diumenge, 28 d’octubre del 2012

Correspondències

L’any 1986, algú va entrar en un botiga d’antiquaris del carrer Dlázdéná ulice de Praga i va oferir 9 cartes, 22 targetes i 1 postal que l’antiquari va comprar ràpidament quan va comprovar que aquella lletra era de qui semblava que era. Sí: Kafka. Les cartes cobreixen el període entre 1922 i 1924 i van totes dirigides als seus pares. L'última va ser enviada des del sanatori Dr. Hoffmann de Kierling, el 2 de juny de 1924 (Kafka va morir l’endemà). Acaba així (escriu Dora Diamant):
«Li prenc la carta de les mans. Ha estat una gran gesta. Tan sols unes línies, que sembla que són molt importants, i en què demana:» Darrere dels dos punts, el blanc del paper. Res més.
De Kafka, aviat se’n publicarà una col·lecció enorme de manuscrits inèdits que havien estat amagats durant dècades. La Kafkologia continuarà creixent, amb tot el que això comporta d’enriquidor i de grotesc. Em pregunto si és moral publicar cartes que mai no van ser pensades per ser publicades. La mort d’un artista ha de comportar que perdi intimitat?
Qui sí que ha donat permís per la publicació de la seva correspondència amb la crítica literària Eva Haldimann és Imre Kertész. Seixanta-dues cartes molt valuoses, sobretot si us interessa l’obra d’aquest imprescindible escriptor hongarès.


dissabte, 20 d’octubre del 2012

Revisionistes

Ernst Nolte (1923) és un historiador i filòsof alemany que es va fer popular fora del seu país arran d’una polèmica que ell mateix va encetar a final dels anys vuitanta del segle passat. En van dir Historikerstreit, de tot allò. Resumint-ho molt, Nolte i alguns col·legues (Joachim Fest, per exemple) van oblidar que comparar patiments és, entre d’altres coses, immoral, alhora que intentaven explicar el horrors del nazisme definint-los com a accions defensives. El seu raonament els va dur a afirmar que l’extermini dels jueus va ser la resposta de Hitler a les amenaces bolxevics. Auschwitz té les seves arrels al Gulag, deien, també. Nolte no va caure en la barroeria dels negacionistes, però el seu relativisme segurament pot arribar a fer més mal. L’espanyol Pío Moa, amb les seves apologies del franquisme, seria un equivalent groller i ibèric a aquest corrent d’historiadors tan poc dissimulats.
Per sort dins de la mateixa Alemanya trobem veus com la de W.G. Sebald (1944-2001) que l’any 1999 va publicar un llibre imprescindible (l'han traduït a algunes llengües romàniques) per entendre cap on haurien de dirigir-se els intents d’interpretar la manera com, després de la derrota, els alemanys van provar d’esborrar qualsevol referència tant al patiment infringit com al patiment rebut. Va ser aquesta amnèsia volguda la que va facilitar el terreny per revisions tan reconfortants com les de Nolte.
 

dimecres, 10 d’octubre del 2012

L’aurora

L’aurora de Nova York té
quatre columnes de llot
i un huracà de coloms negres
que xipollegen les aigües podrides.

L’aurora de Nova York gemega
per les immenses escales
buscant entre les arestes
nards d’angoixa dibuixada.
 
L’aurora arriba i ningú la rep en la seva boca
perquè allí no hi ha demà ni esperança possible.
De vegades les monedes en furiosos eixams
trepanen i devoren abandonats nens.

Els primers que surten comprenen amb els llurs ossos
que no hi haurà paradís ni amors desfullats;
saben que van al llot de números i lleis,
als jocs sense art, a suors sense fruit.

La llum és sepultada per cadenes i sorolls
en impúdic repte de ciències sense arrels.
Pels barris hi ha gent que vacil·len insomnes
com acabats de sortir d’un naufragi de sang.

Federico García Lorca

(Sempre que pogueu, llegiu l’original.)
 

dissabte, 6 d’octubre del 2012

He’s my man

Les dades: setanta-vuit anys; dotze discos d’estudi; desenes de cançons inoblidables; dimecres passat; tres hores de concert; vaig perdre el compte del nombre de cançons que va cantar; Alexandru Bublitchi és un violinista moldau i excepcional; els seients del Sant Jordi són molt incòmodes; hi ha un senyor aragonès que viu a Barcelona i que es diu Javier Mas que fa el que vol amb qualsevol instrument que tingui cordes.
Prometo que Leonard Cohen ha escrit més cançons a banda de «Hallelujah». Ho dic perquè pot semblar que no. Ell mateix atribueix, irònicament, l’èxit d’aquesta peça musical a «una bona tornada». Potser sí. Aquesta n’és una traducció, feta una mica a corre-cuita.

Al·leluia

He sentit que hi havia un acord secret
que David tocava i que agradava al Senyor
Però a tu tant et fa la música, oi?
Fa així
La quarta, la cinquena
Cau la menor, puja la major
El rei perplex component Al·leluia

Al·leluia, Al·leluia
Al·leluia, Al·leluia
 
La teva fe era forta però necessitaves proves
La vas veure banyant-se al terrat
La seva bellesa i el raig de lluna et van derrocar
Et va lligar
a una cadira de cuina
Va trencar el teu tron, et va tallar els cabells
I dels teus llavis va extreure l’Al·leluia

Al·leluia, Al·leluia
Al·leluia, Al·leluia

Dius que vaig prendre el Nom en va
Ni tan sols conec el Nom
Però si el conegués, bé, realment, a tu què t’hi va?
Hi ha una resplendor
en cada paraula
Tant hi fa quina vas sentir
el sagrat o el trencat Al·leluia

Al·leluia, Al·leluia
Al·leluia, Al·leluia

Ho vaig donar tot, no va ser gaire
No podia sentir, per tant vaig intentar tocar
He dit la veritat, no vaig venir per enganyar-te
I encara que
tot va sortir malament
Em presentaré davant del Senyor de la Cançó
Amb res més a la meva llengua que Al·leuia

Al·leluia, Al·leluia
Al·leluia, Al·leluia
 

I per acabar una de molt menys coneguda; de les preferides de la casa, i de quan Cohen tenia una veu normal.
 
Lady Midnight by Leonard Cohen on Grooveshark
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...
Related Posts with Thumbnails

GIRONA

GIRONA