dijous, 15 d’agost del 2013

L'homme qui marxe... a can Safra

El 3 de febrer del 2010, la senyora Lily Safra va pagar una mica més de setanta-quatre milions d'euros per l'escultura L'homme qui marche, d'Alberto Giacometti (1901-1966). Es veu que la venda va ser molt emocionant, i que a Sotheby's tothom va estar molt atent als vuit minuts frenètics durant els quals deu possibles compradors van licitar per aquesta escultura de bronze que, anteriorment, havia pertangut al grup bancari alemany Commerzbank (tot sigui dit de passada, una institució que entre 1933 i 1945 no es va empobrir gens). L'homme qui marxe fa 1,83 metres d'alçada, és una peça numerada i és, de moment, l'escultura més cara de la història. 
Setanta-quatre milions d'euros són prou diners com per llevar l'aura a qualsevol obra d'art, sigui reproduïble o no. No sabem en quin lloc de la seva residència londinenca la senyora Safra (col·leccionista, també, de marits multimilionaris) va acabar col·locant L'homme qui marche. El que sí que sabem segur és que no hi acaba d'encaixar del tot.

4 comentaris:

Lior ha dit...

Llegeixo el seu CV a la Viquipèdia (deunidoret...)i, com que no crec tenir un perfil del seu gust per casar-m'hi, almenys la senyora Safra em podria fer un curset de desenvolupament d'habilitats... socials.
Tens raó; es fa dificil mirar l'escultura com una obra d'art després d'això.

David ha dit...

Tot un personatge, la senyora, ja ho pots ben dir.
És que m'imagino aquesta escultura de Giacometti (amb tot el que evoca sobre l'home del segle XX) al jardí o al menjador d'aquesta dona i, és clar, hi ha alguna cosa que no acaba d'encaixar, oi?

Unknown ha dit...

Jo crec que l'obra queda apart del que se n'ha pagat. Els nombrosos girasols de van Ghog, que mai li varen donar ni una engruna de pa, han estat centenars de vegades al top ten i m'ha semblat un disbarat com el que tan bé expliques sobre aquest llargarut de Giacometti però jo culpo al sistema, als comprador i crido que l'obra d'art és innocent i cal seguir mirant-la i admirant-la amb puresa sense pensar en això tan fastigós que es diu diner.
Una abraçada, David!!!

David ha dit...

Sí, però admirar-la en un context com el de casa de la senyora Safra deu requerir un esforç suplementari per part del visitant. Els diners són capaços d'espatllar -sortosament fins a un cert punt- la percepció que puguem acabar tenint d'una obra d'art? No m'agrada haver de dubtar a l'hora d'haver de respondre aquesta pregunta.
Una abraçada, Glòria!

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...
Related Posts with Thumbnails

GIRONA

GIRONA