Les més aviat esperpèntiques mostres de suport i de rebuig als world tours que els diversos pontífexs romans van fent intermitentment des de fa unes dècades són un espectacle televisiu al qual ja ens hem acostumat. Crits a favor d’un home gran que saluda des de dins d’un vehicle que avança lentament i, més enllà, les pancartes i les protestes dels qui hi estan en contra i que topen amb la policia. Normalment, la cosa no passa d’aquí.
En canvi, fa cinc-cents anys tot plegat era ben diferent. Per exemple, a mitjan del segle XVI, un català va ser acusat de: «[haver] negat l’autoritat i potestat del Summe Pontífex [...] i que el nom de Papa no escau al Romà Pontífex ni anomenar-se Pontífex, perquè no és nom catòlic, perquè en Crist, que fou vertader Pontífex, s’acabà el vertader pontificat i sacerdoci.»
Són unes paraules que als pancartistes anti-Papa d’avui en dia els farien riure. Però cinc-cents any enrere, una cosa així et costava la vida.
Pere Galès i Reiner va néixer a Ulldecona el 1537 i va morir a Saragossa, empresonat per la Inquisició espanyola, quan tenia cinquanta-vuit anys. Va ser un dels humanistes més importants d’aquest país. Protestant, va rebutjar sempre el radicalisme romà i el calvinista. Va ensenyar filosofia a França, Itàlia i Ginebra. Fou íntim amic de l’arquebisbe de Tarragona, del bisbe de Vic i Tortosa i d’humanistes de la talla d’Isaac Casaubon. Quan tenia vint-i-sis anys, va ser torturat per la Inquisició i el van deixar cec d’un ull per haver dit que es podia menjar carn cada dia de l’any. Era el preàmbul del que passaria un temps després. Galès va morir a la presó, a Saragossa, el 1595. Després de mort, aquell mateix any, el Sant Ofici el va condemnar per hugonot i per això, el set d’abril, el seu cos va ser desenterrat i cremat.
Sembla que els inquisidors també en van cremar el record perquè, a banda del gran Josep Trueta a L’esperit de Catalunya, trobareu molt poc escrit sobre en Galès. Potser a Sàpiens en parlaran algun dia.