Preveure el futur a partir d’una anàlisi extraordinàriament lúcida del passat i del present només és a l’abast de pocs privilegiats. Fa més de vuitanta anys, a «La conquête de l’ubiquité», l’assagista i poeta Paul Valéry deia això:
«Talment com l’aigua i el gas vénen a casa nostra des de lluny per respondre a les nostres necessitats mitjançant un esforç quasi nul, així també ens abastirem d’imatges visuals o auditives que sorgiran i s’esvairan al menor gest, quasi a un senyal.»
Doncs sí. Al final, però, aquest abastiment que Valéry veia tan clar, s’ha transformat en dictadura de la imatge. Imatge que ha substituït el llenguatge com a recurs per a configurar la realitat. Imatges fugisseres, efímeres i consumibles (el narcisisme, ja se sap). La realitat, doncs, és allò que apareix a través d’una pantalla.
I l’escola? Ai, l’escola. El que hauria de funcionar com a contrapès (contrapès quixotesc i utòpic, però apassionant de totes maneres) no fa altra cosa que provar d’adaptar-se estúpidament a la societat de la informació. La introducció d’ordinadors a l’aula és molt més que una mesura que suposadament ha d’ajudar alguns polítics a fer-se els progressistes: és una declaració de principis. És assumir que la imatge ha derrotat el text; que la pantalla ha vençut el paper. L’eficàcia i l’ajut que determinats suports audiovisuals poden aportar són incontestables, però aquesta no és la qüestió. El canvi imposa noves maneres de pensar o, més aviat, de no pensar. Perquè per pensar cal temps, silenci, pausa. Tres elements quasi prohibits si el que predomina és la imatge i no la paraula.
Se sap que la colonització dels pobles ha estat completada quan els colonitzats no són conscients de ser-ho. Doncs igual.