dimarts, 20 de juny del 2017

Les històries naturals

Carlins, liberals, científics aventurers, puces gegants i vampirs. Tot això i més, en una novel·la en català. I al 1960. Les històries naturals és un llibre rar. A moments rar a la manera de Borges i de Leo Perutz. A voltes rar com ho pot ser Bearn. És evident que Les històries naturals no van ser el model en què es van emmirallar gaire autors catalans de la segona meitat del segle XX. I és una llàstima perquè és d’una novel·la eminentment divertida. Erudita sense embafar; delirant, també, i regada amb una ironia perfectament mesurada. La llengua, rica i senzilla alhora, hi flueix sense entrebancs. M’imagino que Perucho devia ésser considerat una rara avis dins del món de la crítica literària en català de l’època (no sé si dins de l’actual, també —si és que n’hi ha—, i potser més val no saber-ho). En tot cas val molt la pena viatjar per aquestes poc més de dues-centes pàgines acompanyat de personatges tan extraordinaris com Antoni de Montpalau, Ramon Cabrera, Onofre de Dip, Chopin, George Sand i el príncep Lichnowsky.
I és per tot això que admetre que, fins fa tres dies, coneixia Joan Perucho i Les històries naturals d’oïda i prou em fa vergonya. La mateixa vergonya de quan vaig llegir Miquel Àngel Riera i Joan Sales en una edat en què el que el normal hauria estat rellegir-los. 

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...
Related Posts with Thumbnails

GIRONA

GIRONA