Ivan Ilitx

«Ivan Ilitx va morir a quaranta-cinc anys, i era membre del Tribunal d’Apel·lació. Era fill d’un funcionari que per diversos ministeris i departaments de Sant Petersburg havia fet aquella carrera que emmena la gent fins a aquella posició en què, tot i que resulta clar que no serveixen per complir cap mena de càrrec important, no poden engegar-los a causa dels seus passats i llargs serveis i del seu rang, per la qual cosa se’ls adjudiquen uns ficticis llocs inventats i quants no gens ficticis milers, de sis a deu, gràcies als quals arriben a una vellesa avançada.

Així era el conseller secret, l’innecessari membre de diverses institucions innecessàries, Ilià Efímovitx Golovín.» 

Karen Grotberg

La discreció mai no ha estat gaire de moda i en el món de la música encara menys. És tan fàcil caure en l’autocomplaença. Els egos juguen moltes males passades, fins i tot en bandes de segona fila (i de tercera i de quarta). Els ho podem preguntar a Gary Louris i Mark Olson dels Jayhawks, per exemple, un grup que, per algun motiu misteriós, mai no ha arribat allà on semblava que podia arribar. Els Jayhawks, però, compten amb un membre que és el paradigma de la discreció i que arriba a fascinar pel seu tarannà senzill i mancat de qualsevol bri de pretensió: des del 1992, Karen Grotberg s’hi encarrega dels teclats i, oh meravella de les meravelles, d’això que en diuen backing vocals, o sigui segona veu o acompanyament vocal o com vulgueu i que en un grup que neix dels Flying Burrito Brothers i dels Byrds és, ho comprendreu, fonamental. En un grup basat, doncs, en les harmonies vocals no cal que us digui fins a quin punt la contribució d’aquesta dona és important. I ella, allà: darrere el seu teclat i les seves ulleres, prement notes tan perfectes com esparses, amb un mig somriure encisador, i fent de contrapunt de l’extraordinària veu d’en Louris. En el darrer disc de la banda, Back Roads and Abandoned Motels (2018), Grotberg gosa fins i tot cantar una cançó ella tota sola (ComeCryin’ to Me). El resultat és, és clar, perfecte: sobri i, sí, discret.

Aquí la teniu en acció, en un segon pla brillant:

Cobertes estonoses (14)

L'arxiduc Leopold s'exhibeix

David Teniers el Jove, L'arxiduc Leopold Guillem a la seva galeria de quadres de Brussel·les, (1647-1651)

Maneres de mirar

«El caràcter essencial de la pintura a l’oli s’ha vist enfosquit per una mala interpretació de la relació entre la tradició i els grans mestres. Alguns artistes excepcionals en circumstàncies excepcionals es van alliberar de les normes de la tradició i van produir obres que eren diametralment oposades als valors d’aquesta tradició; tanmateix, es tracta justament dels artistes que són aclamats com els representants suprems de la tradició: una afirmació que és fàcil de fer perquè un cop morts la tradició se’n va apoderar, tot incorporant innovacions tècniques menors, i continuant com si cap principi no hagués estat qüestionat. Per això Rembrandt, Vermeer, Poussin, Chardin, Goya i Turner en comptes de seguidors van tenir imitadors superficials.»

Lapses

Una de les coses més apassionants de llegir biografies de molts dels personatges que han tingut un pes polític històric important és descobrir els moments decisius —i molt sovint atzarosos— en què la persona en qüestió passa de ser algú gairebé irrellevant a una figura de pes incontestable (sovint, literalment). Una primera reacció pot ser creure que si quan encara no havien arribat al poder algú els hagués explicat el que acabarien esdevenint no s’ho haurien cregut. Però ens equivoquem: es tracta de personalitats obsessives que, tot i tenir alguns moments de dubte, estaven convençuts que, tard o d’hora, el seu moment arribaria.

És el cas de Lenin, per exemple. Mesos abans de convertir-se en l’home més poderós de Rússia, Lenin s’amagava en una cabana al fons d'un bosc inhòspit amb l’única companyia del seu amic Grigori Zinóviev (evidentment assassinat per Stalin anys més tard). Passava fred i gana; estava brut i esgotat, i s’havia barallat amb gairebé tothom, socialista o no. Podia semblar que la revolució era ben lluny. Ell, però, escrivia pamflets nit i dia.

El que va passar fins que va arribar al poder ho expliquen els llibres d’història. Tot i així, sempre fa l’efecte que es deixen alguna cosa important.

David Moffie

El 18 de setembre de 1942 David Moffie es va llicenciar en medicina a la Universitat d’Amsterdam. Va ser el darrer estudiant jueu que ho va poder fer. Feia deu dies que els estudiants jueus havien estat expulsats de les universitats holandeses. Moffie va rebre el títol tres dies abans que la prohibició entrés en vigor, la qual cosa mostra la voluntat de les autoritats universitàries holandeses de desafiar fins al límit les lleis i decrets dels ocupants. Poc després, Moffie va ser deportat a Auschwitz. Tot plegat ho explica Saul Friedländer al seu monumental Nazi Germany and the Jews (1939-1945).

Aquesta és una foto de l’acte.

Afinitats electives

No soc el primer que s'hi fixa (mai no som els primers en res), però és curiós: Van Gogh i Béla Tarr.

Paternitats artístiques

El fenomen sovinteja massa com per descartar-ne cap reflexió que s'excusi en l’atzar. Tot plegat ho il·lustra Simon Leys a Le Studio de l'inutilité: com més original i perfecta és una obra, més fàcil és que el seu autor l’acabi malmetent. I és que les grans obres van molt més enllà que els seus autors; se’ls escapen del tot. Ells, que ho saben, en rebaixen el valor per tal de sentir que les controlen més bé. Cap artista no estarà mai a l’alçada d’allò més gran que hagi produït. Si convé, recorrerà a l’autocensura i a l’automutilació; tot en nom de l’autoritat. A l'autor li cal molta generositat per entendre que l’obra ja no és seva. De fet, no ho ha estat mai. Els romàntics ja ho sabien. 

HenrY James

Die Welt

«En l’espai infinit hi ha innombrables esferes lluminoses; al voltant de cadascuna giren vora d’una dotzena de globus més petits, il·luminats per elles, calents per dins, revestits d’una escorça sòlida i freda, damunt la qual una capa de floridura ha originat éssers vius i conscients: aquesta és la veritat empírica, aquesta és la realitat, aquest és el món. I veritablement, per a un ésser que pensa, és una posició vergonyosa trobar-se situat, sense saber com ni per què, damunt d’un d’aquests globus innombrables que giren lliurement en l’espai sense límits, i no ser res més que una criatura entre la multitud immensa de criatures semblants que es sacsegen, s’oprimeixen i es turmenten les unes a les altres; que neixen i moren sense descans després d’una vida curta, en un temps sense principi ni final.» Arthur Schopenhauer, Die Welt als Wille und Vorstellung (1877).