Rock progressiu

Hi va haver una època en què la complexitat dels meus gustos literaris i musicals coincidia. Primer va ser aprendre’m de memòria l’àlbum de cromos d’Orzowei i escoltar Els tres tambors fins a l’extenuació (dels meus pares, clar), ram, ram, rataplam. Després la cosa va anar prenent un to barroc preocupant: Xècspir (en V.O.) en lloc de l’amic dels boiximans, i Pink Floyd, Camel i Genesis (els bons, no pas els tres pillatres que tothom coneix) en lloc dels germanets percussionistes.

Rock progressiu, en deien. O simfònic. Grandiloqüència extrema; portades delirants (de cada deu, nou fan riure, i sóc generós); virtuosisme; singles de deu minuts; complexitat al·lucinògena; fades i capes; lletres èpicament absurdes; canvis esquizofrènics d’acords; melodies sumptuoses i, per què negar-ho, de vegades emocionants; exhibicionisme; cantants disfressats de guineu o de flor, mars de mellotrons (melody i electronics)... Ridícul i sublim. Vaig néixer en ple èxtasi d’aquest gènere la qual cosa vol dir que quan a l’institut em parlaven d’U2, Michael Jackson, Madonna i Guns n’Roses, jo patia taquicàrdies. Sort que els heavies m’entenien una mica: els seus germans grans tenien Thick As A Brick i In The Court Of The Crimson King.

L’afició pel vessant més pastoral i melòdic del progressiu em va durar, amb alts i baixos, uns quinze anys. I vet aquí que, fa ben poc, un homenet que no aixeca dos pams de terra, tot remenant els discos de casa, m’ensenya una portada i em pregunta: «Papa, què és això?» Això és The Snow Goose i, apa, ja hi tornem a ser: no ho he pogut evitar. Ja veurem fins quan em dura, aquest cop. M’imagino que no gaire.

Amb el vostre permís, afegeixo com a epíleg una brevíssima (i molt personal) guia de clàssics del gènere, especialment dedicada als amants dels dinosaures:

—Canterburians: In The Land of Grey And Pink dels Caravan i Rock Bottom de Robert Wyatt.

—Estranys (especialistes en suites bipolars): Still Life, dels Van Der Graaf Generator.

—Flautistes escocesos medievals sonats: algunes cançons de Jethro Tull.

—Senyors anglesos molt seriosos i multimilionaris: Wish You Were Here i Animals, dels Pink Floyd.

—Simfònics de debò: Nursery Cryme i Selling England By The Pound dels Genesis, Mirage i The Snow Goose dels Camel.

—Catalans: Escenes dels Gòtic.

—Dramatisme italià exagerat (debilitat personal): Forse Le Lucciole Non Si Amano Più dels Locanda Delle Fate.
 

 

—Grups que cal evitar com sigui: Emerson Lake and Palmer, Asia, Kansas, Rick Wakeman, i tots els que tinguin a veure amb el neoprog (excepte Änglagård).

—Ah: i els Yes, en general, no.

Malsons comuns

La manera com cada llengua es refereix a la realitat és diferent i semblant alhora. La diferència hauria de ser font de respecte, i la semblança hauria de ser l’antídot de qualsevol tipus de reduccionisme que, com sabem, sovint han acabat provocant malsons terribles.

Malson. En català és un mot que descriu i prou, no va més enllà. Ras i curt: mal-son. Realisme sec fins i tot quan ens referim al món esmunyedís dels somnis. En canvi, les llengües germàniques i escandinaves (i algunes d’eslaves, també) deixen volar una mica més la imaginació i, per exemple, en anglès en diuen nightmare, «l’euga de la nit». En aquestes llengües el malson el provoca l’aparició d’algun ésser malèfic i diabòlic: en alemany és Alptraum (un Alp es veu que és mena d’elf, però dels dolents). El noční můra txec i el nachtmerrie holandès són germans evidents del nightmare. Els grecs també evoquen un esperit que s’introdueix en els somnis dels humans per atormentar-los: l’Efialtes. Per tancar la llista de monstres, no podem oblidar l’incubo italià, fill de l’incubus llatí. Fuseli ho devia saber, tot això.

¿I l’espanyol pesadilla, el portuguès pesadelo, i l’occità cachavièlha? Se suposa que es refereixen a l’opressió (pes) al pit que  —ja hi tornem a ser— algun monstre, mare, alp, efialte o el que sigui exerceix sobre el pobre somiador. El cauchemar francès (del picard cauche: ‘pressió’) seria una síntesi del malson espanyol i de l’anglès.

Ah, i si algú algun cop té un malson en esperanto, que sàpiga que n’haurà de dir košmaro.

 

 

Francisco de Goya. El sueño de la razón produce monstruos (El somni de la raó produeix monstres), (1799)

L’estil de Thomas Bernhard (i el contingut, és clar)

Repetir paraules molt sovint quan s’escriu no està gaire ben vist pels manuals d’estil: cal cercar sinònims, ens diuen. Un fragment com el que reproduirem a continuació seria del tot irregular, doncs:

 «[...]els governs estan sempre i en tot cas i en tot país i forma d’Estat interessats en què la seva societat no sigui il·lustrada, perquè si il·lustressin la seva societat serien anihilats en poc temps per aquesta societat il·lustrada per ells, durant segles no s’ha il·lustrat la societat, i  vindran molts segles en què la societat no serà il·lustrada, perquè la il·lustració de la societat significaria l’anihilació dels governs, i així trobem progenitors no il·lustrats de nens no il·lustrats en tota la seva vida, que continuaran sent sempre éssers no il·lustrats i condemnats, durant tota la seva vida, a una ignorància completa.»

 Aquest és l’estil de Thomas Bernhard (1931-1989). A Die Ursache. Eine Andeutung (L’origen. Una indicació) l’escriptor austríac (fórmula que usem per no repetir Thomas Bernhard), descriu la seva primera joventut (fins als quinze anys). Ho fa mitjançant un estil (el seu) extremadament repetitiu, però efectiu (els manuals diuen que la cacofonia també s’ha d’evitar; així com l’excès de precisicions entre parèntesis o guions). En poc més de cent pàgines —sense cap punt i a part— llegim que Salzburg és l’infern a la terra (sí, sí), que Àustria és nazi i catòlica i que l’escola secundària serveix únicament per «corrompre la naturalesa humana». Bernhard ens avisa: ell tan sols anota com se sentia aleshores, no com pensa avui.

Darrere de la fredor terrible del narrador s’amaga el crit de qui malgrat el terror (continuem instal·lats en el regne de la cacofonia) que transmet, troba esperança i consol en els consells que el seu avi (seguidor de Kropotkin i gran lector de Montaigne) li donava mentre feien llarguíssims passejos, l’única escola útil de la seva vida, diu.
 

 

Un cop ens endinsem en l’«estil meàndric» de Bernhard (pispo la definició al prologuista i traductor de l’edició en castellà, Miguel Sáenz), trobem una musicalitat i un estil plenament justificat que trenca les normes dels manuals d’estil (aviat m’hi acostumaria a això de repetir paraules, trobo). «L’origen» (1975; primer volum d’un total de cinc que conformen l’autobiografia de Bernhard)) m’ha semblat, malgrat l’horror que transmet, un llibre (ja em perdonareu que faci servir un adjectiu tan desgastat) tendre.

 

Poesia en moviment

Abans que l’any 1920 el gran escriptor txec Karel Čapek (1890-1938) inventés el terme robot existien els autòmats. Un autòmat és una màquina que funciona sola i que mitjançant un cap i unes extremitats extretes de ninos i nines i peces de roba fetes a mida acaba tenint aparença humana. Es tracta d’uns artilugis que com les miniatures, els titelles, les nines, les ombres xineses i les joguines formen part de la necessitat ancestral que tenim de reproduir l’ésser humà a escala reduïda. Potser perquè ens fan fer preguntes, o potser perquè reflecteixen l’esforç que representa existir, o potser perquè ens fan reviure la felicitat fascinant de no saber res de quan érem petits. Gaston Bachelard (1884-1962), filòsof, poeta i físic, va escriure a Poétique de la rêverie que «un excès d'enfance est un germe de poème». Un autòmat és poesia en moviment.

Lluís Ribas Duran construeix autòmats. Ara. Al segle dels ipads, ebooks i botonets banals. Construeix emocions. Si us interessa, teniu l’oportunitat que ell mateix us ho expliqui al centre Arts Santa Mònica de Barcelona, dissabte 29 de desembre (de les 5 a les 7 de la tarda), dimecres 2 de gener i divendres 4 (d’11 del matí a 2 de la tarda). Avui, a un nen de quasi dos anys i mig i a un altre de quasi quaranta ens ha encantat.

 

Teoria i realitat (complexa)

Una de les conseqüències dels lògics dubtes que van aparèixer a Occident després de l’horror de la Primera Guerra Mundial, va ser que els antics exploradors es van anar convertint en antropòlegs gràcies a la nova sensibilitat amb què es van dedicar a mirar els nadius d’altres zones del planeta. Franz Boas, Margaret Mead, Marcel Mauss i Bronislaw Malinowski són les figures més destacades d’aquest desig de cercar uns mínims que ajudessin a categoritzar l’ésser humà en el seu conjunt.

Després de la Segona Guerra Mundial, Claude Lévis-Strauss (1908-2009) va fer un pas més enllà per instaurar mètodes científics en l’estudi de l’home. A diferència dels seus predecessors, Lévi-Strauss va fer poc treball de camp i es va dedicar a l’aplicació de mètodes provinents de la lingüística estructuralista per intentar explicar el comportament humà a través d’oposicions binàries esquematitzades sovint mitjançant complexos diagrames. Era més important demostrar l’existència d’una estructura comuna que no pas la descripció d’una cultura en concret. L’intent de Lévi-Strauss s’ha d’entendre com una tendència general (l'apogeu de la qual es va produir durant els anys 50 i 60 del segle passat) a professar una confiança absoluta en la ciència, en aquest cas la ciència de l’home.

Tanmateix, com Plató, que tot i pretendre expulsar els poetes de l’Estat ideal, mai no va ser capaç d’evitar la càrrega poètica que travessa els seus propis textos, la fredor de Lévi-Strauss es va veure traïda per l’inevitable contingut humanista del seu material etnogràfic, cosa que queda especialment palesa en l'imprescindible i melancòlic Tristos Tròpics. Que la teoria s’acabi rendint a la realitat (complexa) sempre és alleugeridor.

 

Antics contra moderns 22

Segurament no cal recórrer als tòpics: l’olor del vinil, el soroll de l’agulla quan tocar el disc, el ritual d’empolsegar-se els dits cercant vés a saber quina meravella, la lletjor del cds... Som en l’era de les compressions digitals i dels fitxers i, per la gran majoria, tant els discs com els cds (i ja no cal dir les cassets) pertanyen al Plistocè. Que el vinil viu una mena de revival? El mercat hi ha tornat a veure una escletxa, res més. Que l’FNAC vengui discos és sospitós, es miri com es miri. Dediquem-nos, senzillament, a comparar imatges:
 

 

Jazz manouche a la cantonada

En un poble en què les principals manifestacions culturals són l’exposició anual de bolets de Collserola i la festa de la rosa, un concert del Biel Ballester Trio és un esdeveniment d’una magnitud extraordinària, especialment per a djangologistes empedreïts com un servidor.

 

La muntanya de la mort: Celan, Heidegger i Bollack

El 24 de juliol de 1967, Paul Celan va fer una lectura d’alguns poemes seus a l’Auditorium Maximum de la Universitat de Friburg. Entre les mil persones que van assistir a l’acte, assegut a les primeres fileres, hi havia Martin Heidegger. Aquell mateix dia, més tard, durant un passeig pel casc antic de la ciutat, el filòsof convida el poeta a una excursió per la Selva Negra i a una visita a la famosa cabana que té a Todtnauberg. Celan accepta i la trobada es produeix l’endemà. De què van parlar durant el passeig? Ningú no ho sap. Sí que se sap, però, què va escriure Celan al llibre de visites de la cabana: és quasi pastat al poema Todtnauberg que va compondre molt poc després.

D’aquesta trobada (o no-trobada) que ha esdevingut llegenda n’han dit la seva moltíssims estudiosos i pensadors: Levinas, Derrida, Gadamer... Tot cercant-ne el màxim nom de fonts, he llegit el que n’expliquen Víctor Farías a Heidegger y el nazismo, Steiner a La poesia del pensament i John Felstiner a Paul Celan. Poet, Survivor, Jew. Em faltava el punt de vista d’un dels pilars de l’hermenèutica moderna i exegeta dels textos celanians: Jean Bollack. Tot just ahir em vaig comprar el seu Poesía contra poesía (revisat per Arnau Pons), publicat per la magnífica editorial espanyola Trotta. Tot just aquest matí el meu pare em porta a casa un retall de la secció d’obituaris de La Vanguàrdia: Jean Bollack va morir dimarts passat.

 

Cafès

L’any 2004, George Steiner va fer una conferència a la ciutat holandesa de Tilburg. La va titular La idea d’Europa. A banda d’exposar-hi una concepció d’aquest continent als antípodes de la realitat actual en què una munió de buròcrates sobrepagats onegen la bandera de les estrelletes mentre entonen l’himne de la Champions, Steiner sosté que l’essència d’Europa són els cafès. Des de Lisboa fins a Odessa. De Catalunya no en parla. A un servidor li faria il·lusió imaginar que els nostres ateneus fan el fet i així també ens podríem incloure en aquesta Europa —culta, popular, de poetes i flâneurs que conspiraven, discutien, bevien, tafanejaven i ideaven nous mons—, sobretot ara que alguns malden perquè la dels buròcrates ens faci una mica de cas.  
 

Bohumil Kubišta. Kavárna (Cafè), (1910)

Ruleta russa

 

 

Pascal Comelade és un indefinible músic de marges, encara que ell, segurament, no hi estaria d'acord.



The Magyar Canon (II)

Desző Kosztolányi (1885-1936). Poeta, periodista i traductor, va escriure quatre novel·les, la millor de les quals és Anna Édes. Anna Édes és la història d’un matrimoni burgès (els Vizy) que un cop recuperats de l’ensurt que els va suposar el govern comunista de Béla Kun (que just a la primera pàgina de l’obra fuig d'Hongria en un avió, amb les butxaques plenes de joies), decideixen contractar una noia de fer feines. L’escollida és la discreta i tímida Anna Édes que, com escriu Mihály Dés en la introducció de l’edició espanyola d’aquest llibre, forma part d’un grup de personatges (especialment nombrós en la novel·la del s.XX) que podríem definir com a «paralítics emocionals». Una nit, Anna, no se sap ben bé per què, acaba fent esclatar la tragèdia.

La prosa de Kosztolányi és concisa, austera, irònica i directa.

 

Karóly Ferenczy. Október (Octubre), (1903).

Obvietats il·lustrades

Qualsevol «hipòcrita lector, semblant i germà» de Baudelaire d’arreu del món que s’acosti a Les flors del mal es trobarà amb una mateixa realitat desagradable: la coberta. La immensa majoria són espantoses. Les flors del mal, oi? Doncs moltes flors. Amb gerros i sense. Dibuixades i fotografiades. L’altra opció evident —el mal— és menys popular, suposem que a causa del grau d’abstracció que implica. Tot i així, hi ha valents —estèticament despietats— que l’han acabat triant. Dones despullades és la tercera via. Algunes s’abracen i d’altres no. Una editorial francesa tria un quadre de Klimt per allò del simbolisme, suposem; una altra, un de Mucha. Al Japó, hi tenim un Baudelaire amb trets manga. Finalment, hi ha edicions —la majoria de les catalanes, per exemple— que han escollit alguna de les fotos de Felix Nadar.

No hem trobat cap coberta de Les flors del mal amb una fotografia o dibuix de París, que —humilment— creiem que faria el fet molt millor que el que tantes editorials han acabat triant. Segurament reserven les imatges d’aquesta ciutat indeslligable de l’obra de Baudelaire per a les seves edicions de L’spleen de París. Que subtils.

 

Jüri Talvet, l’erudit senzill

Jüri Talvet va néixer a Pärnu (Estònia) l’any 1945. És, entre d’altres coses, catedràtic de Literatura Comparada a la Universitat de Tartu, traductor, assagista, hispanista (iberista seria més acurat) i poeta. Tot i que el seu amic Albert Lázaro-Tinaut, gran coneixedor de l’Europa  que ningú no ens ha presentat encara, ha traduït al català un bon nombre dels poemes de Talvet, cap editorial d’aquest país no ha considerat convenient publicar-ne una antologia. (En canvi, l’any 2010, Olifante ho va fer en una edició d’un gust exquisit, a partir de la traducció al castellà del mateix Lázaro-Tinaut i la revisió de l’autor.)

La poesia de Talvet representa una mirada intel·lectual a fets quotidians. És un intel·lectualisme, però, vital, sense cap mena de pretensió i que, de fet, consisteix a relativitzar, irònicament, «les moltes lletres» (aquelles que ens poden fer perdre el cap). Com assenyala encertadament el poeta nord-americà H. L. Hix, en el món d’aquest autor estonià intel·lectualitat i emoció no estan mai renyits. De fet, Talvet és capaç de poetitzar fins i tot col·loquis i congressos. Als seus versos lliures hi apareixen des de la seva filla Marta-Liisa fins a Gertrude i Hamlet, Derrida, Gregor Samsa, Gaudí, Hans Christian Andersen, Klaus Mann, T. S. Eliot, Goethe, Stefan Zweig, Mozart, Dalí, Stalin... Talvet mai no és superflu però tampoc no és gens espès. És algú que sap usar les paraules per a reflectir la perplexitat del qui mira al  seu voltant amb curiositat i innocència. La neu, és clar, hi és omnipresent. El silenci de quan neva ha de fer pensar per força.
 

 

El poema «Armastus» («L’amor») ha estat traduït a vuitanta llengües:

 

L’AMOR

és un manament, així ho pensava

Kierkegaard. Millor serà

—penso jo— estimar, sense fer

cas d’aquest manament.

Reconeixent-se

l’ànima amb l’ànima,

responent

la sang a la sang,

sense saber, en ple

vol —cap amunt

o cap avall—,

quin haurà de ser

el punt d’arribada.
 

Jüri Talvet
(traduït per Joan-Francesc Ainaud)

Estranys

En algun lloc —és molt probable que a The Western Canon—, Harold Bloom diu que els grans llibres són aquells que un cop llegits ens deixen una sensació d’estranyesa que, tard o d’hora, ens empenyerà a rellegir-los. Sí i no, però d’acord, que ho diu Harold Bloom. Justament al final de El cànon occidental, obra que fa uns anys va aixecar molta polseguera (sobretot als Estats Units), Bloom va incloure una llista de centenars d’autors que, segons ell, cal llegir. No és la millor part del llibre (que, particularment, reservem pel prefaci, el capítol «Elegia del cànon» i el que dedica a Shakespeare) però, com la majoria de llistes, fa gràcia. A l’apartat D de la relació d’autors proposats, sota el títol Germany (no hauria estat millor classificar per llengües en lloc de per països?), apareixen, en ordre aleatori, Hugo von Hoffmannsthal, Rilke, Hermann Broch, Georg Trakl, Gottfried Benn (de debò, Harold?), Franz Kafka, Brecht, Schnitzler, Wedekind, Karl Kraus, Günter Eich (no el conec), Thomas Mann, Alfred Döblin, Hermann Hesse, Robert Musil, Joseph Roth, Paul Celan, Thomas Bernhard, Heinrich Böll, Ingeborg Bachmann, Hans Magnus Enzensberger, Walter Benjamin, Christa Wolf, Peter Handke, Max Frisch, Günter Grass (l’ex-SS defensat per Vargas Llosa), Friedrich Dürrenmatt (ni idea), Johannes Bobrowsky, (on són Perutz, Zweig, Polgar i Sebald?) i, ja hi hem arribat, Robert Walser.

Robert Walser (1878-1956). Suís. De bona família. Ingressa voluntàriament en un manicomi on s’estarà els darrers vint anys de la seva vida. Mor un 25 de desembre mentre passejava (les fotografies del seu cos inert sobre la neu i del seu barret una mica més enllà són tristament cèlebres). Va escriure una gran quantitat de microgrames en lletra gòtica que hi ha experts que encara desxifren. Coetzee, Canetti, Vila-Matas, Sontag, Kafka i Benjamin (que va escriure un assaig imprescindible sobre aquest autor) en parlen amb estusiasme. Fa poc he rellegit Jakob von Gunten (1909), un llibre canònicament estrany.
 

Correspondències

L’any 1986, algú va entrar en un botiga d’antiquaris del carrer Dlázdéná ulice de Praga i va oferir 9 cartes, 22 targetes i 1 postal que l’antiquari va comprar ràpidament quan va comprovar que aquella lletra era de qui semblava que era. Sí: Kafka. Les cartes cobreixen el període entre 1922 i 1924 i van totes dirigides als seus pares. L'última va ser enviada des del sanatori Dr. Hoffmann de Kierling, el 2 de juny de 1924 (Kafka va morir l’endemà). Acaba així (escriu Dora Diamant):

«Li prenc la carta de les mans. Ha estat una gran gesta. Tan sols unes línies, que sembla que són molt importants, i en què demana:» Darrere dels dos punts, el blanc del paper. Res més.

De Kafka, aviat se’n publicarà una col·lecció enorme de manuscrits inèdits que havien estat amagats durant dècades. La Kafkologia continuarà creixent, amb tot el que això comporta d’enriquidor i de grotesc. Em pregunto si és moral publicar cartes que mai no van ser pensades per ser publicades. La mort d’un artista ha de comportar que perdi intimitat?

Qui sí que ha donat permís per la publicació de la seva correspondència amb la crítica literària Eva Haldimann és Imre Kertész. Seixanta-dues cartes molt valuoses, sobretot si us interessa l’obra d’aquest imprescindible escriptor hongarès.



Revisionistes

Ernst Nolte (1923) és un historiador i filòsof alemany que es va fer popular fora del seu país arran d’una polèmica que ell mateix va encetar a final dels anys vuitanta del segle passat. En van dir Historikerstreit, de tot allò. Resumint-ho molt, Nolte i alguns col·legues (Joachim Fest, per exemple) van oblidar que comparar patiments és, entre d’altres coses, immoral, alhora que intentaven explicar el horrors del nazisme definint-los com a accions defensives. El seu raonament els va dur a afirmar que l’extermini dels jueus va ser la resposta de Hitler a les amenaces bolxevics. Auschwitz té les seves arrels al Gulag, deien, també. Nolte no va caure en la barroeria dels negacionistes, però el seu relativisme segurament pot arribar a fer més mal. L’espanyol Pío Moa, amb les seves apologies del franquisme, seria un equivalent groller i ibèric a aquest corrent d’historiadors tan poc dissimulats.

Per sort dins de la mateixa Alemanya trobem veus com la de W.G. Sebald (1944-2001) que l’any 1999 va publicar un llibre imprescindible (l'han traduït a algunes llengües romàniques) per entendre cap on haurien de dirigir-se els intents d’interpretar la manera com, després de la derrota, els alemanys van provar d’esborrar qualsevol referència tant al patiment infringit com al patiment rebut. Va ser aquesta amnèsia volguda la que va facilitar el terreny per revisions tan reconfortants com les de Nolte.

 

L’aurora

L’aurora de Nova York té
quatre columnes de llot
i un huracà de coloms negres
que xipollegen les aigües podrides.

L’aurora de Nova York gemega

per les immenses escales
buscant entre les arestes
nards d’angoixa dibuixada.
 
L’aurora arriba i ningú la rep en la seva boca
perquè allí no hi ha demà ni esperança possible.
De vegades les monedes en furiosos eixams
trepanen i devoren abandonats nens.

Els primers que surten comprenen amb els llurs ossos

que no hi haurà paradís ni amors desfullats;
saben que van al llot de números i lleis,
als jocs sense art, a suors sense fruit.

La llum és sepultada per cadenes i sorolls

en impúdic repte de ciències sense arrels.
Pels barris hi ha gent que vacil·len insomnes
com acabats de sortir d’un naufragi de sang.

Federico García Lorca

(Sempre que pogueu, llegiu l’original.)
 

He’s my man

Les dades: setanta-vuit anys; dotze discos d’estudi; desenes de cançons inoblidables; dimecres passat; tres hores de concert; vaig perdre el compte del nombre de cançons que va cantar; Alexandru Bublitchi és un violinista moldau i excepcional; els seients del Sant Jordi són molt incòmodes; hi ha un senyor aragonès que viu a Barcelona i que es diu Javier Mas que fa el que vol amb qualsevol instrument que tingui cordes.

Prometo que Leonard Cohen ha escrit més cançons a banda de «Hallelujah». Ho dic perquè pot semblar que no. Ell mateix atribueix, irònicament, l’èxit d’aquesta peça musical a «una bona tornada». Potser sí. Aquesta n’és una traducció, feta una mica a corre-cuita.

Al·leluia

He sentit que hi havia un acord secret

que David tocava i que agradava al Senyor
Però a tu tant et fa la música, oi?
Fa així
La quarta, la cinquena
Cau la menor, puja la major
El rei perplex component Al·leluia

Al·leluia, Al·leluia

Al·leluia, Al·leluia
 
La teva fe era forta però necessitaves proves
La vas veure banyant-se al terrat
La seva bellesa i el raig de lluna et van derrocar
Et va lligar
a una cadira de cuina
Va trencar el teu tron, et va tallar els cabells
I dels teus llavis va extreure l’Al·leluia

Al·leluia, Al·leluia

Al·leluia, Al·leluia

Dius que vaig prendre el Nom en va

Ni tan sols conec el Nom
Però si el conegués, bé, realment, a tu què t’hi va?
Hi ha una resplendor
en cada paraula
Tant hi fa quina vas sentir
el sagrat o el trencat Al·leluia

Al·leluia, Al·leluia

Al·leluia, Al·leluia

Ho vaig donar tot, no va ser gaire

No podia sentir, per tant vaig intentar tocar
He dit la veritat, no vaig venir per enganyar-te
I encara que
tot va sortir malament
Em presentaré davant del Senyor de la Cançó
Amb res més a la meva llengua que Al·leuia

Al·leluia, Al·leluia
Al·leluia, Al·leluia

 

I per acabar una de molt menys coneguda; de les preferides de la casa, i de quan Cohen tenia una veu normal.

 

Pop barroc

A mitjan anys seixanta, al món civilitzat, van sorgir una sèrie de grups i d’artistes que feien el que els venia de gust, i algú va tenir la idea de definir aquest gust com a pop barroc. El pop barroc, doncs, és un subgènere que inclou una sèrie de músics molt diversos però que tenen en comú el seu amor ―sovint, obsessió― pel detall, la pulcritud i la producció acurada. Estridències no, si us plau. Clavicèmbals, violins, trombons, campanetes, oboès, clarinets, cotó fluix, flautes travesseres i trompetes que bressolin melodies senzilles, directes i, és clar, accessibles. Molts cors, segones veus, terceres i quartes, si voleu. Música que posa content. I va tenir èxit, tot plegat? Doncs, en general, no gaire. Noms, va: The Left Banke i The Honeybus (si no començo amb aquests dos, implosiono), The Zombies, alguns discos dels Beach Boys, els primers Bee Gees, The Merry-Go-Round, Sagittarius, Van Dyke Paris. Me’n deixo.

I ara unes quantes dades imprescindibles sobre els millors i un parell de cançons immenses:

The Left Banke. Malenconiosos. De Nova York, van tenir èxit amb un parell singles i poca cosa més. Es barallaven molt, es veu. Liderats per Michael Brown, definit per alguns ―potser exageradament― com a una barreja de Johann Sebastian Bach i Brian Wilson, van ser capaços de conjuntar les influències clàssiques amb el pop psicodèlic com ningú.

Pete Dello, Ray Cane i Colin Hare eren les veus (i quines veus!) dels londinencs Honeybus. Els dos primers n’eren, també, els compositors. Ningú no hauria notat la diferència si s’haguessin dit Lennon i McCartney. Van tenir un èxit i poca cosa més. De problemes interns, tots els que vulgueu i més. De melodies memorables i alegres, també.

Dissonàncies estivals

Semblava que no pogués ser. Entremig del brogit incessant —ni la suposada buidor estiuenca és capaç de silenciar-lo— que regna sempre al poble on visc i camino (la contaminació de totxana, ciment i percentatges ha fet creure que és una ciutat, però una ciutat és una altra cosa), vaig sentir una música angelical, esmorteïda, familiar i arraconada: en un balcó minúscul, un home ni gran ni jove seia en una cadira; al seu davant, una tauleta i, sobre la tauleta, una màquina d’escriure. Per sort, la feina l’abstreia tant que no es va fixar en mi que, al mig del carrer, me’l mirava somrient, com un babau.

Des d’aquell dia, cada vegada que passo pel mateix lloc aixeco el cap, però res: ni home ni màquina. Tanmateix, mentre continuï havent-hi intèrprets de sonates tan aparentment dissonants, i facin servir aparells tan poc moderns, les coses no acabaran mai d’anar tan malament com ens volen fer creure.
 

Segur que Schönberg també escrivia a màquina

Somiar truites, perdius i pardals (II)

4) Lauta i ožiljci, de Danilo Kiš. D’en Kiš se n’haurien de traduir fins i tot les llibretes escolars, però ens conformarem amb aquest llibre que conté set relats pòstums. Mareja saber que en altres llengües romàniques podem trobar traduïda, des de fa temps, gran part de l’obra d’aquest meravellós escriptor serbi.

5) Berliner Kindheit um neunzehnhundert, de Walter Benjamin. D’en Benjamin, en català, hi ha cinc obres traduïdes: dues estan descatalogades i, de les restants, dues més no eren gaire arriscades de publicar (tot i el ressò limitat de la figura d’aquest pensador al nostre país, citat sovint però poc llegit), i l’altra és un recull molt encertat d’alguns assajos literaris. Aquest llibre, juntament amb alguns fragments de Einbahnstraße, mostra un Benjamin en el cim de la seva prosa poètica.

Descobriments mutus

«Què és això, papa?» Ho sàpiga o no ho sàpiga, ho pregunta, un cop i un altre. La gràcia viu en la seguretat de la resposta, en repetir-la i en tornar a preguntar. Sempre hi ha una resposta perquè tot és alguna cosa. I que tot tingui un nom és embriagador. Tanta insistència s’explica, també, pel miracle fonètic de fer existir coses després de pronunciar-les. Resoldre aquest dubtes constants que, de vegades, juguem a fer veure que són autèntics és tan fascinant com creixent és l’angoixa del pare, que sap que s’acosta el moment en què la resposta, si n’hi ha, no serà satisfactòria. La realitat s’imposarà. De despertar d’aquest somni meravellós, se'n diu créixer; d’acceptar els límits (començant pels que comporta el coneixement d'això que en diem jo), madurar. Ni una cosa ni l’altra són agradables.

 

Llistes i egos

L’acumulació es veu que comporta, molt sovint, registre. Ningú no creuria necessari fer cap llista de la seva biblioteca si aquesta contingués únicament un llibre. Ara, si se’n tenen, per exemple, alguns centenars, sembla com si calgués tenir constància escrita de cada habitant de lleixa. Aquestes llistes reflecteixen, entre d’altres coses, una part important d’ego, com qualsevol relació de béns.

Durant la seva extensa vida, l’erudit Gershom Scholem (1897-1982) va reunir més de trenta mil llibres, molts d’ells d’enorme valor no tan sols econòmic, com és lògic. De jove, però, va tenir una idea: escriure un catàleg negatiu que consistís en els llibres que no tenia. No se sap quant de temps va estar afegint títols a aquesta eternitat, però la idea és tan forassenyada com estimulant. El mateix Scholem se’n riu, de tot plegat, a Von Berlin nach Jerusalem, que he llegit en traducció anglesa.

Scholem ha protagonitzat el meu estiu lector. Primer va ser la correspondència que va mantenir amb Walter Benjamin des de 1933 fins a 1940, després la seva autobiografia, i finalment la relectura del llibre que va dedicar a la seva amistat amb Benjamin i que també es pot considerar una mena d’autobiografia indirecta. Una mica repetitiu tot plegat, però apassionant. De cara a la tardor em reservo el seu monumental Sabbatai Sevi. The Mystical Messiah. Són exactament mil pàgines, bastant denses, la lectura de les quals em fa l’efecte que hauré d’acompanyar amb llibres-distracció tipus Ellery Queen, que la meva concentració arriba fins on arriba.

 

Somiar truites, perdius i pardals (I)

Començo a creure que veuré abans la independència del meu país que la traducció d’algunes obres que necessitem (el plural és per col·lectivitzar el dramatisme de la urgència) trobar en català. Però cap problema: quan tingui una editorial, les reuniré totes en una col·lecció que es dirà Obres mestres que, vés a saber perquè, gent molt més capaç i amb més diners que jo mai no havia cregut oportú publicar en la nostra llengua. No patiu, que hi haurà versió en rústica i en tapa dura. Pel que fa a la tipografia crec que ens inclinarem per Dante. Primers volums:
 

1) Vospominaniya, de Nadezhda Mandelstam. Les memòries de la viuda d’Óssip Mandelstam. Imprescindible. El manuscrit no tenia títol i la traducció anglesa es va publicar en dos volums: Hope Against Hope i Hope Abandoned. Es veu que nadezhda significa esperança en rus; un joc de paraules intraduïble, crec. El pròleg haurà de ser, ineludiblement, l’article de Joseph Brodsky «Nadezhda Mandelstam (1899-1980). An Obituary», escrit el 1981, que tampoc no ha estat mai traduït al català.
 

 2) Život s hvězdou, de Jiří Weil. Philip Roth —que com que és un gran escriptor ha llegit molt— al prefaci de la traducció a l’anglès d’aquesta breu novel·la diu que no coneix cap llibre com aquest. És molt probable. L’argument és senzill: els nazis han ocupat Praga i Josef Roubick s’aferra als detalls més petits per tal d’intentar sobreviure. No és un llibre alegre. D’humor en trobarem més a Na Střeše je Mendelssohn, del mateix autor txec, que també publicarem, és clar. 
 

3) Joseph Roths Flucht und Ende. Erinnerungen, de Soma Morgenstern, amic íntim de Joseph Roth. Ara el que no coneix cap llibre com aquest sóc jo. És el contrapunt irònic i commovedor del magnífic El món d’ahir de Stephan Zweig. Si hagués de marxar corrents de casa i no pogués tornar-hi mai més, me n’emportaria la Bíblia, El Rei Lear i aquest llibre de Morgenstern. De fet, ara mateix els posaré tots tres junts per si de cas.

Instruments

Llevat que et diguis Marcel Proust i descriguis la Sonata de Vinteuil, per parlar de música ens hem de conformar amb l’ús de metàfores, abstraccions, analogies, símils i sinestèsies. Referir-nos-hi sense que les sensacions del qui l’escolta intervinguin és tan difícil que més val admetre des d’un bon principi que tot el que en podem dir parteix de la subjectivitat més absoluta. Com escriu George Steiner a Errata, la música és la prova que les teories mai s’acostaran a la realitat de manera exhaustiva. Impressionisme. I no podem aspirar a res més? Potser no. Però tal vegada seria interessant de revisar l’habitual divisió d’instruments musicals entre tristos i alegres. Hi ha tantes mostres que contradiuen aquesta adjectivació que estranya que encara l’emprem. Dins del sector instruments tristos, generalment s’hi inclou el violí, per exemple. Això és que mai no s’ha escoltat un jig irlandès. Hi ha melodies tristes i melodies alegres, la resta depèn de la gràcia de l’instrumentista i prou. Potser és per això que un instrument es diu instrument.

I ara una cançó trista i sense violí.

 

El caos d’Europa

Per tal de no decebre les expectatives políticosocioeconòmiques que el títol d’aquesta entrada pugui generar, ho aclarirem d’inici: no; no és això.

El caos d’Europa és un llibre —pel que sembla, més aviat avorridot— del qual algú —no direm qui— inexplicablement roba uns quants exemplars. «Inexplicablement» fins que qui ho ha d’explicar tot —l’Ellery Queen— reuneix tots els personatges que han aparegut en les 18 pàgines precedents i exposa, als confosos lectors, sobretot, la resolució del cas. Nova York, col·leccionistes, robatoris, llibreters, batusses, la desaparició d’un segell que val 30.000 dòlars, personatges amb noms tan magnífics com Friedrich Ulm, William Plank, Chester Singerman, Mr. Hazlitt i Janet Meakins, estil senzill i directe, i desentortolligament final satisfactori. La història es diu «The Adventure of the One-Penny Black» i compleix amb tots els requisits d’un gènere que es va inventar Edgar Allan Poe l’any 1841 amb «Els crims de la Rue Morgue»: hi trobem el que hi hem de trobar.

Ellery Queen va aparèixer el 1929, el van crear els cosins Frederick Dannay (1905-1982) i Manfred Bennington Lee (1905-1971), (Daniel Nathan i Manfred Lepofsky).

L’informe de Brodie

Com que Borges té fama de ser un autor complicat (certament no és Ken Follett), hi ha qui recomana als qui tenen la sort de no haver-ne llegit mai res («sort» perquè, com diu Martí de Riquer sobre els qui encara no han obert mai El Quixot, així el poden gaudir per primer cop) començar per El informe de Brodie (1970) i no pas per Ficciones o El Aleph. Nosaltres recomanem llegir qualsevol cosa d'aquest autor argentí i en l'ordre que sigui.

A El informe de Brodie no ens apartem de l’univers típic borgesià: la memòria (per tant, l’oblit), el dubte, el somni, el destí, el temps, però aquest cop tot cobert per molta sang (en vessa tanta o més que a Macbeth, per exemple, i val a dir que amb menys escrúpols, també).

A l’imprescindible pròleg que precedeix els onze magnífics contes que conté aquest breu llibre, Borges cita alguns contes de Kipling com a font d’inspiració. Com sempre que l’autor argentí es refereix a les seves influències, ens fa la sensació que a la immensa majoria les va superar a bastament.

El somni impossible de María Negroni

María Negroni té seixanta-un anys i ho ha llegit tot, cosa que ja sabíem gràcies als seus assajos, poemes i proses diverses. L’any 2011, l’excel·lent editorial argentina Caja Negra Editora li va publicar Pequeño mundo ilustrado que és una declaració d’amor a la impossibilitat, a la bogeria, al deliri, a la poesia. Aquest llibre és un petit regal format per somnis, inventaris, teatres de titelles, col·leccions, llanternes màgiques, joguines, regnes ínfims, autòmats, catàlegs, obsessions, xarlatans, taxidermistes, jardins, cofres, nines, biblioteques... i , és clar, Lewis Carroll, Poe, Wilde, Borges, Cortázar, Benjamin, Goethe, Jules Verne, Schulz, Bioy Casares... Col·leccionar, catalogar, arxivar, memoritzar, escriure; tot com a intent per enfrontar-se al temps i per, encara que sembli tot el contrari, fer preguntes cada cop més interessants en lloc de donar respostes.

En un dels setanta-nou engranatges que mouen aquesta meravellosa, a moments inquietant, capseta de música, Negroni cita Giambattista Vico (1668-1744) que va descriure la poesia com a llenguatge d’infantesa. L'escriptora de Rosario precisa que cal tota una vida per arribar-hi, a aquest llenguatge. Nosaltres afegirem que ella en domina el vocabulari, la gramàtica i la sintaxi com ben pocs.