divendres, 30 d’abril del 2010

Boomet neosoul

Des de fa un parell d'anys, la meva ànima soul (perdoneu la redundància) se n'ensuma alguna. No ho acaba de veure gaire clar. I tenint en compte que es tracta de la responsable que la meva veu extraordinàriament viril s'eunuquitzi fins a límits insospitats cada vegada que provo de cantar The Tracks Of My Tears mentre ballo com un estruç escaldat i totalment confós, comprendreu que me'n refiï al cent per cent, de la meva ànima soul. Tot va començar amb una tal Amy Winehouse (no va ser un començament gaire prometedor, la veritat). Després la cosa encara va empitjorar una mica més amb
Duffy. El nivell de la festa va augmentar lleugerament amb els esgarips de l'Eli 'Paperboy' Reed. L'últim en arribar és una mena de Buddy Holly amb aspecte mod que es fa dir Mayer Hawthorne. Aquest boom neosoul (boomet, seria potser més acurat) és sospitós... Es tracta d'una nova jugada comercial? Em temo molt que sí... Per si de cas, m'ho continuaré pensant mentre escolto Doris Duke.


dimarts, 27 d’abril del 2010

Filòsof meditant



Rembrandt. Filosoof in Meditatie (1632).

divendres, 23 d’abril del 2010

Alone Again Or

Un dia molt especial que acaba amb una cançó meravellosa. Si en preferiu una versió més ortodoxa, aquí la teniu.

dimecres, 21 d’abril del 2010

Riure per no plorar

Angel Wagenstein va publicar el seu primer llibre quan tenia 76 anys. I ho va fer en búlgar. El Pentateuc d'Isaac -així es diu l'obra en qüestió- no ho tenia gens fàcil, doncs, per arribar a les nostres mans. Però hi és i ho hem d'agrair a una altra editorial petita de Barcelona que fa una gran feina: Libros del Asteroide.
El Pentateuc d'Isaac és la història de gran part de l'Europa del segle XX explicada a través de la vida d'Isaac Jacob Blumenfeld, una mena de soldat Švejk nascut a Galitzia, protagonista d'una sèrie d'esdeveniments espantosos que són descrits amb molt sentit de l'humor. No es tracta, però, d'un humor frívol; és més aviat resignat. Els diàlegs que Isaac Jacob Blumenfeld manté constantment amb el lector recorden vivament els relats de Sholem Aleikhem i, alguns passatges, s'acosten al Job de Joseph Roth. El Pentateuc d'Isaac és, doncs, un llibre digníssim que ens aporta una mirada humorísticament trista d'una època que ens hem d'alegrar molt de no haver viscut.

dijous, 15 d’abril del 2010

L'home a qui mai ningú no hauria regalat res que no fos un llibre

«La primera prova de respecte envers els éssers humans consisteix en no passar per alt les seves paraules.»
Durant els primers anys del segle XX, als carrers de Rustschuk, Bulgària, el petit Elias Canetti, sentia parlar set o vuit llengües. I ho trobava normal. A casa, els seus pares parlaven alemany entre ells i ladino amb la resta de la família. Ell, de ben jovenet, va aprendre aquestes dues llengües més el búlgar, l'anglès i, més tard, el francès. Potser per això, durant tota la seva vida, Canetti va demostrar una sensiblitat especial per denunciar l'ús manipulador que molts feren del llenguatge.

A casa nostra, el multilingüisme de Canetti (que no es basa en la suposada utilitat material d'aprendre llengües, sinó en la importància d'aprendre'n pel gust d'aprendre i prou) ens hauria de servir d'exemple per desemmascarar, d'una vegada per totes, això que hom anomena bilingüisme que no significa res més que submissió i substitució.

diumenge, 11 d’abril del 2010

Antics contra moderns 10

dimecres, 7 d’abril del 2010

El taronger de la ciència

Si algun cop teniu la sort de viatjar a Itàlia i entreu en una llibreria (la quantitat de les d'allà deu triplicar la d'aquí), no us oblideu de Il melangolo (el taronger agre). Són de Gènova i des de 1976 editen llibres menuts, breus, barats i meravellosos. De les branques de Il melangolo hi pengen fruits tan únics com Blanchot, Mandelstam, Apollinaire, Bialik, Kafka, Magris, Walser, Bulgàkov, Grossman, Balzac, Bataille, Jankèlevitx, Lévinas, Benjamin, Scholem... i m'aturo perquè podria omplir 20 posts només amb noms d'aquesta mena. Com que qualsevol parlant d'alguna llengua romànica hauria de poder llegir en italià sense gaire problemes, més val aprofitar el que ens ofereix aquest fantàstic taronger que esperar que en creixi algun de semblant a casa nostra.

dissabte, 3 d’abril del 2010

10 raons per escoltar el segon disc de La brigada un mínim de tres cops al dia

1. Perquè és boníssim (més que el primer, que ja és dir).
2. Perquè d’altres no serien capaços de compondre cançons com Arribats a aquell punt i En el record ni que es reencarnessin 42 vegades seguides.
3. Perquè en Pere Agramunt encara canta millor que al primer disc.
4. Perquè qui pot contradir l’encert d’un títol com Les paraules justes? En 37 minuts i 57 segons canten tot el que volien dir.
5. Perquè tenen un gust musical exquisit, cosa que fa que ens animem a treure la pols als discos de Love, Kinks, Beach Boys, Big Star, Byrds, Buffalo Springfield, The Band, Gram Parsons i algun més i tot.
6. Perquè, quan començàvem a dubtar-ho, ens demostren que es pot fer un disc sense cap ukelele.
7. Perquè en Magí Mestres enriqueix el disc amb dues cançons seves (que canta ell mateix).
8. Perquè no tenen com a objectiu principal «generar bon rotllo».
9. Perquè citen Gabriel Ferrater.
10. Perquè es prenen seriosament la seva feina.


Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...
Related Posts with Thumbnails

GIRONA

GIRONA