aquests paratges més del sud.
Sentint moltes de les veus que ens arriben des d'Espanya, fa la sensació que encara es troben al període "abans de Budding": la realitat s'ha d'adaptar a les seves eines, es veu. Sobre els ludites ja fa temps que volia escriure'n alguna cosa, encara que fugint de la imatge mitificada que els envolta en alguns cercles. Tot i així, sempre he considerat que es tracta d'un moviment molt interessant.
Continuo seguint el teu magnífic blog, Àngel. Si no hi comento gaire darrerament (en el teu i en molts altres) és perquè crec que es mereix comentaris molt millors que els que jo, de passada i per manca de temps, hi pugui deixar. Salut!
Les solucions senzilles estan directament relacionades amb la capacitat d'enfrontament-se al problemes. Hi ha llocs on el pedaç és la màxima expressió del sentit comú.
Certament, Enric. El que costa de creure és la quantitat de temps que passa sense que ningú caigui en alguna solució que després tots definim com a senzilla.
Per que es diu clau anglesa i no clau espanyola per exemple?
Ben bé no se sap per què se'n diu anglesa i no pas d'una altra manera. Tot i que, en alguns llocs, se'n diu clau francesa, per exemple.
Vale mercii
De res, a disposar.
Publica un comentari a l'entrada