No hi ha
absolutament cap necessitat de classificar les sis novel·les de Jane
Austen, però com que les llistes m'agraden quasi tant com els seus
llibres, aquesta és la meva truth not universally acknowledged.
1. Persuasió
(1818). Pòstuma. És una novel·la amb algunes imperfeccions (aparició forçada de personatges, per exemple),
cosa que potser Austen hauria arreglat en versions posteriors,
si hagués pogut. El to general és una mica trist, però la
protagonista principal és Anne Elliot, i amb això està tot dit.
2. Orgull i
prejudici (1813). La més popular arreu. Colin Firth (vull dir,
Mr Darcy) i, sobretot, Elizabeth Bennet en tenen la culpa. Per un cop
renyarem Mark Twain, que va dir: «Cada
cop que llegeixo Pride and Prejudice em vénen ganes de
desenterrar Jane Austen i martellejar-li el crani amb la seva tíbia.»
Home, Clemens...
3. Mansfield Park
(1814). Potser li sobren algunes pàgines, però hi ha Fanny Price,
una altra heroïna íntegra, ignorada i menystinguda per tothom: com
Anne Elliot, però en versió esbojarrada (amb molt decòrum, és clar). La preferida de Nabokov.
4. Emma
(1815). Formalment perfecta, aquesta novel·la té un problema i Jane
Austen ho sabia: «Em
sembla que el personatge principal només m'agradarà a mi».
Austen exagerava, sí,
però el caràcter tafaner i imprudent d'Emma pot posar una mica
nerviós. L'escena en què ridiculitza la pobra senyora Bates no
ajuda gaire a sentir simpatia per la
senyoreta Woodhouse. Sort
de Mr Knightley.
5.
L'abadia de Northanger
(1818). Pòstuma. Una
sàtira
de les novel·les gòtiques
tant de moda en aquella època.
La innocència de
Catherine Morland propicia moments molt divertits. Va
ser la primera novel·la
que Austen
va escriure.
6.
Seny i sentiment
(1811). Conté escenes memorables, personatges encantadors i
la ironia i enginy de sempre,
però pertany a la primera època de Jane Austen i amb això en tinc
prou per deixar-la l'última; alguna havia de ser.
La coberta menys engrescadora de la història? |
6 comentaris:
Només he llegit “Persuasió” (sempre vaig al revés), no em va desagradar però no em va acabar de convèncer. Respecte a l’Anne Elliot sí però amb algunes reserves.
Per cert, la coberta que portes és de les que et fa desistir a llegir el llibre. L’ordre de la llista segueix algun criteri?
L'ordre té a veure amb les meves preferències actuals, potser més endavant canvio, no ho sé. De l'Anne Elliot la mateixa Austen va dir que era massa bona per a ella. Les circumstàncies que l'envolten la fan especial (òrfena de mare, amb un pare directament imbècil i unes germanes que no la valoren gaire). És una barreja de seny i d'apassionament contingut que potser sí que pot enfarfegar a algú però que a mi em sembla encantadora.
I estem d'acord que la coberta és espantosa, per això l'he posada. Salut!
"Persuasió" és precisament l'única que em falta per llegir; però seria incapaç de posar les altres cinc en cap ordre: totes m'agraden per diferents motius, des de la post-modernitat de "Northanger Abbey" fins la tan poc refiable Emma Woodhouse. Amb això vull dir que poso "Persuasió" a la llista, que segur que s'ho val.
M'ha costat bastant posar-les en aquest ordre perquè a mi també m'agraden totes. Recordo que la primera que vaig llegir va ser Orgull i prejudici i em va sorprendre molt comprovar que les següents no em decebien gens. I Persuasió s'ho val. Per cert, llàstima que de la darrera novel·la que havia començat a escriure (Sanditon) només en tinguem tres o quatre capítols. Llegint-los no queda gens clar quin n'hauria estat el resultat final, però sembla que hauria estat més satírica que cap altra novel·la seva anterior.
Jane Austen va marcar fites importants en la novel.la del XIX, i mes sent una dona... una dada important, parlava des de dins.
Era una mestra en l'art de narrar històries. La mirada irònica amb què tracta els seus personatges (amb l'excepció d'Anne Elliot) és un dels dons que més aprecio d'ella. Juntament amb Dickens, els russos i Flaubert representa (per mi) el millor del segle XIX.
Publica un comentari a l'entrada