dimarts, 13 de setembre de 2011

El Danubi

No he llegit tot el que s’ha escrit sobre El Danubi de Claudio Magris, però suposo que el recurs de comparar el recorregut d’aquest riu amb l’estructura del llibre ja l’ha fet servir algú abans. Però com que l’originalitat mai no ha estat el nostre fort, insistirem en aquesta idea. El Danubi és un llibre ple de llibres, n’esmenta, en suggereix, en fa imaginar, en crea, talment com si fossin afluents del corrent imparable de referències i coneixements inabastables que Magris ens ofereix. Per les pàgines d’aquest homenatge monumental naveguen Heine, Kafka, Lev Bronstein, Goethe (i la seva dona), Musil, Freud, Francesc Josep I, Marc Aureli, Lukács, Elias Canetti, Wittgenstein, Otto Weininger, Sissi i molts altres. 
A El Danubi, Magris ens demostra que encara es pot viatjar sense fer turisme. Resseguir el camí dels qui ja l’han fet i escrit anteriorment esborra el pas del temps i acompanya l’home que viatja sol. Des de l’anècdota que fecunda el mite del naixement del riu, fins a la seva desembocadura, el geni de Trieste ens ofereix el que de debò val la pena d’una part d’Europa  tan sanguinolenta com vessant de cultura. D’una cultura que hauria d’estar a l’abast de tothom. Com aquest llibre.  

11 comentaris:

digue'm ariadna ha dit...

... I equilibrant el plat de la balança "Microcosmos"...

GEMMA ha dit...

Ara m'estic llegint "La consciència de Zeno" d'Italo Svevo, i tinc "El Danubi" de Magris al prestatge per quan l'acabi, tinc moltes ganes de llegirme'l, a veure què em semblen els seus recorreguts.

Bon dia, David.

Teresa Costa-Gramunt ha dit...

Una mena de bíblia, sí, aquest llibre imprescindible per entendre la complexitat cultural d'Europa.

Clidice ha dit...

El tinc a la pila de pendents a la tauleta de nit. M'has fet venir ganes "d'avançar-lo". :)

Lior ha dit...

La diferència entre viatjar i fer turisme és la mirada. I amb les ulleres de El Danubi, en aquest cas, la visió és més clara, més nítida, més àmplia i més profunda. Altrament, quan viatgem, només veiem paisatges, amb o sense figures, com qui veu un decorat, a voltes literalment, com els parcs temàtics en que s'han convertit tants llocs.
_____________________________

La Samantha Fox deu ser una rèmora de quan a la mili em van fer un matxorro catarra :-)))
Et recordo que jo no tinc guilty pleasures; M'agrada Nova York i el pendó de la Sam Jones i jo amb això en tinc prou per escarxofar-me davant de la tele, amb permís de Neil Postman.

David ha dit...

No l’he llegit, Microcosmos, Ariadna. No n’he llegit gaire bones crítiques, per cert, però, vaja, si és Magris em costa de creure que no sigui un bon llibre.

La consciència de Zeno és un llibre magnífic, Gemma! Svevo, com Magris, era fill de Trieste, d’on van sortir autors meravellosos. Ara penso en Stuparich de qui Minúscula a editat L’illa fa poc. Salut!

Exacte, Teresa. Sembla com si al llibre hi hagués tot el que cal saber sobre la història de l’Europa central, des dels detalls més ínfims fins als fets més coneguts. És un llibre que ensenya delitant, com li agradava a Horaci.

Aquestes tauletes de nit que algun dia causaran algun accident nocturn en forma d’allau, oi, Clidice? Com que t’agrada Magris, El Danubi t’encantarà.

Sí, és la mirada, tens raó, Lior. Però cada cop costa més fer mirada de viatger i no pas de turista. Qui vulgui viatjar per les terres que apareixen a El Danubi, ho ha de fer acompanyat d’aquest llibre: això sí que és una guia!
Ai, és veritat que això dels guilty pleasures és pels altres! En Postman diria que el mitjà fa la cosa i que la tele és pur entreteniment i que ens enganya quan pretén ser alguna cosa diferent. Per tant, endavant amb Nova York i la senyora Jones. Ara... ara mateix, jo, com a entreteniment, trio l’Europeu de bàsquet. A manca de representació catalana, i un cop eliminat Israel, durant uns dies sóc macedoni i ens va molt bé!

Lluís Bosch ha dit...

Vaig per la segona lectura del "Danubi". La primera se'm va accelerar i pensava que no havia gaudit prou del text. Ara me n'adono que en el que em quedi de vida la seguiré rellegint. Dit d'una altra manera, crec que és el text més clarament clàssic que s'ha publicat en el nostre temps. Com altres grans obres, es seguirà editant i llegint durant els propers segles i diria que obre noves vies de futur per a la literatura amb majúscules.

digue'm ariadna ha dit...

... Segurament, qui esperi trobar el Danubi en les pàgines de Microcosmos, es decepcionarà. Però, qui es deixi en dur per l'aire carregat d'un cafè, o passegi pel parc entre estàtues guarnides per la feina dels ocells, o qui es deixi endur pels ressons d'Svevo, trobarà l'altre plat de la balança...

David ha dit...

Estic totalment d'acord amb tu, Lluís. No és un llibre per llegir només un cop, ni tan sols dos. I, segurament, tampoc no cal llegir-lo per ordre, qualsevol pàgina inclou totes les anteriors. Un clàssic immens, en efecte.

Doncs m'hi posaré tan aviat com pugui, Ariadna. M'interessa molt el que dius d'aquest altre plat de la balança.

Eulàlia Mesalles ha dit...

Ara fa un any vaig estar resseguint el Danubi dela mà de MAgris. Em va fer senit petita i insignificant. Em va emocionar i em va trasbalsar.
Literatura en majúscules.
I sí estic d'acord amb tu i el LLuís. Un clàssic. I també en què no cal llegir-lo per ordre...

David ha dit...

M'imagino com en devia de ser d'emocionant i de trasbalsadora, aquesta experiència, Eulàlia! Vas triar un company de viatge molt exigent però també molt generós.

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...
Related Posts with Thumbnails

GIRONA

GIRONA