La conferència ha de començar a les set de la
tarda. Doncs no. A les set encara som al carrer, davant La Pedrera, fent cua. Vint-i-cinc
minuts després l’organització es disculpa i diu que no tornarà a passar. Però
és que ja ha passat. Bé, tant se val: estem asseguts i Grossman i Villatoro són a l’escenari. També
seuen. Grossman, a la dreta i Villatoro, a l’esquerra. Al mig hi ha una tauleta
amb ampolletes d’aigua i un parell de llibres. Darrera la tauleta hi ha una
làmpada molt alta de color taronja. Comencen. Villatoro ens diu que serà un diàleg. Però quan
Grossman respon, es treu el cascos de la traducció, cosa que Villatoro no fa
quan Grossman parla.
Ben aviat, Villatoro ens avisa que la
conversa no serà de tipus periodístic i que, per tant, la literatura en
serà el fil conductor. És un avís que
provoca alguna cara de decepció i, pel cap baix, una alegria. La
decepció canvia de bàndol quan es demostra que no, que a banda d’un parell de preguntes
dedicades a la seva obra, la majoria són sobre el conflicte entre Israel i els
palestins. Grossman, és clar, no defuig el tema, per bé que en algun moment
protesta simpàticament: «A Itàlia em van preguntar si el fet que el
protagonista d’una novel·la meva tingués la cama trencada significava el
trencament del somni sionista. Li vaig respondre que no: els israelians, de
vegades, també ens trenquem la cama». I és que en Villatoro havia fent una
pregunta semblant a la de l’astut perodista italià.
Quan Grossman parla de literatura (és
escriptor, no ho oblidem) és captivador. La literatura és la seva vida. La
literatura l’ha consolat en moments personals duríssims; li serveix per
posar-se en la pell de l’altre, l’ajuda a comprendre’s una mica. Grossman s'escriu i, per tant, ens escriu. «No us
enganyaré ―confessa afablement, cap al final― preferiria ser a casa meva escrivint, que no
pas aquí». Doncs durant una hora i escaig ens alegrem molt que no sigui a casa
seva escrivint i que sigui aquí.