De vegades hi ha actituds que
en segons quines persones sobten més que en d’altres. L’agressivitat verbal i
les desqualificacions personals sempre són desagradables, però prenen un to
molt més trist quan surten de la boca d’intel·lectuals. Potser tot plegat sona
massa ingenu, al cap i a la fi tenir una ment brillant no implica que s’hagi de
ser educat, però...
M’explico: darrerament he
llegit un parell d’articles i un llibre que exemplifiquen la introducció anterior.
Els articles són: «Pour en finir avec le mot “Shoah”» de Henri Meschonnic i «Ce mot de “Shoah”» de Claude Lanzmann. El tema és apassionant i ho seria més
si els intel·lectuals en qüestió no dediquessin mig escrit a desqualificar-se
(sovint amb acusacions molt greus) l'un a l’altre. El llibre: l’interressantíssim Images malgré tout (en traducció al castellà) de Georges Didi-Huberman en què l’autor explica la reacció furibunda
que va haver de patir a les pàgines de Le
Monde per part de Gérard Wajcman i Élisabeth Pagnoux. El tema: la validesa documental
i ètica de les quatre fotografies fetes per membres del Sonderkommando
d’Auschwitz l’agost de 1944. En ambdós casos es tracta de qüestions tan serioses
que no s’entén que baralles personals es barregin amb arguments i tesis d’una
gran rellevància.
Són polèmiques de fa uns anys
però que demostren que, malgrat els lamentables abraonaments que hem mencionat,
a França hi ha espai per al debat intel·lectual de nivell. A Catalunya, l’ominpresència
del poder polític ofega i empobreix; l’autocensura fa la resta. En aquest sentit, als
francesos els tinc enveja, i no sé si és sana.