Messies

En la biografia que va dedicar a Sabatai Seví, Gershom Scholem explica que, segons el poeta Emanuel Frances, una vegada Zeví va congregar tots els seus seguidors i els va anunciar que volia aturar el sol. Després dels preparatius i purificacions que pertocaven a un esdeveniment com aquell, un bon matí van sortir tots cap a la muntanya. A dalt, Seví amb veu poderosa va ordenar al sol que romangués on era. Els deixebles van repetir el gest. Una mica més tard, una mica desencantats i amb un cert aire de vergonya, van girar cua i van tornar cap a casa. 

En una altra ocasió, Seví va comprar un peix gros, el va vestir amb roba de nadó i el va acomodar en un bressol. Era el senyal que la redempció d’Israel arribaria sota el signe de peixos. Trobo que als messies més nostrats els manca una mica de creativitat.

Ivan Ilitx

«Ivan Ilitx va morir a quaranta-cinc anys, i era membre del Tribunal d’Apel·lació. Era fill d’un funcionari que per diversos ministeris i departaments de Sant Petersburg havia fet aquella carrera que emmena la gent fins a aquella posició en què, tot i que resulta clar que no serveixen per complir cap mena de càrrec important, no poden engegar-los a causa dels seus passats i llargs serveis i del seu rang, per la qual cosa se’ls adjudiquen uns ficticis llocs inventats i quants no gens ficticis milers, de sis a deu, gràcies als quals arriben a una vellesa avançada.

Així era el conseller secret, l’innecessari membre de diverses institucions innecessàries, Ilià Efímovitx Golovín.» 

Karen Grotberg

La discreció mai no ha estat gaire de moda i en el món de la música encara menys. És tan fàcil caure en l’autocomplaença. Els egos juguen moltes males passades, fins i tot en bandes de segona fila (i de tercera i de quarta). Els ho podem preguntar a Gary Louris i Mark Olson dels Jayhawks, per exemple, un grup que, per algun motiu misteriós, mai no ha arribat allà on semblava que podia arribar. Els Jayhawks, però, compten amb un membre que és el paradigma de la discreció i que arriba a fascinar pel seu tarannà senzill i mancat de qualsevol bri de pretensió: des del 1992, Karen Grotberg s’hi encarrega dels teclats i, oh meravella de les meravelles, d’això que en diuen backing vocals, o sigui segona veu o acompanyament vocal o com vulgueu i que en un grup que neix dels Flying Burrito Brothers i dels Byrds és, ho comprendreu, fonamental. En un grup basat, doncs, en les harmonies vocals no cal que us digui fins a quin punt la contribució d’aquesta dona és important. I ella, allà: darrere el seu teclat i les seves ulleres, prement notes tan perfectes com esparses, amb un mig somriure encisador, i fent de contrapunt de l’extraordinària veu d’en Louris. En el darrer disc de la banda, Back Roads and Abandoned Motels (2018), Grotberg gosa fins i tot cantar una cançó ella tota sola (ComeCryin’ to Me). El resultat és, és clar, perfecte: sobri i, sí, discret.

Aquí la teniu en acció, en un segon pla brillant:

Cobertes estonoses (14)

L'arxiduc Leopold s'exhibeix

David Teniers el Jove, L'arxiduc Leopold Guillem a la seva galeria de quadres de Brussel·les, (1647-1651)

Maneres de mirar

«El caràcter essencial de la pintura a l’oli s’ha vist enfosquit per una mala interpretació de la relació entre la tradició i els grans mestres. Alguns artistes excepcionals en circumstàncies excepcionals es van alliberar de les normes de la tradició i van produir obres que eren diametralment oposades als valors d’aquesta tradició; tanmateix, es tracta justament dels artistes que són aclamats com els representants suprems de la tradició: una afirmació que és fàcil de fer perquè un cop morts la tradició se’n va apoderar, tot incorporant innovacions tècniques menors, i continuant com si cap principi no hagués estat qüestionat. Per això Rembrandt, Vermeer, Poussin, Chardin, Goya i Turner en comptes de seguidors van tenir imitadors superficials.»

Lapses

Una de les coses més apassionants de llegir biografies de molts dels personatges que han tingut un pes polític històric important és descobrir els moments decisius —i molt sovint atzarosos— en què la persona en qüestió passa de ser algú gairebé irrellevant a una figura de pes incontestable (sovint, literalment). Una primera reacció pot ser creure que si quan encara no havien arribat al poder algú els hagués explicat el que acabarien esdevenint no s’ho haurien cregut. Però ens equivoquem: es tracta de personalitats obsessives que, tot i tenir alguns moments de dubte, estaven convençuts que, tard o d’hora, el seu moment arribaria.

És el cas de Lenin, per exemple. Mesos abans de convertir-se en l’home més poderós de Rússia, Lenin s’amagava en una cabana al fons d'un bosc inhòspit amb l’única companyia del seu amic Grigori Zinóviev (evidentment assassinat per Stalin anys més tard). Passava fred i gana; estava brut i esgotat, i s’havia barallat amb gairebé tothom, socialista o no. Podia semblar que la revolució era ben lluny. Ell, però, escrivia pamflets nit i dia.

El que va passar fins que va arribar al poder ho expliquen els llibres d’història. Tot i així, sempre fa l’efecte que es deixen alguna cosa important.

David Moffie

El 18 de setembre de 1942 David Moffie es va llicenciar en medicina a la Universitat d’Amsterdam. Va ser el darrer estudiant jueu que ho va poder fer. Feia deu dies que els estudiants jueus havien estat expulsats de les universitats holandeses. Moffie va rebre el títol tres dies abans que la prohibició entrés en vigor, la qual cosa mostra la voluntat de les autoritats universitàries holandeses de desafiar fins al límit les lleis i decrets dels ocupants. Poc després, Moffie va ser deportat a Auschwitz. Tot plegat ho explica Saul Friedländer al seu monumental Nazi Germany and the Jews (1939-1945).

Aquesta és una foto de l’acte.

Afinitats electives

No soc el primer que s'hi fixa (mai no som els primers en res), però és curiós: Van Gogh i Béla Tarr.

Paternitats artístiques

El fenomen sovinteja massa com per descartar-ne cap reflexió que s'excusi en l’atzar. Tot plegat ho il·lustra Simon Leys a Le Studio de l'inutilité: com més original i perfecta és una obra, més fàcil és que el seu autor l’acabi malmetent. I és que les grans obres van molt més enllà que els seus autors; se’ls escapen del tot. Ells, que ho saben, en rebaixen el valor per tal de sentir que les controlen més bé. Cap artista no estarà mai a l’alçada d’allò més gran que hagi produït. Si convé, recorrerà a l’autocensura i a l’automutilació; tot en nom de l’autoritat. A l'autor li cal molta generositat per entendre que l’obra ja no és seva. De fet, no ho ha estat mai. Els romàntics ja ho sabien. 

HenrY James

Die Welt

«En l’espai infinit hi ha innombrables esferes lluminoses; al voltant de cadascuna giren vora d’una dotzena de globus més petits, il·luminats per elles, calents per dins, revestits d’una escorça sòlida i freda, damunt la qual una capa de floridura ha originat éssers vius i conscients: aquesta és la veritat empírica, aquesta és la realitat, aquest és el món. I veritablement, per a un ésser que pensa, és una posició vergonyosa trobar-se situat, sense saber com ni per què, damunt d’un d’aquests globus innombrables que giren lliurement en l’espai sense límits, i no ser res més que una criatura entre la multitud immensa de criatures semblants que es sacsegen, s’oprimeixen i es turmenten les unes a les altres; que neixen i moren sense descans després d’una vida curta, en un temps sense principi ni final.» Arthur Schopenhauer, Die Welt als Wille und Vorstellung (1877).

La Conque

El 15 de març de 1891 apareix el primer número de la revista La Conque. A la coberta hi diu: «La Conque, antologia dels poetes més joves, tan sols tindrà 12 números: de cadascun se n’imprimiran cent exemplars numerats en paper de luxe... Mai no es tornarà a fer ni es reimprimirà... Cada número de La Conque estarà precedit d’un frontispici en vers, inèdit, signat per un dels poetes amb més justícia admirats d’aquest temps.» L’elegant revista, finançada en gran part per Pierre Louÿs, conté vuit pàgines i té la coberta groga. Hi col·laboraran Mallarmé, Verlaine, Gide, Materlinck i Valéry, entre d’altres. Potser per demostrar el caràcter poètic de l'error, a la primavera del 1892 en va aparèixer el darrer número: l’onzè.  

Entrevista a Robert Bresson

L’any 1960, l’actriu France Roche i el periodista François Chalais van entrevistar Robert Bresson al programa Cinépanorama. Tot i que el to de l’entrevista sembla més aviat el d’un interrogatori, el resultat final és molt interessant.

—Creieu que la gent us entén?

—No sé si m’entén; però de què es tracta, de la pel·lícula o de mi? Si es tracta de la pel·lícula, crec que...

—Comencem per la pel·lícula.

—M’estimo més que la gent sentí una pel·lícula que no pas que la comprengui. Els sentits abans que l’intel·lecte.

—Què heu volgut fer sentir a Pickpocket?

—Crec que més que explicar una història, el que jo volia era que la gent sentís l’aire que envolta un lladre, un aire que transmet angoixa i malestar.

—Heu conegut mai cap lladre?

—Crec que n’he conegut uns quants, però només te n’adones després, un cop t’han robat.

—Quan els vau conèixer què vau sentir?

—Sí, justament recordo una tarda al camp, jo era en una habitació amb el meu amfitrió i una tercera persona que... Tots dos sentíem que aquesta tercera persona volia robar o que ja ho havia fet.

—Què us ho va fer pensar?

—Una cosa extremadament misteriosa que no sé explicar de cap manera. I és això el que he volgut expressar en aquesta pel·lícula. A més de la solitud horrible en què es tanca un lladre.

—Aquest és el punt de partida del film?

—No sé gaire d’on sorgeix una pel·lícula, però és cert que aquesta solitud —que no volia mostrar directament— és un dels aspectes que ha conduït la pel·lícula.

—La vostra pel·lícula és molt diferent de les que s’acostumen a fer. En sou conscient, d’això?

—No gens.

—Però, pel que sabem de vós, no us deu agradar gaire el cinema d’avui dia. No filmeu la mena d’històries estructurades agradablement. Què en penseu del cinema que es fa ara?

—Hi ha algunes pel·lícules que m’agraden, encara que no les facin amb els mitjans que faig servir. Ara, potser el motiu pel qual no vaig tan al cinema com abans és que hi ha certes coses que em molesten, que no tenen a veure amb la meva manera de fer, i les tècniques que es fan servir que tampoc no són les meves. És ben natural que pensi que els qui s'equivoquen són els altres i no pas jo.

—Una característica essencial de les vostres pel·lícules és el rebuig total de tot el que sigui teatre.

—El que rebutjo del teatre —o el que intento rebutjar del teatre, perquè no és fàcil— és la mímica, els gestos i els efectes de veu.

—Sí, però sembla que cerqueu una antiexpressió. Empenyeu les coses al límit. No és només que no vulgueu que els actors actuïn, és que no els deixeu ser com som en la vida real. Podríem dir que els esborreu i que els feu menys significatius del que som en la vida.

—No ho crec. Miro de extreure'n l'automatisme que crec que ocupa una gran part de les nostres vides.

—Però no creieu que doneu l’esquena a allò que al públic li agrada del cinema?

—No ho crec. No en tinc cap mena de consciència, d’això. No crec que doni l’esquena al públic ni que el públic em doni l’esquena a mi. De fet, després de fer una pel·lícula, m’assec amb el públic, i miro de sentir el que ells senten, i em sembla que molt sovint els veig contents, és a dir que el públic arriba a sentir les coses com jo les he sentit, i es commou.

—A què atribuïu el fet que el públic hagi comprès molt bé el que volíeu que sentís a Un condamné à mort s'est échappé però que no hagi entès tan bé el que volíeu que sentís a Pickpocket?

—Probablement perquè la història mateixa és molt més... la història de l’evasió és molt més...

—Heroica?

—Dramàtica. Potser no dramàtica, però certament més heroica i el personatge del fugat és molt més...

—Moral?

—Molt més simpàtica, més accessible a molta més gent.

—Tothom es vol escapar. Però ningú no vol admetre que pot robar.

—I també perquè l’evadit acaba lliure i aquest altre, a la presó.

—Creieu que sou a l’avantguarda del món cinematogràfic?

—No ho sé. Penso que el cinema del futur s’allunyarà cada vegada més del teatre. I que les tècniques que es faran servir no tindran res a veure amb les del teatre.

—Creieu que la majoria de les pel·lícules més aclamades avui dia les haurem oblidat d’aquí vint anys?

—No us ho sé dir.

—Us sentiu sol?

—Em sento molt sol; però no n’obtinc cap plaer, de sentir-me’n.

  

Simon Leys

Trobo a faltar Simon Leys.

Germania

L’estiu de 1860, un Friedrich Nietzsche de 16 anys passeja pel bosc amb els seus amics Wilhelm i Gustav. Mentre caminen, se’ls acut una idea que s'inscriu en la més pura tradició romàntica: fundaran una petita societat on presentaran una producció artística cada mes. Els pocs membres del grup s’encarregaran d’avaluar amb absoluta sinceritat aquestes produccions, que poden ser un poema, un tractat, un projecte arquitectònic o una obra musical. Dit i fet, funden la societat i l’anomenen Germania.

Germania estarà activa dos anys, sobretot gràcies a l’impuls de Nietzsche. El 1863 es dissoldrà en gran part a causa de les crítiques despietades, sovint humiliants, que els membres de la societat rebien d’en Friedrich. Vanitat, però també rigor i un enfrontament constant a l’autocomplaença que marcaran la seva vida i obra posteriors. 

Viatge a l'interior de Las Meninas

De jovenet, Michael Jacobs va quedar trasbalsat quan va ser a Madrid i va veure Las Meninas per primer cop. La impressió li va durar tota la vida. Després va estudiar història de l’art, va ser deixeble del controvertit Anthony Blunt, i va viatjar molt. Alguns d’aquests viatges els va transformar en llibres: Andes (2010) i The Robber of Memories: A River Journey Through Colombia (2012).

Un bon dia, Jacobs rep un regal d’un company amb qui havia perdut el contacte feia molts anys: es tracta d’un trencaclosques de Las Meninas, com els que venen al Prado. Allò fa que torni a llegir molt sobre el quadre i decideixi escriure’n un llibre. El 2013, en una visita rutinària al metge, li diagnostiquen un càncer. Jacobs va continuar amb el projecte fins que va morir un any després. Aleshores, el seu amic periodista Ed Vulliamy va recopilar tot el material que Jacobs havia escrit sobre el quadre i hi va afegir una introducció i un epíleg. El resultat és Everything is Happening. Journey into a Painting (Granta Books, 2015), un llibre heterodox que vessa de passió a cada pàgina. Foucault, Beckett, Nabokov, Albahari, Gombrich, i Borges, entre d’altres, ens acompanyen en un viatge incomplet, resseguint un mapa traçat per Jacobs, el mapa del qui sap que mai no podrà arribar a captar el significat últim del quadre de la seva vida. 

  

Bram van Velde

«Després de la inauguració d’una mostra quedo foradat per tot arreu. Com les meduses a la sorra. Els nens les traspassen amb un bastó, sense que s’imaginin que allà hi ha un organisme viu.» Bram van Velde.

Bram van Velde, Sense títol (1956).

Llums de Cremorne

James Whistler. Cremorne Lights (1872).

Les arnes de la viquipèdia

Al llarg de la història de la novel·la  —i de la literatura en general—, hi ha hagut molts autors que han hagut de recórrer a quantitats ingents d’informació externa per a completar les seves obres. Pensem, per exemple, en els escriptors de novel·les històriques; en Flaubert fullejant més de mil llibres pel seu enciclopèdic Bouvard i Pécuchet, o en W. G. Sebald, que a Austerlitz o Els anells de Saturn, per exemple, incorpora i integra fragments sencers retallats —de vegades literalment— de les fonts més diverses i heterodoxes. Abans, doncs, aquest saber enciclopèdic calia cercar-lo, sobretot, en biblioteques i llibreries de segona mà, i, en canvi, avui dia només cal un ordinador i accés a internet.

Quan llegim la descripció que Sebald fa durant unes quantes pàgines dels costums de les arnes, es fa difícil no pensar que, per a aconseguir tota la informació que cal per a compondre aquest fragment d’obra (que, de fet, és una petita obra en si mateix), avui n’hauria tingut prou, segurament, amb la vikipèdia. Fins a quin punt aquesta accessibilitat i immediatesa hauria modificat les obres d’aquests autors? Com en serien de diferents Austerlitz o Bouvard i Pécuchet si la informació hagués provingut del cercador de google? Sebald, Flaubert i tants altres s’haurien conformat amb aquesta eina o haurien regirat biblioteques igualment? No ho sabrem, i en diguem el que en diguem tan sols serà una opinió més. I d’opinions, sempre n'hi ha massa. 

Teatre del gueto

David Bomberg. Ghetto Theatre (1920).