Klezmer

Si cada llengua reflecteix una manera concreta d’interpretar el món i és més que un mitjà de comunicació, la música tradicional també és més que sons i prou. La diversitat inherent en paraules i melodies mai no s’ha de jerarquitzar i sempre s’ha de valorar com a la immensa riquesa cultural que representa i que cal preservar i defensar sense embuts. 

La música klezmer és originària de Galítsia que és el nom que va rebre durant quasi mil anys la zona que ocupava part de Bielorrússia, de Polònia i d’Ucraïna. És la música de l’shtetl i del parlants d’ídix. Tonalitats menors i improvisació i, per tant, emotivitat. Clarinets, trompetes, mandolines, violins. Si a través de la música popular els humans reflectim les nostres experiències col·lectives i individuals, s’entén que el klezmer expressi tristesa i dolor. Tanmateix, ben sovint, la música klezmer és un «malgrat tot» musical de ressonàncies molt profundes i tan alegre que encomana unes enormes ganes de viure i, és clar, de ballar. Els hassídics defensaven que a travès de l’èxtasi musical era possible acostar-se molt més a Déu que mitjançant l’estudi. El klezmer n’és la prova. Encaixa perfectament en la simbiosi de solemnitat i alegria que significa un casament, per exemple.

El klezmer, com tota la música genuïna, traspassa fronteres i cultures: des dels seu orígens hi ha hagut grups amb participació no jueva i d’entre els millors grups de klezmer actuals, n’hi ha que no contenen cap músic jueu. The Crakow Klezmer Band, Andy Statman i The Klezmatics són alguns dels principals exponents d’aquest gènere avui en dia.

KlezRoym són italians; fan klezmer (sense violí!), i el seu disc Yankele nel ghetto és imprescindible. 

«Què pot ser millor que fer que el món estigui content?», pregunta el músic Leon Schwartz al llibret que acompanya la recopilació Klezmer Music. A Marriage of Heaven & Earth. La resposta és al seu violí.

Sermó actual

Un bon dia ―no sabem exactament quan― va néixer l’actualitat. Se suposa que devia coincidir, entre d’altres coses, amb l’aparició dels primers diaris, la Revolució Industrial i l’auge d’una burgesia delerosa d’autoconvèncer-se que era possible comprendre el món, o si més no fer-ho veure. Un diari sobre la taula va passar a ser sinònim de coneixement i la sort era que cada dia n’hi havia un de nou.

Amb el pas del temps, l’actualitat va anar imposant-se com a succedani còmode de la realitat i es va configurar en el que Adan Kovacsics defineix com a neurosi col·lectiva. Soroll ensordidor i focs artificials. La paraula esdevinguda funcional i, per tant, transformada en tòpic. Ball histèric al ritme de notícies i imatges que inunden la nostra consciència i memòria més immediata. L’espectacle disfressat de servei públic. L’actualitat és molt accessible (tant, que sovint no cal ni que passi pel cervell), però si tenim problemes greus de comprensió sempre hi haurà una munió d’exegetes preparats per interpretar-nos-la. L’actualitat deforma la nostra percepció de la realitat però hem d'estar tranquils: la publicitat compensarà, amb les seves promeses, la visió grotesca i monstruosa que el telenotícies ens ha transmès. És en aquest context que llegir un llibre en silenci es converteix en un acte subversiu.

Em temo que l’entrada número tres-cents d’aquest blog s’ha convertit en una mena de sermó. La culpa és de llegir ―subversivament― i, tal vegada, malinterpretar Karl Kraus, Ivan Klíma i George Steiner. 

Terry Callier

Mestissatge

Avui en dia no ets una ciutat interessant si no ofereixes mestissatge. És per això que els qui viuen de difondre aquestes pseudorealitats comodí s’encarreguen de definir algunes urbs com a zones mestisses. Barcelona, per exemple, s’exhibeix arreu com a mestissa. Tant hi fa que el producte final consisteixi en quatre tam-tams mal tocats, falafels insípids, rastes, barrets mexicans, palmeres i Carlinhos Brown. Curiosament, els desacomplexats ciutadans del món que ocupen regidories de cultura i que venen la imatge de ciutat que els sembla més oberta i integradora acostumen a viure en barris poc mestissos (tenir una criada equatoriana a casa no cola com a mestissatge). 
És ben trist que els catalans hàgim d’exhibir la nostra capital com a paradigma d’un terme que, de fet, defineix la nostra història. No ens hem d’esforçar gaire per sentir-nos mestissos, precisament. Per aquí hi ha passat i hi passa tothom. I per Marsella, per exemple, també. Del costat de Marsella (concretament de La Ciotat), són Moussu T e lei jovents, un grup occità que des de fa vuit anys fa música popular. Són gent que porten el blues, el jazz, la música caribenya i la brasilera a la sang. De la combinació d’aquests estils amb cançons tradicionals i operetes provençals dels anys 30 i 40, neixen discos tan deliciosos com Mademoiselle Marseille, Forever Polida, Home Sweet Home i Putan de Cançon. Dones boniques de tan normals com són, àncores abandonades, converses de cafè, nens que surten de l’escola, jugadors veterans de petanca que reneguen en patois, gavines, friandises... Moussu T e lei jovents troben el seu paradís en allò quotidià, però no són tan ingenus com per oblidar que hi ha qui pretén transformar aquesta normalitat en excepció per poder vendre-la.

Ja fa uns anys, quan després d’una actuació televisiva, el presentador va preguntar a Tatou, el cantant i ànima del grup, si es definien com a grup mestís, la brillant resposta del músic va ser que, com que són de Marsella, no saben què és això del mestissatge. I és que les etiquetes van bé pels venedors.

Virgilis

Tenint en compte els índexs de lectura d’aquest país i la situacó enconòmica general, és molt gratificant comprovar la gran quantitat de petites editorials que hi publiquen regularment llibres d’una qualitat excel·lent. La darrera editorial que hem descobert és barcelonina i es diu Ediciones del subsuelo. S’autodefineixen (cautelosament) com a modestos Virgilis que ens volen acompanyar per això que es diu modernitat. De moment, se’ns acudeixen poques companyies més interessants. 

Que el primer llibre que hagin decidit publicar sigui una traducció de Satire et prophétie―Les voix de Karl Kraus, escrit pel filòsof francès Jacques Bouveresse l’any 2007, és tota una declaració de principis (que hagin triat el castellà, també ho deu ser, segurament). El seu catàleg es completa, de moment, amb dos llibres més que mantenen el nivell de qualitat i d’exigència: la novel·la Un grito sin voz de Henri Raczymow i Exégesis de una leyenda. Lecturas de Kafka de Stéphane Mosès. Estarem molt atents a tot el que continuïn publicant. 

Fronteres

És un fet habitual que els nens sentin una gran fascinació pels atles i els mapes. El món a l’abast. Tots els països en l’espai que ocupen uns quants fulls. Capitals, mars, serralades, carreteres, fars, rius, aeroports... I noms: Spiekeroog, Kavála, Qom, Lusaka, Saransk, Arad, Taz, Caserta, Burdur, Old Crow... Un món ordenat, clar, controlat i segur. Illes, relleus i contorns. Aquí comença un país i aquí n’acaba un altre. Cadascun té el seu color, no hi ha pèrdua. Ratlletes i puntets. I fronteres. Les polítiques, les més ben perfilades. Si recordar l’artificiositat de tota frontera política és un tòpic, causar desgràcies irreparables marcant i esborrant línies divisòries ha esdevingut un costum.
La frontera és on el poder s’esforça més per mantenir l’ordre i és justament on més se li escapa. La frontera ens captiva perquè és transgressora, inclassificable, perillosa, imprevisible, incerta. L’esperit de la frontera és l’herba que creix sota el quitrà. Joseph Roth va néixer a Brody; Elias Canetti, a Rustschuk; Paul Celan, a Czernowitz, i Claudio Magris, a Trieste.

Al cap de 23 anys

Apago aquestes íntimes espelmes.

S’ha acabat el meu vespre màgic―
botxins, impostors, precursors,
i, ai, las!, la xerrrameca dels fiscals,
tot passa avall.―En somni m’apareixes,
havent ballat el que et tocava davant l’arca.
Enllà de pluja, vent i neu,
és la teva ombra a la riba immortal,
la teva veu ve de l’entranya de la fosca.
I pel nom! Com em crides altre cop
sense parar en veu alta: Anna!
i em dius de tu, com abans feies.

Anna Akhmàtova
(traduït per Jaume Creus)

Franz Kafka deia que una persona ha de llegir un poema al dia. Aquest és el d’avui. Però també podria ser el d'ahir i el de demà.

Un altre procés

De Franz Kafka s’ha dit de tot. És d’aquelles figures que es presten fàcilment al mite. Segurament a ell l’hauria horroritzat veure’s reflectit en aquesta mena d’icona trista, profunda, solitària, misteriosa, autodestructiva i depressiva en què molts l’han convertit. Des de l’apassionament descontrolat de Max Brod, amic íntim i primer biògraf, fins a les converses inventades de Gustav Janouch, ens han arribat tot un reguitzell de llegendes i panegírics encesos que ben sovint provoquen vergonya aliena. Per sort, també han anat apareixent biografies i estudis que ens acosten de manera versemblant a una personalitat certament complexa. A Cuando Kafka vino hacia mí... (títol que participa d’aquest aire místic que molts han volgut atribuir a l’escriptor praguenc), l’editor Hans-Gerd Koch ens ofereix un Kafka relatat de quaranta-quatre maneres diferents per companys d’escola, amics, infermeres, mestresses de pensions, companys de feina, professors d’hebreu, servents, familiars... 

Hi apareix també, és clar, Dora Diamant, la darrera dona amb qui Kafka va conviure. El fragment triat és ben conegut. Diamant hi explica que un bon dia, passejant pel parc de Steglitz, a Berlín, Kafka i ella es van trobar una nena que plorava desesperadament. Havia perdut la seva nina, els va dir. Kafka li va respondre que la nina no estava perduda, sinó que havia marxat de viatge per canviar d’aires. Ell ho sabia perquè havia rebut una carta en què la nina ho explicava. L’endemà el senyor alt i prim li va llegir aquella carta, a la nena. Li’n va llegir una cada dia durant tres setmanes. Durant aquest temps, la nina va anar creixent i vivint aventures de tota mena. Li sabia greu no tornar, però és que s’ho estava passant molt bé. La nena va acabar entenent que no veuria més la seva nina. La història acaba que la nina es casa en un país llunyà. 

Kafka va escriure realment aquestes cartes? No se sap. En tot cas és el tipus d’història que agrada als qui volem creure que els nostres escriptors preferits eren (l'ús del passat no és cap lapsus), a més a més, bones persones. 

Back in Your Life

Si la primera cançó del disc comença amb una rima dels versos imparells com aquesta:

Abdul's not seen Cleopatra
It's been almost now a year
How I wonder where she's at-ra

And I wish the old girl were here

ja es veu que la cosa promet. Després, a la tercera peça, la riquesa lírica acaba espaordint:

You see, Buzz buzz buzz goes the honey bee
and tweedily tweedily twee goes the bird
but the sound of your little voice darling
that’s the sweetest sound I’ve ever heard

L’artista es diu Jonathan Richman; l’acompanyen els Modern Lovers, i el títol dels disc és Back in Your Life (1979). Dotze cançons. Mentre les cantem, podem fer tots els galls que ens vingui de gust, perquè en Richman sempre en farà més. En una mica més de mitja hora, l’agulla del tocadiscos revelarà mosquits que reivindiquen la seva condició de picadors; participarem d’una festa al bosc, sota la llum de la lluna, amb ants, elfs, cérvols i óssos que punxaran la seva música preferida; cantarem cançons romàntiques que comparen l’amor amb una flor; ens solidaritzarem amb el pobre Abdul que es desviu per una mirada de Cleòpatra; ens emocionarem amb la sinceritat de «Affection»; ballarem al ritme de peces d’aires surf, i ara afegirem un «etcètera» ple de diversió perquè no volem allargar-nos gaire més. Ras i curt: l’antídot perfecte contra Coldplay.

Bluffs

L’any 1950 la revista Empédocle va publicar el pamflet La littérature a l’estomac, de Julien Gracq (1910-2007). Es tracta d’una anàlisi mordaç de les misèries de l’ambient literari francès de l’època que, com tota obra rellevant, transcendeix les fronteres temporals i espacials en què se situa inicialment. Els vicis que Gracq denuncia en aquest text són, malauradament, ben actuals: l’artista convertit en funcionari i en personatge públic, subjecte al mercat i a les modes i, per tant, de fama efímera, i el concepte de valor literari en mans d’uns quants pontífexs que pretenen fer oblidar que el gust es cultiva personalment. De fet, Gracq no fa res més que assenyalar alguns dels factors que amenacen l'autonomia de l'art. És un debat ben antic, i que dissortadament no ha estat  mai prou viu al nostre país.

L’excel·lent editorial barcelonina Nortesur va publicar aquest obra en castellà l’any 2009. El disseny és tan o més bonic que el de l’edició original.

La bondat de Vassili Grossman

Una de les idees que més desgràcies ha causat al llarg de la història ha estat la del bé. Com que quasi sempre s’ha tractat d’un bé imposat, ha necessitat sempre del mal per refermar-se. I què és el mal? Tot allò que no s’ajusti a la idea de bé que alguns pretenen imposar. Ens referim a benefactors com Plató, Torquemada, Calví, Napoleó, Leopold II, Stalin, Mao, Pol Pot, Kim Jong-Il i molts altres. (El nazisme és un cas a part perquè la seva essència és la voluntat de fer el mal.) Paradoxalment, doncs, en nom de l’amor a la humanitat, s’han destruït milions de vides. És la tirania del bé universal.

Afortunadament, hi ha un altre bé. És el bé de què parla, per exemple, Vassili Grossman (1905-1964), un dels escriptors més importants del segle XX. No és el bé dels predicadors ni dels filòsofs perquè no es pot ensenyar. És una bondat sense ideologia. És senzilla i altruista. No es pot institucionalitzar perquè és subversiva sense voler ser-ho. Grossman la defineix com «la petita bondat». I l’explica a Vida i destí: «És la bondat d’una velleta que dóna un rosegó de pa a un presoner, és la bondat d’un soldat que dóna aigua de la seva cantimplora a un enemic ferit, és la bondat dels joves que tenen pietat dels vells, la bondat d’un camperol que amaga un jueu a les golfes de la seva granja. És la bondat del guardià d’una presó que, jugant-se la llibertat, lliura les cartes de presoners i reclusos, plenes d’idees amb les quals no congenia, a les seves mares i mullers.» És una bondat privada, sense testimonis. I és eterna.

Llegir l’obra de Vassili Grossman segurament no ens farà més bons, però ens ajudarà trobar rajos d’esperança enmig del caos.

Antics contra moderns 20

Discapacitats

Fa molt de fred i encara és fosc. A la parada de l’autobús hi ha un home sol que aguanta un cartellet de cartró amb un número. El 57. L’home és cec. Res més.

El llenguatge políticament correcte i seva indeslligable censura ho deixaria tot aquí: «res més». Prohibit expressar cap sentiment al respecte. I, sobretot, sobretot, mai de la vida parlarem de llàstima ni de compassió. Són termes (i sentiments) proscrits. Es veu que tots tenim alguna mena de discapacitat (gràcies, no me n’havia adonat) i que sentir compassió pot ferir (com si el fet de sentir-ne hagués de comportar, per força, l’acte estúpid de comunicar-ho immediatament a qui ens la fa sentir). En canvi, es veu, també, que la compassió i la llàstima, es poden desbordar si qui les rep és un mateix. Aquí no cal censurar res. Els llibres d’autoajuda (molt més nombrosos que els d’ajuda) s’encarreguen d’aconsellar-nos en aquest sentit. Ens fem molta llàstima, ben sovint, i és bo, es veu. Autoindulgència, en diríem.
I, sí, tots tenim algun tipus de discapacitat (les internes són les més dignes de compassió, per cert), però hi ha gent que hi veu i n’hi ha que no, n’hi ha que es pot aixecar i moure i n’hi ha que no. Precisament, l’eventualitat de la situació dels qui no patim aquesta mena de problemes (perquè no veure-hi és un problema), fa (o hauria de fer) que ens poséssim amb més facilitat en la pell dels que sí que els pateixen. Que algú sigui cec, a mi em sap greu. Em fa mal. Perquè jo hi veig i ell, no. Perquè jo sé quin autobús s’acosta i ell, no. Perquè si aixeco el cap, veig la lluna i ell, no.

Una cançó sobre discapacitats internes.

Absències presents

En algun lloc de la capital de Tuníssia ― diuen que a la biblioteca nacional, per tant al número 20 del carrer Souk-el-Attarine― hi ha unes caixes de cartró amb centenars de llibres a dins. Són tots els llibres que Franz Rosenzweig (1886-1929) va anar acumulant durant la seva vida. Què hi fan a Tunis? L’any 1939, la família de Rosenzweig va fugir d’Europa en un vaixell que, abans d’arribar a Palestina, va fer escala a Trieste i a Tunis. En aquesta darrera ciutat, no se sap ben bé per què, algú va fer baixar les caixes, amb tots els llibres que formaven la biblioteca personal del filòsof de Cassel, a terra.

Deu anys abans, molt poc abans de morir, Rosenzweig havia llegat la seva biblioteca a Rafael, el seu fill, amb la intenció que aquest el comprengués més bé. Aquells llibres havien de dir a Rafael ―aleshores un nen de set anys― tot el que el seu pare no havia pogut a causa d’una esclerosi que l’havia deixat sense parla.

I és que una biblioteca personal és un gran llibre que reflecteix el seu propietari (una de pública ho és de les administracions que la sustenten, però això és un altre tema). Una biblioteca parla, tant a través llibres que conté com dels que no conté ja que, com sap qualsevol que hagi perdut algú estimat, tota absència no és res més que una presència velada. «Jo no em separo mai de tu» diu el fragment de Salm que hi ha a la làpida de Franz Rosenzweig.

No cal trobar ni obrir aquelles caixes per fer més present Franz Rosenzweig, però seria una gran notícia que algú les trobés, les obrís i ens les ensenyés.

Parlar contra l’enemic

La novel·la moderna ―mostra suprema de la complexitat humana― és incompatible amb el món totalitari. El món totalitari corromp el pensament lliure a través de la burocràcia. Per tant, l’enemic de la literatura i de l’home és la burocràcia.

La burocràcia embruteix el llenguatge, el desnaturalitza. És el refugi dels mediocres perquè els dóna una seguretat i una autoritat que la realitat els nega. La burocràcia és contrària a la ironia. Idiotitza. Uniformitza. Quan la burocràcia diu arbeit, diu endlösung. La burocràcia anul·la l’esperit, deshumanitza. La burocràcia és el triomf pòstum d’Eichmann.

Però hi ha poesia:

Parla també tu

Parla també tu,

parla el darrer,
digues el teu judici.

Parla―

Però no decantis el no del sí.
Dóna també sentit al teu judici:
dóna-li ombra.

Dóna-li ombra a bastament,

dóna-n´hi tanta
com repartida en saps al teu entorn entre
mitjanit i migdia i mitjanit.

Mira al teu voltant:
contempla com es fa vivent la rodalia―
Prop de la mort! Vivent!
Diu veritat qui diu ombra.

Ara es neuleix emperò el lloc on ets:

A on aniràs, tan despull d’ombra, a on?
Creix amunt. Palpa enlaire.
Fent-te més prim, més imprecís, més fi!
Més fi: un fil
pel qual vol davallar l’estrella:
per allà baix nedar, a baix,
on ella es vegi feblement brillar: dins la maror
de les paraules nòmades.

Paul Celan
(traducció d'Arnau Pons)

Dilema

Sobre la taula. Em miren.

I ara, les opcions:

1) Llegir tots sis llibres alhora i embogir. Atractiva i perillosa.

2) Començar devorant-ne un, deixar-lo, començar-ne un altre, reprendre el primer, deixar el segon, tornar a deixar el primer, començar a devorar el tercer, deixar-lo, reprendre el segon... I així repetidament. Habitual i caòtica.

3) Començar a llegir-ne un i prou i enterrar els altres cinc en un bosc llunyà per evitar temptacions. Assenyada i laboriosa.

4) Visitar, immediatament, la meva llibreria de capçalera i comprar-hi El compromís de Serguei Dovlàtov. Il·lusionadora.

Dear Holmes

Es diu que cada època reinterpreta els clàssics i que aquestes reinterpretacions ens parlen tant del poder de l’obra com de la societat que l’acull o la reacull. Sovint, es tracta de recreacions que reflecteixen molt més acurdament l’època en què se situen que tots els telenotícies i 30 minuts del món.

Per exemple, Sherlock Holmes, el gran clàssic de la literatura de detectius. Se n’han fet i se’n fan pel·lícules i sèries. Doncs bé, aviat s’estrenarà la segona part de Sherlock Holmes de Guy Ritchie. N’hem vist el tràiler, la utilitat del qual, com passa ben sovint, rau en els efectes dissuasoris que ha estat capaç de generar. Aquest Sherlock és una mena de superheroi, amè, buit, espectaculament pla i insubstancial. La sort és que podem veure com colpeja els seus adversaris en slow motion. Entreteniment? La sèrie The Adventures of Sherlock Holmes (1984) és entreteniment.

El nostre Sherlock Holmes serà sempre Jeremy Brett (1933-1995), que va protagonitzar The Adventures of Sherlock Holmes durant deu anys. Elegant, neuròtic, amb la dosi justa d’ambigüitat, amanerat, excèntric, culte, contradictori, genial i, sobretot, anglès, Brett va portar la frase de Borges a l’extrem («Pensar de tant en tant en Sherlock Holmes és un dels bons costums que ens queden») i es va arribar a obsessionar tant amb el personatge que va crear un detectiu que, en alguns aspectes, millora el que apareix a les obres de Conan Doyle.

I per acabar, la inevitable falca musical. Avui, és clar, gentilesa de Thee Headcoats Sect.

Cementiri de La Paz, Montevideo

Algú que no sabem com es diu ni on va néixer passeja per París, Jerusalem, Estrasburg, Nova Delhi, Casablanca, Montevideo, Nova York. Du panses i ametlles a les butxaques. Té aspecte de captaire, brut i desmanegat. És un geni de les matemàtiques, la física nuclear i el Talmud. És capaç de donar dotze interpretacions diferents de cada verset de la Torà i parlar tres hores cada dia durant tres mesos sobre la primera paraula del Gènesi. S’escriu amb Einstein i Freud. Coneix els grecs i, de tant en tant, escriu en uns quaderns indesxifrables. Sap massa. És molest. Lleig. Boig. No té amics. Alguns el comparen amb Sòcrates, d’altres amb Shabbatai Tzvi, d’altres amb Nahman de Breslau. És mestre, entre d’altres, d’Elie Wiesel i Emmanuel Levinás. La seva memòria és un accident de la natura: recorda cada fulla de cada arbre de cada muntanya. Sap hebreu, ídix, arameu, francès, alemany, anglès, espanyol, àrab, grec, llatí, esperanto i polonès. És espia, profeta, heretge. Ho és tot i no és res. Borges, Modiano, Kiš, Bashevis Singer, Kafka... La mort fou l’únic esdeveniment normal de la seva vida.

Què es pot fer quan es vol escriure la biografia d’algú que va dedicar la seva vida a no ser ningú? Llegiu Salomon Malka.

Antics contra moderns 19

Praga, 15-10-1916

«Amor meu, un dia tan bonic i jo a l’oficina. [...] Avui un altre cop sense notícies. Sovint em dius que no reps carta, però després no menciones que la carta no rebuda t’arriba l’endemà. I ha de ser així perquè t’escric cada dia. [...]»

Franz Kafka va dedicar molt més temps a escriure cartes que no pas a cap altra cosa. Quan no les rebia Felice Bauer, les rebia Milena Jesenská, Dora Diamant, Grete Bloch, Max Brod o Kurt Wolff. Curiosament, la seva carta més famosa ―Carta al pare― no va arribar mai al seu destinatari (coses de mares). Pels que llegiríem fins i tot la llista de la compra de l’autor txec, és una gran sort que gran part d’aquesta correspondència s’hagi conservat.

De cartes que han acabat sent llegides per molta més gent de la que el remitent s’hauria imaginat mai, n’hi ha moltíssimes. Alguns exemples triats òbviament a l’atzar: Gershom Scholem-Walter Benjamin, Gershom Scholem-Hannah Arendt, Joseph Roth-Stephan Zweig, Mercè Rodoreda-Joan Sales, Anton Txèkhov-Maria Txèkhova, Gustave Flaubert-Ivan Turguènev, Albert Einstein-Mileva Marić. La llista no s’acaba mai.
Segurament el més important ―perquè no es pot saber― és: si Milena Jesenská hagués rebut un correu electrònic de Franz Kafka, li hauria fet la mateixa il·lusió?

 

Límits

«Els límits del meu llenguatge són els límits del meu món.» «El món i la vida són un.» Per tant, la vida és llenguatge. Wittgenstein ho tenia clar. «Els límits del meu ipad o de la meva blackberry són els límits del meu món» i «el món i la imatge són un» seria la versió actual d’aquests apartats del Tractatus.

Avinguda de Clichy

Louis Anquetin. Avenue de Clichy à 5 heures de l'après-midi (1887).

La importància de ser honest

¿Els escriptors actuals (qualssevol) són conscients que es dediquen al mateix ofici que Xècspir, Cervantes, Kafka, Montaigne, Dickens i Tolstoi? Saben que són, en comparació, menors? Pateixen alguna mena d’angoixa pel fet de saber que no podran arribar mai a superar Hamlet? 
Una de les característiques dels genis és que van tan per davant de la resta que, sovint, ningú no els entén. El temps, però, ha acabant col·locant cadascú al seu lloc. Ara tothom sap, per exemple, que Ben Jonson no era tan bo com Xècspir i que Marlowe, tampoc. Tanmateix, la famosa angoixa de les influències a què es referia Bloom en un gran assaig encara és actual o ja ha caducat? Fa la sensació que, per com parlen de si mateixos i dels altres, alguns escriptors d’ara ens vulguin fer creure que Xècspir va ser un fabricant de llances i Borges un magnat de l’oli d’oliva. No es tracta pas que el llegat ens paralitzi, però una mica d’humilitat no fa cap mal.

Collats a la terra

Hi ha un poble a l’Orient Mitjà que té quatre mil anys. La seva capital és més antiga que Roma. Malgrat que els països veïns l'hagin conquerit i esquarterat en múltiples ocasions, la religió i l’amor pels llibres l'han ajudat a no desaparèixer. A causa de les persecucions i matances que van patir, sobretot al segle XX, molts van haver de marxar d'aquest país, que avui en dia, encara enyoren des de molts racons del món. La seva terra, ara, és deu vegades més petita del que era. Tenen una llengua singular. Són els armenis.

Helena Vidal explica que Tsézar Volpe, un dels redactors de la revista soviètica Znàmia (La bandera) va ser fulminantment destituït després que decidís de publicar, l’any 1933, Viatge a Armènia, del poeta Óssip Mandelstam. Què tenia aquest conjunt de poemes i de reflexions que va causar una reacció de les autoritats tan dràstica? Per començar, era una obra d’art i, segon, no es tractava del típic informe en què, sobretot, durant els anys vint del segle passat, un intel·lectual ensabonava la revolució després que presenciés in situ com el tren de la història avançava, imparable, fins a les zones més remotes del país.

Óssip Mandelstam va viatjar a Armènia l’any 1930 i s’hi va estar sis mesos. Era un viatge que li feia il·lusió i pel qual es va estar preparant molt de temps. Allà, Mandelstam va escriure dotze poemes (feia cinc anys que era incapaç d’ecriure res)  i vuit textos en prosa. Ara podem llegir Armènia en prosa i en vers en català.

Estimo aquest poble que viu a contrapèl,

que compta cada any com un segle,

que infanta, que dorm i que crida,

retort i collat a la terra.

Amb l’orella a cau de frontera

reculls cada so, sense tria,

tot és ocre, ocre i més ocre,

en l’erma vessant maleïda.

Óssip Mandelstam

(traducció d’Helena Vidal)

Tendències

Afortunadament ja fa temps que se sap que la historiografia i l’objectivitat no van de bracet. És per això que desqualificar qualsevol historiador amb l’únic argument que, de tant en tant, se li veu el llautó és, sovint, un exercici de cinisme. Si a això hi afegim que el poder polític tria la versió de la història que més li convé, potser entendrem per què a Catalunya, es va preferir, a partir de cert punt, d'acceptar com a definitiva la descripció de la nostra història i del nostre caràcter que va fer Jaume Vicens Vives (1910-1960) en detriment d’altres opcions. Aquesta elecció, gens desinteressada, va deixar a l’ombra, per exemple, un historiador de la talla de Ferran Soldevila (1894-1971), que va ser qualificat de romàntic i de poc rigurós. Però, és clar, les polítiques de peix al cove i de seny s’havien de justificar d’alguna manera i què millor que cercar el suport intel·lectual d’un historiador tan ambivalent com els qui l’havien triat. Tanmateix, Vives no va ser sempre ambivalent, fixeu-vos, sinó, en aquest fragment extret de España. Geopolítica del estado y del imperio (1940):

«En los nuevos rumbos hacia las metas ancestrales, el idioma y la raza son los promotores de las energías geopolíticas que crean e impulsan el movimiento histórico. En este sentido, el panhispanismo tiene sólidos puntos de arranque en la Biología y en la Historia.»

Al costat d’aquesta mostra d’objectivitat extrema, el romanticisme de Soldevila és glòria.

Ara: l'argument que més ens fa decantar cap a Soldevila és Hores angleses (1925-1929) un deliciós dietari de la seva estada a la Universitat de Liverpool. Es tracta d’una mostra de finor, cultura, ironia i bellesa expressades mitjançant una prosa elegantíssima. Una joia.  

Camarades

Tot llençant propaganda a la paperera del replà de l’escala, m’adono que els camins de la lògica electoral són insondables. Si no, no s’explica com cap assessor amb dos dits de front pot acceptar semblances tan evidents i reprovables com les que hi trobo. Que el líder dels 65.000 espantats per l’origen dels habitants de la seva domus (que voldrien convertir en búnquer) tingui el detall de no aparèixer cara al sol, brandant l’espasa de Sigfrid, i es conformi amb intentar semblar una rèplica nostrada de Jörg Haider té una certa lògica (dins del pensament aneuronal que caracteritza aquesta gent), però que els caps d’un partit regionalista de centre dreta apareguin imitant la imatge de dos dels personatges més sinistres de la història, causants de milions de morts, no té nom. Si és una broma, no fa gràcia, i si no ho és, la cosa és molt més greu.

A L’imperi (no hi ha edició en català), Ryszard Kapuściński recorda que a la seva Polònia natal, al col·legi, de petits, els ensenyaven l’alfabet començant per la essa. Així, ben aviat serien capaços de pronunciar el nom del líder que els havia de dur al paradís. A aquest parell de perfilats que esguarden l’horitzó amb posat de visionaris i la bandera catalana al fons els haurien d’haver ensenyat l’abecedari començant per la ve baixa. De vergonya.

Herois quotidians

James Hunter explica que una nit anava en tren i que un passatger del mateix vagó tenia un radiocasset a la falda d’on sortia una música no gaire forta. En general, es tracta d’un moment desagradable: ningú no hauria d’obligar ningú altre a sentir res que no vulgui. Però resulta que del radiocasset en sortia una cançó de Sam Cooke i, és clar, alguns passatgers somreien i n’hi havia que fins i tot movien els peus una mica (hem de dir que això va passar a Anglaterra). Va ser aleshores que Hunter va decidir que volia dedicar la seva vida a fer música com aquella. Música que va directa al cor i als peus. Però no tot és perfecte: l’any 2006 el van nominar ―vés a saber per què― pels premis Grammy. La sort és que no va guanyar.    

Deconstruïm una mica?

Introducció: Jacques Derrida (1930-2004) ―de vegades més pensador juganer que filòsof― va reflexionar profundament sobre el concepte d’aporia. Una aporia és un raonament en el qual apareixen paradoxes irresolubles. Derrida va considerar que el regal, l’hospitalitat, el perdó i el dol es configuren en apories. Avui, per raons d’actualitat, ens fixarem en el regal. (Avís: parafrasejar el deconstruccionista més deconstruccionista de tots és missió impossible, però ho provarem.)

Nus: Un regal genuí no es pot percebre com a regal. Per què? Doncs perquè el regal genuí resideix més enllà de les oposicions donar-rebre. Qualsevol resposta (equivalència o recompensa) significa destruir l’ànima del regal genuí. Per Derrida, fins i tot un simple «gràcies» anul·la el regal perquè prova de ser-ne una equivalència quan, evidentment, no ho és. El regal no es pot deslligar de la resposta que, invariablement, qui el rep ha de donar. I, com que el regal està lligat a la resposta que el segueix, esdevé una imposició per al qui el rep. Sabem que hi ha qui regala esperant només aquesta resposta. Derrida, doncs, mostra que no es pot disassociar donar de rebre i d’agafar. (Tot un juganer, com dèiem.) Un regal genuí requereix l’anonimat de qui el fa i això eliminarà que aquest se’n pugui beneficiar.

Desenllaç: El millor regal és el que es fa sense ser-ne conscient (així evitem l’autosatisfacció típica després de donar-lo) i aquell que qui el rep tampoc n’és conscient, de rebre’l, perquè si sap d’on prové, respondrà i ja hi tornarem a ser. Vet aquí una aporia, doncs.

Aportació personal: Les apories són sovint simples jocs de paraules. Si el regal són records o estimació (els regals perfectes, sens dubte) l’aporia derridiana es desfà. No hi ha res a retornar perquè qui dóna no espera res a canvi i, de fet, pot ser que no sàpiga ni que dóna. O potser sí, tant se val: no sempre cal pronunciar allò que és evident. I tampoc no passa res per donar les gràcies, encara que tampoc no calgui. Gràcies, doncs.

Sort d’en Calvin i en Hobbes que ens ho aclareixen tot:

La religió catalana

Francesc Pujols (1882-1962) volia fundar una religió catalana basada en la ciència i no pas en el mite. Una religió contrària al misteri i sense creients, tan sols amb convençuts. Doncs bé, encara que no és exactament el que en Pujols proposava, ciutadans de Catalunya, ja la tenim aquí: la religió catalana es diu Barça. I té un oracle i tot. Un oracle encarnat en entrenador de futbol. Hem passat de Delfos a Sant Joan Despí; som així, nosaltres. Cal dir que aquesta religió catalana, com totes, embafa, esgota i deprimeix. Que som un país malalt, ja ho sabíem, però que els calmants pel dolor hagin de passar per convertir-nos, tant sí com no, en experts en lesions al bíceps femoral (els que no som futbolistes en tenim, d’això?) i en si és reglamentari o no embenar-se els turmells amb un color diferent del dels mitjons, és molt cruel.

I no és pas que ens mirem la massa enfervorida per sobre l’espatlla i amb el nas arrufat. De cap manera. Ens encanta com juga el Barça (sobretot el de bàsquet, què hi voleu fer) i no gosaríem mai afirmar que la capacitat verbal del nostre oracle no està per sobre de la mitjana de senyors que es posen un xandall i dirigeixen nois que van en calça curta. Simplement estem esgotats. No podem més. Estem a punt de fer-nos agnòstics i no descartem l’ateisme. I mira que ens feia gràcia, això d’una religió catalana.

Caos sinàptic

Tard o d’hora, arriba un moment en què pel nen les paraules deixen de ser únicament sons i esdevenen món. És de més grans que, encegats per la utilitat, decidim de transformar els mots en eines de comunicació i, ben sovint, d’incomunicació. De petits, qualsevol realitat té infinites interpretacions, totes mítiques i és per això que recuperar la mirada infantil ens permetria de reviure l’estat de fascinació absoluta pel món. El calendari del nen és etern, el temps encara no existeix. Cada instant és una vida que, a poc a poc, es va creant amb els primers mots.

De petits, tot és absolut; res no és relatiu. Després arribaran la raó i l’eficiència per malmetre la saviesa del nen que els adults definirem, des del cinisme i la frustració, com a ingenuïtat. Abans que la realitat sigui filtrada per l’experiència i la raó, és quan més comunió podem sentir amb el món i això acostuma a passar abans de descobrir fins a quin punt ens absorbeix la paraula «jo».  

La sort, però, és que no tot està perdut: els poetes s’encarreguen de recuperar el poder primigeni de la paraula, tot rescatant-la de l’experiència. El poeta, doncs, garbella i ens retorna significats i sons; neteja i puleix les pedres precioses amb què, sense saber-ho, jugàvem de nens. És ara, d’adults, que reconeixem com n’arriben a ser, de precioses, perquè som conscients de fins a quin punt les hem embrutit.

Bruno Schulz escrivia perquè volia «madurar cap a la infantesa». Per a alguns, llegir i escriure (que és el mateix) és retornar al moment en què tot és possible, no pas per idear realitats paral·leles, sinó per penetrar en la quotidianitat i extreure’n tot allò que l’experiència ignora, perquè el miracle sorgeix d’entre els detalls que passen per alt.

Regions de la gran heretgia

Quan tenia divuit anys, un noi polonès de nom Jerzy i de cognom Ficowski va llegir un llibre. El que hi va trobar, el va trasbalsar tant que va decidir d’escriure immediatament una carta a l’autor. La va dirigir, doncs, a Pan Bruno Schulz. Llastimosament, les paraules que va abocar amb tant d’entusiasme en aquells fulls no van arribar mai al seu destinatari perquè Karl Günter, membre de la Gestapo, havia disparat un tret al clatell de Schulz feia molt poc. Ficowski  va decidir de dedicar la seva vida a esbrinar tot el que pogués sobre l’escriptor que l’havia captivat amb una força tan misteriosa: durant més de seixanta anys va recollir dibuixos i cartes de l’autor de Drohobycz amb una fixació i tossudesa dignes de Max Brod. Així doncs és, en gran part, gràcies a l’esforç de Jerzy Ficowski que l’obra de Bruno Schulz va poder ser coneguda arreu. Però Ficowski va ser, a més a més, un poeta destacat i va traduir obres de l’ídix, rus, romanès, espanyol i romaní al polonès. Es va convertir, també, en un gran coneixedor i propagador de la cultura dels gitanos polonesos, amb els quals va conviure de 1948 a 1950.

Tanmateix, al seu país va ser ignorat per la intelligentsia i el poder polític, i les seves obres van ser prohibides a partir dels anys 70. Ficowski es va situar sempre al costat dels perseguits i això, alguns, no ho perdonen mai. Ficowski no apareix als manuals d’història de la literatura polonesa. Va morir l’any 2006. El dia del seu enterrament, un violinista gitano va tocar una melodia tradicional al costat del taüt. Com Schulz, Ficowski havia triat el cantó dels heretges.

El sant bevedor

«Un bloc lleig de ciment cobreix la seva tomba amb aquesta inscripció:

Joseph Roth

Poète Autrichien

26-9-1894 – 27-5-1939

Un horrible bloc gris, sense símbols religiosos. Sense creu, ni estrella de David.

Vaig recordar Berlín, aquella nit al Lunte, en què Roth em va confessar el desig que la frase de Kleist fos gravada a la seva tomba: “La veritat és que a mi no se’m podia ajudar a la Terra”.» Ho explica Géza von Cziffra.

Roth sempre exagerava. Ludwig Marcuse, amic seu, ho va resumir millor que ningú: Roth va convertir la seva vida en poesia. No mentia; poetitzava. I això acaba fent mal.

De Kingston a Ripoll

De vegades, els viaranys osmòtics són insondables. Ja em direu sinó com pot ser que, tot movent els peus al ritme de Fu Manchu (single de Mr Desmond Dekker and The Aces de l’any 1968),  una connexió sinàptica estrambòtica, però amb certa base científica, ens deixi glaçats en fer-nos presents una senyoreta veneçolana [perdó, m’acaben de dir que és colombiana], de cognom Ripoll i de malucs bellugadissos, les cançons de la qual hem sentit sempre de refiló i mai amb interès.

(Com a aficionats a l’ska i al rocksteady som conscients del sacrilegi que significa l’osmosi musical d’avui i per això demanem disculpes als lectors que també estimin els ritmes jamaicans.)

Pobrets

Hermenèutica del suïcidi

«Dans une situation sans issue, je n’ai d’autre choix que d’en finir. C’est dans un petit village dans les Pyrénées où personne ne me connait que ma vie va s’achever.

Je vous prie de transmettre mes pensées à mon ami Adorno et de lui expliquer la situation où je me suis vu placé. Il ne me reste assez de temps pour écrire toutes ces lettres que j’eusse voulu écrire.»

Aquestes paraules són l’única prova que hi ha que Walter Benjamin se suïcidés a Portbou una tarda de setembre de 1940. No les va escriure ell: les trobem en una lletra que Henny Gurland va enviar a Theodor Adorno, amic íntim de Benjamin. Gurland explica que la va copiar de l’original (que ella mateixa havia destruït). Henny Gurland era una de les les persones que havien arribat a Portbou amb Benjamin després de creuar la frontera a peu. Malgrat la debilitat de la tesi del suïcidi, tots els referències biogràfiques sobre Benjamin afirmen que es va llevar la vida, segurament desesperat perquè les autoritats espanyoles no li permetien que travessés la península i arribés a Lisboa, des d’on pretenia creuar l’Atlàntic.

A Qui va matar Walter Benjamin? (2007), el director argentí David Mauas prova de reconstruir les darreres hores de la vida del pensador berlinès. En aquest procés, Mauas descobreix la immensa quantitat d’irregularitats i contradiccions que la documentació oficial aporta al cas. A través d’una sèrie d’entrevistes a personatges del poble (alguns d’aquests testimonis són impagables) i a experts en l’obra del filòsof alemany, Mauas posa en pràctica la concepció benjaminiana de la història, sabent, per tant, que no arribarà a cap conclusió definitiva. És aquí on la reconstrucció dels darrers moments de Benjamin esdevenen ficció, misteri i mite (la famosa cartera plena de textos que suposadament Benjamin duia a sobre i que va desaparèixer, per exemple). Si Benjamin era un pensador difícil de classificar, Qui va matar Walter Benjamin?, n’és un equivalent fílmic. A través d’aquest documental Mauas demostra que la història té múltiples cares i que la veritat, sovint, és la que mai ningú no arribarà a veure.