dilluns, 28 de juny del 2010

Paul Celan

Els detalls concrets de l'horror concret no se saben. Provem d'entreveure les ferides obertes del crit que s'extén entre els versos i els espais en blanc del paper. Només sabem que el poeta avui, com fa seixanta-vuit anys i un dia, torna a ser davant de la porta barrada de casa seva. No pot arribar ni al llindar. Els pares ja no hi són i no hi seran. És Czernowitz. Dissabte. Vint-i-set anys després, també és dissabte quan, des del pont Mirebeau, el poeta es llança al Sena. Ja no provarà mai més d'expressar «el que va passar» en la llengua dels botxins. Dels botxins i seva. A partir d'ara, això serà responsabilitat dels lectors i dels traductors (dos noms per la mateixa tasca). No assumir aquesta responsabilitat és tornar a barrar la porta de la casa del poeta. Afirmar que els poemes del poeta són «containers [sic] buits», «insuportables» i que «no diuen res» ja és molt més greu. Fins i tot si qui ho diu és un autoproclamat Bernat de Ventadorn modern, binacionalment premiat. Se suposa que tothom sap que un poema no es pot entendre mai del tot. Només es pot aspirar a suggerint-ne lectures. I tot poeta o aprenent de poeta hauria de tenir en compte la terrible frase d'Adorno. Menystenir-la és mofar-se de l'horror concret.

dimecres, 23 de juny del 2010

El gegant baixet

Els estereotips són empobridors, discriminatoris i, per tant, injustos. Per exemple, hi ha qui creu que els músics de jazz dels anys 40 i 50 del segle passat havien de ser tots una colla de personatges autodestructius, torturats i addictes a tota mena de substàncies. Doncs no; tots, no. Parlem d'Erroll Garner, per exemple.
Erroll Louis Garner (1921-1977) és un dels més grans pianistes de jazz de la història. I no ho dic jo, ho diu en
Dan Morgenstern. Autodidacte (mai no va aprendre a llegir música), fou admirat tant pels entesos més exigents (als 26 anys ja havia gravat amb Charlie Parker), com per un públic no tant especialitzat al qual es va guanyar per la seva proximitat i passió. Un exemple perfecte d'aquesta conjunció qualitat-popularitat (que encara que sigui poc habitual, és possible) és Up In Erroll’s Room, un disc de 1968 en què Garner reinterpreta i redimensiona brillantment alguns estàndards del jazz com Watermelon Man, Groovin High, The Girl From Ipanema, I Got Rhythm o Cheek to Cheek.

Garner tocava sempre assegut sobre dues o tres guies telefòniques perquè era molt baixet, tanmateix com a pianista de jazz és una de les figures de més alçada que hi ha hagut mai. Aquí el teniu en acció:


dissabte, 19 de juny del 2010

Llengua nacional

Fa vint anys que la revista Llengua Nacional és un referent per a qualsevol que tingui una mínima inquietud per usar la nostra llengua amb la màxima cura possible. Des d'interessants i útils articles sobre qüestions filològiques, gramaticals i lèxiques, fins a reflexions sociolingüístiques quasi sempre lúcides i compromeses, el contingut d'aquesta revista hauria de fer decidir moltes escoles a subscriure-s'hi. Es tracta d'una publicació que vessa de rigorositat apassionada (no és cap contradicció), d'independència, d'amor a la llengua, i de consciència nacional ben entesa. A més a més, al número 71, que acaba de sortir, han tingut la immensa amabilitat de publicar dos articles meus, «Triar el silenci» (un atac al maniqueisme pervers de considerar que una llengua és un mitjà de comunicació i prou) i «La incomoditat del com» (sobre l'ús indegut que es fa d'aquest mot). I ja em perdonareu la petita falca, però no me n'he pogut estar.

dimarts, 15 de juny del 2010

La porta

«És que sóc de lletres» o «és que sóc de ciències» són dues frases que acostumen a pronunciar-se després d'haver fet el ridícul deixant en evidència llacunes imperdonables. Com si les lletres i les ciències fossin dos mons irreconciliables, es compartimentalitza la realitat, cosa que deu ser molt agraïda pels especialistes, però que ens allunya d'una concepció global del saber. Vegem-ne un exemple pràctic. L'astrofísic anglès Arthur Stanley Eddington (1882-1944), responsable de difondre i d'explicar la Teoria de la relativitat d'Einstein al món anglosaxó, es troba davant la porta oberta de la seva habitació i pensa el següent (ho explica Walter Benjamin en una carta que va escriure a Gershom Scholem, avui fa setanta-dos anys i tres dies):
«Em trobo al llindar, a punt d'entrar a la meva cambra. És una empresa complicada. Primerament, he d'enfrontar-me amb l'atmosfera, que prem cada centímetre quadrat del meu cos amb la força d'un quilogram. A més, he d'intentar aterrar sobre un tauló que viatja al voltant del sol a una velocitat de trenta quilòmetres per segon; basta una fracció de segon de retard perquè el tauló es trobi ja a milles de distància [...] El tauló no posseeix tampoc una substància ferma. Trepitjar-lo vol dir trepitjar un eixam de mosques. No hi passaré i el travessaré? [...] Veritablement, és més fàcil que un camell passi per l'ull d'una agulla que no pas que un físic travessi el llindar d'una porta.»
Aquest fragment és Kafka quasi en estat pur. Lletres i ciències.

dimecres, 9 de juny del 2010

D'intel·lectuals

Un intel·lectual que se sent identificat amb una ideologia determinada és un intel·lectual? L’escepticisme imprescindible per prendre la distància necessària no comporta, per força, la impossibilitat de pertànyer a cap grup o de definir-se amb cap paraula que acabi en –ista? Compte, però: no es tracta pas d’advocar per un relativisme estèril que sovint es disfressa de postura intel·lectual. Hi ha uns valors que cal defensar, però sempre des de la malfiança cap a un mateix i de l’obligatori i constant autoanàlisi. Es tracta de fugir de l’autocomplaença com sigui. George Steiner, quasi excusant-se’n, a Els llibres que no he escrit, afirma que no hi ha cap col·lectiu que no trobi intrínsecament sospitós. No crec que contradigui el mestre si afirmo que el primer sospitós és un mateix.
Per exemple, Jean-Paul Sartre és considerat un intel·lectual. I no seré pas jo qui ho negui. Tanmateix, quan una sèrie de pensadors xinesos (que l’havien tingut com a professor) van ser empresonats a causa d’allò que es va anomenar revolució cultural i li van demanar ajuda, aquest gran filòsof del s. XX (que per alguns era una mena de Voltaire modern) es va dedicar a fer conferències explicant que les barbaritats del règim xinès eren invencions dels nord-americans. D'intel·lectuals identificats amb diverses ideologies n’hi ha més, és clar: Heidegger, Eliade, Ezra Pound, Paul de Man... «S’ha de separar l’obra de l’home», es diu en aquests casos. Doncs a mi em costa molt.

dissabte, 5 de juny del 2010

Antics contra moderns 11


He de confessar que la meva bicicleta s'assembla bastant més a la segona i que si hagués d'anar amb l'antiga, al primer revolt ja m'hauria trencat coll i barres. Però l'estètica és l'estètica.
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...
Related Posts with Thumbnails

GIRONA

GIRONA