En algun lloc —és
molt probable que a The Western Canon—,
Harold Bloom diu que els grans llibres són aquells que un cop llegits ens
deixen una sensació d’estranyesa que, tard o d’hora, ens empenyerà a
rellegir-los. Sí i no, però d’acord, que ho diu Harold Bloom. Justament al
final de El cànon occidental, obra
que fa uns anys va aixecar molta polseguera (sobretot als Estats Units), Bloom va
incloure una llista de centenars d’autors que, segons ell, cal llegir. No és la
millor part del llibre (que, particularment, reservem pel prefaci, el capítol «Elegia
del cànon»
i el que dedica a Shakespeare) però, com la majoria de llistes, fa
gràcia. A l’apartat D de la relació d’autors proposats, sota el títol Germany (no hauria estat millor
classificar per llengües en lloc de per països?), apareixen, en ordre aleatori,
Hugo von Hoffmannsthal, Rilke, Hermann Broch, Georg Trakl, Gottfried Benn (de
debò, Harold?), Franz Kafka, Brecht, Schnitzler, Wedekind, Karl Kraus, Günter
Eich (no el conec), Thomas Mann, Alfred Döblin, Hermann Hesse, Robert Musil, Joseph
Roth, Paul Celan, Thomas Bernhard, Heinrich Böll, Ingeborg Bachmann, Hans
Magnus Enzensberger, Walter Benjamin, Christa Wolf, Peter Handke, Max Frisch,
Günter Grass (l’ex-SS defensat per Vargas Llosa), Friedrich Dürrenmatt (ni
idea), Johannes Bobrowsky, (on són Perutz, Zweig, Polgar i Sebald?) i, ja hi hem
arribat, Robert Walser.
Robert Walser (1878-1956).
Suís. De bona família. Ingressa voluntàriament en un manicomi on s’estarà els
darrers vint anys de la seva vida. Mor un 25 de desembre mentre passejava (les
fotografies del seu cos inert sobre la neu i del seu barret una mica més enllà
són tristament cèlebres). Va escriure una gran quantitat de microgrames en
lletra gòtica que hi ha experts que encara desxifren. Coetzee, Canetti, Vila-Matas,
Sontag, Kafka i Benjamin (que va escriure un assaig imprescindible sobre aquest autor)
en parlen amb estusiasme. Fa poc he rellegit Jakob von
Gunten (1909), un llibre canònicament estrany.