Deutes i colors

Philippe de Champaigne (1602-1674) va ser un pintor francès especialitzat en temes religiosos. Fou un dels pintors més prolífics del seu segle i, durant bona part de la seva vida, un dels més ben considerats per la cort i l'Església franceses. En l'obra de Champaigne hi podem distingir tres etapes: una de paisatgística (la inicial, i força mediocre); una segona, dominada per colors vius —la que li va reportar la fama davant les autoritats—, i una tercera, fosca, severa, i molt eixuta, que comença el 1648. Aquesta pèrdua progressiva de coloració dels seus quadres té una explicació de caire personal: la filla del pintor havia estat víctima d’una paràlisi de la qual es va recuperar al convent de Port Royal des Champs, on resulta que la comunitat religiosa era molt propera al jansenisme. Així, doncs, els quadres de Philippe de Champaigne van canviar radicalment per avenir-se amb un corrent catòlic que, entre d'altres coses, promulgava una austeritat extrema, que va acabar sent condemnat per heretgia, i al qual ell creia que devia la vida de la seva filla.

L'anunciació (1644)

El penediment de Magdalena (1648)

Modernitats

Mozart, a diferència de Bach, Beethoven o Wagner, és modern. Ens és modern. A It All Adds Up, Saul Bellow exemplifica aquesta qualitat de Mozart amb una anècdota: la descripció que l'any 1781, a 25 anys, el compositor fa de l'arxiduc Maximilià, germà de l'emperador i nou arquebisbe de Colònia. És aquest fragment:
«Quan Déu atorga un càrrec sagrat a algú, en general li dona discerniment; i així és, suposo, en el cas de l’Arxiduc. Tot i que, abans de ser sacerdot, es mostrava més enginyós i intel·ligent; i parlava menys, però amb més raó. Ara l’hauríeu de veure. La mirada li traspua estupidesa. Parla i parloteja contínuament i sempre en falset; i li comença a sortir goll. En resum, aquest personatge ha canviat del tot.» 

La ironia.

L'arxiduc

Franz Rosenzweig (I)

El 7 de juliol de 1913, Franz Rosenzweig i el seu amic Eugen Rosenstock tenen una conversa que dura tota la nit. Posteriorment, Rosenzweig s’hi referirà sempre com «la famosa nit de Leipzig». El tema de la conversa és la fe i l’oració. Eugen s’havia convertit al protestantisme feia poc i Rosenzweig dubtava si fer-ho o no. La història diu que durant la tardor d’aquell mateix 1913, Franz Rosenzweig, que finalment ha decidit de convertir-se al protestantisme (com el seu cosí Hans Ehrenberg), decideix acomiadar-se de la religió dels seus avantpassats assistint a la sinagoga el dia de Yom Kippur. Per fer-ho, tria una sinagoga berlinesa petita, prop del pont de Postdam, perquè a les de la seva ciutat natal, Cassel, no s’hi ha trobat mai a gust. L’experiència d’aquell vespre li causa una impressió tan forta que Rosenzweig mai més no tornarà a parlar de deixar la seva religió i, de fet, n’esdevé un practicant fins a la seva mort. Aquesta vivència reveladora ell no l’explicarà mai a ningú. El seu únic fill, Rafael, sempre la va atribuir a la imaginació poderosa de la seva àvia, la mare de Franz. Ara, totes les biografies de Rosenzweig la inclouen i la donen per segura.

Natura morta amb brida

Torrentius. Emblematisch stilleven met kan, glas, kruik en breidel (‘Natura morta amb brida’) (1614).