La tradició

En alguns cercles autoanomenats progressistes, la paraula tradició ha estat tradicionalment injuriada, ridiculitzada, escarnida i, fins i tot, deconstruïda. Molt bé. No deuen saber que no hi ha res de més tradicional que injuriar, ridiculitzar, escarnir i, fins i tot, deconstruir la tradició. La voluntat de desmarcar-se d'allò previ és molt antiga. Reaccionar contra la tradició és la millor manera de formar-ne part. Però, atenció: si es vol trencar amb el passat, se l’ha de conèixer. Picasso, Tzara, Apollinaire, Mallarmé eren grans coneixedors de la tradició.
El músic de jazz Charlie Parker va créixer idolatrant el saxofonista Lester Young. Volia ser com ell. Anys més tard, tots els crítics del moment consideraven que Parker havia superat Young de llarg. El 1954, Parker era el músic de jazz de moda i Young que, no feia pas tant, havia estat l’estrella de l’orquestra de Count Basie, ara era una ànima en pena. Alcoholitzat, lent i líder d’un quintet format per músics mediocres, malvivia tocant en clubs de mala mort. Young tenia 43 anys; Parker, 34. Una nit es van trobar sobre el mateix escenari. Per Parker hauria estat el moment perfecte per girar pàgina i demostrar a tothom que Young només era història. Si hagués volgut, l’hauria pogut destrossar. Però Parker era un geni i els genis coneixen la tradició i la respecten. Segurament, a més a més, durant uns instants devia mirar de reüll aquell trompetista jove, elegant i disciplinat que l’acompanyava i que es deia Miles Davis. Això és la tradició.

En John i l’Anna

En John és anglès i va néixer el 1969; l’Anna és francesa i va néixer el 1940. En John és un cantautor pop, autor de 4 discos tan impagables com desconeguts; l’Anna és actriu, cantant i escriptora, fou musa i esposa de Jean-Luc Godard i ha treballat amb directors com Rivette, Visconti, Bergman i Fassbinder. Algú ha decidit que es trobessin i aquest n’és el brillant resultat. Perfecte, sobretot si plou.

Consells paterns

El nen es mira el senyor bigotut ―el pare ja l'ha avisat que el senyor bigotut beu molt i que això explica el tuf d'alcohol que l'acompanya― i, després de donar-li la mà amb cortesia, li diu: «No he llegit cap dels seus llibres. El pare diu que puc llegir el que vulgui perquè el que no entengui no em perjudicarà. Però que pot ser que llegeixi un llibre important i que no l'entengui i ja no el torni a agafar mai més perquè diré "ja l'he llegit". O sigui que el que no hagi entès, em perjudicarà.»
L'amic bigotut del pare somriu.
És París. 1937. El nen es diu Dan, el pare és Soma Morgenstern i el senyor bigotut que s'esforça per semblar sobri, Joseph Roth.

Cànons i anticànons

Als qui fem llistes de tot, ens va fer gràcia El cànon occidental que en Harold Bloom va publicar ja fa setze anys. I encara ens va fer més gràcia quan vam comprovar que, tot i que Bloom va manifestar un cop i un altre que això seu només era una proposta, molts dels nostres dogmàtics professors universitaris d'aleshores treien escuma per la boca cada vegada que algú mencionava aquest llibre i el seu autor. I això que quasi aconsegueixen convèncer-nos que Xècspir perpetuava rols fal·locèntrics.
Però bé, al gra: a l’interessant (i a estones esbiaixat i una mica feixuc) Historia universal de la destrucción de libros, del veneçolà Fernando Báez, trobo una llista d’autors prohibits pel nazisme. Molts dels autors que hi apareixen formen part del meu cànon particular (la qual cosa em satisfà i em conforta d’allò més). No ho puc evitar, seré tan breu com podré (ordre alfabètic): Isaac Babel, Walter Benjamin, Martin Buber, Alfred Döblin, Jaroslav Hašek, Franz Kafka, Karl Kraus, Robert Musil, Leo Perutz, Alfred Polgar, Marcel Proust, Joseph Roth, H. G. Wells, Stefan Zweig.

M’encanta estimar allò que els nazis odiaven.

Modern i contradictori

Entre modernitat i postmodernitat, em quedo sempre amb el primer terme perquè el segon no sé què vol dir i, sobretot, perquè entre els fundadors de la modernitat hi ha figures com Erasme de Rotterdam, Montaigne, Cervantes i Xècspir. És clar que, per ser justos, en termes d’èxit hauríem de citar d’altres noms com Maquiavel, Descartes o Hernán Cortés, profetes de la instrumentalització del poder i del logocentrisme, els seguidors dels quals han acabat configurant el món tal i com ens ha arribat. L’altra via, la que representa sobretot Montaigne, és ametòdica i asistemàtica, preantropològica, contradictòria i escèptica; qüestiona la raó i valora l’escriptura com a única manera que tenen els humans de provar d’entendre’s, i, és clar, no ha atret tanta gent.
Recordo un mestre que afirmava que a la vida només calia llegir Xècspir, que la resta sobrava. Humilment hi afegiríem els assajos de Montaigne, l’esperit dels quals plana per sobre de tota la producció xecsperiana i, afortunadament, de la de molts altres.

Weltliteratur, però de debò

«Cada vegada veig més clarament que la poesia és un tresor comú a tota la humanitat, una riquesa que brosta en centenars i centenars de poetes en tot temps i en tot indret». Ho diu Goethe en una de les seves famoses converses amb Eckermann de fa quasi dos-cents anys. Doncs n’hi ha que encara no ho han entès.
A veure si ens entenem, doncs: la diversitat lingüística no genera conflictes; no és un problema. Defensar la igualtat entre llengües vol dir defensar les condicions perquè pugui existir l’intercanvi igualitari com a garantia per a la pervivència de les llengües amenaçades i de les seves literatures. La supervivència de les llengües immerses en processos de substitució és vital per mantenir la imprescindible visió calidoscòpica que aporten sobre la realitat. I una de les maneres pràctiques d’interpretar la realitat és provar de descriure-la oralment o per escrit (això es diu literatura). Perquè, a veure, què sabem de la literatura que es fa en bretó, occità, gaèlic, frisó o quètxua? ¿És que les divisions estatals han de silenciar, també, centenars de realitats literàries que són un exemple de pluralitat de valor incalculable?
En la realització de la Weltliteratur que somniava Goethe, les veus literàries minoritzades d’arreu del món s’hi han de veure reflectides, també. Es trata d’aprofundir en l’estudi de la poesia de la humanitat, no de l’estat. Per molt pueril que pugui semblar, aquest desig no hauria de ser aliè a ningú.

Odradek

Un pare de família està preocupat. Ens ho diu Kafka. El motiu de la seva preocupació és Odradek. Més enllà de discussions etimològiques que no aclareixen res sobre si aquest nom és d’origen eslovac o alemany, Odradek és una mena de... de... bé, és difícil d’explicar. Hauríem d’aclarir que Odradek parla (molt de tant en tant), però no té pulmons, i, també, que sembla de fusta. Tot i això, la seva existència no té cap mena de funció. Físicament (¿podríem dir-ne res, més enllà de la seva aparença?) sembla un carretell de fil sobre dues potes. És àgil i no es deixa agafar. I s’amaga; fins i tot s’escapa, però sempre torna. Sembla indestructible; etern. I ja està.
I a partir d’aquí, som-hi tots: que si Odradek representa el capitalisme (en concret, el materialisme); que no, que és el judaisme (la tradició que es transmet de pares a fills); que esteu tots equivocats, que Odradek és Kafka mateix (la malaltia pulmonar, la menció a un pare preocupat); que no, que Freud, com sempre, ens ho resoldrà perquè Odradek representa l’inconscient que sempre torna...

I jo em pregunto: no ens podríem limitar a llegir «Preocupacions d’un pare de família» amb tota l’atenció del món i en acabar insinuar un lleuger somriure que signifiqui «Benvolgut Franz, ho has tornat a aconseguir»?

Cohesió social

Al diccionari diu que la cohesió social «és la vinculació dels membres d’una col·lectivitat entre ells mateixos i com a grup». S’assembla a la definició de nació. I les nacions o ho són o no ho són, per tant els esforços per cohesionar de vegades tenen com a conseqüència l’efecte contrari que es pretenia. Cadascú ja és prou grandet com per cohesionar-se amb qui vulgui.
A la pràctica, a Catalunya, cohesió social ha significat sempre que els qui som catalans i prou haguéssim de provar de caminar amb els pantalons als turmells i el cap cot dia sí, dia també. En el moment en què algú feia el gest d’apujar-se una mica els camals se l’acusava de provincià, feixista i mil coses més. Doncs bé, em fa la sensació que el discurset de la cohesió ja no serveix i que se n’hauran de buscar algun altre (i haurà de ser més sofisticat que el de la roja). Aquí ningú s’ha de cohesionar; les coses clares: o sí o no, i ja està. Com a tot arreu.
I tot seguit uns japonesos ben cohesionats:

El post més previsible del món (plou)

Teories

Hi ha una teoria (tan plena d’excepcions que potser que la comencéssim a desmuntar) segons la qual les gran obres d’art sorgeixen en els períodes més convulsos de la història i a les zones més conflictives. Les desgràcies com a motor de l’enginy artístic, doncs. Pot ser. Això explicaria la gran quantitat d’escriptors polonesos comparada amb els que han sortit de Suïssa, per exemple. És clar que a Polònia també hi cap més gent.
Aquesta teoria contrasta amb una altra que sosté que, per escriure, cal temps lliure i que el temps lliure és un privilegi burgès, cosa que limita el radi d’acció als països més rics. Pot ser. Però del Canadà no han sortit més bons artistes que d’Hongria. Potser que ens la repenséssim també, aquesta.
Sigui com sigui, l’explicació que trobem més encertada sobre l’origen de l’art ens l’ofereix la poeta italiana Bianca Tarozzi i va molt més enllà del que ens proposen els raonaments històrico-materialístico-socials:

Després

Després que has fet la maleta, tancat el gas,
apagats els llums, tancada la porta,
tancat el portal, quan
et recolzes en un mur i tens por de caure
i esperes un mitjà, una manera
d’anar lluny,
quan el cel és serè,
blau i imponent damunt la voravia
i tu no tens ni passat ni futur,
en aquell moment buit
s’instal·la la poesia.

Bianca Tarozzi
(traduït per Enric Bou)

La rosella

Kees van Dongen. Le Coquelicot (1919).

Epifanies vertiginoses

La revelació que sent Gabriel Conroy al final del relat Els morts de James Joyce ha passat a la història de les epifanies. Fa tota la sensació que el pobre home mai més no va tornar a ser el mateix. Doncs l’altre dia en vaig tenir una de semblant, d’epifania. Estava traduint al castellà una ressenya meva d’un llibre imprescindible quan, de sobte, ho vaig veure tot molt clar. Decidit. De debò. Hi haurà un dia que la revista catalana de cultura El funàmbul (de moment no en sé gaire cosa més) es podrà llegir i, si es vol, adquirir per un preu molt raonable. El més probable és que la materialització d’aquesta epifania tan simpàtica em farà perdre bous i esquelles, però ja he preparat el cable i la perxa i, de moment, assajo pel balcó de casa.

Per cert, la ressenya han tingut l’amabilitat de publicar-me-la a Raíces, una de les millors revistes culturals que es fan a Espanya.

Pèls, destrals i llibreries

De debò que no obtinc cap mena de plaer portant la contrària. Ni criticant. M’explico: les sèries. Es veu que n’hi ha de tots tipus i que la majoria són genials, però quan n’ensopego algun capítol, invariablement apareix un senyor ben vestit i normalment maduret que acompanyat d’una noia, normalment atractiva, recull un pèl del terra i l’introdueix curosament en una bosseta de plàstic. Després, un noi amb ulleres i cara de geni despistat analitzarà el pèl en un laboratori, mentre, a prop, un forense fa brometes enginyoses tot mirant-se, divertit, la destral que un cadàver esquarterat té clavada vés a saber on. El cas, sovint, s’embolica tant que cal fer aparèixer algun extraterrestre infiltrat que ajudi que l’espectador acabi l’episodi amb cara de juro-que-he-estat-concentrat-com-mai-però-em-sembla-que-ja-m'he-tornat-a-perdre-dec-ser-curt. I fins la setmana que ve.
Tant costa ambientar una sèrie en un lloc ben tranquil, per exemple una llibreria? Al senyor Dylan Moran no li va semblar pas gaire forassenyat i li va sortir una de les sèries més divertides que he vist mai (entenent com a divertit tot allò que aguanta dignament la comparació amb L’escurçó negre). Cinc cèntims: Bernard Black odia la gent i odia vendre llibres, fuma com un carreter, llegeix i beu molt de vi, té una llibreria de segona mà i un ajudant mig hippy. La resta s’ha de veure.

The Felice Brothers

El món dels Felice Brothers és ple de caçadors furtius i de Huckleberrys Finns. És el món de la frontera, de captaires dormint en estacions de tren, de venedors ambulants de beuratges miraculosos, de predicadors que han de fugir per haver ofès la dignitat d’alguna noia després (o abans) de treure’n un dimoni. És l’Amèrica dels sedassos orfes de palletes d’or, dels Freak Shows, de les harmòniques i les cel·les, dels borratxos que esbraven el seu dolor cantant balades davant d’un foc que cada vegada escalfa menys. Al país dels Felice Brothers un barbut pèl-roig i cec toca l’acordió mentre se sent el tret d’un revòlver cansat d’infidelitats i de perdre partides de pòquer. És la mateixa terra de Woody Guthrie, The Band, Townes Van Zandt i, és clar, Bob Dylan.

Zoològics humans

Un bon dia (el 26 de maig de 1828), un noi va aparèixer a Núremberg. Duia una carta en què hi havia escrit el nom Kaspar Hauser. I ja està. No se’n sap res més. No era boig ni retardat i va aprendre a llegir i escriure. En poc temps es convertí en una atracció pública, alhora que s’estenien tot de rumors sobre el seu origen (alguns creien, fins i tot, que era un fill il·legítim de Napoleó). El noi va morir el 1833. La seva història recorda la de Joseph Merrick, l’home elefant, i la de tantes altres persones que es convertiren en atraccions de fira en una època en què era ben habitual (i popularment acceptat) anar a veure i a escarnir aquests pobres desafortunats en circs que viatjaven per les principals ciutats europees. Indis, nans, negres, aborígens australians, contrafets... eren exposats com si fossin animals sense cap mena de consideració i amb la suposada justificació d’un sempre pervers darwinisme social. L’enigma Kaspar Hauser (1974) de Werner Herzog, L’home elefant (1980) de David Lynch i el documental francès Zoos humains (2003) d’Eric Deroo i Pascal Blanchard són una bona mostra de fins on podien arribar aquests espectacles tan denigrants.
Estava a punt d’afirmar que en això sí que havíem millorat quan tot just he engegat la televisió. Ara ja no sé què dir.

As simple as a kettle

L’extrema simplicitat d’aquest blog queda palesa quan n’analitzem el contingut, que es podria resumir en un m’agrada-no m’agrada quasi constant. Avui, però, ho farem tot alhora: els Fairport Convention no m’agraden; els trobo avorrits i massa hippies. Tanmateix (ara comença la part del m’agrada), el seu quart disc, Liege and Lief (1969), no està malament. I ara molta atenció: la darrera cançó de la primera cara es diu Farewell, Farewell, dura 2 minuts i 38 segons, és una composició de Richard Thompson i una perla trasbalsadora que no em cansaré mai d'escoltar. Canta Sandy Denny.

Česká republika

La meva enorme i gens desinteressada simpatia per Txèquia té la seva explicació: una cervesa excel·lent; Praga és una ciutat preciosa; han tingut alguns presidents cultes; es van separar dels seus veïns sense gaires escarafalls, i, per sobre de tot, és la terra on ha nascut una quantitat desproporcionadament alta dels meus escriptors preferits. Uns escriptors, la majoria dels quals comparteixen un sentit de l’humor del tot desencisat i alhora irresistible que funciona com a vàlvula d’escapament d’una realitat que acostumen a mostrar des del seu cantó més absurd. És clar que estic generalitzant i, per tant, vessant-la per tot arreu, però és més o menys així. I ara la llista (ho sento, però m’encanta fer llistes i com més inútils, millor): Franz Kafka (si no el poso el primer, la mala consciència em corsecaria per sempre més), Jaroslav Hašek (ja fa temps que hauria d’estar canonitzat), Karel Čapek, Franz Werfel, Jiří Weil, Jaroslav Seifert, Leo Perutz, Bohumil Hrabal (algun dia n’haurem de parlar seriosament), Jan Neruda, Egon Erwin Kisch, Milan Kundera (com a assagista), i Iván Klíma (de qui, si podeu, no us en perdeu res, incloent-hi la conferència Sobre la propaganda, publicada pel CCCB). Els catalans tenim la immensa sort que molts d’aquests escriptors els podem llegir gràcies a la tasca impagable de Monika Zgustova (gran escriptora, també) i jo, concretament, la inoblidable benedicció d'haver tingut Mihály Dés de professor, que em va parlar per primer cop de molts d'aquests ―i d'altres― grans autors.

I ara segur que no quedaré gaire bé, però què els passa als eslovacs?

És ben bé això, oi?

V. Donaghue, Chicago (1940).

Paraula de mag

Continuant amb el fil de morts absurdes (la irremeiabilitat de les quals n’hauria d’evitar qualsevol tipus de mofa ―us ho diu algú que quasi s’acomiada d’aquest món per culpa d’un conill que va decidir de saltar des d’un cinquè pis just quan un servidor passava per sota), cal esmentar Ödön von Horváth. El senyor von Horváth (1901-1938) fou un dramaturg i novel·lista austrohongarès. La seva obra, com les de Karl Krauss, Elias Canetti, Ludwig Wittgenstein o Walter Benjamin, és una denúncia de la degeneració del llenguatge i adverteix, alhora, que la manipulació que el poder fa de les paraules acaba reflectint-se en l’estupidesa de pensament que impera arreu. Val la pena llegir-lo, doncs.
Horváth és, a més a més, el personatge que inspira la figura de «L’apàtrida», primer relat de Llaüt i cicatrius de Danilo Kiš (que no existeix en català) i que, com tot el que va escriure Kiš, s’ha de llegir. Un dels aspectes que més va seduir l’escriptor serbi de Horváth fou la mort que aquest trobà l’1 de juny de 1938. Aquell dia a París hi hagué una gran tempesta. Una branca va caure sobre el cap de Horváth, que passejava pels Camps Elisis, i el va matar. Horváth era a París perquè un mag d’Amsterdam li havia assegurat que a la capital francesa li passaria una cosa que li canviaria la vida del tot. Sense cap intenció de ridiculitzar Horváth, conclourem que la seva mort fou, com la de Treadwell, l’amic dels grizzlys, un altre error d’interpretació.

Grizzly Man

Durant tretze estius, Timothy Treadwell va viure envoltat d’óssos grizzlys al Parc Nacional de Katmai a Alaska. «Envoltat» és literal; s’hi acostava, hi passejava, els parlava, els tocava i, sobretot, els filmava. Deia que n’era amic i que se’ls estimava. Un Ursus arctus horribilis mascle pot arribar a pesar més de cinc-cents quilos i a fer quasi dos metres i mig d'alçada si es posa dret, i aquest home n’acariciava el musell i els posava noms com Ed. Fins que un dia de l’any 2003, se’l van menjar; a ell i a la noia que l’acompanyava.
El director Werner Herzog va estudiar les més de 100 hores de filmació que Treadwell havia deixat a la seu de l’organització Grizzly People i va muntar Grizzly Man, una de les pel·lícules més colpidores que he vist en molt de temps. En aquestes filmacions, Treadwell es despulla del tot: ens parla del seu passat, de les seves pors, de les seves frustracions, riu, plora, s’enfada, s’autocompadeix, saluda Mr. Chocolate (una massa peluda enorme que se’l mira de reüll), s’entristeix quan troba una guineu morta, blasfema perquè no plou... Tanmateix, Herzog mai no jutja Treadwell, només el contradiu; el podria ridiculitzar fàcilment, però no ho fa. El director alemany entrevista diverses persones que van conèixer Treadwell, algunes de les quals s’encarreguen de deixar ben clar que l’admiraven i d’altres expressen sense embuts que en Timothy va jugar massa temps amb foc. (Sovint costa de creure que les persones que apareixen al film no siguin actors, fixeu-vos, si podeu, en el forense, que sembla que hagi sortit de l'univers dels germans Coen.)
La pel·lícula ―farcida d’escenes inoblidables― acaba amb un primer pla de la mirada d’un ós. Com diu Herzog, és una mirada que en cap moment transmet el que Treadwell creia veure-hi. Aquest error d’interpretació li va costar la vida.

Incerta glòria

M’agradaria creure que quan Catalunya sigui un país normal Incerta glòria i Joan Sales tindran el reconeixement que es mereixen i que ningú no els descobrirà per primer cop als 37 anys (em fa vergonya), després d’haver-se hagut d’empassat mediocritats efímeres elevades a la categoria de gran obra de la literatura catalana pels crítics i professors de torn. Incerta glòria, diu Sales, no és una novel·la sobre la Guerra Civil, però mai ningú no m’havia explicat la guerra com ho fa l’escriptor barceloní.
Durant les seves més de sis-centes pàgines, els lectors amb prejudicis se sentiran incòmodes: aquest llibre no satisfà lectures parcials ―exigeix una autocrítica i replantejaments que molts encara són incapaços de fer―, però tampoc no té res a veure amb la manta democràtica que pretén tapar-ho tot. No és una novel·la perfecta (n’hi ha cap que ho sigui?) però és difícil trobar-ne cap de més punxeguda pel discurs oficial. Per Sales no hi ha bons ni dolents, però mai no cau en l'explicació estèril que ens vol fer veure i creure que ambdós bàndols eren iguals i que s’ha repetit fins a l’extenuació des d’allò que en van dir «transición».
Ara, la millor ressenya de l’obra la va fer el censor de l’època, segons el qual Incerta glòria «expresa ideas heréticas ―las propias de semejante individuo [un oficial del ejército rojo]― y a menudo en un lenguaje grosero y asqueroso. Se desprende una filosofía existencialista, condenable por la forma y el fondo. Las ideas condenables constituyen el verdadero fondo de la novela; de manera que, aunque se suprimieran pasajes enteros, la obra seguiría siendo absolutamente impublicable. Es preciso prohibirla en absoluto». Jo el que prohibiria seria que TV3 en fes cap adaptació tipus Serrallonga xava o Mirall trencat de fireta.

Billy Preston embogeix

Ball semblant al que demà al matí, a les nou, faré davant de la feina abans d’entrar-hi. (Perdoneu la frivolitat però és que avui no dono per més.) I el pobre Ray sense veure-hi. 

Conscienciar

Conscienciar: segons el diccionari és fer prendre consciència (a algú) d’alguna cosa. Res a dir, doncs. S’assembla a avisar i, de tant en tant, està bé que t’avisin. Però no; avui en dia conscienciar no és això. Conscienciar és bastir, construir consciències. Que les masses s’han de conscienciar és una idea cada cop més estesa, sobretot entre aquesta mena de capellans laics que ocupen el seu temps en qualsevol despatx de qualsevol administració. Les masses, segons aquests imprescindibles benefactors, es concreten en una sèrie tan nombrosa com estúpida d’individus-receptacle àvids de missatges que donin sentit a la seva vida. “Més! Més!” cridem tots encantats quan, per exemple, algú ens comunica que la millor manera de no incendiar un bosc és no fer-hi foc.

I, és clar, les sèries de televisió han de conscienciar, els llibres de lectura de les escoles (aquells que insulten la intel·ligència dels nostres adolescents) han de conscienciar, els anuncis institucionals i les notícies han de conscienciar... Hi ha músics i escriptors ―i sobretot periodistes― que creuen que la seva missió en aquest planeta és conscienciar. I què és tan important que ens n’hagin de conscienciar? Doncs conceptes que, de tant anomenar banalment, han perdut tot el sentit que tenien. Això de conscienciar deu anar bé per a netejar consciències. Per a res més.

Llibreries de vell

Compulsivament m'atrapen les llibreries de vell.
Com el jugador, que tomba cada carta
convençut que els déus la van posar a les seves mans
per a salvar-lo o perdre'l,
així miro els llibres, esperant que l'imprevist
salti d'entre els fulls en qualsevol moment.

Quan en surto, polsegosos els tous dels dits,
és com si després de caminar
un planeta xifrat i memoriós
tornés a Buenos Aires
que,
plantat sobre els sorrals del temps,
madura amb mi mentre el vaig enfilant.

Eliahu Toker
(traduït de l'espanyol argentí per un servidor, que no ha quedat gaire satisfet de com ha quedat el darrer vers. L'original diu «madura conmigo mientras lo voy yendo». En català sona una mica estrany «madura amb mi mentre el vaig anant», per això he triat «enfilant», però podria ser «seguint», o «rodant»... Si algú té algun suggeriment, serà molt benvingut. Traduttore, traditore, ja se sap).

Fins que un és mort no se sap qui l’estima

No sabem si quan l’any 1968, Roland Barthes va anunciar la mort de l’autor ho va fer seguint l’exemple del famós «Déu ha mort» nietzscheà de quasi cent anys abans, el cas és que les raons que tots dos exposen per explicar aquest doble òbit s’assemblen bastant. A nosaltres, la prudència sempre ens ha fet dubtar de qualsevol màxima d’aquelles que avui en dia ja ni épaten els bourgeois, però no voldríem pas que el nostre escepticisme malaltís ens fes oblidar les grans aportacions de Barthes al món de la semiòtica. Entre d’altres coses, Barthes va ajudar a entendre que separar el jo narratiu del jo autor és primordial per estudiar qualsevol text i que, com que el principi productor d’allò escrit no és l’autor sinó el llenguatge (per definició, interpretable) mai no hi pot haver un sentit únic i definitiu en res del que els humans expressem. I si cap text no té un sentit únic i definitiu, la figura de l’autor es dessacralitza, cosa que ens sembla perfecta i molt convenient. Ara: de dessacralitzar a eliminar hi ha un bon tros. És evident que darrere de tota obra hi ha un autor (per tant un idiolecte) i una intenció, voler negar-ho qualificant l’autoria d’invenció burgesa i capitalista sembla contrari al sentit comú. Fer visible el lector (un altra mèrit de Barthes i dels teòrics de l’estètica de la recepció) no ha d’implicar necessàriament eliminar l’autor. Per entendre’ns: K. i Gregor Samsa no són Kafka; encara que Mark Twain fos pèl-roig, mal estudiant i dominés els accents del sud, això no vol dir que fos Tom Sawyer; Madame Bovary (malgrat el seu autor afirmés el contrari) no és Flaubert; Rodoreda no és la Colometa; Pip no és Dickens, etc. però... oi que aquestes negacions tenen un regust empobridor i, en certa manera, frustrant?

The New Mastersounds

D’entre els fills il·lustres de la ciutat anglesa de Leeds, destaquen Kevin James Hector, exjugador del Derby County; Matthew Lewis, actor conegut per fer de Neville Longbottom a les pel·lícules de Harry Potter; la senyora Florrie Baldwin que, fins a la seva mort aquest any, era la persona més gran d’Europa (114 anys), i Eric Rucker Eddison, autor del llibre El cuc Ouroboros. Es pot demanar res més? Doncs sí, va: un grup de funk i soul-jazz del de debò que sigui digne hereu de llegendes com els Meters, Kenny Burrell, Jimmy Smith, Jack McDuff, Ramsey Lewis, Jimmy McGriff i Booker T. & The M.G.’s. Pot ser? Pot ser: The New Mastersounds. Per com sonen, juraríem que els New Mastersounds són de Nova Orleans o Memphis, com a mínim, però no; són de Leeds. De Leeds, Anglaterra? Sí, de Leeds, Anglaterra. Però allà no diuen que plou i mengen coses bullides i tot això?
The New Mastersounds es van formar fa deu anys, han tret deu discos i setze singles excel·lents. A més de ser molt bons, tenen una cançó que es diu Barça, un disc gravat a la Cova d'en Xoroi de Menorca i editen en vinil.
One Note Brown va ser el seu primer single i és una bona mostra del que són capaços de fer.

I aquí els teniu treient fum a l'estudi:

Antics contra moderns 13

No fa pas gaire, una de les ments més enginyoses que coneixem ens va proposar de dedicar un Antic contra moderns a comparar dues pedres i un encenedor. Val a dir que, tot i ser una proposta temptadora, va ser rebutjada -de moment- per excessivament caricaturesca.

En la d'avui, a banda dels criteris estètics habituals que ens fan decidir per allò antic, voldríem evidenciar-ne molts d'altres que esperem que siguin ben clars a través de les imatges escollides.

La veritat

A fora fa molt fred. A dins, la cada cop més esmorteïda llum de la llar de foc encara dibuixa ombres al sostre. De fons, Nick Drake continua girant al tocadiscos. Dues copes mig buides de vi. Al sofà, ell l’agafa per l’espatlla. Ella se’l mira amb ulls melosos i li fa aquella pregunta que li agrada fer sovint: «M’estimes?». Ell respon: «La veritat és que sí».
Ho ha espatllat tot. Jo, d’ella, el deixaria plantat al sofà, amb les copes i Nick Drake i me n’aniria a buscar algú que digui «sí» quan és sí i «no» quan és no. «La veritat és que sí»? Si us plau! La veritat ens havia de fer lliures (el treball, mai!) i resulta que de tant anomenar-la ens ha acabat fent ximples.
I, a continuació, la manera que té Pelle Carlberg (síntesi curiosa entre Simon & Garfunkel i Belle and Sebastian) de comunicar el seu amor. Sembla sincer.

(Post inspirat –però molt més superficial- en el d’ahir de Café de Madison; blog excel·lent i recomanat, és clar).

Cobertes estonoses 9

La grandeur de Monsieur Onfray

Ho explicava en Joan-Lluís Lluís a la revista Presència diumenge passat, però vaig voler comprovar-ho. I, efectivament, el 10 de juliol, a Le Monde, Michel Onfray va escriure un dels articles més injustos i repugnants que recordo haver llegit mai (llegeixo molt poc el diari, també és cert). Resulta que a Monsieur Onfray, filòsof hedonista i autor d’uns quants llibres, alguns fins i tot amb certes idees remarcables, se li ha acudit que el millor seria que tots parléssim la mateixa llengua. No siguem malpensats, però: per aquesta tasca tan beneficiosa té la decència de no proposar el francès; amb el cosmopolitisme de l’esperanto en tindria prou, diu. I per què hem de canviar tots ara? Doncs perquè, segons ell, l’abundància de llengües és un problema que només comporta incomprensió, pobresa i, atenció!, xenofòbia ja que els obstinats parlants de «llengües regionals» o «patuesos» utilitzen les seves parles com a signes identitaris (paraula de moda a banda i banda dels Pirineus, es veu). Onfray, segurament sense voler, s’oblida del «Soyez propre, parlez français» aplicat elegantment i sense cap ànim d’ofendre al nord de Catalunya o del «Nos ancetres les gaulois» escrit a les pissarres de les escoles del Camerun. La memòria falla, de vegades, ja se sap.
En aquest mateix article l’amic Onfraynides es fa un embolic antològic entre dialecte i llengua que el du a descobrir la sopa d’all quan afirma que no existeix una llengua corsa ni una llengua bretona, sinó que hi ha tota una sèrie de variants, sovint molt properes geogràficament. Molt bé! Aquestes variants, eminència, es diuen dialectes i formen una llengua. Perquè amb el francès això no passa, oi, senyor filòsof? Al Quebec parlen com a Lió, n’est-ce pas? I a les banlieues de París tenen el mateix accent que a Normandia, sí, sí.
Furgant una mica en la idiosincràsia del personatge arribem al cap del carrer i apareix allò que ens temíem: la ideologia. Onfray, ciutadà del món... Una llengua, un pensament, oi? L’anarquista ateu (fins aquí, cap problema) disfressa el seu totalitarisme (gran problema) darrere de reflexions pseudofilosòfiques. Cap novetat. I és que algú que afirma que «el dubte és una deshonestedat intel·lectual», que «als 10 anys ja sabia [sic] que Déu no existeix», o que «el cristianisme és la matriu del nazisme» es mereix veure publicada tota la seva obra només en esperanto. Mentre esperem, delerosos, aquest dia, us recomanem Conversa amb el meu gos sobre França i els francesos per acabar d’entendre el neguit de Monsieur Onfray.

La qüestió humana

«Des de desembre de 1941, noranta-set mil han estat tractats («verarbeitet») de manera exemplar amb tres cotxes el funcionament dels quals no ha posat de manifest cap defecte.» Així comença un document, escrit el cinc de juny de 1942 que du el segell Assumptes Secrets d’Estat («Geheime Reichssache») i que es refereix a les modificacions i millores tècniques que calia dur a terme en els camions especials que operaven a Chelmno. «Tractar» vol dir gasejar, i el subjecte el·líptic de la forma passiva (aquests «97.000» d’un total de 300.000 des de 1941 fins a 1944) són persones. Durant tot el text «massa», «pes», «càrrega», «peça» són les paraules de ferro que s’empren per eliminar-ne només una altra: jueu.
Podeu llegir la totalitat d’aquest document esfereïdor a La question humaine, breu novel·la (tot just 100 pàgines) de l’escriptor belga François Emmanuel. Publicada l’any 2000, aquesta obra és una reflexió (amb forma de thriller psicològic clàssic) sobre el llenguatge de la mort. Un llenguatge que el protagonista de la novel·la, s’adona que impregna, també, la seva feina com a psicòleg al departament de recursos humans a la seu francesa d’una empresa alemanya. «Optimitzar recursos humans», «afinar criteris de selecció», «reduir el personal poc eficient», «millorar l’aparell productiu»... són expressions impregnades de ressonàncies terribles. És un llenguatge, el tècnico-burocràtic, centrat en l’eficàcia immediata, que representa el pensament comptable i econòmic i que ignora, o que fa veure que ignora, disfressat de neutralitat, els seus efectes d’anul·lació.

L’obra de François Emmanuel (que va ser duta a la pantalla l’any 2007 per Nicolas Klotz), ha estat traduïda a deu llengües entre les quals hi ha l’italià i l’espanyol. En recomanem, però, és clar, la versió original, tot seguint el gran Cervantes que no entenia l’existència de traduccions entre llengües romàniques.

Django Reinhardt i Barcelona

Charles Delaunay (1911-1988) va ser un dels fundadors del Hot Club de França -la famosa societat parisenca dedicada a promoure el jazz- i amic d’un dels guitarristes més grans de la història, Django Reinhardt (1910-1953). L’any 1961, Delaunay va publicar una biografia de Reinhardt farcida d’anècdotes de tots colors, moltes presenciades en primera persona. A banda de dedicar-se a tocar la guitarra com ningú (i fent servir només dos dits perquè la resta dels de la mà esquerra els tenia encarcarats a causa d’un incendi que quasi li costa la vida), Django era un home que, per bé o per mal, no passava mai desapercebut i el llibre de Delaunay és un excel·lent testimoni del tarannà anàrquic i indòmit d'aquest geni de les sis cordes.

I vet aquí que els dies 29 i 31 de gener, i 2 de febrer de 1936, el Quintet del Hot Club de França, liderat per Django Reinhardt i Stéphane Grapelli (una altra llegenda del jazz) va actuar a Barcelona, tot compartint cartell amb el gran Benny Carter. Els dos primers concerts foren al Cinema Coliseum i al Palau de la Música, respectivament, i el tercer se celebrà al Teatre Olímpia. Es veu que el públic català va reaccionar amb un entusiasme extraordinari, com recullen les cròniques d’aquells concerts de La Publicitat, L’Instant i La Vanguardia, i els músics van quedar bocabadats davant d’aquella acollida. Però encara van quedar més astorats en comprovar que l’organitzador dels concerts (un Fèlix Millet avant la lettre) va fugir amb tots els guanys. En Django i companyia van haver de pagar el bitllet de tornada a París de la seva butxaca, amb l’únic consol d’una botifarra per anar halant (mot d’origen caló que emprem aquí en honor al mestre) durant tot el viatge.

I com que parlar d’en Reinhardt i del Quintet del Hot Club de França fa venir ganes d’escoltar-los, acabem amb una peça meravellosa que alguns barcelonins potser van poder sentir en directe fa 74 anys.

Sense paraules

Que la música arriba allà on les paraules no poden arribar ho sap tothom. Però fins i tot la música és incapaç d’expressar-ho tot. Hi ha racons que se li escapen. Sóc en un d’aquests racons des de fa tres dies (i no em faria res no sortir-ne mai més). Provar de descriure’l seria, a més de presumptuós, del tot inútil, per tant em limito a certificar-ne l’existència.

Picasso. Maternidad (1901).

Explorant els Beach Boys

Com és ben sabut, la línia que separa termes com influència, còpia, plagi, semblança, imitació o homenatge és primíssima i, a més a més, la legitimitat d’alguns d’aquests conceptes ha variat molt durant la història. Resumint-ho una mica per sobre: si en èpoques el que es valorava d’una obra d’art era que fos totalment fidel als models pretèrits, en d’altres el que es buscava era trencar amb el passat i ser... ehem... original.
A Osmosi musical no ho complicarem tant. Els sons que sentireu (si voleu) parlaran per si sols. De vegades, és cert, es vorejarà el plagi, però, com que som benpensats de mena, provarem d’atribuir-ho, sempre que es pugui, a una sobreexposició exagerada als models o, potser, a homenatges gens dissimulats. Podria ser, fins i tot, que la semblança fos casual o que només la veiéssim nosaltres.
Primer cas.

Brams d'ase no pugen al cel...

El 24 d’agost de 1920, el Palau de Concerts de Berlín és ple de gom a gom. Ja fa setmanes que, per tota la ciutat, centenars de cartells anuncien la conferència. Per fi algú rebatrà, amb arguments, les darreres teories sobre la relativitat. L’ambient és tens. El primer a prendre la paraula és l’enginyer Paul Weyland que es disposa a demostrar la falsedat del que, segons ell, és la farsa més gran de la història de la ciència. Només arrenca una bona quantitat d’aplaudiments quan qualifica la Teoria de la Relativitat d’Einstein de contrària a l’esperit germànic. Einstein ha hipnotitzat les masses, afegeix. I conclou: «el relativisme és dadaisme científic.» Després de la mitja part, és el torn del físic Ernst Gehrcke que llegeix monòtonament el que du apuntat. Repeteix les paraules de Weyland però amb un discurs una mica més elaborat. Al mig de la seva intervenció, se sent un murmuri: «Einstein, Einstein». A la llotja principal, Albert Einstein, acompanyat del seu amic Walther Nernst, ha esclatat a riure. Quan l’acte acaba, afirma que s’ho ha passat molt bé, «divertidíssim».
Tanmateix, tres dies després, Einstein publica una carta al Berliner Tageblatt contestant, punt per punt, les acusacions de Weyland i Gehrcke. La carta comença així: «Sé molt bé que els dos conferenciants no es mereixen cap mena de rèplica, però...» I aquest «però», tan legítim com innecessari, espatllà la gran resposta amb forma de riallades del dia 24.

El mut

L’any 1984, Werner Herzog filmava al sud d’Austràlia. Allà, en un asil de Port Augusta, hi va trobar un aborigen que devia tenir uns vuitanta anys. L’equip de rodatge l’anomenava El mut perquè mai no deia res. L’únic que feia era cantussejar contínuament una cançoneta per si mateix. Més tard van esbrinar que El mut no deia res perquè era el darrer parlant de la seva llengua. Ho explica el mateix Herzog a Werner Herzog, manuel de survie. No se sap quina llengua parlava aquell vell. Ni idea. Amb la mort d’aquell home, però, el que sí que se sap és que desaparegué, definitivament i per sempre, un bocí de món.
Des de 1984 ençà han desaparegut moltes maneres d’interpretar, d’ordenar i de narrar la nostra existència i la de tot el que ens envolta. Per entendre la gravetat de l’assumpte, posem-nos -una estoneta només- en el lloc de l’aborigen de l’asil de Port Augusta. Som el darrer parlant de la nostra llengua. S’ha acabat. Ningú més. Emmudits. Només podem pensar, i cantar i parlar en veu alta per fer ressonar per darrer cop aquelles paraules antigues, molt antigues. I recordar com sonaven en boca dels altres. No som una balena ni un linx ibèric, som una persona.

Antics contra moderns 12

Cafè per a tothom.

Humor poètic

Justícia

Sembla que darrerament molta gent d’aquest país està descobrint que la justícia és injusta. Però els fans dels Trashcan Sinatras ja ho sabíem fa molt de temps, això. «Els fans de qui?», sento. D’acord, comencem des del principi. Si el món fos just, tothom coneixeria els Trashcan Sinatras. Els manobres en taral·larejarien les cançons penjats a les bastides; els taxistes en xiularien les melodies mentre somriuen pel joc de paraules que creuen descobrir a Obscurity Knocks. A qualsevol botiga, sonaria el seu darrer disc i els clients mentre fessin cua discutirien les diferències entre Weightlifting i Cake. Les adolescents folrarien les seves carpetes amb fotografies de Frank Reader. I els entrevistarien a totes les ràdios i tothom es meravellaria que després de vint-i-tres anys continuessin fent el pop més elegant i intel·ligent de l’univers. I hi hauria peregrinacions a Irvine, Escòcia, per conèixer els carrers on van créixer. I a la Fira del Disc se subhastarien pèls de l’avantbraç esquerre d’en John Douglas. A l’ascensor ningú no parlaria del temps, sinó de la versió acústica de Got Carried Away. Al pati dels col·legis els nens intercanviarien els seus EPs, talment fossin cromos i alguns fins i tot es barallarien per aconseguir una còpia de The Main Attraction. Al mòbil la majoria hi tindria Easy Read i la minoria, Leave Me Alone. I serien els protagonistes dels espantosos anuncis estiuencs de Cerveses Damm. I ells somriurien feliços des de la portada de qualsevol revista i es podrien comprar unes mansions escandalosament immorals a Beverly Hills i... i...

Sort que John Douglas (el guitarrista rítmic) ens fa despertar del somni just:
"I reckon I had more intelligence when I was eight than half of the bands around today. At the same time I always knew then that I wanted to play music and I grew up to love the guitar. We've just got to go with the songs, melodies, feelings, and hope that people connect. Sure it would be nice to be successful but not necessarily in monetary terms. We lead a very frugal lifestyle. We do what we do and if it brings in the money then fine, but if it doesn't then that's still fine. We've been honest, we've had a good time without money. Even if I did have money I know I'd only spend it on some big guitars." 

Gràcies, John. I descansa, que aquesta nit hi ha concert davant de dotze persones en un pub de Glasgow.

Llocs

Sobre els camins insospitats de la memòria, després de Proust, no som capaços de dir-ne res més. Per tant abaixarem el nivell intel·lectual (fins a recórrer tot l’espai que ens separa del gran Marcel) per esmentar la curiosa relació que molt sovint s’estableix entre una determinada lectura i el lloc on s’esdevé aquella lectura. Molt sovint, mirar el llom o la coberta d’un llibre és rememorar el lloc on el vam llegir. Per exemple (i perdoneu les referències personals), una repassada ràpida a algunes lleixes de casa ens pot transportar a un minúscul pis de la Zona Franca on un nen assegut en un tamboret declama Tintins i Astèrixs (fent veus diferents per cada personatge, és clar) mentre la seva mare cus, cus, cus i cus en una atrotinada però infal·lible Singer. Durant tres hores un adolescent devora Macbeth sota un arbre d’un poble holandès de mala mort fins que algun veí, es veu que espantat per un comportament tan estrany i sospitós (no havíem quedat que era un país protestant?), li demana que se’n vagi. Un noi s’adorm tot fent guàrdia de nit en una residència: és objector de consciència i recolza el cap sobre l’enorme exemplar de El Quixot que té sobre la taula. Un estudiant desfila amb Joseph Roth al ritme de les notes de La Marxa Radetzky pels jardins de la universitat després d’haver fugit tots dos d’una classe insuportablement tediosa. I ho prova amb el Tractatus de Wittgenstein mentre espera en uns vestidors d'una botiga de roba (n’hauria entès el mateix -o sigui quasi res- en una cabana perduda a la muntanya). Més tard, Zweig i el seu món d’ahir en una casa de Puigcerdà; una cervesa a la salut de Jiří Weil en un bar de Girona; Jane Austen encisa en un sofà de pell gastada; Kafka trasbalsa, de nou, en un avió que, és clar, es dirigeix a Praga... Cadires i llits. Balcans i Calders. Trens i Proust. Canetti i el Parc de la Ciutadella. Llegir i el lloc. El llibre no només com a generador de significats múltiples sinó com a evocador de tot el que en qualitat d’objecte és capaç de suscitar. I m’adono que, un cop més, parafrasejo barroerament Walter Benjamin. Rellegit en una habitació d’hotel a Florència.

Paul Celan

Els detalls concrets de l'horror concret no se saben. Provem d'entreveure les ferides obertes del crit que s'extén entre els versos i els espais en blanc del paper. Només sabem que el poeta avui, com fa seixanta-vuit anys i un dia, torna a ser davant de la porta barrada de casa seva. No pot arribar ni al llindar. Els pares ja no hi són i no hi seran. És Czernowitz. Dissabte. Vint-i-set anys després, també és dissabte quan, des del pont Mirebeau, el poeta es llança al Sena. Ja no provarà mai més d'expressar «el que va passar» en la llengua dels botxins. Dels botxins i seva. A partir d'ara, això serà responsabilitat dels lectors i dels traductors (dos noms per la mateixa tasca). No assumir aquesta responsabilitat és tornar a barrar la porta de la casa del poeta. Afirmar que els poemes del poeta són «containers [sic] buits», «insuportables» i que «no diuen res» ja és molt més greu. Fins i tot si qui ho diu és un autoproclamat Bernat de Ventadorn modern, binacionalment premiat. Se suposa que tothom sap que un poema no es pot entendre mai del tot. Només es pot aspirar a suggerint-ne lectures. I tot poeta o aprenent de poeta hauria de tenir en compte la terrible frase d'Adorno. Menystenir-la és mofar-se de l'horror concret.

El gegant baixet

Els estereotips són empobridors, discriminatoris i, per tant, injustos. Per exemple, hi ha qui creu que els músics de jazz dels anys 40 i 50 del segle passat havien de ser tots una colla de personatges autodestructius, torturats i addictes a tota mena de substàncies. Doncs no; tots, no. Parlem d'Erroll Garner, per exemple.
Erroll Louis Garner (1921-1977) és un dels més grans pianistes de jazz de la història. I no ho dic jo, ho diu en Dan Morgenstern. Autodidacte (mai no va aprendre a llegir música), fou admirat tant pels entesos més exigents (als 26 anys ja havia gravat amb Charlie Parker), com per un públic no tant especialitzat al qual es va guanyar per la seva proximitat i passió. Un exemple perfecte d'aquesta conjunció qualitat-popularitat (que encara que sigui poc habitual, és possible) és Up In Erroll’s Room, un disc de 1968 en què Garner reinterpreta i redimensiona brillantment alguns estàndards del jazz com Watermelon Man, Groovin High, The Girl From Ipanema, I Got Rhythm o Cheek to Cheek.

Garner tocava sempre assegut sobre dues o tres guies telefòniques perquè era molt baixet, tanmateix com a pianista de jazz és una de les figures de més alçada que hi ha hagut mai. Aquí el teniu en acció:

Llengua nacional

Fa vint anys que la revista Llengua Nacional és un referent per a qualsevol que tingui una mínima inquietud per usar la nostra llengua amb la màxima cura possible. Des d'interessants i útils articles sobre qüestions filològiques, gramaticals i lèxiques, fins a reflexions sociolingüístiques quasi sempre lúcides i compromeses, el contingut d'aquesta revista hauria de fer decidir moltes escoles a subscriure-s'hi. Es tracta d'una publicació que vessa de rigorositat apassionada (no és cap contradicció), d'independència, d'amor a la llengua, i de consciència nacional ben entesa. A més a més, al número 71, que acaba de sortir, han tingut la immensa amabilitat de publicar dos articles meus, «Triar el silenci» (un atac al maniqueisme pervers de considerar que una llengua és un mitjà de comunicació i prou) i «La incomoditat del com» (sobre l'ús indegut que es fa d'aquest mot). I ja em perdonareu la petita falca, però no me n'he pogut estar.

La porta

«És que sóc de lletres» o «és que sóc de ciències» són dues frases que acostumen a pronunciar-se després d'haver fet el ridícul deixant en evidència llacunes imperdonables. Com si les lletres i les ciències fossin dos mons irreconciliables, es compartimentalitza la realitat, cosa que deu ser molt agraïda pels especialistes, però que ens allunya d'una concepció global del saber. Vegem-ne un exemple pràctic. L'astrofísic anglès Arthur Stanley Eddington (1882-1944), responsable de difondre i d'explicar la Teoria de la relativitat d'Einstein al món anglosaxó, es troba davant la porta oberta de la seva habitació i pensa el següent (ho explica Walter Benjamin en una carta que va escriure a Gershom Scholem, avui fa setanta-dos anys i tres dies):
«Em trobo al llindar, a punt d'entrar a la meva cambra. És una empresa complicada. Primerament, he d'enfrontar-me amb l'atmosfera, que prem cada centímetre quadrat del meu cos amb la força d'un quilogram. A més, he d'intentar aterrar sobre un tauló que viatja al voltant del sol a una velocitat de trenta quilòmetres per segon; basta una fracció de segon de retard perquè el tauló es trobi ja a milles de distància [...] El tauló no posseeix tampoc una substància ferma. Trepitjar-lo vol dir trepitjar un eixam de mosques. No hi passaré i el travessaré? [...] Veritablement, és més fàcil que un camell passi per l'ull d'una agulla que no pas que un físic travessi el llindar d'una porta.»
Aquest fragment és Kafka quasi en estat pur. Lletres i ciències.

D'intel·lectuals

Un intel·lectual que se sent identificat amb una ideologia determinada és un intel·lectual? L’escepticisme imprescindible per prendre la distància necessària no comporta, per força, la impossibilitat de pertànyer a cap grup o de definir-se amb cap paraula que acabi en –ista? Compte, però: no es tracta pas d’advocar per un relativisme estèril que sovint es disfressa de postura intel·lectual. Hi ha uns valors que cal defensar, però sempre des de la malfiança cap a un mateix i de l’obligatori i constant autoanàlisi. Es tracta de fugir de l’autocomplaença com sigui. George Steiner, quasi excusant-se’n, a Els llibres que no he escrit, afirma que no hi ha cap col·lectiu que no trobi intrínsecament sospitós. No crec que contradigui el mestre si afirmo que el primer sospitós és un mateix.
Per exemple, Jean-Paul Sartre és considerat un intel·lectual. I no seré pas jo qui ho negui. Tanmateix, quan una sèrie de pensadors xinesos (que l’havien tingut com a professor) van ser empresonats a causa d’allò que es va anomenar revolució cultural i li van demanar ajuda, aquest gran filòsof del s. XX (que per alguns era una mena de Voltaire modern) es va dedicar a fer conferències explicant que les barbaritats del règim xinès eren invencions dels nord-americans. D'intel·lectuals identificats amb diverses ideologies n’hi ha més, és clar: Heidegger, Eliade, Ezra Pound, Paul de Man... «S’ha de separar l’obra de l’home», es diu en aquests casos. Doncs a mi em costa molt.

Antics contra moderns 11

He de confessar que la meva bicicleta s'assembla bastant més a la segona i que si hagués d'anar amb l'antiga, al primer revolt ja m'hauria trencat coll i barres. Però l'estètica és l'estètica.

Tertulians

Són a tot arreu: ràdios, televisions, col·loquis, diaris... I opinen. Opinen molt. De tot. Política, justícia, esport, economia, llengua... Són experts en això que cal consumir tant sí com no i que s'anomena actualitat. «Jo opino...», «jo crec...», «jo, jo, jo...». I sempre són les mateixes cares, les mateixes veus, cosa que, com explica perfectament Pierre Bourdieu a Sobre la televisió, no és res més que una forma subtil de censura. Però ells van fent, inflats i desplegant les plomes a tort i a dret.
Sigui com sigui, un servidor sempre restarà fidel als seus tertulians preferits: els pintors Arnold i Carlo Böcklin (pare i fill) i el novel·lista Gottfried Keller, tots tres suïssos. Ells són els protagonistes d'una anècdota que explica Walter Benjamin en un breu article dedicat a Robert Walser. La cosa va així: un bon dia Arnold Böcklin (1827-1901), el seu fill Carlo (1870-1934) i Gottfried Keller (1819-1890) seuen a l'hostal, com de costum. La seva tertúlia ja és coneguda fa temps pel tarannà lacònic i tancat dels seus integrants. També aquest cop el grup seu en silenci. Aleshores, al cap de molta estona, el jove Böcklin fa una observació: «Fa molta calor.» Passat un quart d'hora, el seu pare respon: «I sense vent.» Per la seva banda, Keller espera uns minuts, després dels quals s'alça tot dient: «No vull beure entre xerraires.»
I aquí tenim dos dels meus tres herois, el de l'esquerra és en Keller; l'altre, el vell Böcklin. Ja se'ls veu molt parladors. Pel que sembla no van crear escola.

Frustració

Comprar i, sobretot, llegir Literary Review (probablement la millor revista de novetats editorials que hi ha) és un exercici cada vegada més frustrant. I no és pas perquè la qualitat de les ressenyes que hi trobem hagi decaigut, ben al contrari: segurament no hi ha cap altra publicació en què el nivell de les crítiques sigui molt sovint superior al dels llibres de què tracten. El problema és un altre. Us l'explico. Número d'abril, per exemple: a banda d'un editorial extraordinari sobre el rebuig sarcàstic i injust que molts autors de biografies pateixen per part d'alguns escriptors de ficció, hi trobem recomanats els llibres següents (i només citaré els que m'han cridat més l'atenció): The Arsenic Century, d'Andrew Lycett, sobre l'ús i abús de verins a l'època victoriana; Contested Will: Who Wrote Shakespeare?, de l'expert xecsperià James Shapiro, sobre les diverses teories que hi ha al voltant de l'autoria de les obres del gran bard; una sèrie espaterrant de biografies (de les quals no en citaré els autors per qüestions d'espai, no pas per aliniar-me amb els qui desprecien els pobres biògrafs) que comença amb la darrera de JD Salinger (amb el mèrit que això suposa), i continua amb les de Voltaire, Anne Boleyn i, finalment, Cosima Wagner, i història amb Enter the Beaver (sobre el Mayflower), Tales From the Caucasus (resum de la història sempre conflictiva d'aquesta zona), In the Catacombs (que tracta d'un París que no agradaria als turistes), i Scoop, sobre les fonts del periodisme del segle XX. O sigui, deu llibres que m'agradaria molt llegir (i tenir) i que no llegiré (ni tindré) mai. I això és frustrant. Ara, d'aquí a deu dies em tornaré a gastar cinc euros que és el que costa aquesta frustració mensual. Val la pena.

Suc de taronja

Edwyn Collins va néixer a Edimburg el 23 d'agost de 1959. Quan tenia 20 anys va fundar Orange Juice a Glasgow. Ell n'era el cantat, guitarrista i lletrista principal. En ben poc temps els Orange Juice van aconseguir representar tot el que aleshores s'entenia per indie (pressupost extremadament limitat, menysteniment carregat d'ironia pels tòpics musicals de l'època, pulcritud...) i ho van fer amb un pop (post-punk en diuen alguns) impregnat de funk i soul. El grup es va desfer el 1985 i des d'aleshores Collins (amb el parèntesi forçat de dos atacs de feridura) ha publicat set discos en què continua demostrant la seva tossuda sinceritat musical. Curiosament, el 1994 va aconseguir colar A Girl Like You als llocs més alts de les llistes britàniques i americanes. La cançó, d'estil retro, va fer ballar moltíssima gent que no havia sentit mai a parlar d'aquell escocès de veu profunda. Després, però, Collins ha tornat al seu anonimat, pel que es veu congènit.

De la seva passió pel soul n'és testimoni You'll Never Know, cançó del 2007, on recrea el so tan característic del segell Hi Records que Willie Mitchell, O. V. Wright, Al Green i Ann Peebles entre d'altres van regalar al món musical entre mitjans dels anys 60 i la primera meitat dels 70.

Biblioburro

Luis Humberto Soriano Bohorquez viu a La Gloria, un poble de del nord de Colòmbia. És mestre de primària i fa deu anys que, cada matí, carrega de llibres els seus dos ases Alfa i Beto i es dirigeix a diversos poblets de la regió de Nabusímake per ajudar els nens a fer els deures. Va començar amb 70 llibres i ara ja en té quasi 5.000, tots apilats en caixes a casa seva. Soriano amb tota la determinació, entusiasme, tossudesa i passió del món (qualitats que un mestre no hauria d'oblidar mai) travessa rius, valls i prats amb l'objectiu de millorar, a través de lectura, les vides dels nens de la zona (la majoria pertanyents a la comunitat indígena arhuaca). Luis Humberto Soriano, que no és, doncs, cap personatge de Cent anys de solitud però ho podria ser, ens demostra que, més enllà de pissarres digitals i d'ordinadors portàtils, sense humilitat, idealisme i passió no es pot transmetre absolutament res que valgui la pena. El seu exemple ens fa més evident encara que la letargia conformista i el cinisme que trobem sovint a les nostres aules prové, en gran part, de la incompetència interessada dels tecnòcrates que dirigeixen tot això que, irònicament suposo, anomenem educació. Això sí, demà, Luis Humberto Soriano tornarà a carregar Alfa i Beto i tornarà a enfilar-se heroicament a les muntanyes de la dignitat. Hi ha uns nens que l'esperen.

El ratolí de biblioteca

Carl Spitzweg. Der Bücherwurm (1850).

L'any 2008, la magnífica editorial italiana Adelphi va decidir d'il·lustrar la coberta de Mendel dei libri de Stephan Zweig amb una imatge (molt escaient) d'aquest quadre. Mendel el dels llibres és una obra molt breu protagonitzada per Jacob Mendel: l'home que coneix tots els llibres i a qui no li interessa el món perquè, per ell, tots els fenòmens de l'existència només esdevenen reals després de fusionar-se amb els caràcters d'impremta. Mendel és un bibliosauri que ens recorda Funes el memoriós i molts personatges literaris obsessionats i posseïts per la lletra.

Lukács i la Reina de la Nit

És sabut que el totalitarisme i el món de la publicitat tenen molts punts en comú. Un d'ells és l'abús i la manipulació que tots dos àmbits fan de la de l'obra d'art. El filòsof i crític literari hongarès Georg Lukács (1885-1971) creia que, a diferència de Wagner i Beethoven, ni un sol compàs de Mozart no es podia utilitzar políticament. George Steiner va voler comprovar-ho i per això va demanar el parer del compositor Roger Sessions (1896-1985). Aquest va seure al piano i hi va interpretar l'ària de la Reina de la Nit de La flauta màgica. Quan va haver acabat, Sessions va manifestar, emocionat: «Lukács tenia raó.» Sembla, però, que allà on el poder totalitari no pot arribar, hi arriba la publicitat amb la seva immensa capacitat per banalitzar: la música de Mozart és la banda sonora de desenes d'anuncis.

L'anècdota de la trobada amb Sessions l'explica el mateix Steiner a Errata. Una vida a examen. Fa molts anys que Steiner escriu el mateix llibre i Errata no n'és l'excepció. Hi trobem les típiques referències a la seva infantesa, a la lectura dels clàssics (amb un capítol dedicat només a Xècspir), a l'educació, al judaisme i Israel, a les semblances i diferències entre música i llenguatge, a la importància de preservar la riquesa lingüística del planeta, al silenci (esmenta els silencis carregats de significat que troba tot passejant pel call de Girona), a la religió i a l'ateisme. Tot i la sensació de déjà lu, és un llibre molt recomanable.

Coincidències

Molt sovint hi ha coincidències que ens sorprenen tant que ens empenyen a creure que tot es regeix per un pla misteriós del qual només som capaços d'entrellucar-ne fragments minúsculs i incomplets. Per exemple:
L'octubre de 1907, Leo Perutz (1882-1957) entra a treballar a l'Assicurazzioni Generali de Trieste. El mateix mes i el mateix any, Franz Kafka obté la seva primera feina a la mateixa empresa.
Durant la Primera Guerra Mundial, Perutz treballa al centre de premsa de guerra al costat de Musil i Werfel entre d'altres.
El 1933, Perutz es retroba amb Kafka, Musil i Werfel. Aquest cop tots quatre formen part de la llista d'autors prohibits pel nazisme. Les seves obres cremen per tot Alemanya.

Fins aquí la relació de Perutz amb escriptors reconeguts mundialment. La resta és silenci. Un silenci protestat per Borges, Adorno o Polgar que proven de popularitzar (sense èxit) l'autor d'obres tan estranyament captivadores com El mestre del judici final, El Judes de Leonardo, De nit, sota el pont de pedra, El cavaller suec o El Marquès de Bolívar.

Que cap dels seus llibres no estigui traduït al català deu ser una altra coincidència inexplicable, suposo.