diumenge, 21 d’octubre de 2018

Les arnes de la viquipèdia


Al llarg de la història de la novel·la  —i de la literatura en general—, hi ha hagut molts autors que han hagut de recórrer a quantitats ingents d’informació externa per a completar les seves obres. Pensem, per exemple, en els escriptors de novel·les històriques; en Flaubert fullejant més de mil llibres pel seu enciclopèdic Bouvard i Pécuchet, o en W. G. Sebald, que a Austerlitz o Els anells de Saturn, per exemple, incorpora i integra fragments sencers retallats —de vegades literalment— de les fonts més diverses i heterodoxes. Abans, doncs, aquest saber enciclopèdic calia cercar-lo, sobretot, en biblioteques i llibreries de segona mà, i, en canvi, avui dia només cal un ordinador i accés a internet.

Quan llegim la descripció que Sebald fa durant unes quantes pàgines dels costums de les arnes, es fa difícil no pensar que, per a aconseguir tota la informació que cal per a compondre aquest fragment d’obra (que, de fet, és una petita obra en si mateix), avui n’hauria tingut prou, segurament, amb la vikipèdia. Fins a quin punt aquesta accessibilitat i immediatesa hauria modificat les obres d’aquests autors? Com en serien de diferents Austerlitz o Bouvard i Pécuchet si la informació hagués provingut del cercador de google? Sebald, Flaubert i tants altres s’haurien conformat amb aquesta eina o haurien regirat biblioteques igualment? No ho sabrem, i en diguem el que en diguem tan sols serà una opinió més. I d’opinions, sempre n'hi ha massa. 



dimecres, 10 d’octubre de 2018

Teatre del gueto


David Bomberg. Ghetto Theatre (1920).

dissabte, 6 d’octubre de 2018

Juli Bustamante i Fred i son


Si es digués Edwyn Collins tothom en reivindicaria el llegat i en faria lloances. Es diu Juli Bustamente i és valencià. Aquí l'acompanyen els Fred i son, i interpreten «Avions», del gran disc Cambrer (1981):

dimarts, 25 de setembre de 2018

El llibre de Blam


Entre el 21 i el 23 de gener de 1942, l’exèrcit i la policia hongaresos van matar més d’un miler i mig de jueus i una quantitat lleugerament inferior de serbis a la ciutat de Novi Sad, la capital de la regió sèrbia de Voivodina. El primer dia, la majoria de les víctimes van ser transportades en camions fins a la vora del Danubi i, un cop allà, les van assassinar i les van llançar al riu. Com que l’aigua estava glaçada (feia un temperatura de quasi trenta graus sota zero), alguns militars hongaresos van estar-se tota la nit trencant la capa de gel perquè el corrent es pogués endur els cossos, molts dels quals van arribar fins a Belgrad i més enllà. L’endemà i el dia 23, les matances van tenir lloc a les cases i els carrers de Novi Sad. Aquest pogrom, conegut com la batuda de Novi Sad, va ser el punt àlgid d’una persecució que havia començat amb l’entrada de les tropes hongareses a Voivodina l’11 d’abril de 1941 i que va durar fins al 22 d’agost de 1944. Dels quatre mil jueus que vivien a Novi Sad l’any 1940, en van sobreviure mil i tan sols dos-cents van romandre a la ciutat després de la guerra.

L’escriptor serbi de mare hongaresa Aleksandar Tišma (1924-2003), escull un supervivent d’aquells fets terribles com a protagonista de la novel·la Knjiga o Blamu [El llibre de Blam], publicada per primer cop el 1972 i que forma part d’un cicle de cinc obres que aquest autor situa a Novi Sad durant els anys de la guerra i la postguerra. 


Miroslav Blam té uns trenta anys, és jueu, està casat amb una cristiana i té una filla; però se sent sol i culpable: els seus pares i la seva germana van ser assassinats per la policia hongaresa i ell es va salvar de la deportació perquè es va batejar i es va casar amb una dona no-jueva. Blam se sent resignadament satisfet amb la monotonia de la seva feina a l’agència de viatges Interkontinental i viu en un àtic des d’on li agrada observar el carrer. Tanmateix, el paisatge humà i topogràfic de Novi Sad s’ha transformat tant que a Blam li costa reconèixer la seva ciutat. Les antigues botigues del carrer dels Jueus han canviat de dalt a baix: els aparadors s’han ampliat, el gènere hi està col·locat de manera ordenada i professional, els rètols han substituït els noms exòtics dels vells propietaris per acrònims asèptics. L’ambient ara hi és fred, uniformat, tranquil·litzador. El carrer està tallat per un bulevard i «tan sols en la distància, a l’altra banda de la transitada cesura, se n’entreveu la continuació, el final arrencat, com un punt sota del signe d’exclamació: alta, solitària, recoberta de cúpules morisques, s’alça la sinagoga, on a causa de la seva acústica famosa i manca de fidels, de tant en tant s’hi celebren concerts de l’orquestra de Novi Sad i de grups estrangers que estan de gira.» Aquesta ciutat, de construccions engolides pel progrés i d’habitants fantasmes, esdevé la protagonista silenciosa de l’obra de Tišma. 

El llibre de Blam està dividit en quinze capítols que no segueixen cap ordre cronològic. La narració de Tišma es mou constantment entre el present i el passat, la qual cosa ajuda a entendre més bé la complexitat del personatge de Blam. Blam, com la sinagoga de Novi Sad, és una relíquia del passat que serà suportable sempre i quan es mantingui exclusivament com a curiositat muda i inofensiva. No obstant això, tot i ja no ser visible, el passat es resisteix a desaparèixer del tot, com les taques de sang de les víctimes al terra de la sinagoga, on ara tot és net i polit. Allà, fa poc menys de quinze anys, centenars de jueus van ser confinats per les autoritats hongareses abans de ser enviades a l’extermini. Eren les mateixes parets. Damunt l’altar les taules de la llei amb les lletres hebrees gravades al marbre encara hi són. Element decoratiu i prou. Ningú no s’hi fixa. Són vestigis sense cap mena de significat. 

Durant gran part de la novel·la, Blam passeja sense destí per Novi Sad, incapaç d’entendre el món que l’envolta. Està condemnat «a causa de la voluntat que s’ha imposat a si mateix, a deambular pels carrers i els camins coneguts, sent-ne sempre un observador atent, ociós i ombrívol.» A Novi Sad, les autoritats han bastit una situació de falsa normalitat que no deixa de ser una nova imposició i que té com a objectiu principal manipular el record per «enllaçar les víctimes de l’ocupació amb la lluita de la humanitat pel progrés». Però Blam, sovint a contracor, recorda; no pot fer altra cosa. Ha intentat construir una vida que es basi en l’oblit i en la indiferència però no se n’ha sortit. Una mostra definitiva del mur que ha intentat col·locar entre la seva existència i el món és la manera com reacciona en saber que la seva dona li és infidel (cosa que farà que també dubti de si és pare de la seva filla): el que inicialment és una ferida molt dolorosa esdevé en poc temps una barreja agredolça de pèrdua i d’alliberament, perquè ara ja no creu que sigui necessari esforçar-se per aspirar a cap ideal de felicitat. A mesura que la novel·la avança, ens adonem que Blam és un vestigi, un fòssil, el darrer testimoni d’una època recent però extingida, un testimoni acomplexat per la seva supervivència. Ni tan sols la derrota nazi no va relaxar el desencís de Blam: més enllà del record d’un món que mai més no tornarà a ser, les represàlies comunistes tornen a omplir de sang Novi Sad, «cosa que revela tant sobre la perseverança de les estructures humanes com sobre la impotència o caràcter il·lusori de les paraules que serveixen per revelar-les.» L’excés brutal dels bàndols feixista i comunista han deixat una ciutat esgotada i amnèsica. 


Al darrer capítol del llibre, Blam assisteix a un concert que se celebra a l’antiga sinagoga de Novi Sad. Durant l’entreacte, retroba Funkenstein, un supervivent que a Bergen-Belsen era l’encarregat de tocar el violí mentre els nazis duien les víctimes a la forca (el comandant del camp era un home d’una gran sensibilitat musical). Al llarg d’aquesta conversa breu, Blam es compara amb Funkenstein i se sent culpable: al contrari del violinista, ell què va veure?, què va viure?, què pot explicar? No res. Com el narrador del relat «Sense cap crit» , se sent impúdicament viu. Per altra banda, com es pot explicar l’amnèsia que sembla que ha afectat a tothom?: ningú no recorda que aquelles parets, no fa pas gaire, van fer de camp de trànsit improvisat? I d’on treu la força Funkenstein per estar assegut allà escoltant música com la que segurament va haver d’interpretar a Bergen-Belsen? Per què no crida? Per què no udola la veritat? El passat que Blam vol oblidar, torna un cop i un altre. 

Relacionar l’obra de Tišma amb la de Danilo Kiš, un altre magnífic escriptor serbi, pot semblar un recurs fàcil, però certament hi ha similituds temàtiques i estilístiques, especialment entre els relats de Bez Krika [Sense cap crit] i la majoria dels de Una tomba per a Boris Davidovitx i Enciklopedija Mrtvih [L’Enciclopèdia dels morts] . Tot i això, en El llibre de Blam s’observen punts de connexió importants amb l’obra d’Imre Kertész, de qui Tišma va traduir Sense destí al serbi. Com Kertész, Tišma no ofereix consol (per això ja tenim l’Holocaust ensucrat que sovint ens mostra Hollywood); el que tots dos ofereixen és justícia, la justícia inherent a qualsevol esforç per recordar. És del tot lògic que algú que s’aferrava a la literatura per desemmascarar els esforços de l’individu i del poder per desfer-se dels records incòmodes hagués de marxar del seu país durant el règim de Milosevic: el poder sempre rebutja el record dels qui no es deixen encaixonar en cap ideologia. 


diumenge, 23 de setembre de 2018

Els Byrds de Gene Clark


L'any 1964, Gene Clark (1944-1991) va fundar The Byrds amb Roger McGuinn i David Crosby, i s'hi va estar fins al 1966. Aquest grup nord-americà, famós per les seves harmonies vocals i el so característic de la Rickenbacker de dotze cordes de McGuinn, va conrear el folk rock, la psicodèlia i el country rock. Durant dos anys Clark va participar en la composició i lletres de la majoria de cançons del grup, i algunes són exclusivament seves. La carrera en solitari de Clark és excepcional amb un reguitzell de discos imprescindibles, però avui toca una llista de les cinc millors cançons que Clark va compondre amb els Byrds:

Els Long Ryders eren fills dels Byrds. L'any 1984 van gravar una cançó amb Gene Clark. És aquesta: 

dimecres, 19 de setembre de 2018

Religió


Hi ha massa coses per pensar. Com que no tenim la formació que caldria per poder assumir l’oceà de coneixements que ens envolta, ens aferrem als salvavides de les opinions prefabricades, llançats pels representants del saber.
Hem trobat el públic que no es congrega a les esglésies. Els pontífexs mediàtics subministren què ha de saber el poble per mitjà de dosis entenedores. Amén. No sabem la sort que tenim.

dilluns, 17 de setembre de 2018

Mimesi


L’any 1936, Erich Auerbach (1892-1957) va fugir d’Alemanya i es va instal·lar a Istambul. A Turquia, Auerbach va escriure Mimesis: Dargestelle Wirklichkeit in der Abendländischen Literatur (‘Mimesi: la representació de la realitat en la literatura occidental’), un dels llibres més importants de Literatura Comparada del segle xx i que Auerbach va confegir sense cap possibilitat de consultar la bibliografia que li hauria fet falta. Mimesis està dividit en vint capítols en què l’investigador alemany repassa moments clau de tres mil anys de representació poètica tot plegat amb una erudició i capacitat comparativa inaudites. El llibre es va publicar el 1946, a Berna. No el trobareu en català.



divendres, 14 de setembre de 2018

El temps d'Austerlitz


«Els rellotges m’han semblat sempre objectes ridículs, essencialment mentiders, potser perquè, seguint un impuls íntim que no he entès mai, m’he resistit sempre al poder del temps i m’he exclòs de l’anomenada actualitat, amb l’esperança, tal com ho veig ara, va dir l’Austerlitz, que el temps no passés, que no hagués passat, que li pogués anar al darrere, que tot fos com era abans o, més ben dit, que tots els moments coexistissin simultàniament, o sigui, que res del que explica la història fos veritat, que els fets ocorreguts no s’haguessin esdevingut encara, sinó que s’acomplissin just quan hi pensem. [...] Si hem de ser francs, va dir l’Austerlitz al cap d’una estona, la relació entre l’espai i el temps, tal com l’experimentem quan viatgem, encara conserva un cert caràcter il·lusori i il·lusionista, i és per això que, quan tornem d’algun lloc, no sabem mai si, de fet, n’hem arribat a marxar. [...] Si llavors hagués entès que per a l’Austerlitz hi havia moments que no tenien començament ni final i que, d’altra banda, tota la seva vida se li apareixia de vegades com un punt cec sense durada, segurament hauria sabut esperar millor.»


dijous, 13 de setembre de 2018

Confessió d'un assassí


El protagonista de Beichte eines morders (‘Confessió d’un assassí’) és un exiliat alemany que viu a París i que hi freqüenta una taverna d’immigrants russos. La clientela d’aquest establiment és força fixa, però hi ha un home que hi és sempre. Un vespre, el narrador de la història (de fet, aviat veurem que n’hi ha dos, de narradors) sent com un parell de clients es refereixen a aquest home misteriós com a l’assassí. La resta de la narració és la història que aquest client narra a uns quants clients del bar i al seu propietari durant tota una nit. L’assassí es diu Golubtxic (‘colom’ en rus) i comença descrivint els seus orígens humils, però ben aviat anuncia la seva identitat real: és fill il·legítim del príncep Krapotkin. Golubitx, Krapotkin o com es digui el personatge en qüestió ens explica el seguit de vicissituds que pateix en el seu intent de ser reconegut socialment i mirant de discernir si està maleït o és un escollit. Pel llibre hi desfilen modistes pomposos, models boniques però perilloses i el dimoni en forma d’agent de l’Okhrana. Tant el narrador de la història com l’encarregat de transcriure’ns-la són dos bevedors empedreïts, cosa que ens hauria de fer sospitar de tot plegat des del començament. Ara, ens agrada tant creure els bons narradors d’històries... La novel·la russa de Roth tal com l’anomenen alguns (les semblances amb algunes obres de Dostoievski són evidents) té un final grotesc, de farsa, que desmunta el títol i les expectatives del lector. Tot i que Roth sempre va defugir els escriptors intel·lectuals (de Kafka, per exemple, sempre en deia que era un escriptor per a escriptors), en aquesta obra ens costa no veure-hi un rerefons filosòfic.  

‘Confessió d’un assassí’ és llibre irregular, com segurament tota la producció narrativa de Joseph Roth. De fet, ell mateix, en una carta a Stephan Zweig, confessa que el va escriure massa ràpidament. El seu amic Soma Morgenstern deia que allà on Roth brillava per damunt de la resta era en els articles periodístics, i tenia raó. Ara, no es pot negar la qualitat i rellevància de novel·les com Job, La marxa de Radeztki o Hotel Savoy. ‘Confessió d’un assassí’ és una obra menor, però conté llambregades del geni de Roth escampades en les gairebé dues-centes pàgines de l’obra.

Roth, com Golubtxic, va maldar per inventar-se una vida. Ludwig Marcuse, amic seu, ho va resumir millor que ningú: Roth va convertir la seva vida en poesia. No mentia; poetitzava. Golubtxic fa el mateix.



diumenge, 9 de setembre de 2018

Molí a Wijk bij Duurstede



Jacob van Ruisdael. De molen bij wijk bij Duurstede (1670).

divendres, 7 de setembre de 2018

Ronnie Lane


Els Small Faces van ser una banda britànica que va estar en actiu des del 1965 fins al 1969. Eren mods (faces en l’argot) i baixets, i van signar joies tan rodones com All or Nothing, Tin Soldier, Lazy Sunday, Itchycoo Park, o Afterglow of Your Love. Aquestes i desenes d’altres cançons meravelloses les escrivien la parella Marriott-Lane, una de les duples de compositors més fecundes i brillants de la història del pop. Però un bon dia Marriott se’n va cansar i va marxar. Aleshores, els Small Faces van reclutar Rod Stewart i Ron Wood, i van esdevenir els Faces (amb l’arribada de l’escocès ja no eren tan small), una de les bandes més etíliques i divertides del planeta. Però un bon dia Stewart se’n va cansar i va marxar.

Va ser aleshores quan Lane, molt cansat del negoci musical (les discogràfiques l’havien estafat repetidament), se’n va anar a viure a una granja de Gal·les amb la seva dona i fills. Per sort, no va deixar de fer música. Va formar Slim Chance, grup amb el qual va gravar un dels discos més extraordinaris i poc reconeguts de la dècada dels anys setanta, Anymore for Anymore (1973). Aquí Lane barreja folk, country i ragtime en onze cançons perfectes. En aquesta època, vivia d’una manera pràcticament nòmada, viatjant per Anglaterra amb un circ i oferint concerts de tant en tant.  

L’any 1977 Ronnie Lane va patir un daltabaix: els metges li van  diagnosticar esclerosi múltiple. Lane tenia dificultats per assumir els costos del tractament, i per això el 1983 un grup d’amics seus van organitzar un parell de concerts al Royal Albert Hall per tal de recaptar diners i ajudar-lo. Com que alguns d’aquests amics eren Pete Townsend, Ron Wood, Eric Clapton, Jimmy Page, Charlie Watts i Steve Winwood, entre d’altres, la cosa va funcionar. Un any més tard, Lane es va traslladar al Texas perquè els metges creien que el clima d’aquella zona li podria anar bé. Va morir el 1997, a 51 anys.

dijous, 6 de setembre de 2018

Franz Rosenzweig (II)


De jove, el filòsof judeoalemany Franz Rosenzweig va passar moltes tardes a la galeria d’art de Kassel, la seva ciutat natal. Allà hi havia quadres com Lot i les seves filles de Tintoretto, Moisès traient l’aigua de la roca, de Jacob Jordaens, Abraham rebent els tres àngels de Pieter Lastman o la Retrobada de Moisès i Aaron de Jacob Pyras. Tanmateix, el quadre que el va impressionar més va ser Jacob beneint Efraïm i Manassès, de Rembrandt. El personatge de Jacob serà sempre important per Rosenzweig, fins al punt que, ja molt malalt, li va fer prometre a la seva dona, Edith Hahn, que si algun dia algú traduïa la seva obra cabdal, L’estrella de la redempció a l’hebreu, el llibre es titulés L’estrella de Jacob



dimarts, 4 de setembre de 2018

Peter Green


Cap a meitat i final dels anys cinquanta, a diverses ciutats de Gran Bretanya hi van aparèixer el que podríem anomenar germandats ocultes d’adolescents, i una de les principals era la dels fanàtics del blues. Aquesta comunitat en concret estava formada per nois de classe obrera disposats al que fos per tal d’aconseguir algun dels elapés i singles que provenien de l’altra banda de l’Atlàntic i que protagonitzaven músics negres nord-americans, la música (i els noms) dels quals els fascinaven: Muddy Waters, Sonny Boy Williamson, BB King, John Lee Hooker, Howlin’ Wolf, Little Walter, Jimmy Reed, Freddy King, Robert Johnson, Otis Rush, Buddy Guy, Albert King... Alguns d’aquells noiets fins i tot miraven de reproduir amb guitarres de saldo els blues que sorgien de tocadiscos atrotinats. I certament alguns se’n sortien força bé: es van anar formant grups i un circuit de sales on tocar. En aquest sentit, cal destacar els pioners del blues britànic Alexis Korner, Cyril Davies i John Mayall, en les bandes dels quals es van forjar músics com Charlie Watts, Eric Clapton, Graham Bond, Mick Taylor, Jack Bruce, Long John Baldry i Peter Green, que poc després formarien part dels Rolling Stones, Yardbirds, Led Zeppelin, Cream, i Fleetwood Mac, entre d’altres.

Justament el líder d’aquest darrer grup, Peter Green, és el protagonista d’aquesta història. Nascut el 1946 en una família jueva de l’East End londinenc, Peter Allen Greenbaum (als quinze anys va escurçar el seu cognom), va aprendre els primers acords gràcies al seu germà gran, que tenia una guitarra. A l’East End també va aprendre a rebre pallisses pel simple fet de ser jueu (hi ha qui diu que el seu blues parteix d’aquí, que tocava blues jueu).[1] Des de ben jovenet el món musical d’en Peter consistia en discos dels Shadows (n’idolatrava el guitarrista, Hank Marvin), de Muddy Waters i de BB King, i en les cançons tradicionals jueves que sentia a casa i que també li agradaven. Quan tenia 14 anys, Green va començar a tocar en diversos grups (al principi s’ocupava del baix, però el seu instrument era clarament la guitarra), fins que el 1966 li va arribar l’oportunitat de la seva vida: John Mayall cercava un substitut d’Eric Clapton, que havia deixat els Bluesbreakers. Green s’hi va presentar, va aconseguir el lloc, i, tot i les reticències dels fans —que veneraven Clapton—, se’n va sortir. El disc Hard Road n’és l’exemple; des del principi l'estil únic de Green hi queda definit: escales menors, melancolia, emoció i sentiment, i cap mena de filigrana exhibicionista; ras i curt, un estil molt melòdic, que dona la mateixa importància als silencis que a les notes.


Un any després, Green lidera el seu grup de blues: els Fleetwood Mac. Però Green és un líder sense cap afany de protagonisme. De fet, els seus companys de grup —els posteriorment arxifamosos i arximilionaris Mike Fleetwood i John McVie— han manifestat en diverses ocasions que un dels problemes de Green és que es valorava molt poc. Així, doncs, als Fleetwood Mac va compartir instrument amb dos músics impressionants com Jeremy Spencer i Danny Kirwan, cosa que segurament cap superestrella de la guitarra hauria acceptat (és l’època en què els guitarristes esdevenen el centre de la immensa majoria de grups, la qual cosa acaba provocant que gairebé tots caiguin en l’autocomplaença més absoluta). [2] Que el cataloguessin com a virtuós de la guitarra era una idea que Green sempre es va esforçar a defugir. Deia: «Si jo soc un heroi de la guitarra, els meus mestres què són?». Malgrat tot això, BB King va reconèixer que de tots els guitarristes blancs de blues, l’únic que el feia suar, en gran part gràcies al so tan dolç que aconseguia extreure de la guitarra, era Peter Green.

Com a líder dels Fleetwood Mac (n’era el cantant faceta en què mai se l’ha valorat prou, guitarrista i compositor principal), Green va començar a compondre música que, tot i gravitar al voltant del blues, prenia unes dimensions úniques, amb tocs cada cop més espirituals i íntims. Només cal escoltar cançons com Need Your Love So Bad, Albatross, Oh Well, Black Magic Woman, Green Manahishi i la corprenedora Man of the World per entendre el que Green era capaç de transmetre.



Per desgràcia, paral·lelament al seu creixement com a compositor i al reconeixement de la seva feina per part del públic, Green va viure un seguit d’experiències amb l’LSD que li van deixar malmesa la salut mental per sempre. Això, i la repugnància que sentia per l’èxit (l’any 1969 els Fleetwood Mac van vendre més discos que els Beatles i els Rolling Stones junts) i pel negoci musical («Em sento com una rentadora: m’endollen i toco») va fer que s’anés apartant del grup, fins que l’any 1970 el va abandonar. D’ençà, Green, voluntàriament, va esdevenir gairebé un reclús. Va tornar a casa dels seus pares, es va vendre les guitarres, es va deixar créixer les ungles per no poder tocar, es va posar a treballar com a vigilant d’un hospital, després va aconseguir una feina en un cementiri... El 1972 va anar a viure a un kibbutz a prop de Tel-Aviv, on es va estar un any. Finalment, li van diagnosticar esquizofrènia i va haver d’ingressar diverses vegades en un hospital psiquiàtric.

A partir dels anys 80, esporàdicament, Peter Green va tornar a tocar. Per desgràcia, era evident que li mancava la concentració necessària per fer-ho i que havia perdut gran part de la frescor i habilitat que havia demostrat en el passat. Avui dia, Green té 71 anys i en fa vuit que no toca en públic.






[1] Només cal seguir la lletra de Trying So Hard to Forget per entendre fins a quin punt aquestes vivències el van afectar.
[2] És l’època dels Hendrix, Clapton, Jeff Beck, Jimmy Page, Carlos Santana i Ritchie Blackmore, entre d’altres.

diumenge, 2 de setembre de 2018

Lady Bovary


Juliet Herbert és una figura misteriosa dins la vida de Flaubert. Tot el que sabem d’aquesta anglesa és gràcies a un seguit de referències gairebé mai directes que l’autor francès en fa en algunes cartes, on quasi sempre l’anomena «la institutriu». Durant uns anys Herbert va viure a Croisset, a casa de la mare de Flaubert, fent d’institutriu de Caroline, neboda de Flaubert. És a partir d’una carta que Flaubert va dirigir al seu editor Michel Lévy el mes de maig de 1857, que deduïm que Herbert va traduir Madame Bovary a l’anglès:

«On confectionne sous mes yeux une traduction anglaise de la Bovary qui me satisfait pleinement. S’il doit en paraître une en Anglaterre je désirerais que ce fût celle-là et pas une autre. Mon traducteur est une femme qui n’a aucune relation avec aucun éditeur de Londres, mais qui doit regagner Albion dans quinze jours, environ. Pouvez-vous l’aboucher (expression indécente) avec un de vos confrères d’outre-Manche? [...] Il me semble que cel·la plairait en Angleterre. [...] Faites qualque chose pour ma protégée, cel·la m’obligerait de toutes les façons.»

Pel que en diu Flaubert en algunes altres cartes, sembla que Herbert va ser una de les moltes amants de l’autor francès, també. En tot cas, la traducció en qüestió mai no es va publicar i el manuscrit no s’ha trobat enlloc. La primera traducció a l’anglès de Madame Bovary és de 1886 i la va fer Eleanor Marx-Aveling, la filla de Karl Marx, que dotze anys després escolliria acabar la seva vida de la mateixa manera que la protagonista de la novel·la més famosa de Flaubert.

Eleanor Marx-Aveling


dissabte, 1 de setembre de 2018

Intranscendències


The Zutons van ser un grup d’allò que en diuen indie. Van treure tres discos, van tenir un parell de pseudohits i van desaparèixer. Eren avorrits. Audience va ser un grup d’allò que en deien rock progressiu (vessant folk-blues, res a veure amb Yes, per entendre’ns). Van treure quatre discos (el tercer, The House On the Hill ha aguantat força bé el pas del temps). Tot i compartir escenari amb els Led Zeppelin i els Faces, no se’n van sortir i es van separar el 1972. Els Zutons i els Audience van ser dos grups intranscendents. La cançó «Confusion» dels Zutons i «I Had a Dream» dels Audience tenen cert parentiu. Mariden que dirien els pesats dels vins. 
Per parlar d’intranscendències no hi ha res millor que un blog.

dijous, 30 d’agost de 2018

Deutes i colors


Philippe de Champaigne (1602-1674) va ser un pintor francès especialitzat en temes religiosos. Fou un dels pintors més prolífics del seu segle i, durant bona part de la seva vida, un dels més ben considerats per la cort i l'Església franceses. En l'obra de Champaigne hi podem distingir tres etapes: una de paisatgística (la inicial, i força mediocre); una segona, dominada per colors vius la que li va reportar la fama davant les autoritats, i una tercera, fosca, severa, i molt eixuta, que comença el 1648. Aquesta pèrdua progressiva de coloració dels seus quadres té una explicació de caire personal: la filla del pintor havia estat víctima d’una paràlisi de la qual es va recuperar al convent de Port Royal des Champs, on resulta que la comunitat religiosa era molt propera al jansenisme. Així, doncs, els quadres de Philippe de Champaigne van canviar radicalment per avenir-se amb un corrent catòlic que, entre d'altres coses, promulgava una austeritat extrema, que va acabar sent condemnat per heretgia, i al qual ell creia que devia la vida de la seva filla.

L'anunciació (1644)
El penediment de Magdalena (1648)


dimarts, 28 d’agost de 2018

Modernitats


Mozart, a diferència de Bach, Beethoven o Wagner, és modern. Ens és modern. A It All Adds Up, Saul Bellow exemplifica aquesta qualitat de Mozart amb una anècdota: la descripció que l'any 1781, a 25 anys, el compositor fa de l'arxiduc Maximilià, germà de l'emperador i nou arquebisbe de Colònia. És aquest fragment:
«Quan Déu atorga un càrrec sagrat a algú, en general li dona discerniment; i així és, suposo, en el cas de l’Arxiduc. Tot i que, abans de ser sacerdot, es mostrava més enginyós i intel·ligent; i parlava menys, però amb més raó. Ara l’hauríeu de veure. La mirada li traspua estupidesa. Parla i parloteja contínuament i sempre en falset; i li comença a sortir goll. En resum, aquest personatge ha canviat del tot.» 
La ironia.

L'arxiduc


dilluns, 27 d’agost de 2018

Franz Rosenzweig (I)


El 7 de juliol de 1913, Franz Rosenzweig i el seu amic Eugen Rosenstock tenen una conversa que dura tota la nit. Posteriorment, Rosenzweig s’hi referirà sempre com «la famosa nit de Leipzig». El tema de la conversa és la fe i l’oració. Eugen s’havia convertit al protestantisme feia poc i Rosenzweig dubtava si fer-ho o no. La història diu que durant la tardor d’aquell mateix 1913, Franz Rosenzweig, que finalment ha decidit de convertir-se al protestantisme (com el seu cosí Hans Ehrenberg), decideix acomiadar-se de la religió dels seus avantpassats assistint a la sinagoga el dia de Yom Kippur. Per fer-ho, tria una sinagoga berlinesa petita, prop del pont de Postdam, perquè a les de la seva ciutat natal, Cassel, no s’hi ha trobat mai a gust. L’experiència d’aquell vespre li causa una impressió tan forta que Rosenzweig mai més no tornarà a parlar de deixar la seva religió i, de fet, n’esdevé un practicant fins a la seva mort. Aquesta vivència reveladora ell no l’explicarà mai a ningú. El seu únic fill, Rafael, sempre la va atribuir a la imaginació poderosa de la seva àvia, la mare de Franz. Ara, totes les biografies de Rosenzweig la inclouen i la donen per segura.



diumenge, 26 d’agost de 2018

Natura morta amb brida



Torrentius. Emblematisch stilleven met kan, glas, kruik en breidel (‘Natura morta amb brida’) (1614).

dissabte, 25 de novembre de 2017

Gene Vincent

Versionar el millor cantant de música popular de la història significa que facis el que facis mai no acabaràs satisfet del tot. Tanmateix, el gran Gene Vincent se'n surt en una versió del Bring It On Home de Sam Cooke que un company rocker de l'institut em van ajudar a descobrir fa trenta anys i que encara escolto amb emoció. 
No és nostàlgia, però que durant quatre anys en una classe d'adolescents convisquessin punks, heavies, rockers i mods (amb un nivell de bonhomia espectacular tots ells) va ser un luxe impagable pels qui no érem res: l'intercanvi de discos i cassets ajudava a teixir un bagatge musical que ja voldrien la immensa majoria dels meus alumnes actuals. 

dimarts, 20 de juny de 2017

Les històries naturals

Carlins, liberals, científics aventurers, puces gegants i vampirs. Tot això i més, en una novel·la en català. I al 1960. Les històries naturals és un llibre rar. A moments rar a la manera de Borges i de Leo Perutz. A voltes rar com ho pot ser Bearn. És evident que Les històries naturals no van ser el model en què es van emmirallar gaire autors catalans de la segona meitat del segle XX. I és una llàstima perquè és d’una novel·la eminentment divertida. Erudita sense embafar; delirant, també, i regada amb una ironia perfectament mesurada. La llengua, rica i senzilla alhora, hi flueix sense entrebancs. M’imagino que Perucho devia ésser considerat una rara avis dins del món de la crítica literària en català de l’època (no sé si dins de l’actual, també —si és que n’hi ha—, i potser més val no saber-ho). En tot cas val molt la pena viatjar per aquestes poc més de dues-centes pàgines acompanyat de personatges tan extraordinaris com Antoni de Montpalau, Ramon Cabrera, Onofre de Dip, Chopin, George Sand i el príncep Lichnowsky.
I és per tot això que admetre que, fins fa tres dies, coneixia Joan Perucho i Les històries naturals d’oïda i prou em fa vergonya. La mateixa vergonya de quan vaig llegir Miquel Àngel Riera i Joan Sales en una edat en què el que el normal hauria estat rellegir-los. 

dissabte, 20 de maig de 2017

Percentatges


«Un percentatge! Quines paraules tan esplèndides que tenen; són tan científics, consolen tant... Un cop has dit percentatge ja no cal que t’amoïnis per res», diu Raskòlnikov a Crim i càstig.

dimarts, 9 de maig de 2017

Història de La Vanguardia


L’any 1971, a París, va sortir a la llum Història de La Vanguardia. L’autor d’aquest llibre fonamental per entendre tant la Catalunya del segle XX com la d’ara fou el periodista i escriptor Agustí Calvet, Gaziel (1887-1964), que va tenir la mala sort segons les seves pròpies paraules de dirigir aquest diari des del 1919 fins al 1936. La història que Gaziel ens explica és la d’un rotatiu que, sobretot a partir del domini absolut que Ramón Godó hi va exercir, va saber convertir-se en el diari de referència a Catalunya. És la història, també, de la miopia sectària i del cofoisme ingenu i estúpid dels qui no van ser capaços de fer d’alternativa d’un mitjà que desprenia un anticatalanisme rabiós que Gaziel i alguns altres van mirar d’esmorteir tant com van poder.
Vull creure que Història de La Vanguardia (reeditat per l’altra editorial el 2016) es fa llegir a les aules de periodisme d’aquest país.


dissabte, 21 de maig de 2016

The Trashcan Sinatras (sis anys després)

Ja en vaig parlar (fa sis anys): els Trashcan Sinatras com un dels millors grups que he sentit mai. L'art de la senzillesa. Normalment, malenconiosos; aquí, però, animats i amb picada d'ullet a George Harrison.  


diumenge, 3 d’abril de 2016

La Verwandlung de El funàmbul

Heus ací, que, quan la força desbordant de la primavera va esvair la boira, El funàmbul encara hi era. Però transformat. I és que, a partir d'ara, El funàmbul no serà (de moment) una revista de paper o digital; serà un programa radiofònic que, gràcies a Ràdio Vilafranca, s'emetrà cada dissabte de 10 a 11 de la nit. La idea és la mateixa; el mitjà, diferent. Seria una bona notícia que els qui vau ser tan amables de llegir El funàmbul durant els dos anys que va ser una revista, ara el volguéssiu sentir.

dimecres, 9 de setembre de 2015

Paul Celan i Kafka

«Va posar virtuts i defectes, innocència i culpa, qualitats bones i dolentes a balança perquè volia certeses abans de jutjar-se. Però apilat d’aquesta manera, la balança restava equilibrada. Com que ho volia saber tant sí com no, va tancar els ulls i caminà al voltant de la balança, ara seguint la direcció de les busques del rellotge, ara en la contrària, fins que ja no sabia quin platet sostenia què. Aleshores, sense mirar, va decidir quin dels dos extrems el jutjaria. I sí, quan va obrir els ulls una altra vegada, un braç havia baixat. Ara bé, no hi havia manera de saber quin era: si el del platet de la culpa o el de la innocència. Això el va fer enfadar molt. No va voler veure l’avantatge de la situació i es va condemnar, tot i que sense ser capaç de treure’s de sobre la sensació que podria estar cometent una injustícia amb si mateix.» 

Paul Celan


dimecres, 19 d’agost de 2015

Matisyahu i nosaltres

Hi haurà un dia —no gaire llunyà— que a l’entrada del zoo i de l’aquàrium hi haurà activistes que ens preguntaran si som vegetarians o no, en cas que no, haurem de condemnar tots els carnívors explícitament. Hi haurà un dia que si ens ve de gust trepitjar el Liceu, ens demanaran, primer, si som anarquistes i, després, si condemnem la bomba del 1893; als francesos que demanin un kebab pels carrers de Marsella, si condemnen la colonització d’Algèria, i a qualsevol català que viatgi a Grècia, si reprova la brutalitat dels almogàvers. Ara bé, tranquils: un cop fet tot això, algú demanarà disculpes. Haurà estat un malentès. Doncs això ja passa. Aquí. 

diumenge, 12 de juliol de 2015

La galeria

Feliu Elias. La galeria (1928)

dilluns, 15 de juny de 2015

Flaubert, Turgénev i Tolstoi

El 21 de gener de 1880, Gustave Flaubert escriu una carta al seu amic Ivan Turgénev en què li agraeix que l’hagi ajudat a descobrir un tal Tolstoi. En aquell moment, Tolstoi tenia 52 anys i fora de Rússia no era gens conegut.Flaubert, que havia llegit els tres volums de Guerra i pau en una setmana, en deia això: 

«Gràcies per haver-me fet llegir la novel·la de Tolstoi. És de primera categoria. Quin pintor i quin psicòleg! Els dos primers volums són sublims. Però el tercer s’enfonsa estrepitosament. Es repeteix i filosofa! Vull dir que aquí és quan el veiem a ell, l’autor i el rus, mentre que fins aleshores tan sols havíem vist la Naturalesa i la Humanitat. Em sembla que de vegades té coses shakespearianes. Durant la lectura feia crits d’admiració, i això que és llarga! Parleu-me de l’autor. És el primer llibre que fa? En tot cas, els té ben posats. Sí, està molt bé! Molt bé!»

Dedicar l’adjectiu «shakespearià» a l’autor que segurament més odi va expressar vers Xècspir fa més gràcia que no pas la suposada posició correcta de les gònades de l’eminent autor rus. 

diumenge, 7 de juny de 2015

Wittgenstein i la RENFE

No voldria ser frívol, però a cada vagó de cada tren de rodalia (o no) d’aquest país hi hauríem de poder llegir el fragment següent de Über Gewissheit de Ludwig Wittgenstein:
«Imagineu algú que va a cercar un amic a l’estació de ferrocarril i no es fixa, simplement, en l’horari de trens i va a l’estació en el moment precís, sinó que diu: “No tinc cap mena de creença que el tren arribi realment, però aniré a l’estació de totes maneres”. Fa el mateix que una persona normal, però ho acompanya amb dubtes o malestar personal, etcètera.»

dijous, 21 de maig de 2015

Preàmbul a les instruccions per donar corda al rellotge

Pensa en això: quan et regalen un rellotge et regalen un petit infern florit, una cadena de roses, un calabós d’aire. No et donen el rellotge i prou, per molts anys i esperem que et duri perquè és de marca bona, suís amb àncora de robins; no et regalen només aquest picapedrer menut que et lligaràs al canell i que passejarà amb tu. Et regalen —no ho saben, el terrible és que no ho saben—, et regalen un nou bocí fràgil i precari de tu mateix, quelcom que és teu però que no és el teu cos, que cal lligar al cos amb la seva corretja com un bracet desesperat penjant del teu canell. Et regalen la necessitat de donar-li corda cada dia, l’obligació de donar-li corda perquè continuï sent un rellotge; et regalen l’obsessió de tenir en compte l’hora exacta en les vitrines de les joieries, en l’anunci de la ràdio, en el servei telefònic. Et regalen la por de perdre’l, que te’l robin, que et caigui a terra i es trenqui. Te’n regalen la marca, i la seguretat que és una marca més bona que les altres, et regalen la tendència a comparar el teu rellotge amb els altres rellotges. No et regalen un rellotge, tu ets el regalat, t’ofereixen a tu per a l’aniversari del rellotge.

Julio Cortázar

divendres, 1 de maig de 2015

Citació rodorediana

«A casa nostra, Catalunya, ens trobem que, de gent que escriu pel sol fet d’escriure ja no se’n canta ni gall ni gallina. Intervius amb intel·lectuals i literats, gairebé no n’existeixen. Les capelletes fan que, el qui escriu, és com si en vida s’hagués llançat a un pou. I els uns i els altres no poden concebre que ningú els en tregui: seria donar-los massa importància i relleu i no ho accepten, puix que cada colla es creu superior a la veïna, i, si per atzar a cap membre de la contrària se li acut de fer un interviu, els companys li ho treuen del cap [...]»

Mercè Rodoreda (1933)


diumenge, 26 d’abril de 2015

L'actualitat dels genocidis

Reconforta molt saber que d’aquí a cent anys tornarem a parlar del genocidi dels armenis. Els diaris en tornaran a anar plens: dues o tres pàgines centrals i potser algun reportatge al dominical amb fotos de color sèpia. Les víctimes dels genocidis actuals hauran d’esperar que es confirmi que han patit un genocidi i hauran de fer anys, però hauran de tenir en compte que els números rodons (10, 25, 50, 100...) acostumen a fer més gràcia: l’any passat no calia pas recordar que tan sols feia 99 anys del genocidi armeni; enguany és molt més rellevant.  

diumenge, 12 d’abril de 2015

Dia de la flor


Diego Rivera. Día de la flor (1925)

dilluns, 6 d’abril de 2015

Somiar truites, perdius i pardals (IV)

10) Martwa Natuta Z Wędzidłem («Natura morta amb brida»), de Zbigniew Herbert. Consta de sis assajos extraordinaris que aquest poeta polonès dedica a l’Holanda del segle xvii i deu miniatures que titula «Apòcrifs». Un llibre deliciós.
11) Écorces («Escorces»), de Georges Didi-Huberman. Un llibret colpidor. Un gest de resistència davant la indústria cultural de la memòria. Didi-Huberman visita Auschwitz i se n'endú tres trossos d'escorça.
12) To Begin Where I Am, de Czesław Miłosz, és un recull assajos d’aquest poeta polonès. No els va escriure pas en anglès, però és com els he llegit. Només per la lectura de «Felicitat», la narració del seu retorn, a 80 anys, al paisatge de la seva infantesa, ja val la pena tot el llibre. L'obra en prosa de poetes com Auden, Brodsky i Miłosz mateix és imprescindible. 


dilluns, 30 de març de 2015

Retrats

Si algun dia puc substituir la taula del menjador per un despatx com cal com a lloc de treball —una utopia com qualsevol altra—, decoraré un parell de les parets d’aquest nou cau polsegós amb alguns quadres i imatges. En tinc tres de triades, d’imatges. Serien uns retrats de Kafka, de Pompeu Fabra i d’Einstein. Del primer hi posaria la darrera fotografia que li van fer (no se sap si l’any 1923 o 1924), del segon una de ben coneguda en què aguanta una pipa, i del tercer una que li van fer a Princeton l’any 1949. La llista dels motius d’aquesta tria és gairebé tan gran com l’admiració (llums i ombres incloses) que sento per tots tres. 

dilluns, 23 de març de 2015

Stefan Zweig i el món d'avui

Quan un llibre m'agrada, em faig pesadet. A Núvol es veu que no els fa res. Gràcies, doncs.


dissabte, 7 de març de 2015

Represa

Més de dos mesos després, actualitzo un blog que, per manca de temps, sembla gairebé abandonat. Apunto diverses novetats, alguna de les quals és la causa principal d’aquest abandonament: 
-La revista Lemúria ha tret el seu primer número. A la pàgina 54 hi trobareu «L’accident», un article molt curt que vaig escriure a partir de la lectura de Un home sense atributs de Robert Musil. 
-Com que en aquest blog, quan funcionava regularment em dedicava, sobretot, a parlar de llibres, no puc estar-me de recomanar El món de 1914 de Stefan Zweig, publicat per l’editorial gironina Ela Geminada, traduït per Marc Jiménez Buzzi, i amb un estudi introductori molt interessant escrit per Antoni Martí Monterde. És un llibre excel·lent per recordar que el mal del clixé i de la simplificació també afecta la manera com se suposa que hem de valorar intel·lectuals de la importància de Zweig. 
-Dijous que ve, El funàmbul farà un any. Quatre números, ja. Ho celebraré a la llibreria La Impossible a Barcelona (c/ Provença, 232). Serà a les 19.30. M’hi acompanyarà (tot encaixa) Antoni Martí Monterde. Un luxe i un honor. Hi sou convidats, evidentment. 

dissabte, 27 de desembre de 2014

Americanes a París


Guy Pène du Bois. Americans in Paris (1927)

dissabte, 13 de desembre de 2014

Lambchop

D’això se’n diu acabar un concert com cal. Kurt Wagner i un estol de músics espaterrants l’any 2009. Energia i mestratge en estat pur. 

dimarts, 11 de novembre de 2014

Revolucions

Quan comento que tot això que passa a Catalunya és una revolució, alguns (que m’estimo molt) em miren amb una certa condescendència: «que no saps que les revolucions mai no surten de baix?, «que no saps que, en el cas que sortís de baix, els de dalt se n’aprofitarien i la desvirtuarien?». I, sí, crec que ho sé, però quin mal hi ha a somiar que aquest cop potser serà diferent?

diumenge, 26 d’octubre de 2014

Kafka i el robatori de la Mona Lisa

El 21 d’agost de 1911, algú va robar la Mona Lisa del museu del Louvre. Durant unes quantes setmanes la direcció del museu autoritza que les visites es puguin quedar palplantades davant del lloc del delicte. Vint dies després del robatori, dos turistes contemplen l’espai en blanc, on fins fa ben pocs dies hi havia el quadre. Es tracta de Max Brod i Franz Kafka, uns visitants que la posteritat descriurà com a il·lustres. En els diaris de Kafka i en els de Brod no hi ha cap indicació que aquest fet els marquès gens. Som nosaltres que llegim qualsevol coincidència d’aquest tipus com a decisiva. Dos anys més tard, la Mona Lisa tornava a ocupar el seu lloc.

diumenge, 21 de setembre de 2014

J. J. Cale

J. J. Cale va morir l’any passat a setanta-quatre anys. Fou un músic, compositor i productor excels i la definició exacta de less is more aplicat a aquesta sopa deliciosa que és la música popular nord-americana. Blues, country, rock’n’roll, jazz... Sovint es diu que feia servir acords senzills i que la seva aproximació a la guitarra era simple. Mireu de tocar com ell i veure-ho que de senzill res de res. 
Cale va fer més de vint discos que contenen desenes de cançons impagables. El preferit de la casa és 5 (normalment tots els títols estan formats per una paraula i prou, less is more). Quan Knopfler i Clapton el van destacar arreu com a influència decisiva, Cale va fer tot el que va poder per evitar l’èxit i continuar tancant-se a l’estudi de gravació, que és on era feliç. 
Aquí el tenim amb el seu típic estil desmenjat:

dissabte, 6 de setembre de 2014

Garrowby Hill


David Hockney. Garrowby Hill (1998)

diumenge, 10 d’agost de 2014

Sir Francis Galton

Francis Galton (1822-1911) va ser una de les ments més privilegiades del segle xix britànic. Caldria una enciclopèdia per reflectir tot el que va tenir temps de fer durant la seva vida. Que fos un nen prodigi hi va ajudar, és clar. Als dos anys ja llegia i als sis s’empassava les obres de Shakespeare com si res... Cinc cèntims de les gestes d’aquest home tan singular: Galton va ser explorador (com a bon cosí de Darwin que era), va escriure reculls antropològics dels seus viatges, va ser el pare de l’estadística moderna (ara veurem alguns dels seus estudis més significatius) i de l’eugenèsia (que avui, és clar, sona molt malament però que al segle xix era més innocent que no sembla), va inventar els mapes del temps i el concepte d’anticicló, va ser el primer a suggerir que les empremtes dactilars podrien ser útils per a resoldre crims, va escriure una novel·la (bé, dues, però l’altra la va cremar una neboda seva, que la va trobar molt indecorosa) que es deia Kantsaywhere (un títol magnífic) i que descrivia una societat on la gent era forta i no tenia malalties, tot perquè els sans es casaven entre ells i els dèbils s’extingien. 
D’entre els estudis estadístics de Galton volem destacar-ne dos: el primer pretenia saber si les persones per les qual la gent pregava vivien més (decebut, va comprovar que no), i el segon va ser un estudi que havia de dibuixar un mapa de la bellesa de les dones de Gran Bretanya. Després de voltar pel país durant mesos, Galton va concloure que en una escala que anava des de atractiva fins a repulsiva, a Londres és on hi havia les dones més maques i a Aberdeen les més espantoses. Ah, i hi ha una planta que es diu galtònia en honor a aquest geni tan peculiar. Tot plegat, molt victorià.

El matrimoni Galton. La senyora Louisa James Galton fa cara de resignada. 
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...
Related Posts with Thumbnails

GIRONA

GIRONA