L’any 1918 Joan Salvat-Papasseit (1894-1924) va publicar un recull d’articles en castellà (trenta-dos) que es va titular Humo de fàbrica. La immensa majoria d’aquests articles mostren un Salvat-Papasseit proper a l’anarquisme i al socialisme, i que es defineix com a espanyol. Posteriorment, el poeta, coincidint amb el canvi de llengua literària, va afegir la reivindicació identitària i la voluntat de llibertat per a Catalunya al discurs inicial encès i violent.
Però tornem a Humo de fàbrica. Conté un article («La risa del diputado») que és una crítica demolidora al sistema polític espanyol. El dels anys vint. El d’ara. El de sempre. Us en cito algunes frases (traduïdes):
«Estat d’opereta, aquest Estat espanyol; Estat de ficció i buit.»
«Del nostre Parlament només es podrà treure una conclusió: Espanya és la nació més feliç de la terra i la que viu millor. I ja sabeu que Espanya no és així. Diputat, a Espanya sempre ha estat sinònim de vil. Els governs d’Espanya gasten milions de pessetes en les eleccions. Els ministerials o peguen o subornen, els de l'esquerra menteixen, i roben i plomen, entre tots, a aquells que no peguen ni subornen, a aquells que no menteixen i deixen que els plomin entregant els seus vots.»
«[El Parlamentarisme] A Espanya és infàmia, covardia, lladronici obert, descarat, cobert amb la capa del riure.»
«Aquí el millor sistema és negar l’existència de problemes, i abandonar les Cambres la tarda que un torero llueix postures davant d’una massa cafre i sanguinària; entre la qual hi ha el millor de Madrid: el Senat, el Congrés, la família reial, totes les prostitutes de la cort.»
«—Veieu aquell home que riu? Doncs és un diputat; és un pocavergonya.»