divendres, 30 d’abril de 2010

Boomet neosoul

Des de fa un parell d'anys, la meva ànima soul (perdoneu la redundància) se n'ensuma alguna. No ho acaba de veure gaire clar. I tenint en compte que es tracta de la responsable que la meva veu extraordinàriament viril s'eunuquitzi fins a límits insospitats cada vegada que provo de cantar The Tracks Of My Tears mentre ballo com un estruç escaldat i totalment confós, comprendreu que me'n refiï al cent per cent, de la meva ànima soul. Tot va començar amb una tal Amy Winehouse (no va ser un començament gaire prometedor, la veritat). Després la cosa encara va empitjorar una mica més amb Duffy. El nivell de la festa va augmentar lleugerament amb els esgarips de l'Eli 'Paperboy' Reed. L'últim en arribar és una mena de Buddy Holly amb aspecte mod que es fa dir Mayer Hawthorne. Aquest boom neosoul (boomet, seria potser més acurat) és sospitós... Es tracta d'una nova jugada comercial? Em temo molt que sí... Per si de cas, m'ho continuaré pensant mentre escolto Doris Duke.

7 comentaris:

"Tati-Pagès-Soulbizarre" ha dit...

ja pots suposar que la meva orella té la mateixa mosca que la teva ... entre originals i còpies... originals! amb tots els respectes per Paperboy i companyia que, tot sigui dir, són una aportació ben fresca a les terres ermes del Mainstream!

però, sempre, ens quedarà el nostre lema:

keep the faith!

Mireia Solsida ha dit...

David avui ens parles d'uns camps que NO DOMINO gens ni mica!!

David ha dit...

Hola Àngel! Més que originals i còpies a mi el que no m'acaba de quadrar és que, de sobte, surtin intèrprets que triïn un estil que fins fa poc no se sentia enlloc. De fet, avui en dia es fa bon soul, Nicole Willis o Sharon Jones en són dos excel·lents exemples, poc populars, però.

Bé, Mireia, mai és tard per entrar en el món del soul.

Anònim ha dit...

Com la Mireia, jo tampoc no domino aquest tema, però veiem si hi podem dir alguna cosa...
Tot i que és cert que els cantants d'avui dia han de fer el que puguin per vendre i tenir èxit, crec que, si realment s'estimen la música i s'hi volen sentir identificats amb la que ells interpreten, haurien de decantar-se per l'estil que més els agradés, i no pel que més ressò tindrà. Per molt que se segueixi un estil que pot tenir èxit, si no s'hi senten identificats, les cançons acaben sense tenir cap significat, estan buides. I això no agrada al públic.
Segurament la meva visió està molt condicionada pels cantants que m'agraden, que no tenen gran èxit però se senten còmoden amb la música que ells mateixos creen. No busquen l'acceptació de tothom, simplement volen gaudir de les seves composicions, fer de la música una part molt important de la seva vida.



L

David ha dit...

Benvolguda L! Vós per aquí! Idealment hauria de ser com dius, però sabem que en gran part no és així. El negoci és el negoci, oi? El que algun dia algú potser descobrirà és que és possible fer negoci amb música més que digna com gran part de les llistes d'èxit dels anys 60 demostren.

F. Nogués ha dit...

Molt retro aquesta Doris. Destacaria dues coses: el baix se sent i toca unes línies molt interessants. Pel que fa a la Winehouse, cal no oblidar la sensació de frescor que va produir l'aparició del seu primer disc, Frank. Llàstima que la cosa només durés un disc.

David ha dit...

Tens tendència a fixar-te en el baix, oi? La Doris Duke no és gaire coneguda, però té cançons meravelloses. Deep soul, n'han dit alguns.
A veure, jo prefereixo que a la ràdio hi soni la Winehouse que segons què, però és clar, l'ideal seria un altre.

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...
Related Posts with Thumbnails

GIRONA

GIRONA