dissabte, 16 de juny de 2012

Pronoms personals

La història d’Occident es podria explicar a partir dels pronoms personals.
El jo va tardar bastant en estendre’s; primer va estar segrestat per cabdills de pelatge divers però d’egolatria semblant i, després, al nos majestàtic i feudal (amb l’ajut/domini impagable del poder religiós) tampoc no li va acabar de convèncer que es popularitzés. Durant tot aquest temps hi va haver un nosaltres exclusiu i tranquil·litzador que s’oposava a un tu, ell, vosaltres o ells sempre bàrbars, és clar. Ara saltarem molts anys (això tan sols és un blog i no convé allargar-se gaire).
Els totalitarismes del s.XX van reblar el clau i es van dedicar a esborrar qualsevol noció de jo que, ingènuament, algú encara pogués albirar, esclafant-la sota el pes d’un nosaltres mític i místic que transformava milions de persones en no-persones. Un número gravat al braç o una bala al cap davant d’una fossa van ser part del mètode. Ja diu Imre Kertész —amb la seva típica ironia amargant— que el nosaltres acostuma a pecar d’arrogància. (El ressorgiment del jo d’avui en dia té més a veure amb l’exaltació que la publicitat i els llibres d’autoajuda en fan, que no pas amb cap mena de reflexió que vagi gaire més enllà d’un jo posseïdor d’una targeta de crèdit.)
I el tu? És capaç d’anar més enllà de la poesia i la correspondència amoroses? Pot deslliurar-se totalment del jo? A Emmanuel Lévinas, per exemple, li semblava que sí. I als pocs seguidors sincers de les senzilles bases doctrinals del cristianisme, segurament també.

Parlem d’art. Fa quasi cinc-cents anys, Montaigne escrivia que escrivia perquè era l’única manera en què es veia capaç d’entrellucar això que en diem jo. La literatura moderna, que ell va encetar, es distingeix per una cerca constant del jo, per donar cabuda a una polifonia de veus que permeten reflexionar sobre el concepte d’identitat. Però el jo, malgrat tot, existeix. Segurament, el qüestionament constant a què es veu sotmès és la prova més definitiva que existeix. El jo seria qüestionar-se i qüestionar-ho tot permanentment.
La literatura permet una reconstrucció d’aquest jo, el pluralitza i el relativitza, però li dóna una veu que tan sols l’art sembla permetre. I és un jo que és capaç d’arribar a tots els jos lectors, fins i tot els dels deconstruccionistes. I, curiosament, això s’esdevé com més petit, repetitiu i rutinari és el món de l’artista en qüestió (Schulz, Kafka, Beckett...).
«Per a qui escriu un escriptor, doncs? La resposta és òbvia: escriu per a si mateix», va dir Imre Kertész en el discurs que va fer després de rebre el Premi Nobel l’any 2002. En el fons sempre s'escriu «jo».   

Vincent Van Gogh. Autoretrat (1889).

12 comentaris:

Lior ha dit...

Sembla clar que -encara...- som part d'un procés, que estem a mig fer. Plantejar-s'ho així permet ironitzar sobre el propi jo (i no només el jo VISA), ben sovint també amargant.

Això que com més petit, repetitiu i rutinari sigui el món de l'artista més fàcil és reconstruir-hi (identificar-hi, suposo) el jo, certíssim!, també diu molt dels nostres respectius jos...

Precisament en el tu / l'altre (com en l'escriptura, la lectura o l'art), von Kleist proposa trobar-hi algunes respostes.

Si tenim en compte l'estat del jo, el tu, el donar-se a l'altre, sembla la millor manera de trobar i, a l'ensems, alliberar el jo.

I com que tot plegat era massa senzill, ve en Derrida i ho acaba d'arreglar... No cal dir que al jo dels deconstruccionistes m'he perdut; deu ser que el jo en deconstrucció de Derrida i el meu a mig construir no s'acaben de trobar...

Això és el que jo volia dir, em sembla... Però en tu ho acabaré d'esbrinar. O d'embolicar... Però ja no amb en Derrida!

Miraculosa Miró ha dit...

Uf! Les reflexions d'avui me les estuduaré de memòria! :-)

novesflors ha dit...

Em sembla un post per reflexionar, guardar i rellegir. Molt ben escrit, per cert, i amb una gran capacitat d'aplicar les "nocions pronominals" a l'entorn.

GLÒRIA ha dit...

David, avui et trobo més profund del que sol ser costum. Jo, tu, ell, nos etc.
De moment se m'acudeix que el Tu serveix també per escrits, cartes o poemes clarament acusadors quan no insultants.
L'abraçada es per a tu!

lolita lagarto ha dit...

Gil de Biedma a "las personas del verbo" ho va duir aixi:
"Muy pobre hombre ha de ser uno si no deja en su obra - casi sin darse cuenta- algo de la unidad e interior necesidad de su propio vivir. Al fin y al cabo, un libro de poemas no viene a ser otra cosa que la historia de un hombre que es su autor, pero elevada a un nivel de
significación en que la vida de uno es ya la vida de todos los hombres "

d'altra banda aquest jo nomes es reconeix en l'altre..

un post molt interessant, per reflexionar-hi..

GEMMA ha dit...

Atendre el jo és primordial, sempre que no sigui una atenció obsessiva, egoista i única, perquè aleshores quin sentit té estar entre un tu, ell, nosaltres, vosaltres i ells?

Bon dia de dilluns, David.

Enric H. March ha dit...

El "jo" és encara un jovenet a mig coure. És el més jove de tots els pronoms: tres segles, encara no. S'exalta, se'l reprimeix, se l'ignora, és vanitós... I m'imagino que serà sempre així perquè d'ell neixen totes les genialitats, però també les monstruositats i les tiranies.

Però li ho consentim tot, a aquest narcisista encantador!

David ha dit...

Ja sé que aquest tema t’agrada, Lior. El fragment que cites de von Kleist és del tot pertinent i encaixa amb les desordenades reflexions d’aquest post. En Derrida em costa tant d’entendre, de vegades, que acabo pensant (potser presumptuosament) que no hi ha res a entendre, com en segons quines obres de pintura moderna. I ara el més important de tot: Lior, tens un blog!!! Es pot saber què esperaves a dir-m’ho???

No ho facis, Miraculosa! Ni se t’acudeixi! Tant de bo es tracti d’ironia!

Moltes gràcies, Novesflors, sempre ets molt amable amb els teus comentaris. És que això de la gramàtica acaba explicant-t’ho tot, en el fons.

Cert, quan el jo acusa, es dirigeix més sovint al tu que no pas a si mateix. És més fàcil, suposo. Et torno l’abraçada, Glòria!

Gràcies pel fragment de Gil de Biedma, lolita. Som tots tan semblants que si algú excel·leix en escriure el seu jo, ens descriu a la resta. És per això que per exemple bandejar Shakespeare de segons quines universitats nord-americanes on la majoria d’estudiants són afroamericans amb l’excusa que l’obra del bard tan sols reflecteix el pensament d’un home blanc de fa 400 anys és tan absurd (i racista). Salut!

Estem d’acord, Gemma. El que passa és que generalment aquest jo el tenim bastant engreixadet i convé abaixar-li els fums de tant en tant. Bona tarda de dimarts!

És jovenet però s’ha rescabalat a bastament de tants segles de repressió, com molt bé dius, Enric. És un consentit, tens tota la raó.

Lior ha dit...

Quin alleugiment, no ser l'únic a qui Derrida se li fa costa amunt, tot i que a tu se't fa un muntanyí i a mi el cavall Bernat. A veure qui ens l'explica com si tinguéssim quatre anyets...

No sé què m'ha agradat més; si el fragment de Gil de Biedma o el nom de la comentarista.

t'khià no és un blog, és una nit d'insomni, més o menys aprofitada telemàticament.

David ha dit...

Molt em temo que necessitem que algú ens deconstrueixi Derrida. Jo algun cop he cregut entendre'n alguna cosa, però devia ser un miratge, segurament.
Vols dir que t'khià no tindrà continuació o que dependrà de més nits d'insomni?

Lior ha dit...

De moment és aquí, fruit, literalment, d'una nit d'insomni. El ressò havia de ser el blog d'un club de lectura (esboç, així, amb ç) arran d'una conferència. No va prosperar, ni una cosa ni l'altre, i vaig decidir treballar-lo després de plantar-li el got a l'Enric.
Tinc molt bons referents blogaires i he de trobar-li un cert sentit, un nord, no ho sé. De moment l'aniré provant, a veure com va i com m'hi trobo i com a bloc personal, tipus les meves puntes de coixí o el meu hortet bio al balco. Ja m'entens.

David ha dit...

T'entenc, sí. Sigui com sigui, et llegiré. Les nits d'insomni de vegades donen fruits i tot.

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...
Related Posts with Thumbnails

GIRONA

GIRONA