dimarts, 28 de setembre del 2010

Pèls, destrals i llibreries

De debò que no obtinc cap mena de plaer portant la contrària. Ni criticant. M’explico: les sèries. Es veu que n’hi ha de tots tipus i que la majoria són genials, però quan n’ensopego algun capítol, invariablement apareix un senyor ben vestit i normalment maduret que acompanyat d’una noia, normalment atractiva, recull un pèl del terra i l’introdueix curosament en una bosseta de plàstic. Després, un noi amb ulleres i cara de geni despistat analitzarà el pèl en un laboratori, mentre, a prop, un forense fa brometes enginyoses tot mirant-se, divertit, la destral que un cadàver esquarterat té clavada vés a saber on. El cas, sovint, s’embolica tant que cal fer aparèixer algun extraterrestre infiltrat que ajudi que l’espectador acabi l’episodi amb cara de juro-que-he-estat-concentrat-com-mai-però-em-sembla-que-ja-m'he-tornat-a-perdre-dec-ser-curt. I fins la setmana que ve.
Tant costa ambientar una sèrie en un lloc ben tranquil, per exemple una llibreria? Al senyor
Dylan Moran no li va semblar pas gaire forassenyat i li va sortir una de les sèries més divertides que he vist mai (entenent com a divertit tot allò que aguanta dignament la comparació amb L’escurçó negre). Cinc cèntims: Bernard Black odia la gent i odia vendre llibres, fuma com un carreter, llegeix i beu molt de vi, té una llibreria de segona mà i un ajudant mig hippy. La resta s’ha de veure.

dissabte, 25 de setembre del 2010

The Felice Brothers

El món dels Felice Brothers és ple de caçadors furtius i de Huckleberrys Finns. És el món de la frontera, de captaires dormint en estacions de tren, de venedors ambulants de beuratges miraculosos, de predicadors que han de fugir per haver ofès la dignitat d’alguna noia després (o abans) de treure’n un dimoni. És l’Amèrica dels sedassos orfes de palletes d’or, dels Freak Shows, de les harmòniques i les cel·les, dels borratxos que esbraven el seu dolor cantant balades davant d’un foc que cada vegada escalfa menys. Al país dels Felice Brothers un barbut pèl-roig i cec toca l’acordió mentre se sent el tret d’un revòlver cansat d’infidelitats i de perdre partides de pòquer. És la mateixa terra de Woody Guthrie, The Band, Townes Van Zandt i, és clar, Bob Dylan.


dimecres, 22 de setembre del 2010

Zoològics humans

Un bon dia (el 26 de maig de 1828), un noi va aparèixer a Núremberg. Duia una carta en què hi havia escrit el nom Kaspar Hauser. I ja està. No se’n sap res més. No era boig ni retardat i va aprendre a llegir i escriure. En poc temps es convertí en una atracció pública, alhora que s’estenien tot de rumors sobre el seu origen (alguns creien, fins i tot, que era un fill il·legítim de Napoleó). El noi va morir el 1833. La seva història recorda la de Joseph Merrick, l’home elefant, i la de tantes altres persones que es convertiren en atraccions de fira en una època en què era ben habitual (i popularment acceptat) anar a veure i a escarnir aquests pobres desafortunats en circs que viatjaven per les principals ciutats europees. Indis, nans, negres, aborígens australians, contrafets... eren exposats com si fossin animals sense cap mena de consideració i amb la suposada justificació d’un sempre pervers darwinisme social. L’enigma Kaspar Hauser (1974) de Werner Herzog, L’home elefant (1980) de David Lynch i el documental francès Zoos humains (2003) d’Eric Deroo i Pascal Blanchard són una bona mostra de fins on podien arribar aquests espectacles tan denigrants.
Estava a punt d’afirmar que en això sí que havíem millorat quan tot just he engegat la televisió. Ara ja no sé què dir.

dissabte, 18 de setembre del 2010

As simple as a kettle

L’extrema simplicitat d’aquest blog queda palesa quan n’analitzem el contingut, que es podria resumir en un m’agrada-no m’agrada quasi constant. Avui, però, ho farem tot alhora: els Fairport Convention no m’agraden; els trobo avorrits i massa hippies. Tanmateix (ara comença la part del m’agrada), el seu quart disc, Liege and Lief (1969), no està malament. I ara molta atenció: la darrera cançó de la primera cara es diu Farewell, Farewell, dura 2 minuts i 38 segons, és una composició de Richard Thompson i una perla trasbalsadora que no em cansaré mai d'escoltar. Canta Sandy Denny.

dimecres, 15 de setembre del 2010

Česká republika

La meva enorme i gens desinteressada simpatia per Txèquia té la seva explicació: una cervesa excel·lent; Praga és una ciutat preciosa; han tingut alguns presidents cultes; es van separar dels seus veïns sense gaires escarafalls, i, per sobre de tot, és la terra on ha nascut una quantitat desproporcionadament alta dels meus escriptors preferits. Uns escriptors, la majoria dels quals comparteixen un sentit de l’humor del tot desencisat i alhora irresistible que funciona com a vàlvula d’escapament d’una realitat que acostumen a mostrar des del seu cantó més absurd. És clar que estic generalitzant i, per tant, vessant-la per tot arreu, però és més o menys així. I ara la llista (ho sento, però m’encanta fer llistes i com més inútils, millor): Franz Kafka (si no el poso el primer, la mala consciència em corsecaria per sempre més), Jaroslav Hašek (ja fa temps que hauria d’estar canonitzat), Karel Čapek, Franz Werfel, Jiří Weil, Jaroslav Seifert, Leo Perutz, Bohumil Hrabal (algun dia n’haurem de parlar seriosament), Jan Neruda, Egon Erwin Kisch, Milan Kundera (com a assagista), i Iván Klíma (de qui, si podeu, no us en perdeu res, incloent-hi la conferència Sobre la propaganda, publicada pel CCCB). Els catalans tenim la immensa sort que molts d’aquests escriptors els podem llegir gràcies a la tasca impagable de Monika Zgustova (gran escriptora, també) i jo, concretament, la inoblidable benedicció d'haver tingut Mihály Dés de professor, que em va parlar per primer cop de molts d'aquests ―i d'altres― grans autors.
I ara segur que no quedaré gaire bé, però què els passa als eslovacs?

diumenge, 12 de setembre del 2010

És ben bé això, oi?

V. Donaghue, Chicago (1940).

dijous, 9 de setembre del 2010

Paraula de mag

Continuant amb el fil de morts absurdes (la irremeiabilitat de les quals n’hauria d’evitar qualsevol tipus de mofa ―us ho diu algú que quasi s’acomiada d’aquest món per culpa d’un conill que va decidir de saltar des d’un cinquè pis just quan un servidor passava per sota), cal esmentar Ödön von Horváth. El senyor von Horváth (1901-1938) fou un dramaturg i novel·lista austrohongarès. La seva obra, com les de Karl Krauss, Elias Canetti, Ludwig Wittgenstein o Walter Benjamin, és una denúncia de la degeneració del llenguatge i adverteix, alhora, que la manipulació que el poder fa de les paraules acaba reflectint-se en l’estupidesa de pensament que impera arreu. Val la pena llegir-lo, doncs.
Horváth és, a més a més, el personatge que inspira la figura de «L’apàtrida», primer relat de Llaüt i cicatrius de Danilo Kiš (que no existeix en català) i que, com tot el que va escriure Kiš, s’ha de llegir. Un dels aspectes que més va seduir l’escriptor serbi de Horváth fou la mort que aquest trobà l’1 de juny de 1938. Aquell dia a París hi hagué una gran tempesta. Una branca va caure sobre el cap de Horváth, que passejava pels Camps Elisis, i el va matar. Horváth era a París perquè un mag d’Amsterdam li havia assegurat que a la capital francesa li passaria una cosa que li canviaria la vida del tot. Sense cap intenció de ridiculitzar Horváth, conclourem que la seva mort fou, com la de Treadwell, l’amic dels grizzlys, un altre error d’interpretació.

diumenge, 5 de setembre del 2010

Grizzly Man

Durant tretze estius, Timothy Treadwell va viure envoltat d’óssos grizzlys al Parc Nacional de Katmai a Alaska. «Envoltat» és literal; s’hi acostava, hi passejava, els parlava, els tocava i, sobretot, els filmava. Deia que n’era amic i que se’ls estimava. Un Ursus arctus horribilis mascle pot arribar a pesar més de cinc-cents quilos i a fer quasi dos metres i mig d'alçada si es posa dret, i aquest home n’acariciava el musell i els posava noms com Ed. Fins que un dia de l’any 2003, se’l van menjar; a ell i a la noia que l’acompanyava.
El director Werner Herzog va estudiar les més de 100 hores de filmació que Treadwell havia deixat a la seu de l’organització Grizzly People i va muntar Grizzly Man, una de les pel·lícules més colpidores que he vist en molt de temps. En aquestes filmacions, Treadwell es despulla del tot: ens parla del seu passat, de les seves pors, de les seves frustracions, riu, plora, s’enfada, s’autocompadeix, saluda Mr. Chocolate (una massa peluda enorme que se’l mira de reüll), s’entristeix quan troba una guineu morta, blasfema perquè no plou... Tanmateix, Herzog mai no jutja Treadwell, només el contradiu; el podria ridiculitzar fàcilment, però no ho fa. El director alemany entrevista diverses persones que van conèixer Treadwell, algunes de les quals s’encarreguen de deixar ben clar que l’admiraven i d’altres expressen sense embuts que en Timothy va jugar massa temps amb foc. (Sovint costa de creure que les persones que apareixen al film no siguin actors, fixeu-vos, si podeu, en el forense, que sembla que hagi sortit de l'univers dels germans Coen.)
La pel·lícula ―farcida d’escenes inoblidables― acaba amb un primer pla de la mirada d’un ós. Com diu Herzog, és una mirada que en cap moment transmet el que Treadwell creia veure-hi. Aquest error d’interpretació li va costar la vida.

dimecres, 1 de setembre del 2010

Incerta glòria

M’agradaria creure que quan Catalunya sigui un país normal Incerta glòria i Joan Sales tindran el reconeixement que es mereixen i que ningú no els descobrirà per primer cop als 37 anys (em fa vergonya), després d’haver-se hagut d’empassat mediocritats efímeres elevades a la categoria de gran obra de la literatura catalana pels crítics i professors de torn. Incerta glòria, diu Sales, no és una novel·la sobre la Guerra Civil, però mai ningú no m’havia explicat la guerra com ho fa l’escriptor barceloní.
Durant les seves més de sis-centes pàgines, els lectors amb prejudicis se sentiran incòmodes: aquest llibre no satisfà lectures parcials ―exigeix una autocrítica i replantejaments que molts encara són incapaços de fer―, però tampoc no té res a veure amb la manta democràtica que pretén tapar-ho tot. No és una novel·la perfecta (n’hi ha cap que ho sigui?) però és difícil trobar-ne cap de més punxeguda pel discurs oficial. Per Sales no hi ha bons ni dolents, però mai no cau en l'explicació estèril que ens vol fer veure i creure que ambdós bàndols eren iguals i que s’ha repetit fins a l’extenuació des d’allò que en van dir «transición».
Ara, la millor ressenya de l’obra la va fer el censor de l’època, segons el qual Incerta glòria «expresa ideas heréticas ―las propias de semejante individuo [un oficial del ejército rojo]― y a menudo en un lenguaje grosero y asqueroso. Se desprende una filosofía existencialista, condenable por la forma y el fondo. Las ideas condenables constituyen el verdadero fondo de la novela; de manera que, aunque se suprimieran pasajes enteros, la obra seguiría siendo absolutamente impublicable. Es preciso prohibirla en absoluto». Jo el que prohibiria seria que TV3 en fes cap adaptació tipus Serrallonga xava o Mirall trencat de fireta.

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...
Related Posts with Thumbnails

GIRONA

GIRONA