Segons el lingüista francès
Émile Benveniste (1902-1976), el pensament no és un fenomen independent que
pugui transcendir el llenguatge. Els humans expressem pensaments que només són
possibles a través de la combinació de paraules preexistents a aquests
pensaments. Les paraules ja hi són i esperen que algú les connecti d'alguna
manera determinada per acabar expressant el que entenem per idees (originals o
no, això ja és un altre tema). Émile Benveniste també diu que Aristòtil no
hauria expressat de la mateixa manera la seva idea d'ésser si en lloc del grec
hagués emprat una llengua com l'ewe de Togo, idioma en què aquest verb no té un
sentit copulatiu o lligat a l'existència.
No sé —ni crec que sigui
rellevant saber-ho— què hauria passat si Aristòtil hagués nascut a Togo. El que
sé és que hi ha persones que canviant o eliminant paraules creuen que
aconseguiran canviar i finalment eliminar els aspectes de la realitat que no
els agraden. I sovint se'n surten. Mireu, sinó, el que han aconseguit amb la
paraula patois. El magnífic lingüista occità Patric Sauzet ho explica perfectament. En fi, que es pot fer tota la brometa que es vulgui sobre el
lapao i el lapapyp, però el tema és molt seriós.
4 comentaris:
Els pensaments són relats en ells mateixos, ja siguin llargs o curts. El pensament és fet de paraules sempre, però, que no es tracti de pensament simbòlic, que aleshores es fet d'imatges que, no obstant això, a l'hora d'explicar-les hem de fer servir les paraules...
No podem oblidar la capacitat que tenen les paraules de modificar el pensament. És a dir, una idea influeix o en modifica una altra gràcies a les paraules. Si hi sumem la poca capacitat crítica de molta gent...
Sí que és seriós, sí! I respon al mètode feixista consistent a negar les identitats començant per negar-ne el nom. Salut.
Pensem en imatges, també, és clar i, com molt bé dius, Teresa, les traduïm mitjançant paraules. Trobo, però, que la dictadura d'imatges que patim avui en dia ha eliminat la capacitat de verbalitzar-les i han acabat conformant una mena de llenguatge empobrit i descontextualitzat per naturalesa, amb el perill que això comporta.
Com més paraules tinguem, més podrem pensar? Si la resposta és sí, tindrem un nou motiu per desitjar un acotament contextualitzat de les imatges que ens envolten. Salutacions, Enric.
Arribar a tenir poder es veu que dóna ganes de modificar els significat dels mots i, fins i tot els mots mateixos, per acabar construint una realitat que no pugui qüestionar els qui tenen aquest poder. Els totalitarismes, com bé dius Ricard, ho han portat a l'extrem. El colonialisme és ple d'exemples d'aquesta pràctica tan execrable, també. Salut.
Publica un comentari a l'entrada