dijous, 29 de novembre del 2012

Ruleta russa

 

 
Pascal Comelade és un indefinible músic de marges, encara que ell, segurament, no hi estaria d'acord.


diumenge, 25 de novembre del 2012

The Magyar Canon (II)

Desző Kosztolányi (1885-1936). Poeta, periodista i traductor, va escriure quatre novel·les, la millor de les quals és Anna Édes. Anna Édes és la història d’un matrimoni burgès (els Vizy) que un cop recuperats de l’ensurt que els va suposar el govern comunista de Béla Kun (que just a la primera pàgina de l’obra fuig d'Hongria en un avió, amb les butxaques plenes de joies), decideixen contractar una noia de fer feines. L’escollida és la discreta i tímida Anna Édes que, com escriu Mihály Dés en la introducció de l’edició espanyola d’aquest llibre, forma part d’un grup de personatges (especialment nombrós en la novel·la del s.XX) que podríem definir com a «paralítics emocionals». Una nit, Anna, no se sap ben bé per què, acaba fent esclatar la tragèdia.
La prosa de Kosztolányi és concisa, austera, irònica i directa.
 
Karóly Ferenczy. Október (Octubre), (1903).

diumenge, 18 de novembre del 2012

Obvietats il·lustrades

Qualsevol «hipòcrita lector, semblant i germà» de Baudelaire d’arreu del món que s’acosti a Les flors del mal es trobarà amb una mateixa realitat desagradable: la coberta. La immensa majoria són espantoses. Les flors del mal, oi? Doncs moltes flors. Amb gerros i sense. Dibuixades i fotografiades. L’altra opció evident —el mal— és menys popular, suposem que a causa del grau d’abstracció que implica. Tot i així, hi ha valents —estèticament despietats— que l’han acabat triant. Dones despullades és la tercera via. Algunes s’abracen i d’altres no. Una editorial francesa tria un quadre de Klimt per allò del simbolisme, suposem; una altra, un de Mucha. Al Japó, hi tenim un Baudelaire amb trets manga. Finalment, hi ha edicions —la majoria de les catalanes, per exemple— que han escollit alguna de les fotos de Felix Nadar.
No hem trobat cap coberta de Les flors del mal amb una fotografia o dibuix de París, que —humilment— creiem que faria el fet molt millor que el que tantes editorials han acabat triant. Segurament reserven les imatges d’aquesta ciutat indeslligable de l’obra de Baudelaire per a les seves edicions de L’spleen de París. Que subtils.
 

dilluns, 12 de novembre del 2012

Jüri Talvet, l’erudit senzill

Jüri Talvet va néixer a Pärnu (Estònia) l’any 1945. És, entre d’altres coses, catedràtic de Literatura Comparada a la Universitat de Tartu, traductor, assagista, hispanista (iberista seria més acurat) i poeta. Tot i que el seu amic Albert Lázaro-Tinaut, gran coneixedor de l’Europa  que ningú no ens ha presentat encara, ha traduït al català un bon nombre dels poemes de Talvet, cap editorial d’aquest país no ha considerat convenient publicar-ne una antologia. (En canvi, l’any 2010, Olifante ho va fer en una edició d’un gust exquisit, a partir de la traducció al castellà del mateix Lázaro-Tinaut i la revisió de l’autor.)
La poesia de Talvet representa una mirada intel·lectual a fets quotidians. És un intel·lectualisme, però, vital, sense cap mena de pretensió i que, de fet, consisteix a relativitzar, irònicament, «les moltes lletres» (aquelles que ens poden fer perdre el cap). Com assenyala encertadament el poeta nord-americà H. L. Hix, en el món d’aquest autor estonià intel·lectualitat i emoció no estan mai renyits. De fet, Talvet és capaç de poetitzar fins i tot col·loquis i congressos. Als seus versos lliures hi apareixen des de la seva filla Marta-Liisa fins a Gertrude i Hamlet, Derrida, Gregor Samsa, Gaudí, Hans Christian Andersen, Klaus Mann, T. S. Eliot, Goethe, Stefan Zweig, Mozart, Dalí, Stalin... Talvet mai no és superflu però tampoc no és gens espès. És algú que sap usar les paraules per a reflectir la perplexitat del qui mira al  seu voltant amb curiositat i innocència. La neu, és clar, hi és omnipresent. El silenci de quan neva ha de fer pensar per força.
 
 
El poema «Armastus» («L’amor») ha estat traduït a vuitanta llengües:
 

L’AMOR
és un manament, així ho pensava
Kierkegaard. Millor serà
penso jo estimar, sense fer
cas d’aquest manament.
Reconeixent-se
l’ànima amb l’ànima,
responent
la sang a la sang,
sense saber, en ple
vol —cap amunt
o cap avall—,
quin haurà de ser
el punt d’arribada.
 
Jüri Talvet
(traduït per Joan-Francesc Ainaud)

dimarts, 6 de novembre del 2012

Estranys

En algun lloc és molt probable que a The Western Canon, Harold Bloom diu que els grans llibres són aquells que un cop llegits ens deixen una sensació d’estranyesa que, tard o d’hora, ens empenyerà a rellegir-los. Sí i no, però d’acord, que ho diu Harold Bloom. Justament al final de El cànon occidental, obra que fa uns anys va aixecar molta polseguera (sobretot als Estats Units), Bloom va incloure una llista de centenars d’autors que, segons ell, cal llegir. No és la millor part del llibre (que, particularment, reservem pel prefaci, el capítol «Elegia del cànon» i el que dedica a Shakespeare) però, com la majoria de llistes, fa gràcia. A l’apartat D de la relació d’autors proposats, sota el títol Germany (no hauria estat millor classificar per llengües en lloc de per països?), apareixen, en ordre aleatori, Hugo von Hoffmannsthal, Rilke, Hermann Broch, Georg Trakl, Gottfried Benn (de debò, Harold?), Franz Kafka, Brecht, Schnitzler, Wedekind, Karl Kraus, Günter Eich (no el conec), Thomas Mann, Alfred Döblin, Hermann Hesse, Robert Musil, Joseph Roth, Paul Celan, Thomas Bernhard, Heinrich Böll, Ingeborg Bachmann, Hans Magnus Enzensberger, Walter Benjamin, Christa Wolf, Peter Handke, Max Frisch, Günter Grass (l’ex-SS defensat per Vargas Llosa), Friedrich Dürrenmatt (ni idea), Johannes Bobrowsky, (on són Perutz, Zweig, Polgar i Sebald?) i, ja hi hem arribat, Robert Walser.
Robert Walser (1878-1956). Suís. De bona família. Ingressa voluntàriament en un manicomi on s’estarà els darrers vint anys de la seva vida. Mor un 25 de desembre mentre passejava (les fotografies del seu cos inert sobre la neu i del seu barret una mica més enllà són tristament cèlebres). Va escriure una gran quantitat de microgrames en lletra gòtica que hi ha experts que encara desxifren. Coetzee, Canetti, Vila-Matas, Sontag, Kafka i Benjamin (que va escriure un assaig imprescindible sobre aquest autor) en parlen amb estusiasme. Fa poc he rellegit Jakob von Gunten (1909), un llibre canònicament estrany.
 
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...
Related Posts with Thumbnails

GIRONA

GIRONA