dissabte, 4 de maig de 2019

Lapses


Una de les coses més apassionants de llegir biografies de molts dels personatges que han tingut un pes polític històric important és descobrir els moments decisius —i molt sovint atzarosos— en què la persona en qüestió passa de ser algú gairebé irrellevant a una figura de pes incontestable (sovint, literalment). Una primera reacció pot ser creure que si quan encara no havien arribat al poder algú els hagués explicat el que acabarien esdevenint no s’ho haurien cregut. Però ens equivoquem: es tracta de personalitats obsessives que, tot i tenir alguns moments de dubte, estaven convençuts que, tard o d’hora, el seu moment arribaria.
És el cas de Lenin, per exemple. Mesos abans de convertir-se en l’home més poderós de Rússia, Lenin s’amagava en una cabana al fons d'un bosc inhòspit amb l’única companyia del seu amic Grigori Zinóviev (evidentment assassinat per Stalin anys més tard). Passava fred i gana; estava brut i esgotat, i s’havia barallat amb gairebé tothom, socialista o no. Podia semblar que la revolució era ben lluny. Ell, però, escrivia pamflets nit i dia.
El que va passar fins que va arribar al poder ho expliquen els llibres d’història. Tot i així, sempre fa l’efecte que es deixen alguna cosa important.


dissabte, 27 d’abril de 2019

David Moffie


El 18 de setembre de 1942 David Moffie es va llicenciar en medicina a la Universitat d’Amsterdam. Va ser el darrer estudiant jueu que ho va poder fer. Feia deu dies que els estudiants jueus havien estat expulsats de les universitats holandeses. Moffie va rebre el títol tres dies abans que la prohibició entrés en vigor, la qual cosa mostra la voluntat de les autoritats universitàries holandeses de desafiar fins al límit les lleis i decrets dels ocupants. Poc després, Moffie va ser deportat a Auschwitz. Tot plegat ho explica Saul Friedländer al seu monumental Nazi Germany and the Jews (1939-1945).
Aquesta és una foto de l’acte.



dimecres, 20 de març de 2019

Afinitats electives


No soc el primer que s'hi fixa (mai no som els primers en res), però és curiós: Van Gogh i Béla Tarr.




divendres, 1 de febrer de 2019

Paternitats artístiques


El fenomen sovinteja massa com per descartar-ne cap reflexió que s'excusi en l’atzar. Tot plegat ho il·lustra Simon Leys a Le Studio de l'inutilité: com més original i perfecta és una obra, més fàcil és que el seu autor l’acabi malmetent. I és que les grans obres van molt més enllà que els seus autors; se’ls escapen del tot. Ells, que ho saben, en rebaixen el valor per tal de sentir que les controlen més bé. Cap artista no estarà mai a l’alçada d’allò més gran que hagi produït. Si convé, recorrerà a l’autocensura i a l’automutilació; tot en nom de l’autoritat. A l'autor li cal molta generositat per entendre que l’obra ja no és seva. De fet, no ho ha estat mai. Els romàntics ja ho sabien. 

HenrY James

dimarts, 8 de gener de 2019

Die Welt


«En l’espai infinit hi ha innombrables esferes lluminoses; al voltant de cadascuna giren vora d’una dotzena de globus més petits, il·luminats per elles, calents per dins, revestits d’una escorça sòlida i freda, damunt la qual una capa de floridura ha originat éssers vius i conscients: aquesta és la veritat empírica, aquesta és la realitat, aquest és el món. I veritablement, per a un ésser que pensa, és una posició vergonyosa trobar-se situat, sense saber com ni per què, damunt d’un d’aquests globus innombrables que giren lliurement en l’espai sense límits, i no ser res més que una criatura entre la multitud immensa de criatures semblants que es sacsegen, s’oprimeixen i es turmenten les unes a les altres; que neixen i moren sense descans després d’una vida curta, en un temps sense principi ni final.» Arthur Schopenhauer, Die Welt als Wille und Vorstellung (1877).

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...
Related Posts with Thumbnails

GIRONA

GIRONA