dimarts, 27 de setembre del 2011

Antics contra moderns 18

Col·leccionar com cal és una manera d’intentar aturar el temps; és un esforç quasi desesperat per doblegar, encara que tan sols sigui una mica, la seva aparent linialitat. És per això que sempre és més importat col·leccionar que allò que es col·lecciona. Col·leccionar és recordar, reviure. Com escriu Walter Benjamin a «Desempaqueto la meva biblioteca», és el col·leccionista que habita en les possessions i no a l’inrevés.
Doncs bé, per culpa d’un tipus d’impressió barroer, les entrades de cinema ja no es poden col·leccionar. La tinta efímera ens força a l’oblit. La part bona és que cada cop fan menys pel·lícules memorables.



dissabte, 24 de setembre del 2011

Reporterisme intrèpid des de La Pedrera

La conferència ha de començar a les set de la tarda. Doncs no. A les set encara som al carrer, davant La Pedrera, fent cua. Vint-i-cinc minuts després l’organització es disculpa i diu que no tornarà a passar. Però és que ja ha passat. Bé, tant se val: estem asseguts i  Grossman i Villatoro són a l’escenari. També seuen. Grossman, a la dreta i Villatoro, a l’esquerra. Al mig hi ha una tauleta amb ampolletes d’aigua i un parell de llibres. Darrera la tauleta hi ha una làmpada molt alta de color taronja. Comencen. Villatoro ens diu que serà un diàleg. Però quan Grossman respon, es treu el cascos de la traducció, cosa que Villatoro no fa quan Grossman parla.
Ben aviat, Villatoro ens avisa que la conversa no serà de tipus periodístic i que, per tant, la literatura en serà  el fil conductor. És un avís que provoca alguna cara de decepció i, pel cap baix, una alegria. La decepció canvia de bàndol quan es demostra que no, que a banda d’un parell de preguntes dedicades a la seva obra, la majoria són sobre el conflicte entre Israel i els palestins. Grossman, és clar, no defuig el tema, per bé que en algun moment protesta simpàticament: «A Itàlia em van preguntar si el fet que el protagonista d’una novel·la meva tingués la cama trencada significava el trencament del somni sionista. Li vaig respondre que no: els israelians, de vegades, també ens trenquem la cama». I és que en Villatoro havia fent una pregunta semblant a la de l’astut perodista italià.
Quan Grossman parla de literatura (és escriptor, no ho oblidem) és captivador. La literatura és la seva vida. La literatura l’ha consolat en moments personals duríssims; li serveix per posar-se en la pell de l’altre, l’ajuda a comprendre’s una mica. Grossman s'escriu i, per tant, ens escriu. «No us enganyaré ―confessa afablement, cap al final― preferiria ser a casa meva escrivint, que no pas aquí». Doncs durant una hora i escaig ens alegrem molt que no sigui a casa seva escrivint i que sigui aquí.  

dimarts, 20 de setembre del 2011

Memòria

Recordar vol dir seleccionar. De vegades aquesta selecció és conscient, però en la majoria de casos, no. I és que la memòria és ingovernable. Per això la literatura també n'és, d'ingovernable. La memòria és informació, però no en el sentit que es dóna avui en dia a aquesta paraula, que ha esdevingut sinònim de desmemòria. Mai no hi havia hagut tants arxius, biblioteques i museus, mai no s’havia parlat tant de la memòria històrica (existeix la memòria ahistòrica?). Però hi ha tanta informació, que no n’hi ha. «Informació» és visitar Sant Google i veure els telenotícies.
La memòria és record, emoció i, sobretot, oblit perquè si ho recordéssim tot, no podríem viure. Borges i Proust ho sabien i, més cap aquí, Jesús Moncada, per exemple, també. Per això a tots tres els agradaven els diccionaris.

dissabte, 17 de setembre del 2011

Bookshops

No se sap què és una llibreria de segona mà fins que no se n'ha explorat una a la Gran Bretanya.

dimarts, 13 de setembre del 2011

El Danubi

No he llegit tot el que s’ha escrit sobre El Danubi de Claudio Magris, però suposo que el recurs de comparar el recorregut d’aquest riu amb l’estructura del llibre ja l’ha fet servir algú abans. Però com que l’originalitat mai no ha estat el nostre fort, insistirem en aquesta idea. El Danubi és un llibre ple de llibres, n’esmenta, en suggereix, en fa imaginar, en crea, talment com si fossin afluents del corrent imparable de referències i coneixements inabastables que Magris ens ofereix. Per les pàgines d’aquest homenatge monumental naveguen Heine, Kafka, Lev Bronstein, Goethe (i la seva dona), Musil, Freud, Francesc Josep I, Marc Aureli, Lukács, Elias Canetti, Wittgenstein, Otto Weininger, Sissi i molts altres. 
A El Danubi, Magris ens demostra que encara es pot viatjar sense fer turisme. Resseguir el camí dels qui ja l’han fet i escrit anteriorment esborra el pas del temps i acompanya l’home que viatja sol. Des de l’anècdota que fecunda el mite del naixement del riu, fins a la seva desembocadura, el geni de Trieste ens ofereix el que de debò val la pena d’una part d’Europa  tan sanguinolenta com vessant de cultura. D’una cultura que hauria d’estar a l’abast de tothom. Com aquest llibre.  

divendres, 9 de setembre del 2011

Soterranis

No ho afirmo perquè dubto, però em fa la sensació que el millor, per evitar que albirin fragments d’un horror impossible d’assimilar, és ensenyar als nens a respectar els animals, però no a venerar-los. Pot semblar cínic, però no vol ser-ho. Els humans i els animals som en dos bàndols diferents. No he dit contraris. Això s’ha traduït, ben sovint, en tragèdies ―que sempre han patit els més dèbils― de proporcions còsmiques. Es veu que els humans som incapaços de deixar que la naturalesa segueixi el seu curs. Però és que la naturalesa tampoc no ens acarona gaire sovint.
La civilització ―o sigui, l’escisió― es construeix sobre la sang de milions de víctimes. I la dels animals ocupa el darrer escalafó. Claudio Magris ho expressa molt millor que jo: «Al soterrani més inferior, fonament de tot l’edifici que al pis superior ofereix un concert de Mozart o un quadre de Rembrandt, habita el dolor de l’animal, corre la sang de l’escorxador». Llavors, no hi ha alternativa? El que no hi ha és una solució perfecta. Perquè la devoció ecologista em sembla exagerada, però qualsevol mena de maltractament a un animal és obscena i fastigosa. Respecte, doncs. Que no es nota gens que som animals racionals.

dimarts, 6 de setembre del 2011

Generar mecanismes

Som enginyers? Treballem en una fàbrica? Estem envoltats de màquines? Ajustem engranatges? Dissenyem peces? No; som en una escola. Hi ha nens, guixos, taules, fins i tot llibres i, tanmateix, es veu que hem de generar mecanismes.

 


dissabte, 3 de setembre del 2011

Per si no estava clar

Tot ego és una exageració
i el teu és un petit monstre o monstruet,
una mena de petit doctor Goebbels o Babalcava
furoncolós, obsessionat a fer-te
la pròpia propaganda o autobombo.

Bartomeu Fiol

(El que jo no tinc clar és qui o què s'amaga darrere del nom «Babalcava». Si algú ho sap, si us plau, que m’ho digui.)

dijous, 1 de setembre del 2011

L'home que es va perdre

Cinc mil infants xinesos apareixen de cop i volta a Mèxic. Tots els ocupants del Palau de la Presidència suec es desperten, un bon matí, al mig del Caucàs. Algú roba La masia de Miró i, poc després, es troben sis rèpliques clavades a l’original. El protagonista de tot plegat és Lluís Frederic Picàbia, un home que s’avorreix. Un bon dia perd un objecte valuós. A partir d’aleshores, no se li acut cap altra cosa que començar a perdre tot el que pot i més per, així, sentir l’emoció i la incertesa alhora d’intentar recuperar tot allò que extravia. La cosa se li escapa de les mans, sobretot quan apareixen dos socis ben peculiars: el general xinès Puh Nien-xà i un nord-americà anomenat Miller que sembla que hagi sortit directament de El Mestre i Margarida.
L’home que es va perdre (1929) és un llibre que conté moltes sorpreses. Amors apassionats, princeses orientals, viatges als llocs més insospitats del planeta, missions secretes… La prosa de Trabal és planera i alhora rica i elegant. Literatura de l’absurd? Pot ser. Banal? Ni de bon tros tant com sembla. Aquesta novel·la breu de Francesc Trabal (el nom del qual sempre que se cita ―o sigui, quasi mai― s’associa al de Pere Calders i Quim Monzó) pertany al tipus de literatura «de segona línia», com molts la qualificarien, que tant entusiasmava Borges, per exemple. L’home que es va perdre és al mateix nivell que algunes obres delirants de Chesterton, especialment The Club of Queer Trades i The Man Who Was Thursday. Realitat, fantasia, la lluita absurda contra el pas del temps i contra la rutina. L’home que es va perdre té vuitanta-dos anys, però és un llibre ben actual i, sobretot, digníssim.
I l’argument definitiu: una obra en què el barber del tsar és català i es diu Jaume Sans no pot decebre.

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...
Related Posts with Thumbnails

GIRONA

GIRONA