dissabte, 30 d’abril del 2011

Apropiacions i reduccions

Convindreu amb mi (espero) que apropiar-se les coses és molt lleig, especialment quan no són teves. Hi ha apropiacions grolleres (béns, països...) i d’altres de més subtils. Imaginem-nos que professo una ideologia en concret, per exemple. Doncs m’apropio qualsevol autor que sembli que d’alguna manera digui el que jo vull que digui i que lligui amb el que jo vull que lligui. I això es fa obviant ambigüitats, contradiccions i el que sigui. Cal tenir en compte, a més a més, que apropiar-se és reduir. Com que aquí no gosem apropiar-nos res (i menys paraules que respectem tant com, ben sovint, no comprenem), optarem pel millor en aquests casos: citar. (Som conscients que citar conté un component d’apropiació, però farem veure que no ens n’hem adonat.) Citarem, doncs, Walter Benjamin.


«Hi ha un quadre de Klee que es diu Angelus Novus. S’hi veu representat un àngel que sembla com si s’apartés d’alguna cosa que mira fixament. Els ulls esbatanats, la boca oberta, les ales desplegades. L’àngel de la història ha de ser ben bé així. Té la cara girada cap al passat. En allò que a nosaltres ens sembla una cadena d’esdeveniments, ell hi veu una sola catàstrofe, que acumula més i més ruïnes i les llença als seus peus. A ell li agradaria aturar-se, despertar els morts i recompondre les destrosses. Però ve una tempesta del paradís que se li enxarxa a les ales i l’àngel no les pot plegar. Aquesta tempesta l’arrossega irremissiblement cap al futur, al qual dóna l’esquena, mentre que, davant seu, el munt de ruïnes puja cap al cel. Aquesta tempesta és això que anomenem progrés.»

dimecres, 27 d’abril del 2011

Steinbeckejo

No he llegit mai res d’en John Steinbeck (1902-1968), ni tan sols El raïm de la ira, però tot cercant informació sobre The Steinbecks, un extraordinari grup australià de pop, he trobat una sèrie de cobertes d’alguns llibres d’aquest autor nord-americà absolutament fascinants.


I ara, The Steinbecks (amb la impagable veu de Tali White, excantant dels meravellosos The Lucksmiths):

dilluns, 25 d’abril del 2011

Nota de premsa

Preàmbul
Es pot tenir un blog i no fer servir mai la primera persona del singular? Al principi es va/ ho vam intentar, però no ho he aconseguit. Em rendeixo.
Notícia
Com que l’únic que m’interessa d’internet és compartir-hi dèries, en un atac de megalomania sense precedents, he inclòs en el blog una sèrie d’articles propis (alguns de publicats en paper i d’altres, no) que trobareu a la dreta, sota del contingut. Hi aniré afegint traduccions i qualsevol cosa que, entre bolquer i bolquer, sigui capaç d'escriure i no em desagradi excessivament. Fins i tot podreu (si preferiu de no fer-ho, continuareu tenint tota la meva estima), descarregar-vos-ho tot (oh!). Gentilesa de la tècnica, que avança que és una barbaritat (de bàrbar, és clar).
Epíleg
L’amic funàmbul està patint una crisi existencial profunda (abans de néixer, cosa inaudita). Si se’n recupera, us n’informaré; si no, també.
Bonus track
23 d’abril. Aniversaris. Gràcies. I Sant Jordi. Dia que sempre em posa tan content com aquesta cançó (primeríssima persona del singular):

divendres, 22 d’abril del 2011

Crítica en negatiu

Poesia. De Lee Chang. Coreà. «Ui, deu ser d’aquelles pel·lícules que no hi passa res, que tot és simbòlic i que cal pensar, oi?», brama-diu-observa míster-o-miss-mig-somriure-irònic-arrufanassos. Ja hi som. A veure, no hi ha persecucions automobilístiques entre traficants de drogues; no. Ni còpules estratosfèriques. No. Ni naus siderals ni onanismes mentals de quarta dimensió. Ni lliçonetes morals de pa sucat amb oli. A Poesia no hi ha senyors i senyores cirurgiats fins a les celles tan atractius i enginyosos que ajudin a acomplexar encara més els protagonistes de l’espectacle de realitat que ens trobem a la sala un cop s’encenen els llums o, si som a casa, quan ens veiem reflectits als fons negre del televisor.
Que no hi passa res? Fals: hi passa tot; el més important, l’actriu Yoon Jeong-hee. Simbolismes a dojo? No ho crec; en tot cas és qüestió de fixar-s’hi. Que cal pensar? Bé, alguns no ho podem evitar.
Ah, i per acabar-ho d’adobar, m’encanta coincidir amb els crítics de Cahiers du cinéma. Són gent que hi entén.

dilluns, 18 d’abril del 2011

Sant Fabra i Poch

Al principi d’una setmana de dracs lectors, princeses llibreteres, sants agressius, recomanacions periodístiques imperdonables i egos autografiats, recordo (l’hauríem de recordar cada dia) un home als hereus del qual els nostres autors més venuts haurien de donar la meitat (o més) dels seus guanys. I és que Salses a Guardamar i de Fraga a Maó (i l’Alguer) caldria erigir un monument a cada poble (si pot ser una mica més evident que el que hi ha a Barcelona) dedicat al «català més important del nostre temps» (així el descriu Pla l’any 1962; quaranta-nou anys després, la valoració no ha quedat pas obsoleta).
I si no ho dic rebento: es veu que un dia en Fabra ―el fet, a casa, ha adoptat la consistència boirosa d'una llegenda― va fer una classe de gramàtica a la meva àvia quan era ben joveneta. Mitja hora que ella va recordar fins al dia de la seva mort: «I que elegant que era! I que bé que parlava! I ens va desitjar bon dia a totes quan va marxar de la classe! Tot un senyor!».
Res, que volia escriure quatre coses inconnexes (pel que veig, me n'he sortit) sobre Pompeu Fabra, el català que més admiro. Cada dia és Sant Jordi, o Sant Fabra; com vulgueu.

dijous, 14 d’abril del 2011

Canvis

A la seva habitació, un home hi té un llit, un armari i una taula. La taula és al mig; el llit aquí, i l’armari allí. Avorrit. Canvia de lloc el llit i l’armari. Aleshores queda clar que el problema és la taula: té una posició massa central. Solució? Col·loca l’armari al mig de l’habitació. D’això se’n diu avantguardisme. Però al cap d'un cert temps també deixa de ser nou. Queda clar que només hi ha una sortida: la revolució. L’home decideix dormir dins l’armari. I dret. És incòmode, sí. Tan incòmode que un bon dia, no pot més i s’estira al llit. Dorm tres dies i tres nits. Finalment, tot torna al seu lloc. Ara, quan s’avorreix, recorda els seus dies de revolucionari.
«La revolució» és un conte del gran escriptor polonès Sławomir Mrożek. Pertany a l’imprescindible recull La vida difícil, traduït per Bożena Zaboklicka i Francesc Miravitlles, i va ser publicat per Quaderns Crema l’any 1995.

dilluns, 11 d’abril del 2011

Antics contra moderns 16

Mai no m'hauria pensat que acabaria elogiant la bellesa d'una escombra. Coses de la tecnologia.

divendres, 8 d’abril del 2011

Nick Lowe

En Nick Lowe és un home elegant que fa música elegant. No sempre ha estat així; però ara sí, i això és el que compta. Els seus dos darrers discos, The Convincer (2001) i At My Age (2007), són una meravellosa barreja de ryhthm’n’blues, soul i pop amb gotetes de country (no es pot haver estat el gendre d’en Johnny Cash i no afegir gotetes de country als teus discos). Lowe s’ha convertit en aquella mena d’artistes (com Georgie Fame o Mose Allison) que entren més bé si qui se’ls escolta du les sabates ben polides i el nus de la corbata perfectament ajustat.
I aquí el tenim, passant-s'ho bé amb el gran Chris Barber:

dimarts, 5 d’abril del 2011

Fils trencats

El s. XX fou tan brutal que va implicar, per força, que les ments més sensibles i honestes entenguessin la necessitat de replantejar els paràmetres segons els quals s’havia intentat explicar l’existència humana fins aleshores. Són, sobretot, els horrors de les dues Guerres Mundials els que fan que intel·lectuals com Franz Rosenzweig, Walter Benjamin, Theodor Adorno, Maurice Blanchot, Martin Buber, Jean-François Lyotard, Georges Bataille, Paul Ricoeur i Emmanuel Lévinas, entre d’altres, qüestionin tota la filosofia anterior. Les premisses logocèntriques tradicionals ja no serveixen per a explicar res del que ha passat i, segons els pensadors més radicalment crítics amb la filosofia clàssica, fins i tot han flirtejat amb les causes que han dut a la catàstrofe. Aquests crítics es fan una sèrie de preguntes cabdals: És vàlid continuar com si res? Hem de persistir centrant la filosofia en la reflexió sobre el Jo? Resumint: els pensaments de la totalitat són iguals als pensaments totalitaris?

Emmanuel Lévinas (1906-1995), un dels principals crítics de l’egoisme ontològic que impregna els vint-i-cinc segles d’especulació filosòfica anterior, resumeix tot el seu pensament en la màxima següent: «La filosofia no és l’amor a la saviesa, sinó la saviesa de l’amor.» Segons aquest filòsof d'origen lituà, cal treure la filosofia del seu reducte subjectiu del «jo puc» o del «jo penso», per situar-la en la passivitat del que pateix un esdeveniment inesperat: la trobada amb l’Altre. (Un exemple pràctic d’aquesta trobada és l’escriptura d’Edmond Jabès.) ¿Però aquest replantejament que les víctimes del s. XX han convertit en imperatiu categòric significa que tot el que grans pensadors clàssics han aportat al raonament humà s’hagi d’esborrar? No. Significa que cal preguntar-nos si abans de provar de desxifrar els misteris de l’ésser no caldria inclinar-nos per l’ètica basada en el deute permanent respecte a l’Altre. Ens hem de substituir per l’Altre.
Ja sé que no n’hi ha prou, però llegir i traduir (que és el mateix) són pràctiques indispensables per a assolir aquesta substitució.

divendres, 1 d’abril del 2011

Barcelona

Es veu que aviat hi haurà eleccions a Barcelona. Sí, la ciutat que més m’estimo i més odio del món. Doncs tinc el candidat ideal: es diu Joan Ramon Resina. El senyor Resina és director del Programa d’Estudis Ibèrics de la Universitat d’Stanford on, a més a més, treballa de professor de Cultures ibèriques i llatinoamericanes. Però, sobretot, el senyor Resina ha escrit un llibre extraordinari que es diu Barcelona’s Vocation of Modernity: Rise and Decline of an Urban Image (hi ha traducció al català). Les 316 pàgines d’aquest llibre són una anàlisi antropològica, històrica i literària imprescindible per entendre la imatge que Barcelona ha projectat des del s. XIX fins al Fòrum Universal de les Cultures de 2004. En aquesta obra, Resina descriu, de manera brillant, la ciutat que veuen Narcís Oller, Eugeni d’Ors, Mercè Rodoreda, Juan Marsé i Eduardo Mendoza, però el llibre és molt més que això. Personatges principals? Barcelona, és clar... o sigui: anarquistes incendiaris, burgesos de Liceu, urbanitzadors de quadrícula, revolucionaris de saló, noucentistes de bona fe, feixistes disfressats de pensadors, cosmopolites amorfs, visitants il·lustres, ressentits premiats, caragirats cínics, regionalistes acomplexats, arquitectes de faç tan dura com les places que dissenyen, especuladors sense escrúpols (sí, vet aquí un pleonasme), no-esdeveniments que s’esdevenen en no-llocs...

A la pàgina 277 hi diu: «Els rituals cívics multitudinaris en pro de valors obvis substitueixen el conflicte real, que es defuig i es reprimeix enèrgicament. Escalfant-se en la virtut insulsa del que és políticament correcte, aquesta societat satisfeta d’ella mateixa es creu a l’avantguarda del progrés perquè giravolta al remolí format pel reflux de la seva història», paraules que, una nit, quan un servidor tingui una mica més de temps lliure, cisellaré a l’entrada de l’Ajuntament de Barcelona, just a sobre d’on diu Plaza de la Constitución.

Llàstima que en Joan Ramon Resina no es presenti a les eleccions. I que jo no voti.

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...
Related Posts with Thumbnails

GIRONA

GIRONA