Cura d'humilitat

El senyor Roberto Calasso ha llegit tot el que Kafka va escriure i quasi tot el que s'ha escrit sobre el que Kafka va escriure. Jo, també. El senyor Roberto Calasso és capaç d'escriure K. Jo, no. Calasso no construeix hipòtesis, ni cerca interpretacions: llegeix i ens explica el que entén. K. penetra en l'essència (esmunyidissa) de l'obra kafkiana com cap text des que Canetti escrigué el seu insuperable L'altre procés de Kafka. Jo voldria llegir com Calasso.

Borges, el divertit

Historia universal de la infamia no és el llibre més conegut de Borges ni, segurament, el millor. Però és molt divertit. Divertit com aquells relats de Twain, Wells, Stevenson i molts altres que ens entretenien en aquella adolescència cada cop més llunyana. A mig camí entre la biografia, la llegenda i l'anècdota, Borges situa els set relats que formen aquesta obra en escenaris d'allò més diversos: de la Xina passem al Mississippí, del Japó al Turquestan. Els falsos profetes, assassins a sou, falsificadors, gàngsters i pirates que poblen aquestes narracions ens recorden que la literatura de debò també ens pot distreure i fer passar una bona estona.

Stereo Inn: German Beat

Més aprenents dels Hollies. Aquests, bastant housemartinians.

Antics contra moderns 8

A l'esquerra, una màquina de fotografiar; al costat, una targeta de crèdit que fa fotos.

Operació SASSOHHKINTE: tot denunciant fraus històrics

Això potser us sorprendrà: Xècspir no va escriure Hamlet, King Lear o The Tempest. Ho sento però va ser en Francis Bacon. Ara ho entendreu. Resulta que, un bon dia, l'aristòcrata Bacon (1561-1626), es va inventar un codi binari compost per As i Bes. Una A és aaaaa i una B, aaaab. Si dividim les oracions en mots de cinc lletres i decidim que les majúscules són Bes i les minúscules As, obtindrem grups com els següents: baaaa=B o aaaaa=A, o sigui BA. Em seguiu, oi? Bé, doncs els Baconians (un grup de savis d'aquells que ja no en queden), gràcies a aquest codi, han descobert missatges secrets a les obres atribuïdes falsament a Xècspir. I ara la prova definitiva: SASSOHHKINTE. Dit així, res de res, però no ens precipitem. Si ordenem aquestes lletres (aleatòriament, és clar) ens surt SHAKS IS NOT HE («En Xecs no és ell»). Per tant, Bacon va escriure Romeo and Juliet i Macbeth. Ja som al cap del carrer. Sort que sempre hi ha algú que arriba més enllà que la resta de mortals.

Bucarest City

Una cosa mai vista:
-8 edificis (2 dels quals destinats a locals comercials).
-213.000 m² de superfície construïda.
-1.750 places de pàrquing.
-321.000€ d'inversió.

-Els prestigiosos David Chipperfield i Fermín Vázquez n'han estat els arquitectes.
-Connexió amb la línia 9 del metro.

-Arquitectura adaptada al medi ambient i que minimitza la contaminació.

-La Ciutat de la Justícia contribueix a enriquir l'skyline de Barcelona i de L'Hospitalet de Llobregat.

Bé, i ara, la veritat:

-Deuen ser els edificis més espantosament lletjos que s'han construït a Barcelona (i a L'Hospitalet, perdó) en molt de temps (i mira que n'hi ha). A més a més, els han posat nom de pel·lícula de l'oest.

-Passar per davant d'aquests monstres de ciment ajuda a entendre més bé la història: et situa a la Bucarest o Tirana dels anys 70 i 80 del segle passat i, de sobte, comprens moltes coses.

-A la meva Ciutat de la Justícia, les presons estarien plenes d'arquitectes i de polítics.

Pluja d'estrelles

Cobertes estonoses 8

El discurs sobre la pau

Cap al final d'un discurs extremament important
el gran home d'Estat s'entrebanca
amb una bella frase buida
hi cau a dins
i desemparat amb la gran boca oberta
panteixant
ensenya les dents
i la càries dental dels seus pacífics raonaments
deixa al viu el nervi de la guerra
la delicada qüestió dels diners.

Jacques Prévert
(traduït per Miquel Desclot)

Les paraules de l'emperador

―Què li ha semblat l’exposició, a l’emperador?
―Molt bé, m’ha encantat.
―I el concert?
―Molt bé, m’ha encantat.
―I el sopar?
―Molt bé, m’ha encantat.

I així sempre. Bé; sempre, no. L’emperador Francesc Josep I (1848-1916) havia decidit de contestar amb el seu «Molt bé, m’ha encantat» (motiu de burla i d’acudits constants a la Viena de l’època) arran d’un incident que, diuen, el va afectar molt. I és que es veu que la cosa va anar així: l’Òpera de cort de Viena fou inaugurada el 25 de maig de 1869, però els dos arquitectes de l’edifici (August Siccard von Siccardsburg i Eduard van der Nüll) no hi van poder assistir. El primer era al manicomi, incapaç de suportar les crítiques que la seva obra havia suscitat i el segon, quan semblava se sobreposava a l’escàndol, va rebre una notícia demolidora que el va dur al suïcidi. La notícia era que Francesc Josep I havia opinat que l’Staatsoper de Viena era «Una mica baixa». A partir d’aquell dia, fos quin fos l’assumpte que se li plantegés, l’emperador es limità a respondre «Molt bé, m’ha encantat». Un ha de ser conscient del poder de les seves paraules, sobretot si és emperador.

Habitació a Nova York

Edward Hopper. Room in New York (1932).

Gypsy Rider

Gene Clark va viure quaranta-sis anys. Pocs. Tanmateix, va tenir temps de formar part (ben activa) de la millor època dels Byrds (1964-1966). I'll Feel a Whole Lot Better, She Don't Care About Time i The World Turns All Around Her són seves, per exemple. Als Byrds, però, la fama va ser per McGuinn i Crosby. Més tard, va tenir temps, també, de fer grans discos en solitari (White Light i No Other, per exemple) en què barreja country, rock, bluegrass i pop barroc com ningú altre. Però, sobretot, tenia una veu única, capaç de comunicar la més gran de les alegries i la més profunda de les tristeses.

Harmonia Werckmeister

És l'hora de tancar, però a la taverna del poble aparten les taules. Han demanat a János que els ho torni a ensenyar. János hi accedeix: «tu seràs el Sol i vosaltres dos, la Terra i la Lluna». I comença la dansa. En altres mans, la situació podria ser còmica i prou, però Béla Tarr aconsegueix que ens hipnotitzi. A Werckmeister harmóniák cada escena és una poema en blanc i negre. La por, la pietat, la barbàrie, el poder, el misteri i la bogeria giren al nostre voltant durant cent quaranta-cinc minuts, talment com si fossin astres en rotació perfecta o les notes voluntàriament desafinades del piano de l’oncle Erszt. No és una pel·lícula fàcil de veure: té un ritme molt lent, i, com que ens han acostumat a la celeritat com a únic llenguatge possible per explicar històries en una pantalla, pot costar de seguir. Ara: recordo poques pel·lícules amb una càrrega lírica tan impressionant i amb una bellesa tan commovedora (la música sublim de Mihály Víg hi encaixa perfectament). Mentre l’anem veient, és probable (segurament inevitable) que en cerquem interpretacions al·legòriques, però Tarr no ens ho recomana. Per ell les pel·lícules són sempre quelcom de concret i només poden registrar coses reals. La realitat concreta, doncs, és que Werckmeister harmóniák és una obra d’art preciosa i trasbalsadora.

27 de gener o com fugir de la culpa reduint-t'ho tot a un dia

Fuga de mort
Negra llet de l'alba la bevem a la tarda
la bevem al migdia i al matí la bevem a la nit
bevem i bevem
obrim una tomba en els aires no s'hi jeu estret
A la casa viu un home que juga amb les serps que escriu
que escriu en fosquejar ver Alemanya
el teu cabell daurat Margarete
ho escriu i surt davant la casa i brillen les estrelles
d'un xiulet fa venir els seus mastins
d'un xiulet fa sortir els seus jueus fa cavar una tomba a la terra
ens mana toqueu per a la dansa.

Negra llet de l'alba et bevem a la nit
et bevem al matí i al migdia et bevem a la tarda
et bevem i bevem
A la casa viu un home que juga amb les serps que escriu
que escriu en fosquejar vers Alemanya
el teu cabell daurat Margarete
el teu cabell cendrós Sulamith
obrim una tomba en els aires no s'hi jeu estret

crida caveu més endins en la terra vosaltres i vosaltres canteu i toqueu
agafa el ferro del cinyell el branda té els ulls blaus
ensorreu més endins les pales vosaltres
i vosaltres continueu tocant per a la dansa

Negra llet de l'alba et bevem a la nit
et bevem al matí i al migdia et bevem a la tarda
et bevem i bevem
A la casa viu un home el teu cabell daurat Margarete
el teu cabell cendrós Sulamith juga amb les serps

Crida toqueu més dolça la mort la mort és un mestre d'Alemanya
crida feu sonar més greus els violins aleshores pujareu com fum enlaire
aleshores tindreu una tomba en els núvols no s'hi jeu estret.

Negra llet de l'alba et bevem a la nit
et bevem al migdia la mort és un mestre d'Alemanya
et bevem a la tarda i al matí et bevem i bevem
la mort és un mestre d'Alemanya el seu ull és blau
t'encerta amb bala de plom t'encerta de ple
a la casa viu un home el teu cabell daurat Margarete
contra nosaltres atia els seus mastins ens regala una tomba a l'aire
juga amb les serps i somia la mort és un mestre d'Alemanya

el teu cabell daurat Margarete
el teu cabell cendrós Sulamith

Paul Celan
(traduït per Feliu Formosa)

Mil anys després...

124. Coses que carreguen
Un nen d’uns quatre anys que viu al veïnat es presenta a casa nostra i comença a fer entremaliadures. Ens pren les coses, les escampa, les fa malbé... En circumstàncies normals, se’l pot controlar, però quan té la mare a la vora, pensa que pot fer-ho tot... [...] I la mare, en lloc de prendre-li el que el nen agafa, li diu, somrient: «Això no es fa... Ho faràs malbé...». I com que seria de mala educació ficar-s’hi, no tenim més remei que seure en silenci, i observar la criatura plens d’angoixa.

Això ho va escriure Sei Shonagon (966-1017, aproximadament) i, juntament amb moltes altres observacions i pensaments, conforma Quadern de capçalera, un llibre molt divertit i, com tot allò que val la pena, atemporal. A més a més, a Borges li agradava, i amb això n'hi ha prou.

Plusvàlua

Sóc a la cua de l’oficina de l’Organisme de Gestió Tributària. Mentalment vaig repetint «Voldria saber si tinc domiciliat l’impost de circulació» una i una altra vegada que és el que la meva dona m’ha dit que hi he de preguntar. Suposo que domiciliar té alguna cosa a veure amb domicili i l’impost de circulació és allò que s’ha de pagar per tenir cotxe. Un senyor amb tot de papers i carpetes sota el braç i amb cara de saber bastant més bé que jo què fa en aquest lloc em pregunta que per quina de les dues cues m’espero. «No ho sé.» «És que la de l’esquerra és per les plusvàlues.» «Ah.» Hauria fet la mateixa cara d'espantat si la precisió l’hagués fet un ornitorinc. L’home insisteix: «Per quina cua esperes, doncs?» «Jo vull saber si tinc domiciliat l’impost de circulació.» Tinc trenta-sis anys, cada cop menys cabells, no sé què és una plusvàlua, ni un impost de circulació, ni un Organisme de Gestió Tributària. Senyor, si vol li explico les excepcions a les normes de la dièresi o quines són les profecies que George Steiner creu veure a A la colònia penitenciària, o perquè considero que el sergent major britànic Edwin-Austin és un dels personatges més nefastos de la història i Hakeem Olajuwon el millor jugador de bàsquet de tots els temps, però no sé si vull anar a la cua de plusvàlues. Senyor de les carpetes sota el braç: aquí dins sóc un analfabet. Puc lletrejar el rètol de la porta, però no sé què vol dir.

Per sort la parella de davant meu ha acabat i ara em toca a mi. «Bon dia, jo voldria saber si tinc domiciliat l’impost de circulació» i afegeixo aclaridorament: «Aquí té el meu DNI, al darrera hi ha el meu domicili.» La dona em mira amb cara de globus desinflat i se’n va. Quan torna em diu que l’impost de circulació el tinc domiciliat en un compte que acaba en trenta-cinc. «Moltes gràcies.» Suposo que això és el que havia de saber. M’acomiado amb un somriure amable i surto de l’Organisme de Gestió Tributària. No he entès res. Miro la meva llibreta del banc i comprovo, estranyat, que acaba en trenta-cinc. Suposo que ho he fet tot bé, doncs. Un dia acabaré a la presó.

El nas de Mendelssohn

La novel·la comença així: Julius Schlesinger, oficial SS, acaba de rebre una ordre. Ha de retirar l’estàtua del compositor jueu Fèlix Mendelssohn que hi ha al terrat del Palau de Concerts de Praga. Sembla una feina senzilla. Tot recordant el curs que havia fet sobre ciència racial, Schlesinger ho té ben clar: els seus homes han de retirar l’estàtua que tingui el nas més gros. I els seus homes, evidentment, l’obeeixen: fan caure l’estàtua de Richard Wagner.
L’obra es diu Mendelssohn al terrat i és de l’escriptor txec Jiří Weil (1900-1959). No està traduïda al català. Weil és l’autor, també, de Vida amb una estrella que és definida per Philip Roth (que n’escriu el pròleg a l’edició en anglès de Penguin Books) com a «una de les novel·les més extraordinàries que he llegit sobre el destí d’un jueu sota els nazis» i que es basa en les experiències del propi Weil durant l’ocupació nazi del seu país.
Ara que hi ha tantes editorials petites que es dediquen a publicar autors tan imprescindibles com poc coneguts, seria meravellós que algú pensés en Jiří Weil.

Antics contra moderns 7

No em referiré al tacte ni a l'olor que sembla que són arguments que atrauen els nostàlgics del llibre de paper. Com en la resta de comparacions, només m'interessa l'estètica. I des d'aquest punt de vista, una altra andròmina amb pantalleta mai podrà igualar un prestatge ple de llibres.

Les vacances de Mr. Cook

El 5 de juliol de 1841, diumenge, cinc-cents setanta ciutadans anglesos recorren en tren les dotze milles que separen Leicester de Loughborough. Han pagat un xíling cadascun i una petita orquestra amenitza el trajecte. El preu inclou una aturada (amb te i galetes) en un parc. A la tarda, tornen cap a Leicester. El senyor Thomas Cook (res a veure amb l'explorador) ho ha organitzat tot, i només ha posat una condició: els passatgers han de ser abstemis. Resulta que és un èxit: 1845, cap a Liverpool; 1863, tot d'anglesos passegen per París amb unes petites guies que el mateix Cook ha escrit; 1864, tots cap a Itàlia; 1865, Amèrica del Nord, i, 1872, volta al món en dos-cents vint-i-dos dies. Ha nascut el turisme. Actualment, Thomas Cook UK & Ireland és la segona agència de viatges més important de Gran Bretanya, té quaranta-cinc avions i, evidentment, un canal de televisió. El turisme és un gran negoci; viatjar, no.

Sort que encara queda la literatura.

Un home seriós

A Serious Man no està rebent gaire bones crítiques, però és una bona pel·lícula. De fet, a moments, és molt bona. Els Coen ja ho tenen això: sovint fan bones pel·lícules i, de vegades, molt bones. Aquí el protagonista és Larry Gopnik, un professor de física d'una universitat del Mig Oest nord-americà, que, de sobte, veu com un allau de fets imprevisibles s'enduen per davant tota la tranquil·litat que havia tingut fins aleshores. La interpretació que Michael Stuhlbarg fa d'aquest pobre Job és excel·lent i la majoria d'actors secundaris que intervenen a la pel·lícula estan al nivell d'aquest actor, fins ara, ben poc conegut (Fred Melamed encarna un Sy Ableman especialment repulsiu). Resumint, A Serious Man (només pel relat inicial, ja val la pena) és a l'alçada d'obres com Barton Fink, O Brother Where Art Thou o Fargo.

Funambulistes i notaris

Gestionar: segons el diccionari és «portar o dirigir els afers d'una societat industrial o mercantil, d'una empresa, etc.» Doncs no. Avui tot es gestiona. Els problemes no se solucionen: els temes es gestionen. Per exemple, d'una persona equilibrada en sentireu a dir que «gestiona bé les seves emocions». L'intrigant funambulista amagat darrere la primera metàfora es converteix en un avorrit administratiu amb tot de paperassa oficial sobre la taula en la segona. En un país on la majoria de gent té com a principal objectiu arribar a ser funcionari i en què cada vegada més nens et diuen que de grans volen ser notaris (no m'ho invento, ni futbolistes ni bombers: notaris), és ben lògic que el terme gestionar hagi tingut tan d'èxit.
L'exemple de l'equilibrista metafòric que és substituït i esclafat pel pes de papers segellats per l'omnipresent burocràcia, és una prova més de la necessitat d'incloure Gògol, Txèkhov, Kafka o Mrożek a les escoles. I per això concloc amb una petició (perdoneu però ens hem de posar a l'alçada intel·lectual dels qui manen en aquests àmbits): a veure qui ho gestiona, doncs.

Manea, Celan i el Premi Nobel

A Arcàdia Editorial tenen un gust exquisit. No hauria de ser cap descobriment, ja ho sé. Kafka, Steiner, Bauman, Magris, Fumaroli, Agamben... El febrer del 2008 van editar La llengua nòmada de l'escriptor romanès Norman Manea. Aquest breu assaig hauria de ser lectura obligatòria a totes les escoles del país. En cinquanta-tres pàgines, Manea encabeix allò que ha significat, per a milions de persones, ser europeu al segle XX. La «llengua de fusta» imposada pel poder totalitari, l'exili com a escisió insuperable i la llengua materna com a única pàtria de l'escriptor són els temes principals d'aquesta lliçó d'història contemporània. És una lliçó (com les de Kertész, per exemple) d'aquelles que mai no apareixen als llibres que toca estudiar. I, per acabar, una pregunta. La fa el mateix Manea: «Si s'hagués concedit a Paul Celan el Premi Nobel de literatura, com es mereixia, quin país l'hauria reivindicat?». El que hagués tingut un govern més cínic, suposo.

The Madd: leuk i lekker

The Madd són un grup holandès de Rotterdam i ens agraden. Ells diuen que fan Pop-Beat. Doncs molt bé. Si això vol dir cançons directes, sense pretensions i curtes, encantats. Els nois citen (i, el més important, demostren) unes influències que fan caure d’esquena: The Hollies (aquestes harmonies vocals ja ens hi havien fet pensar, trapelles), The Easybeats, recopilatoris de garatge sixties (Nuggets i semblants) i, és clar, The Beatles. Nosaltres, humilment, hi afegiríem el millor del powerpop, una mica de surf i un polsim de R&B vitamínic. Han fet dos discos: Ongeneeslijk Beat i The Madd Are Pretty Quick plens de versions de cançons semidesconegudes dels anys seixanta. No inventen res, això és cert, però s’ho passen bé i nosaltres, també.

(Post dedicat al lector més alt que tenim.)

Tot desconfiant de la història

L'edició de Una tomba per a Boris Davidovic d'Acantilado consta de cent setanta-sis pàgines: vint-i-una del pròleg de Joseph Brodsky i cent cinquanta-cinc més, divides en set relats. Aquests relats es poden llegir independentment els uns dels altres, encara que tots tenen algun nexe (normalment, un personatge) que els uneix. Com qualsevol llibre escrit per Danilo Kiš, Una tomba per a Boris Davidovic és una joia. Aquí, l'autor de Subotica utilitza una ficció disfressada de realitat que revela la inconsistència d'això que anomenem fets històrics. Ell mateix ho expressa molt millor que ningú al final del relat «És gloriós morir per la pàtria» contingut a L'Enciclopèdia dels morts (un altre llibre seu que cal llegir):

«La història està escrita pels vencedors. El poble teixeix llegendes. Els escriptors desenvolupen la seva imaginació. Només la mort és innegable.» Alguns no li van perdonar tanta sinceritat.

(Ha estat publicat en català per Angle Editorial, traduït per Simona Škrabec.)

Som-hi doncs

Alexander Dux, Nova York (1936-38)

Cobertes estonoses 7

The little jew who wrote the Bible

Pel que sembla, va anar així:
Divendres, 25 de setembre de 2009, a la secció de cultura d’un diari local (molt local) d’Antwerpen (Anvers), va aparèixer una notícia (un breu, en diuen), que, pel que sembla, ha passat totalment desapercebuda. La signava un misteriós L. J. Es veu que el dia abans, mentre era de genolls interpretant una cançó, Leonard Cohen, de setanta-cinc anys, es va començar a elevar. Ningú no se’n va adonar. Ni els músics ni el públic. Només ell ho va notar. Ben aviat va ser per sobre de l’estadi on feia dues hores que actuava. El públic eren formiguetes immòbils, a baix. A dalt, tot fosc i fred. Va tenir la sensació que si deixava de cantar, cauria i, per això, va tancar els ulls i va continuar. Talment com Simó el Mag, va estar a punt d’arribar al setè cel, i just quan ja els braços de Marianne o de Suzanne (això no està gaire clar) eren a punt d’abraçar-lo, va obrir els ulls i es va trobar a l’shtetl de Mendel Singer. Més tard se l’ha vist, també, sobrevolant el carrer Krochmalna, Drohobycz i Vitebsk. De fet, es veu que hi ha qui afirma que la figura masculina que abraça una noia a Amants sota la llum de la lluna és ell. La noia, en canvi, no se sap qui pot ser. També es diu que la cançó que fa, doncs, noranta-nou dies que canta és Hallelujah, però, pel que es veu, hi ha d'altres fonts que esmenten Take This Waltz i If It Be Your Will, nosaltres ens decantem per l'opció menys probable, o sigui Who By Fire.
No cal dir que el redactor fou acomiadat immediatament. Es veu que adorava Danilo Kiš.

Elogi d'una mala opinió d'un mateix

L'esparver no té res que s'hagi de retraure.
Els escrúpols són estranys a la pantera negra.
No dubten de la justesa dels seus actes les piranyes.
L'escurçó sense reserves aprova el seu caràcter.

En tot el món no trobareu un xacal autocrític.
La llagosta, l'al·ligàtor, la triquina i el tàvec
viuen com viuen i n'estan prou satisfets.

Cent quilos pesa el cor de la balena assassina,
però des d'un altre punt de vista resulta prou lleuger.

No hi ha res més animal
que una consciència ben neta
al tercer planeta del sistema solar.

Wisława Szymborska
(traduït per Josep M. de Sagarra)

Divendres, 10 de novembre de 1916

Munic. Briennerstrasse, 8. Al primer pis del Café Luitpold hi ha la galeria d'art Goltz. Encara que no ho sembli (el lloc no està gaire ben il·luminat i no hi ha calefacció), també s'hi fan lectures públiques. Avui Franz Kafka hi llegeix A la colònia penitenciària. Seu en una cadira que hi ha a l'escenari. És la primera lectura que fa fora de Praga i no està sent un èxit. Tres persones han perdut el coneixement. Entre el públic que queda (ja han marxat alguns espectadors, tots fent cara de fàstic), hi ha la seva promesa, Felice Bauer. Si es força una mica la vista, a les parets de la sala s'hi poden veure alguns quadres expressionistes. Els més coneguts són els de Vlaminck i els de Van Dongen. Els crítics presents creuen que la lectura és massa llarga, poc captivadora i la temàtica, repugnant.

Els avisadors del foc no tenen escapatòria: només se'ls recorda quan arriben les flames.

Cases a Ceret

Juan Gris. Casas en Ceret (1913).

Tot consensuant

Les paraules escumoses són les que no heu d'oblidar mai si voleu quedar bé en qualsevol tipus de conversa. El seu sentit és inversament proporcional a les vegades que les sentireu durant el dia. També es poden anomenar paraules tendrum perquè són molt flexibles però no tenen cap mena de gust. La primera:

Consens: segons el diccionari «és la confirmitat d'interessos, d'opinions, acord.» Molt bé. I segons l'ús abusiu que se'n fa avui en dia significa «objectiu final de qualsevol diàleg, debat o conversa.» Un diàleg que no acabi en consens, és un fracàs, es veu. I per què? Si precisament el consens elimina que el diàleg pugui anar gaire més enllà! Si ja estem d'acord, de què hem de parlar? De quina-gràcia-que-fa-que-pensem-igual? «Hem de buscar el consens» es diu una i una altra vegada. Suposo que l'objectiu és que tots acabem dient el mateix.

Que algú em contradigui, si us plau.

Black Sheep Boy

Avui Tim Hardin hauria fet 68 anys. Juntament amb altres cantautors com Nick Drake, Fred Neil, Eric Andersen, Bill Fay, Phil Ochs i uns quants més, no va arribar a assolir mai ni una ínfima part de la popularitat de figures com Bob Dylan, Donovan i, amb menor mesura, Leonard Cohen. Tanmateix, la seva obra és plagada de composicions que haurien de ser recordades per sempre. Les menys desconegudes, gràcies a les versions que se n'han fet, són Reason To Believe, Hang On To a Dream i If I Were a Carpenter, però la preciosa veu de Hardin és present en moltes altres cançons. Black Sheep Boy n'és només un exemple. Va morir el 29 de desembre de 1980.

Lliçons

Formació

Creure que un és esplèndid i gradualment convèncer-se que no és
esplèndid. Ja és prou feina per una vida humana.

Czeslaw Milosz

(traduït per Xavier Farré)

He menjat una mica de pa

He menjat una mica de pa. He estimat unes quantes

dones.

He llegit uns quants llibres de nit, a la llum d'una

bombeta.

No sé més avui del que ja sabia.

Nu sortiré d'aquest món, com nu vaig arribar-hi.

Pinkhas Sadé

(traduït per Manuel Forcano)

Sherlock Jr. (1924)

Sherlock Jr. és una obra mestra del cinema i del surrealisme. Amb 45 minuts, Buster Keaton en té prou per fer passar a la història una pel·lícula extraordinària que relaciona el món dels somnis, allò que entenem per realitat i l'art. L'escena en què el personatge interpretat per Keaton entra a la pantalla (Woody Allen la recreà a The Rose Purple of Cairo 61 anys després), és d'una poesia visual inigualable.

Des de 0.56 a 3.56. Tres minuts meravellosos.

Pobre John

Artista desconegut, Nova York (1937)

Antics contra moderns 6

Com que el millor és tenir-lo apagat i deu ser l'aparell més lleig dels que hi ha a les cases, ens inclinem, sincerament, pel televisor de la primera imatge.

En aquest poema jo no hi era

En aquest poema jo no hi era,
tan sols tolls brillants i nets,
l'ull petit d'un llargandaix, el vent
i la música d'una harmònica
que no s'havia clavat als meus llavis.

Adam Zagajewski
(traduït per Xavier Farré)

Lottery

Els fets: Damien Jurado és un cantautor de Seattle. En els seus sis discos hi ha un bon grapat de cançons tan memorables com desconegudes pel gran públic. Fins ara no ha gravat cap vídeo oficial que es pugui trobar al iutub (on només hi ha els d'algunes actuacions). És l'únic artista capaç de fer una versió de Pink Moon de Nick Drake que s'acosti al nivell de l'original.

Escolteu (si voleu) Lottery aquí. Aquesta cançó i no qualsevol altra seva perquè confesso (bastant avergonyit, la veritat) que enguany, per primer cop, participaré (amb una inversió tan minça com m'ha estat possible) en aquesta magna aixecada de camisa que es diu loteria de Nadal. És per una bona causa, però.

La paraula del matrimoni Mandelstam

Que una llengua és molt més que un instrument de comunicació ho han entès perfectament els poders polítics totalitaris que hi ha hagut al llarg de la història. Per això sempre han volgut sotmetre la paraula; l’han manipulat, banalitzat i esterilitzat, i quan algú no s’ha avingut a participar en aquesta degradació moral col·lectiva o no se l’ha considerat prou implicat en la construcció de la nova societat, ho ha pagat molt car. És el cas del poeta rus Óssip Mandelstam, mort el 1938 en un camp de concentració estalinià, a prop de Vladivostok. Durant més de dues dècades, la seva esposa, Nadejda, va amagar en una olla els poemes del seu marit. Com que tenia por que finalment li prenguessin els textos, els memoritzà religiosament. Molts anys després es van poder publicar. La confiança cega de Nadejda Mandelstam en el poder d’una literatura que vagi més enllà de sorolls interessats s'erigeix com a exemple especialment encoratjador en el món actual, en què la burocràcia i els mitjans de comunicació han pres el relleu als totalitarismes per tal d’aconseguir desnaturalitzar la paraula.

Cal llegir la introducció d’Helena Vidal al meravellós recull de poemes de Mandelstam que ella mateixa ha traduït i que Quaderns Crema ha editat fa ben poc.

Paisatge de Canha (La Gaude)

Chaïm Soutine. Paysage de Cagnes (La Gaude) (1923).

El llenguatge del silenci

Walter Benjamin creia que quan la paraula deixa de ser misteri i es transforma en un mitjà per assolir unes finalitats concretes, corre el perill de fer-se còmplice de les atrocitats més inimaginables. El traductor i assagista Adan Kovacsics exposa en aquest magnífic llibre els perills que assetgen el llenguatge i com el silenci, molt sovint, acaba sent l'única sortida davant de tant de soroll interressat.

A més a més, una obra que citi rigorosament Walter Benjamin, Karl Kraus i Paul Celan s'ha de llegir sempre.

Cobertes estonoses 6

Desvariejament dominical

El senyor Hippolyte Taine (1828-1893) va ser un crític, historiador i filòsof francès que creia fermament que les obres artístiques eren el resultat de factors com la raça, el clima i la història. Avui en dia, no podem evitar un lleuger somriure quan llegim les seves conclusions, però, tanmateix, n'Hipòlit hauria estat ben content de saber que el naixement del rocksteady s'atribueix a una llegenda que, si fos certa, confirmaria -encara que sigui sense voler- les seves teories. Taine i el rocksteady? Doncs sí. Resulta que l'estiu de l'any 1967 va ser extremadament calorós a Jamaica. Els músics d'ska que pujaven a l'escenari no podien mantenir el ritme exigent d'aquesta música i van haver d'alentir les cançons. Els metalls tampoc no tenien prou aire i van haver de passar a un segon terme. I el públic va embogir. Els va agradar tant que l'ska va haver de deixar pas al rocksteady. El clima, doncs, va ser la causa del sorgiment d'un nou estil musical. Taine, el positivista, potser hauria ballat i tot.

Orgull aliè

Joan Miquel Oliver em fa sentir orgull aliè, que és just el contrari de la vergonya aliena que em fan i feien sentir la majoria de grups catalans. Deixant els tòpics de banda (univers particular, aire fresc, l'ànima d'Antònia Font, surrealista, un abans i un després en la música en català...) només se m'acut de dir que és una alegria immensa parlar i pensar en la mateixa llengua que ell.

Carrer Rètézova, dos quarts de dotze de la nit.

Cada dia, a dos quarts de dotze de la nit, al carrer Rètézova de Praga se senten uns crits esgarrifosos. Els hostes de l'hotel King George que és just al costat (carrer Liliovà), aterrits, no gosen obrir les finestres i mirar, i, invariablement, acaben marxant de la capital txeca sense tenir ni idea de quin fet espantós provoca aquells laments tan paorosos. Hi ha alguna manera de poder desxifrar el misteri? Sí, alguns (molt pocs) ho han aconseguit, però no ha estat gens fàcil. Aquests escollits han necessitat que l'atzar fes caure a les seves mans el text sagrat que ho explica tot. Es diu «La Praga misteriosa» i és un fullet mal imprès que anuncia el secret: «Per 1.250 corones, endinsa't en la nit misteriosa i enigmàtica de Praga i prepara't per les sorpreses més inesperades.»

Realment, el turisme té una capacitat per esborrar l'imprevist que fa por.

La veritat ofèn

La nit estelada

Vincent Van Gogh. De sterrennacht (1889).

El rei Tolstoi

Lev Nikolàievitx Tolstoi (1828-1910) va ser un escriptor excepcional. I no suportava Xècspir. El va llegir durant més de cinquanta anys, però no el suportava. El trobava immoral i poc sincer. I, en això, tenia part de raó: Xècspir no és un moralista i no està interessat en la veritat. Però, és clar, què té a veure la moralitat amb l'art? Des de quan la sinceritat és un valor literari? Si fos així els poemes d'amor de la nostra adolescència serien obres excelses, i no ho són, oi? Doncs això.

D'entre tot el que va escriure Xècspir, Tolstoi odiava especialment El rei Lear. I és ben curiós, perquè, com observen Harold Bloom i Jonathan Bate, entre d'altres, Tolstoi va ser, al final dels seus dies, un rei Lear autèntic: vagant per Rússia, havent renunciat a les seves possessions i títols nobiliaris, amb els cabells i la barba blancs semblava talment una còpia del personatge xecsperià, desolat i delirant enmig de la tempesta. La paradoxa final és que, gràcies a El rei Lear, podem entendre molt millor com es devia sentir Tolstoi abans de morir. Un autor immoral i poc sincer sap reflectir els darrers dies de la vida d'un gran escriptor encegat, però, per prejudicis curiosament pastats als de molta de la crítica literària políticament correcta actual.

Poesia sense paraules

Poesia sense paraules? Sí: Pascal Comelade.

Ídols

Aleshores, quan jèiem
abraçats davant la finestra
oberta al pendís d'oliveres (dues
llavors nues dins un fruit que l'estiu
ha badat violentament, i que s'omple
d'aire) no teníem records. Érem
el record que tenim ara. Érem
aquesta imatge. Els ídols de nosaltres,
per la submisa fe de després.

Gabriel Ferrater

L'obligació d'estavellar-se contra molins

«Els qui accepten acríticament els esterotips i prejudicis més visibles i superficials del seu entorn quotidià immediat són, quan arriba el moment, els més fàcilment reclutables per a l'empresa del mal.» Són paraules de la filòsofa Hannah Arendt. Malgrat la controvèrsia (comprensible, en alguns casos) que alguns dels seus escrits i actituds van provocar, moltes de les seves reflexions sobre el mal són d'una gran agudesa.

I quina és la manera com avui en dia es difonen més els estereotips i els prejudicis? A través de la imatge. No cal ser un gran observador per copsar que la imatge s'imposa arreu i elimina totalment i dictatorial la capacitat de qüestionament imprescindible per arribar a qualsevol mena de consideració crítica del que ens envolta. El regnat de la imatge idiotitza. Per això és tan important (encara que en alguns casos sembli un objectiu quixotesc) educar els joves en l'anàlisi crític del que els arriba a través d'això que molts en diuen mitjans de comunicació. Però si ens quedem aquí només, no entendríem l'abast del problema perquè no són només els mitjans de comunicació: ho és tot.

Que el fracàs sigui el que espera a qualsevol que intenti de lluitar contra aquests molins, no vol dir que no s'hagi d'intentar.

Jeanne Hebuterne amb barret

Amedeo Modigliani. Jeanne Hebuterne à la cloche (1917)

Austen Park

Jane Austen (1775-1817) va escriure sis obres i va morir. Poca cosa més se sap de la seva vida. Ara, el que sí que podem saber (un cop llegides les sis novel·les) és que es tracta d'una de les escriptores més extraordinàries que hi ha hagut mai. I per què? Doncs, per exemple, perquè Austen (com Xècspir) aconsegueix que els seus personatges ens semblin més reals que moltes persones que coneixem. Són personatges que evolucionen, que s'equivoquen, que malinterpreten... La Catherine de Northanger Abbey, la Fanny de Mansfield Park, l'Emma Woodhouse d'Emma, i, sobre tot, l'Elizabeth de Pride and Prejudice són, gràcies a la ploma d'Austen, personatges immortals de la literatura de tots els temps.

El microcosmos austenià -sovint descrit com a superficial per ments poc atentes- és molt més universal que quantitats ingents d'obres que pretenen tractar temes profunds oblidant-se de la importància de l'estructura narrativa o de la ironia. La quotidianitat ben relatada té un ressò molt més gran que segons quines preteses originalitats.

Per molts llibres que s'escriguin i es llegeixin, hi ha pocs moments que es puguin comparar al fet de seure en un sofà en una tarda plujosa (o no), obrir per enèsima vegada Pride and Prejudice i tornar a deixar-se portar per l'enginy i la mestria de Jane Austen: «It's a truth universally acknowledged, that a single man in possession of a good fortune must be in want of a wife.» Comença la diversió.

La lletera

Johannes Vermeer. Het melekmeisje (1658/1660).

No tolero la tolerància

Tolerància... És una paraula que mai no m'ha agradat. Tolerar. Sembla com si des del meu pedestal em mirés els petitons de baix i amb un gest condescendent els digués: «Us tolero. Us permeto. Sigueu diferents de mi si no teniu més remei, però no molesteu, eh? Existiu, va...».

Per què es parla tant de tolerància i, en comparació, tan poc de respecte? Tolerar implica una relació de forces en què, qui domina, s'avé a no fer servir el seu poder (de moment). La tolerància és una concessió feta des d'una suposada superioritat. Com tot el que pertany al llenguatge políticament correcte, amaga, sota una capa d'aparent progressisme, un immoblisme retrògrad. Respecte és la paraula i l'actitud correcta. Però no el respecte de «que cadascú faci el que vulgui amb la seva vida, a mi tant me fa», que no és més que egoisme i desidia, sinó el respecte que implica posar-se al lloc de l'altre i provar de veure les coses des de totes les perspectives possibles i no només des de la de que ens dóna la nostra, massa sovint, estreta visió del món.

Les paraules i els fets de Txèkhov

Hi ha gent que -molt assenyadament- prefereix els fets que les paraules. Anton Txèkhov (1860-1904), un dels contistes més grans del segle XX, destacava amb les paraules (sempre les justes) i amb els fets. De la seva capacitat com a escriptor en són testimoni centenars de pàgines brillants. Tanmateix, la seva obsessió per aconseguir que els seus compatriotes tinguessin una educació decent no és tan coneguda. Malauradament, aquesta obsessió el va dur a la ruïna ja que va pagar grans quantitats de diners (els que havia guanyat escrivint) per la construcció de diverses escoles. A més, es va desprendre de gran part de la seva col·lecció de llibres (vastíssima) que va donar a moltes biblioteques.

L'exemple de Txèkhov hauria de fer avergonyir molta gent que s'omple la boca amb la paraula educació, però que espera que algú altre s'hi dediqui.

El quadre és d'Isaac Levitan (1860-1900), un paisatgista (considerat de segona fila pels experts), íntim amic de Txèkhov.

The Shins

Segurament el millor grup dels darrers anys.

Bon dia, Michel.

Obren la porta sigilosament. El nen encara dorm. Entren a l'habitació. Tanquen la porta. De puntetes, i sense fer gens de soroll, s'acosten al llit i l'envolten. S'esperen. Una bona estona, esperen. La porta es torna a obrir i entra el pare del nen. S'acosta al llit. Es mira el seu fill. Després mira els altres i, aleshores, aixeca la mà dreta i l'abaixa de cop. És el senyal. És el moment de despertar l'infant. Molt suaument, la cambra s'amara d'una melodia sublim; el flautista comença a refilar unes progressions dolces que ressonen a les parets de l'estança, a poc a poc, s'hi afegeixen les notes dels dos violinistes. Aleshores l'oboè interpreta la frase principal de la peça. Peça que acaba quan el nen s'incorpora al llit, es frega els ulls i mira al seu voltant. En aquest moment els músics fan una reverència i marxen de l'habitació. Quan n'han tancat la porta, el pare diu: «Bon dia, Michel» i obre les cortines. I així cada dia.

El nen és Michel de Montaigne, som a mitjan segle XVI i d'aquesta manera és com el seu pare ha decidit que cal despertar-lo cada dia des que algú li ha dit que és perjudicial per al cervell tendre dels infants de desvetllar-los sobtadament i amb crits.

¿Michel de Montaigne es va convertir en l'assagista més important de la història perquè de petit el despertaven amb música? Segurament no. Ara, això sí: aquest nét de comerciants de peix i d'agents de canvi obria els ulls cada matí d'una manera molt més dolça que qualsevol príncep de l'època.

Cobertes estonoses 5