diumenge, 28 de juliol del 2013

Si una nit de juny un viatger

Un vespre de juny de 1940, nou persones, la majoria emigrats russos, sopen en una casa als afores de París. Les tropes alemanyes, després de la batalla de Sedan, es troben a uns cinquanta quilòmetres de la capital francesa. És per això que, de tant en tant, se senten canonades. Després de l'àpat, durant el qual tots s'han mostrat, és clar, extremament preocupats pel decurs la guerra, es fa un llarg silenci fins que algú pregunta què en pensarien de tot plegat els qui ja són morts. Després de la sorpresa inicial, cadascú escull un personatge que li agradaria convocar en un moment tan transcendent. Puixkin, Napoleó, Tolstoi, Marie Taglioni, Juli Cèsar, Bismarck... L'amfitriona, Maria Leonidovna, ho té clar: Mozart. S'estaria amb ells tota la nit, tocaria el piano, tothom vindria a escoltar-lo; si Mozart aparegués, la guerra s'acabaria.
Durant els dies següents, riuades de refugiats que marxen a peu creuen el poble. Una nit, un home pàl·lid i magre, demacrat, de cabells esbullats, que parla francès amb accent estranger, apareix davant de la casa de Maria i demana de fer-hi nit. Ve de molt lluny, està molt cansat i és músic. No explicarà res més. Acabarà marxant després d'uns quants dies.
La resurrecció de Mozart és una novel·leta meravellosa escrita per Nina Berbèrova (1901-1993). Crec que no ha estat traduïda al català; convindria fer-ho.


dijous, 18 de juliol del 2013

L'art d'espigolar

Les glaneurs et la glaneuse és una pel·lícula que la realitzadora belga Agnès Varda va rodar l'any 2000. En podríem dir documental, però no seria del tot cert a causa de la subjectivitat admesa i volguda per Varda, una subjectivitat que no impedeix que ens creguem la directora quan ens assegura que tot plegat no és res més que el resultat de pujar en un cotxe amb una càmera digital i voltar per França cercant (espigolant) espigoladors d'avui en dia. El gest d'ajupir-se per recollir va ser immortalitzat (tòpic) per Jean-François Millet fa més de cent cinquanta anys, però Varda demostra que continua sent molt habitual, al camp i a la ciutat. Les glaneurs et la glaneuse ens mostra (amb una ingenuïtat volguda) l'escàndol que representa la quantitat immensa de menjar que es llença cada dia. Tanmateix, hi ha qui espigola per necessitat (els pobres, els sense sostre), i qui ho fa per costum familiar, per plaer, o per consciència política.

Jean-François Millet. Des glaneuses («Les espigoladores»), 1857
 
Tot i tractar-se d'un tema seriós, la singularitat còmica d'algunes de les persones que apareixen a la pantalla (anomenar-les personatges és molt temptador) i la capacitat de Varda per desdramatitzar, fan que puguem concloure que Les glaneurs et la glaneuse és una pel·lícula que segueix la màxima horaciana d'ensenyar divertint (prodesse et delectare, en deia). Varda, de tot plegat, en diu cinescriptura. D'acord, doncs.

dimarts, 9 de juliol del 2013

Cinema mut

Seven Chances (1925) no és una de les pel·lícules més cèlebres de Buster Keaton. De fet, forma part dels títols menors d'aquest actor (aquí, a més, director) nord-americà. L'argument és simple: un tímid i cada cop més arruïnat agent financer (James Shannon, interpretat per Keaton) rebrà una herència molt generosa del seu avi, amb una condició: que el noi es casi el dia del seu aniversari a les set de la tarda. I, sí, el pobre James s'assabenta de tot plegat el dia del seu aniversari, exactament unes hores abans que venci el termini. Després de ser rebutjat per set noies, el soci de Shannon paga un anunci al diari vespertí: «Milionari cerca esposa». La foto de Shannon, al costat del titular. El caos està assegurat: centenars d'embogides aspirants a núvia persegueixen Shannon per la ciutat. Al final (és a dir, a les set), tot acabarà bé, és clar.
I per acabar, una reflexió (absurda, si voleu): mentre mirava Seven Chances no he pogut evitar de pensar que absolutament totes les persones que apareixien a la pantalla són mortes. Certament, no és la millor manera de veure una comèdia.
 

dimarts, 2 de juliol del 2013

Josep Maria Lladó i la república de casa meva

Cada casa és un món. I els mons van plens de mites, idealitzacions, imatges, prejudicis i llegendes. A casa meva hi havia una llegenda i a sobre idealitzada: l'escola republicana, és a dir allà on les meves àvies van aprendre a escriure i llegir en català. «Sense ni un duro van fer unes escoles com mai s'és vist.» Pot ser. Continuem. Ara, imatges. La meva imatge de la república és Josep Maria Lladó (1910-1996), un homenet pulcre, elegant, sorneguer i culte. Recordo que quan jo era molt jove, en Lladó de vegades parlava per la ràdio i la meva mare, que se l'escoltava amb molta atenció, sempre acabava dient: «De catalans així ja no en queden: hem perdut el sentit de l'humor i tot». En el meu món, doncs, Lladó és la república i els valors de civilitat, bon humor i educació (per cert, ¿algú podria reeditar-ne les obres i mirar si les memòries que va escriure es poden publicar?). En el meu món, també, als antípodes de Lladó hi habita Carles Sentís (1911-2011): la mediocritat de la Catalunya possibilista posterior, la que té com a dogma fer la viu-viu, la del sí però no i la del no però sí; una Catalunya que, finalment, sembla que es comença a esberlar. Sort que cada casa és un món.

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...
Related Posts with Thumbnails

GIRONA

GIRONA