Un vespre de juny de 1940, nou
persones, la majoria emigrats russos, sopen en una casa als afores de París.
Les tropes alemanyes, després de la batalla de Sedan, es troben a uns cinquanta
quilòmetres de la capital francesa. És per això que, de tant en tant, se senten
canonades. Després de l'àpat, durant el qual tots s'han mostrat, és clar,
extremament preocupats pel decurs la guerra, es fa un llarg silenci fins que
algú pregunta què en pensarien de tot plegat els qui ja són morts. Després de
la sorpresa inicial, cadascú escull un personatge que li agradaria convocar en un moment tan transcendent. Puixkin, Napoleó, Tolstoi, Marie Taglioni, Juli
Cèsar, Bismarck... L'amfitriona, Maria Leonidovna, ho té clar: Mozart. S'estaria
amb ells tota la nit, tocaria el piano, tothom vindria a escoltar-lo; si Mozart
aparegués, la guerra s'acabaria.
Durant els dies següents,
riuades de refugiats que marxen a peu creuen el poble. Una nit, un home pàl·lid
i magre, demacrat, de cabells esbullats, que parla francès amb accent
estranger, apareix davant de la casa de Maria i demana de fer-hi nit. Ve de
molt lluny, està molt cansat i és músic. No explicarà res més. Acabarà marxant
després d'uns quants dies.
La resurrecció de Mozart és
una novel·leta meravellosa escrita per Nina Berbèrova (1901-1993). Crec que no ha estat
traduïda al català; convindria fer-ho.
.jpg)
7 comentaris:
Sí, em sembla una proposta editorial excel·lent!
Ara, que la portada sigui una mica millor que l'edició francesa, eh!
Per cert, a qui convocaries tu?
Gran abraçada,
SU
Jo pregunto el mateix que el/la SU.
M'estic pensant el meu.
Sí, amb la coberta ens hi hauríem de mirar una mica més que els francesos, SU.
Em fas una pregunta ben difícil, per cert. Si em trobés en la situació dels personatges de la novel·la, no sé ben bé qui triaria. Havia pensat en Shakespeare (o Xècspir), però crec que no acabaria d'oferir el que Mozart, personalment, sí que podria oferir. Després he pensat en Kafka, però no sé si li vull aquest mal, pobre. En canvi, si hagués de convocar algú ara mateix, crec que serien Walter Benjamin per parlar de les "noves tecnologies", i Pompeu Fabra que de gent rigorosa i brillant com ell ens en fa falta molta.
És que la pregunta de la SU és de les que fa pensar, oi, Lior? A veure qui se t'acut, que jo he acabat improvisant bastant.
M'agradaria parlar amb Jesús, si pogués. Crec que em miraria amb ulls tristos i diria "he predicat al desert". Igualment podria dir-ho el Buda. No sé pas què fem, d'Orient a Occident i de Nord a Sud del planeta...
És que segurament no els faríem cap favor fent-los tornar, Teresa.
Gairebé una paràbola.
Jo no convocaria a ningú. Els morts ens acompanyen sempre.
Exacte, una paràbola molt ben disfressada de relat curt.
I tens raó, la convocatòria és una mica redundant.
Publica un comentari a l'entrada