Revisionistes

Ernst Nolte (1923) és un historiador i filòsof alemany que es va fer popular fora del seu país arran d’una polèmica que ell mateix va encetar a final dels anys vuitanta del segle passat. En van dir Historikerstreit, de tot allò. Resumint-ho molt, Nolte i alguns col·legues (Joachim Fest, per exemple) van oblidar que comparar patiments és, entre d’altres coses, immoral, alhora que intentaven explicar el horrors del nazisme definint-los com a accions defensives. El seu raonament els va dur a afirmar que l’extermini dels jueus va ser la resposta de Hitler a les amenaces bolxevics. Auschwitz té les seves arrels al Gulag, deien, també. Nolte no va caure en la barroeria dels negacionistes, però el seu relativisme segurament pot arribar a fer més mal. L’espanyol Pío Moa, amb les seves apologies del franquisme, seria un equivalent groller i ibèric a aquest corrent d’historiadors tan poc dissimulats.

Per sort dins de la mateixa Alemanya trobem veus com la de W.G. Sebald (1944-2001) que l’any 1999 va publicar un llibre imprescindible (l'han traduït a algunes llengües romàniques) per entendre cap on haurien de dirigir-se els intents d’interpretar la manera com, després de la derrota, els alemanys van provar d’esborrar qualsevol referència tant al patiment infringit com al patiment rebut. Va ser aquesta amnèsia volguda la que va facilitar el terreny per revisions tan reconfortants com les de Nolte.

 

L’aurora

L’aurora de Nova York té
quatre columnes de llot
i un huracà de coloms negres
que xipollegen les aigües podrides.

L’aurora de Nova York gemega

per les immenses escales
buscant entre les arestes
nards d’angoixa dibuixada.
 
L’aurora arriba i ningú la rep en la seva boca
perquè allí no hi ha demà ni esperança possible.
De vegades les monedes en furiosos eixams
trepanen i devoren abandonats nens.

Els primers que surten comprenen amb els llurs ossos

que no hi haurà paradís ni amors desfullats;
saben que van al llot de números i lleis,
als jocs sense art, a suors sense fruit.

La llum és sepultada per cadenes i sorolls

en impúdic repte de ciències sense arrels.
Pels barris hi ha gent que vacil·len insomnes
com acabats de sortir d’un naufragi de sang.

Federico García Lorca

(Sempre que pogueu, llegiu l’original.)
 

He’s my man

Les dades: setanta-vuit anys; dotze discos d’estudi; desenes de cançons inoblidables; dimecres passat; tres hores de concert; vaig perdre el compte del nombre de cançons que va cantar; Alexandru Bublitchi és un violinista moldau i excepcional; els seients del Sant Jordi són molt incòmodes; hi ha un senyor aragonès que viu a Barcelona i que es diu Javier Mas que fa el que vol amb qualsevol instrument que tingui cordes.

Prometo que Leonard Cohen ha escrit més cançons a banda de «Hallelujah». Ho dic perquè pot semblar que no. Ell mateix atribueix, irònicament, l’èxit d’aquesta peça musical a «una bona tornada». Potser sí. Aquesta n’és una traducció, feta una mica a corre-cuita.

Al·leluia

He sentit que hi havia un acord secret

que David tocava i que agradava al Senyor
Però a tu tant et fa la música, oi?
Fa així
La quarta, la cinquena
Cau la menor, puja la major
El rei perplex component Al·leluia

Al·leluia, Al·leluia

Al·leluia, Al·leluia
 
La teva fe era forta però necessitaves proves
La vas veure banyant-se al terrat
La seva bellesa i el raig de lluna et van derrocar
Et va lligar
a una cadira de cuina
Va trencar el teu tron, et va tallar els cabells
I dels teus llavis va extreure l’Al·leluia

Al·leluia, Al·leluia

Al·leluia, Al·leluia

Dius que vaig prendre el Nom en va

Ni tan sols conec el Nom
Però si el conegués, bé, realment, a tu què t’hi va?
Hi ha una resplendor
en cada paraula
Tant hi fa quina vas sentir
el sagrat o el trencat Al·leluia

Al·leluia, Al·leluia

Al·leluia, Al·leluia

Ho vaig donar tot, no va ser gaire

No podia sentir, per tant vaig intentar tocar
He dit la veritat, no vaig venir per enganyar-te
I encara que
tot va sortir malament
Em presentaré davant del Senyor de la Cançó
Amb res més a la meva llengua que Al·leuia

Al·leluia, Al·leluia
Al·leluia, Al·leluia

 

I per acabar una de molt menys coneguda; de les preferides de la casa, i de quan Cohen tenia una veu normal.

 

Pop barroc

A mitjan anys seixanta, al món civilitzat, van sorgir una sèrie de grups i d’artistes que feien el que els venia de gust, i algú va tenir la idea de definir aquest gust com a pop barroc. El pop barroc, doncs, és un subgènere que inclou una sèrie de músics molt diversos però que tenen en comú el seu amor ―sovint, obsessió― pel detall, la pulcritud i la producció acurada. Estridències no, si us plau. Clavicèmbals, violins, trombons, campanetes, oboès, clarinets, cotó fluix, flautes travesseres i trompetes que bressolin melodies senzilles, directes i, és clar, accessibles. Molts cors, segones veus, terceres i quartes, si voleu. Música que posa content. I va tenir èxit, tot plegat? Doncs, en general, no gaire. Noms, va: The Left Banke i The Honeybus (si no començo amb aquests dos, implosiono), The Zombies, alguns discos dels Beach Boys, els primers Bee Gees, The Merry-Go-Round, Sagittarius, Van Dyke Paris. Me’n deixo.

I ara unes quantes dades imprescindibles sobre els millors i un parell de cançons immenses:

The Left Banke. Malenconiosos. De Nova York, van tenir èxit amb un parell singles i poca cosa més. Es barallaven molt, es veu. Liderats per Michael Brown, definit per alguns ―potser exageradament― com a una barreja de Johann Sebastian Bach i Brian Wilson, van ser capaços de conjuntar les influències clàssiques amb el pop psicodèlic com ningú.

Pete Dello, Ray Cane i Colin Hare eren les veus (i quines veus!) dels londinencs Honeybus. Els dos primers n’eren, també, els compositors. Ningú no hauria notat la diferència si s’haguessin dit Lennon i McCartney. Van tenir un èxit i poca cosa més. De problemes interns, tots els que vulgueu i més. De melodies memorables i alegres, també.

Dissonàncies estivals

Semblava que no pogués ser. Entremig del brogit incessant —ni la suposada buidor estiuenca és capaç de silenciar-lo— que regna sempre al poble on visc i camino (la contaminació de totxana, ciment i percentatges ha fet creure que és una ciutat, però una ciutat és una altra cosa), vaig sentir una música angelical, esmorteïda, familiar i arraconada: en un balcó minúscul, un home ni gran ni jove seia en una cadira; al seu davant, una tauleta i, sobre la tauleta, una màquina d’escriure. Per sort, la feina l’abstreia tant que no es va fixar en mi que, al mig del carrer, me’l mirava somrient, com un babau.

Des d’aquell dia, cada vegada que passo pel mateix lloc aixeco el cap, però res: ni home ni màquina. Tanmateix, mentre continuï havent-hi intèrprets de sonates tan aparentment dissonants, i facin servir aparells tan poc moderns, les coses no acabaran mai d’anar tan malament com ens volen fer creure.
 

Segur que Schönberg també escrivia a màquina

Somiar truites, perdius i pardals (II)

4) Lauta i ožiljci, de Danilo Kiš. D’en Kiš se n’haurien de traduir fins i tot les llibretes escolars, però ens conformarem amb aquest llibre que conté set relats pòstums. Mareja saber que en altres llengües romàniques podem trobar traduïda, des de fa temps, gran part de l’obra d’aquest meravellós escriptor serbi.

5) Berliner Kindheit um neunzehnhundert, de Walter Benjamin. D’en Benjamin, en català, hi ha cinc obres traduïdes: dues estan descatalogades i, de les restants, dues més no eren gaire arriscades de publicar (tot i el ressò limitat de la figura d’aquest pensador al nostre país, citat sovint però poc llegit), i l’altra és un recull molt encertat d’alguns assajos literaris. Aquest llibre, juntament amb alguns fragments de Einbahnstraße, mostra un Benjamin en el cim de la seva prosa poètica.

Descobriments mutus

«Què és això, papa?» Ho sàpiga o no ho sàpiga, ho pregunta, un cop i un altre. La gràcia viu en la seguretat de la resposta, en repetir-la i en tornar a preguntar. Sempre hi ha una resposta perquè tot és alguna cosa. I que tot tingui un nom és embriagador. Tanta insistència s’explica, també, pel miracle fonètic de fer existir coses després de pronunciar-les. Resoldre aquest dubtes constants que, de vegades, juguem a fer veure que són autèntics és tan fascinant com creixent és l’angoixa del pare, que sap que s’acosta el moment en què la resposta, si n’hi ha, no serà satisfactòria. La realitat s’imposarà. De despertar d’aquest somni meravellós, se'n diu créixer; d’acceptar els límits (començant pels que comporta el coneixement d'això que en diem jo), madurar. Ni una cosa ni l’altra són agradables.

 

Llistes i egos

L’acumulació es veu que comporta, molt sovint, registre. Ningú no creuria necessari fer cap llista de la seva biblioteca si aquesta contingués únicament un llibre. Ara, si se’n tenen, per exemple, alguns centenars, sembla com si calgués tenir constància escrita de cada habitant de lleixa. Aquestes llistes reflecteixen, entre d’altres coses, una part important d’ego, com qualsevol relació de béns.

Durant la seva extensa vida, l’erudit Gershom Scholem (1897-1982) va reunir més de trenta mil llibres, molts d’ells d’enorme valor no tan sols econòmic, com és lògic. De jove, però, va tenir una idea: escriure un catàleg negatiu que consistís en els llibres que no tenia. No se sap quant de temps va estar afegint títols a aquesta eternitat, però la idea és tan forassenyada com estimulant. El mateix Scholem se’n riu, de tot plegat, a Von Berlin nach Jerusalem, que he llegit en traducció anglesa.

Scholem ha protagonitzat el meu estiu lector. Primer va ser la correspondència que va mantenir amb Walter Benjamin des de 1933 fins a 1940, després la seva autobiografia, i finalment la relectura del llibre que va dedicar a la seva amistat amb Benjamin i que també es pot considerar una mena d’autobiografia indirecta. Una mica repetitiu tot plegat, però apassionant. De cara a la tardor em reservo el seu monumental Sabbatai Sevi. The Mystical Messiah. Són exactament mil pàgines, bastant denses, la lectura de les quals em fa l’efecte que hauré d’acompanyar amb llibres-distracció tipus Ellery Queen, que la meva concentració arriba fins on arriba.

 

Somiar truites, perdius i pardals (I)

Començo a creure que veuré abans la independència del meu país que la traducció d’algunes obres que necessitem (el plural és per col·lectivitzar el dramatisme de la urgència) trobar en català. Però cap problema: quan tingui una editorial, les reuniré totes en una col·lecció que es dirà Obres mestres que, vés a saber perquè, gent molt més capaç i amb més diners que jo mai no havia cregut oportú publicar en la nostra llengua. No patiu, que hi haurà versió en rústica i en tapa dura. Pel que fa a la tipografia crec que ens inclinarem per Dante. Primers volums:
 

1) Vospominaniya, de Nadezhda Mandelstam. Les memòries de la viuda d’Óssip Mandelstam. Imprescindible. El manuscrit no tenia títol i la traducció anglesa es va publicar en dos volums: Hope Against Hope i Hope Abandoned. Es veu que nadezhda significa esperança en rus; un joc de paraules intraduïble, crec. El pròleg haurà de ser, ineludiblement, l’article de Joseph Brodsky «Nadezhda Mandelstam (1899-1980). An Obituary», escrit el 1981, que tampoc no ha estat mai traduït al català.
 

 2) Život s hvězdou, de Jiří Weil. Philip Roth —que com que és un gran escriptor ha llegit molt— al prefaci de la traducció a l’anglès d’aquesta breu novel·la diu que no coneix cap llibre com aquest. És molt probable. L’argument és senzill: els nazis han ocupat Praga i Josef Roubick s’aferra als detalls més petits per tal d’intentar sobreviure. No és un llibre alegre. D’humor en trobarem més a Na Střeše je Mendelssohn, del mateix autor txec, que també publicarem, és clar. 
 

3) Joseph Roths Flucht und Ende. Erinnerungen, de Soma Morgenstern, amic íntim de Joseph Roth. Ara el que no coneix cap llibre com aquest sóc jo. És el contrapunt irònic i commovedor del magnífic El món d’ahir de Stephan Zweig. Si hagués de marxar corrents de casa i no pogués tornar-hi mai més, me n’emportaria la Bíblia, El Rei Lear i aquest llibre de Morgenstern. De fet, ara mateix els posaré tots tres junts per si de cas.

Instruments

Llevat que et diguis Marcel Proust i descriguis la Sonata de Vinteuil, per parlar de música ens hem de conformar amb l’ús de metàfores, abstraccions, analogies, símils i sinestèsies. Referir-nos-hi sense que les sensacions del qui l’escolta intervinguin és tan difícil que més val admetre des d’un bon principi que tot el que en podem dir parteix de la subjectivitat més absoluta. Com escriu George Steiner a Errata, la música és la prova que les teories mai s’acostaran a la realitat de manera exhaustiva. Impressionisme. I no podem aspirar a res més? Potser no. Però tal vegada seria interessant de revisar l’habitual divisió d’instruments musicals entre tristos i alegres. Hi ha tantes mostres que contradiuen aquesta adjectivació que estranya que encara l’emprem. Dins del sector instruments tristos, generalment s’hi inclou el violí, per exemple. Això és que mai no s’ha escoltat un jig irlandès. Hi ha melodies tristes i melodies alegres, la resta depèn de la gràcia de l’instrumentista i prou. Potser és per això que un instrument es diu instrument.

I ara una cançó trista i sense violí.

 

El caos d’Europa

Per tal de no decebre les expectatives políticosocioeconòmiques que el títol d’aquesta entrada pugui generar, ho aclarirem d’inici: no; no és això.

El caos d’Europa és un llibre —pel que sembla, més aviat avorridot— del qual algú —no direm qui— inexplicablement roba uns quants exemplars. «Inexplicablement» fins que qui ho ha d’explicar tot —l’Ellery Queen— reuneix tots els personatges que han aparegut en les 18 pàgines precedents i exposa, als confosos lectors, sobretot, la resolució del cas. Nova York, col·leccionistes, robatoris, llibreters, batusses, la desaparició d’un segell que val 30.000 dòlars, personatges amb noms tan magnífics com Friedrich Ulm, William Plank, Chester Singerman, Mr. Hazlitt i Janet Meakins, estil senzill i directe, i desentortolligament final satisfactori. La història es diu «The Adventure of the One-Penny Black» i compleix amb tots els requisits d’un gènere que es va inventar Edgar Allan Poe l’any 1841 amb «Els crims de la Rue Morgue»: hi trobem el que hi hem de trobar.

Ellery Queen va aparèixer el 1929, el van crear els cosins Frederick Dannay (1905-1982) i Manfred Bennington Lee (1905-1971), (Daniel Nathan i Manfred Lepofsky).

L’informe de Brodie

Com que Borges té fama de ser un autor complicat (certament no és Ken Follett), hi ha qui recomana als qui tenen la sort de no haver-ne llegit mai res («sort» perquè, com diu Martí de Riquer sobre els qui encara no han obert mai El Quixot, així el poden gaudir per primer cop) començar per El informe de Brodie (1970) i no pas per Ficciones o El Aleph. Nosaltres recomanem llegir qualsevol cosa d'aquest autor argentí i en l'ordre que sigui.

A El informe de Brodie no ens apartem de l’univers típic borgesià: la memòria (per tant, l’oblit), el dubte, el somni, el destí, el temps, però aquest cop tot cobert per molta sang (en vessa tanta o més que a Macbeth, per exemple, i val a dir que amb menys escrúpols, també).

A l’imprescindible pròleg que precedeix els onze magnífics contes que conté aquest breu llibre, Borges cita alguns contes de Kipling com a font d’inspiració. Com sempre que l’autor argentí es refereix a les seves influències, ens fa la sensació que a la immensa majoria les va superar a bastament.

El somni impossible de María Negroni

María Negroni té seixanta-un anys i ho ha llegit tot, cosa que ja sabíem gràcies als seus assajos, poemes i proses diverses. L’any 2011, l’excel·lent editorial argentina Caja Negra Editora li va publicar Pequeño mundo ilustrado que és una declaració d’amor a la impossibilitat, a la bogeria, al deliri, a la poesia. Aquest llibre és un petit regal format per somnis, inventaris, teatres de titelles, col·leccions, llanternes màgiques, joguines, regnes ínfims, autòmats, catàlegs, obsessions, xarlatans, taxidermistes, jardins, cofres, nines, biblioteques... i , és clar, Lewis Carroll, Poe, Wilde, Borges, Cortázar, Benjamin, Goethe, Jules Verne, Schulz, Bioy Casares... Col·leccionar, catalogar, arxivar, memoritzar, escriure; tot com a intent per enfrontar-se al temps i per, encara que sembli tot el contrari, fer preguntes cada cop més interessants en lloc de donar respostes.

En un dels setanta-nou engranatges que mouen aquesta meravellosa, a moments inquietant, capseta de música, Negroni cita Giambattista Vico (1668-1744) que va descriure la poesia com a llenguatge d’infantesa. L'escriptora de Rosario precisa que cal tota una vida per arribar-hi, a aquest llenguatge. Nosaltres afegirem que ella en domina el vocabulari, la gramàtica i la sintaxi com ben pocs.

Llibres de viatges

«Tots els llibres de viatges estan dictats per un esperit estúpid que no és capaç de veure que el món canvia contínuament. En un segon, tot pot transformar-se milers de cops, desfigurar-se, fer-se irreconeixible. Es parla del present amb un aire de certesa històrica, i de gent d’altres països en termes que faríem servir per referir-nos a pobles de l’Edat de pedra. He llegit llibres de viatges sobre països on he viscut (i que conec tan bé com la meva terra, de fet potser són la meva terra). Quanta desinformació per part de suposats bons observadors. El bon observador és el reporter més lamentable que hi ha. Ho observa tot amb els ulls oberts, però inflexibles. No es fixa en allò que passa dins seu. I ho hauria de fer. Així, si més no, podria informar sobre les veus que sent. El que explica és la veu d’un sol segon. Però qui pot dir com sonaran d’altres veus un cop ell hagi marxat? I quan ha relatat la seva impressió, el món ja no és el mateix.»

Tanmateix, hi ha bons llibres de viatges. Són els que compleixen el que els demana aquest fragment. Qualsevol aspirant a periodista (i de fet a qualsevol altra cosa) hauria de llegir els articles que va escriure Joseph Roth.

Interiors

El pintor danès Vilhelm Hammershøi (1864-1916) anava pel bon camí: en vida, la seva obra va ser qualificada per alguns entesos com a innovadora i rebel i per d’altres com a retrògrada i conservadora. Segurament no era ni una cosa ni l’altra.

Els seus quadres més coneguts representen espais interiors (de casa seva), i sovint inclouen, també, figures femenines d’esquena (generalment la seva dona, Ida Ilsted). L’àmbit privat esdevé públic, envoltat de grisos i silenci. La llar com a estudi i tema. En una entrevista concedida l’any 1909 va dir: «Personalment prefereixo tot allò que és antic; edificis antics, mobles antics, el clima únic i diferent que aquest tipus de coses posseeix».

Hammershøi fa pensar en Vermeer, Hooper, Andrew Wyeth i en l’ús de la llum de cineastes com Béla Tarr o Tarkovski.

Alguns dels seus quadres es fan servir, sovint (potser massa sovint), per il·lustrar cobertes de llibres.

Des de Dove Cottage, fa dos-cents anys

«Una multitud de causes, desconegudes en temps pretèrits, actuen ara amb una força combinada per esborrar els poders discernidors de la ment, i, incapacitant-la per a qualsevol esforç voluntari, reduir-la a un estat de letargia quasi salvatge. Les més efectives d’aquestes causes són els grans esdeveniments nacionals que succeeixen diàriament, i la creixent acumulació de gent a les ciutats, on la uniformitat de les seves ocupacions produeix una ànsia d’incidents extraordinaris, que la ràpida comunicació informativa gratifica constantment.» 

Aquest fragment pertany al pròleg que, l’any 1800, el poeta anglès William Wordsworth (1770-1850) va decidir d’incloure a les seves famoses Balades líriques (publicades, amb Samuel Coleridge, per primer cop, dos anys abans).

Si no fem gaire cas de les ressonàncies rousseaunianes, ni de la típica animadversió romàntica a la ciutat que, per força, aquest text conté, hi trobem una reflexió que ben bé podria haver estat escrita avui. I demà. Les ments més perspicaces s’avancen als seus temps, diuen. Això, o és que ens creiem més especials del que som.

Una missa per la ciutat d’Arràs

Des que el 7 de juliol de 1814 Walter Scott se’l va inventar, el gènere de la novel·la històrica (no farem la gracieta de dir que qualsevol novel·la n’és, d’històrica) ha passat per tota mena d’alts i baixos. D’uns anys ençà, sembla que torna a estar de moda, la qual cosa significa, com sempre, que al costat d’obres dignes hi trobarem una munió de subproductes infumables que tot arreplegant un càtar, una catedral fosca i humida, i molta intriga (si pot ser esotèrica) han acabat ocupant els primers llocs de les llistes de vendes. Però mentre ningú no oblidi que abans de l’adjectiu històrica hem fet servir el substantiu novel·la, cap problema; i si venen, millor per a ells.

L’èxit actual d’aquest tipus d’obres contrasta amb el paper que han exercit en algun països i en algunes èpoques. Ens referim a la missió de confondre la censura tant com fos possible. Es tractava de transportar al passat situacions que en recordaven d’altres que no era convenient descriure gaire explícitament. Una missa per la ciutat d’Arràs (1971) de l’escriptor polonès Andrezj Szczypiorski (1928-2000) és un exemple excel·lent d’això que comentem.

La novel·la se situa a la primavera de 1458 en una ciutat del nord de França, Arràs, on la pesta desencadena tota una sèrie d’excesos inimaginables, talment es tractés de la fi del món. Durant les dues dècades posteriors, el mossèn de la ciutat, amb la intenció de redimir els seus habitants i, segons diu, d’interpretar-ne el desig de llibertat, no fa res més que atiar l’odi contra els més dèbils i alguns poderosos. Converteix la ciutat en un infern on les execucions, les purgues, els pendiments col·lectius, els saquejos indiscriminats, els pogroms, i les fogueres se succeeixen endimoniadament. Un cop acabada la novel·la (no arriba a les dues-centes pàgines en la traducció catalana), l’autor ens l'explica als qui no som polonesos: Varsòvia, setembre de 1968-novembre de 1970.

Francisco Goya. Las camas de la muerte (Els llits de la mort), (1810-1814).

Dir o no dir, aquesta és la qüestió

L’any 2008, la Real Academia Española (l’IEC dels castellanoparlants) va publicar un estudi en què es podia llegir, entre d’altres coses, que hi ha alguns joves, dels seus, que diàriament fan servir dues-centes quaranta paraules (és molt poc). Sorprèn, però, que exclusivament fessin referència a la pobresa de vocabulari de la gent jove i que valoressin més la quantitat que la qualitat. Perquè dues-centes quaranta paraules ben dites al dia no haurien de preocupar ningú, ans al contrari. I em pregunto: com es deu calcular quantes paraules diu una persona diàriament? Es graven? S’apunten?

Si pretenguéssim fugir dels llocs comuns i del parlar per parlar, quantes paraules diríem al dia? I si del nostre vocabulari n’eliminéssim mots tan desgastats com amistat, amor, felicitat, i pau? Per què puc dir taula quatre-centes vegades al dia i, cap problema, aguantarà com si fos de marbre, i, en canvi, si dic t’estimo uns quants cops sembla (però només ho sembla) que perdi valor després de cada pronunciació? Hem de refiar-nos més del silenci i de la mirada per arribar allà on alguns mots no acaben d’arribar? O ens hem de conformar amb dir interiorment? I tanmateix necessitem sentir-nos pronunciar i sentir que algú pronuncia.  

D’en Damien Jurado ja n’havíem parlat; de l’amistat en majúscules, per exemple, no, però avui calia.

L’educació intel·lectual

De vegades hi ha actituds que en segons quines persones sobten més que en d’altres. L’agressivitat verbal i les desqualificacions personals sempre són desagradables, però prenen un to molt més trist quan surten de la boca d’intel·lectuals. Potser tot plegat sona massa ingenu, al cap i a la fi tenir una ment brillant no implica que s’hagi de ser educat, però...

M’explico: darrerament he llegit un parell d’articles i un llibre que exemplifiquen la introducció anterior. Els articles són: «Pour en finir avec le mot “Shoah”» de Henri Meschonnic i «Ce mot de “Shoah”» de Claude Lanzmann. El tema és apassionant i ho seria més si els intel·lectuals en qüestió no dediquessin mig escrit a desqualificar-se (sovint amb acusacions molt greus) l'un a l’altre. El llibre: l’interressantíssim Images malgré tout (en traducció al castellà) de Georges Didi-Huberman en què l’autor explica la reacció furibunda que va haver de patir a les pàgines de Le Monde per part de Gérard Wajcman i Élisabeth Pagnoux. El tema: la validesa documental i ètica de les quatre fotografies fetes per membres del Sonderkommando d’Auschwitz l’agost de 1944. En ambdós casos es tracta de qüestions tan serioses que no s’entén que baralles personals es barregin amb arguments i tesis d’una gran rellevància.

Són polèmiques de fa uns anys però que demostren que, malgrat els lamentables abraonaments que hem mencionat, a França hi ha espai per al debat intel·lectual de nivell. A Catalunya, l’ominpresència del poder polític ofega i empobreix; l’autocensura fa la resta. En aquest sentit, als francesos els tinc enveja, i no sé si és sana.

Antics contra moderns 21

Les anguiles sempre m'han fet cosa.

Pronoms personals

La història d’Occident es podria explicar a partir dels pronoms personals.

El jo va tardar bastant en estendre’s; primer va estar segrestat per cabdills de pelatge divers però d’egolatria semblant i, després, al nos majestàtic i feudal (amb l’ajut/domini impagable del poder religiós) tampoc no li va acabar de convèncer que es popularitzés. Durant tot aquest temps hi va haver un nosaltres exclusiu i tranquil·litzador que s’oposava a un tu, ell, vosaltres o ells sempre bàrbars, és clar. Ara saltarem molts anys (això tan sols és un blog i no convé allargar-se gaire).

Els totalitarismes del s.XX van reblar el clau i es van dedicar a esborrar qualsevol noció de jo que, ingènuament, algú encara pogués albirar, esclafant-la sota el pes d’un nosaltres mític i místic que transformava milions de persones en no-persones. Un número gravat al braç o una bala al cap davant d’una fossa van ser part del mètode. Ja diu Imre Kertész —amb la seva típica ironia amargant— que el nosaltres acostuma a pecar d’arrogància. (El ressorgiment del jo d’avui en dia té més a veure amb l’exaltació que la publicitat i els llibres d’autoajuda en fan, que no pas amb cap mena de reflexió que vagi gaire més enllà d’un jo posseïdor d’una targeta de crèdit.)

I el tu? És capaç d’anar més enllà de la poesia i la correspondència amoroses? Pot deslliurar-se totalment del jo? A Emmanuel Lévinas, per exemple, li semblava que sí. I als pocs seguidors sincers de les senzilles bases doctrinals del cristianisme, segurament també.

Parlem d’art. Fa quasi cinc-cents anys, Montaigne escrivia que escrivia perquè era l’única manera en què es veia capaç d’entrellucar això que en diem jo. La literatura moderna, que ell va encetar, es distingeix per una cerca constant del jo, per donar cabuda a una polifonia de veus que permeten reflexionar sobre el concepte d’identitat. Però el jo, malgrat tot, existeix. Segurament, el qüestionament constant a què es veu sotmès és la prova més definitiva que existeix. El jo seria qüestionar-se i qüestionar-ho tot permanentment.

La literatura permet una reconstrucció d’aquest jo, el pluralitza i el relativitza, però li dóna una veu que tan sols l’art sembla permetre. I és un jo que és capaç d’arribar a tots els jos lectors, fins i tot els dels deconstruccionistes. I, curiosament, això s’esdevé com més petit, repetitiu i rutinari és el món de l’artista en qüestió (Schulz, Kafka, Beckett...).

«Per a qui escriu un escriptor, doncs? La resposta és òbvia: escriu per a si mateix», va dir Imre Kertész en el discurs que va fer després de rebre el Premi Nobel l’any 2002. En el fons sempre s'escriu «jo».   

Vincent Van Gogh. Autoretrat (1889).

Saul Leiter

A les grans ciutats dels Estats Units, durant els anys 50 i 60 del segle passat, es va posar de moda un tipus de fotografia que alguns van definir amb el nom de ugly school. Es tractava de fotografiar-denunciar la misèria d’aquestes grans urbs. Just en aquella època, un noi de poc més de vint anys de Pittsburgh vagarejava per Nova York captant instants amb una Leica. Les seves imatges no van cridar l’atenció de cap crític i és per això que van romandre més de quaranta anys tancades en caixes, a casa seva. Ell, mentrestant, s’anava guanyant la vida fent fotos publicitàries. «He d’admetre que no sóc membre de la ugly school. Valoro molt certes nocions de bellesa malgrat que per alguns es tracti d’una idea passada de moda. Alguns fotògrafs pensen que fotografiant la misèria humana, estan tractant un problema seriós. No crec que la misèria sigui més profunda que la felicitat.»

Saul Leiter (1923) és fotògraf i pintor. Mai no a format part de cap moviment. «No tinc una filosofia. Tinc una càmera.» Leiter transforma l’aparent intranscendència en art. La seva obra ha obtingut des de fa uns vint anys un cert reconeixement que, a Europa, va culminar l’any 2008 amb una exposició a París. «No estic immers en l’autoadmiració. Quan sóc a casa fent espaguetis a les tres de la matinada i m’adono que no tinc la salsa que vull, la fama no em serveix per a res.»

A Lens Culture hi trobareu una bona mostra de la seva obra i al meravellós web Retronaut, també. Si en voleu algun llibre (els pocs que hi ha són cars), aquest està prou bé.

Insisting on Mr. Bellow

Ho he intentat. Molts cops. I res. Els punts de llibre delaten una impossibilitat difícil d’explicar. Herzog, 371 pàgines: no he passat de la 74; Humboldt’s Gift, 487: em vaig quedar a la 130; The Victim, 238: el punt és a la 33; Ravelstein, 313: fins a la 23 i gràcies; ni he començat Henderson the Rain King.

Saul Bellow (1915-2005) reuneix tota una sèrie de trets que l’haurien de convertir en un dels meus escriptors preferits. Philip Roth n’està molt influenciat i en parla sempre elogiosament; en els estudis crítics de l’obra bellowiana abunden les referències a Kafka, Tolstoi i Dostoievski; certament en les seves novel·les hi ha enginy i ironia... Però res.

Per tant, què em passa amb aquest home que sempre que començo a llegir algun llibre seu els ulls se me’n van cap algun prestatge demanant auxili? Que li donessin el Premi Nobel (1976) no pot figurar com a element dissuasiu des que vaig saber que també el tenen Isaac Bashevis Singer, Elias Canetti, Imre Kertész, Wislawa Szymborska, Czeslaw Milosz, Samuel Beckett i Ivo Andrić. Algú m’ha suggerit una ancestral incompatibilitat nominal Saül-David, la qual cosa, a banda de ser una broma més o menys graciosa, tampoc no serveix perquè, de fet, en Bellow es deia Solomon.

L’any 1940, Saul Bellow va anar a Mèxic per visitar Lev Trotsky. Va arribar-hi l’endemà que l’antic líder rus fos assassinat. D’alguna manera, amb la seva obra em sento com ell aquell dia quan va saber la luctuosa notícia: no ens acabem de trobar. Ara, jo hi insistiré.

Badenheim 1939

La Gertie vol celebrar que fa quaranta anys. Ella i la Sally (que ja en té quaranta-dos) decoren la casa. La casa on han rebut ducs, comtes, industrials i d’altres homes il·lustres. El senyor Pappenheim és el primer en arribar a la festa d’aniversari. Porta bones notícies, diu. Es veu que les normes per l’emigració ja estan posades al tauló d’anuncis. La gent del Departament de Sanitat és molt eficaç. El trasllat a Polònia ―per cert, demà― no ha de significar cap trauma. Li sabrà greu no poder organitzar més festivals de música, però sempre quedarà el record de tots aquests anys i, sobretot, estius exitosos al balneari. Els convidats arriben. Però alguna cosa no va com en altres ocasions. Els brindis són desesmats, el licor no alegra ningú, els llums ja no il·luminen com abans. «Adéu, noies, fins a les set en punt, al costat de les escales.» I allà seran tots, amb les maletes i els seus millors vestits. Preparats.

Badenheim 1939 és la novel·la més coneguda d’Aharon Appelfeld, escriptor en llengua hebrea nascut a Czernowitz l’any 1932.

Òpera

No tinc ni idea d’òpera. Però ni idea. El menyspreu que de jovenet sentia per aquests éssers humans sovint enormes capaços de bramar com ningú s’ha anat transformant amb els anys, i, actualment, encara que tampoc n’escolto gens sovint, he après a valorar-ne (superficialment) algunes peces i autors. Tot i així, continuo sense tenir-ne ni idea. És per això, segurament, que la peça i representació següents em semblen sublims quan, de fet, m’imagino que, a ulls d’un expert, el que acabo d’afirmar és com considerar Ob-la-di Ob-la-da i Yellow Submarine dels Beatles com el millor de la música pop. Ja em disculpareu, experts.

Intel·lectuals del crim

Dobrica Ćosić és un novel·lista serbi de 90 anys. Un intel·lectual, podríem dir-ne. L’any 2011, durant unes hores va córrer el rumor que havia guanyat el Premi Nobel de Literatura, però aquest guardó el va rebre, finalment, Tomas Tranströmer. L’Acadèmia Sueca difícilment hauria pogut caure més baix si la primera notícia hagués estat certa. Conegut com a «pare de la nació sèrbia», Ćosić va ser president de la República Federal de Iugoslàvia de 1992 a 1993 i va participar activament en la configuració de l’ideari nacionalcomunista que, partint d’un victimisme desaforat i de la manipulació històrica més esperpèntica, va bastir les bases de l’agressió sèrbia que provocaria la Guerra dels Balcans. «Els serbis són, als Balcans, un poble superior», és una de les perles d’un dels seus seguidors més fidels, un pertorbat de nom Radovan Karadžić. Per les seves paraules els coneixereu. «El serbi és el nou jueu», clamava Ćosić, tot incloent els serbis en la llarga llista de nacions que els faria il·lusió ser escollides com a poble més desafortunat de la història. 

La figura de Ćosić constrasta radicalment amb la de Danilo Kiš, un altre escriptor serbi, que als seus imprescindibles «Consells a un jove escriptor» comença dient: «Cultiva el dubte respecte a les ideologies regnants i als prínceps. Mantén-te allunyat dels prínceps. Vetlla per no contaminar el teu llenguatge amb la parla de les ideologies.»

Per acabar, dos llibres per conèixer un drama que no es va voler explicar (un més en aquesta Europa repugnant que encara avui no sap on va): Fantasmes balcànics (sens dubte, el millor que ha escrit el controvertit periodista nord-americà Robert D. Kaplan) i La victòria pòstuma de Hitler que inclou una sèrie d’articles molt interessants de gent com Alain Finkielkraut, Bogdan Bogdanovic o Pascal Bruckner. 

Suomi

No fer servir adjectius. Un propòsit complicat i, segurament, innecessari, encara que en alguns casos s’agrairia. Per exemple quan es parla de llengües. La incontinència humana per qualificar fa que, per a molta gent, hi hagi idiomes fàcils i difícils. Perillós, això d’afegir adjectius a les llengües, perquè comencem per fàcils i difícils i després en trobarem d’útils i d’inútils, de locals i d’internacionals, de modernes i d’antiquades, de suaus i d’aspres, d’importants i de prescindibles. I ja hi serem: la meva sí; la teva, no. I sabem on porta, això.

No sé finlandès. Si en volgués aprendre, tinc la sensació que em costaria. O potser no, vés a saber, però més que l’italià, segur. Però que la meva llengua sigui romànica i el finlandès no, no vol pas dir que el finlandès sigui difícil. És fàcil d’entendre, això. En tots els idiomes.

El pescador de perles

Quan tenia quaranta anys, Walter Benjamin va acabar Berliner Kindheit um neunzehnhundert (Infantesa a Berlín cap al mil nou-cents). Són quaranta-un escrits breus, retalls impressionistes d’una sensibilitat i poder d’observació extraordinaris (publicats pòstumament gràcies a Theodor Adorno i Gershom Scholem). En aquest llibre, Benjamin recorda. Persones, situacions i objectes aparentment circumstancials o passatgers l’ajuden a fer-ho. Un pupitre, un carrer, un armari, un jardí, un rebost, un cosidor, un telèfon... Ressonen Bruno Schulz (el més gran mitificador de la infantesa que hàgim llegit), Kafka, i, sobretot, Marcel Proust, de qui el mateix Benjamin va escriure un gran assaig. A Walter Benjamin (1892-1940), un llibret preciós que recull uns articles que Hannah Arendt va publicar l’any 1968 a The New Yorker, Benjamin hi és definit com a «un pescador de perles» que «pensava poèticament»: Infantesa a Berlín n’és un exemple magnífic.  

Dues editorials; dos llibres. Disseny i presentació impecables.

Renaixements

Que algú que va viure entre 1400 i 1600 no s’hauria considerat mai renaixentista és una evidència. Però cal recordar-ho, per si de cas. I és que la immensa majoria dels períodes en què dividim la història han estat batejats molt a posteriori. Per exemple, ja que parlem del Renaixement, va ser l’historiador francès Jules Michelet (1798-1874) qui, l’any 1855, va emprar aquest terme per primer cop. I ho va fer perquè va analitzar les circumstàncies del seu temps i va voler veure en el passat un ideal que podia projectar en el present. No cal dir que per Michelet el Renaixement fou un invent francès, és clar. El trist costum de fer passar la nostra visió del món per davant de l’objecte d’estudi és tan antic com desaconsellable.

Bé, i ara a què ve parlar de tot això? Dues lectures: Adéu a la universitat de Jordi Llovet i The Renaissance Bazaar. From the Silk Road to Michelangelo de Jerry Brotton (traduït a l’espanyol). Molt recomanables, és clar. La primera és una apologia apassionada i apassionant sobre la vigència (avui més que mai) del projecte humanístic i la segona trenca alguns tòpics sobre l’exclusivitat europea d’això que ens hem posat d’acord en anomenar Renaixement.

Aquests russos...

Segons Joseph Brodsky (1940-1996) el problema de la literatura russa del segle XX és haver triat Tolstoi en lloc de Dostoievski. Per què? Doncs perquè Tolstoi predicava el retorn a un cristianisme primitiu en què la senzillesa i el treball físic havien de salvar l’home de tots els mals, i això va atraure moltíssims artistes russos joves que van creure que la literatura havia d’encaminar-se, exclusivament, a assolir aquest objectiu ètic. I quan la literatura es posa al servei de les idees acaba autolimitant-se.

Un dels escriptors que, després de molts anys venerant les paraules del comte, es va acabar allunyant, afortunadament per nosaltres, els seus lectors, de la influència enorme de l’autor de Guerra i pau va ser Anton Txèkhov. I és que Txèkhov sabia què era ser pobre i Tolstoi, no. I resulta que, com que l’havia tastat a bastament, no trobava cap mena de salvació en el treball físic.

S’aprèn molt llegint Joseph Brodsky.