dimecres, 7 d’agost de 2019

Karen Grotberg


La discreció mai no ha estat gaire de moda i en el món de la música encara menys. És tan fàcil caure en l’autocomplaença. Els egos juguen moltes males passades, fins i tot en bandes de segona fila (i de tercera i de quarta). Els ho podem preguntar a Gary Louris i Mark Olson dels Jayhawks, per exemple, un grup que, per algun motiu misteriós, mai no ha arribat allà on semblava que podia arribar. Els Jayhawks, però, compten amb un membre que és el paradigma de la discreció i que arriba a fascinar pel seu tarannà senzill i mancat de qualsevol bri de pretensió: des del 1992, Karen Grotberg s’hi encarrega dels teclats i, oh meravella de les meravelles, d’això que en diuen backing vocals, o sigui segona veu o acompanyament vocal o com vulgueu i que en un grup que neix dels Flying Burrito Brothers i dels Byrds és, ho comprendreu, fonamental. En un grup basat, doncs, en les harmonies vocals no cal que us digui fins a quin punt la contribució d’aquesta dona és important. I ella, allà: darrere el seu teclat i les seves ulleres, prement notes tan perfectes com esparses, amb un mig somriure encisador, i fent de contrapunt de l’extraordinària veu d’en Louris. En el darrer disc de la banda, Back Roads and Abandoned Motels (2018), Grotberg gosa fins i tot cantar una cançó ella tota sola (ComeCryin’ to Me). El resultat és, és clar, perfecte: sobri i, sí, discret.


Aquí la teniu en acció, en un segon pla brillant:

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...
Related Posts with Thumbnails

GIRONA

GIRONA