Mozart, a diferència de Bach, Beethoven o Wagner, és modern. Ens és modern. A It All Adds Up, Saul Bellow exemplifica aquesta qualitat de Mozart amb una anècdota: la descripció que l'any 1781, a 25 anys, el compositor fa de l'arxiduc Maximilià, germà de l'emperador i nou arquebisbe de Colònia. És aquest fragment:
«Quan Déu atorga un càrrec sagrat a algú, en general li dona discerniment; i així és, suposo, en el cas de l’Arxiduc. Tot i que, abans de ser sacerdot, es mostrava més enginyós i intel·ligent; i parlava menys, però amb més raó. Ara l’hauríeu de veure. La mirada li traspua estupidesa. Parla i parloteja contínuament i sempre en falset; i li comença a sortir goll. En resum, aquest personatge ha canviat del tot.»
La ironia.
 |
| L'arxiduc |
.jpg)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada