dissabte, 25 de setembre de 2010

The Felice Brothers

El món dels Felice Brothers és ple de caçadors furtius i de Huckleberrys Finns. És el món de la frontera, de captaires dormint en estacions de tren, de venedors ambulants de beuratges miraculosos, de predicadors que han de fugir per haver ofès la dignitat d’alguna noia després (o abans) de treure’n un dimoni. És l’Amèrica dels sedassos orfes de palletes d’or, dels Freak Shows, de les harmòniques i les cel·les, dels borratxos que esbraven el seu dolor cantant balades davant d’un foc que cada vegada escalfa menys. Al país dels Felice Brothers un barbut pèl-roig i cec toca l’acordió mentre se sent el tret d’un revòlver cansat d’infidelitats i de perdre partides de pòquer. És la mateixa terra de Woody Guthrie, The Band, Townes Van Zandt i, és clar, Bob Dylan.

I aquí tenim els germans Felice evidenciant el mestratge del gran Robert Zimmerman en una osmosi musical quasi escandalosa:



5 comentaris:

Salvador ha dit...

Molt bons els dos però encara prefereixo l'original. Ens fem grans...

David ha dit...

Si l'original és en Dylan, estem d'acord!

"Tati-Pagès-Soulbizarre" ha dit...

Certament, quan vaig adquirir el primer disc dels Felice Bros vaig tenir aquella sensació del qui escolta quelcom que et sona a Dylan. Pregunto, però, si quan escoltem Dylan no escoltem l'alè de tota una tradició americana del blues, del country, del rock. La presència de Dylan en el cas dels Felice és potser més directa per les similituts vocals i per la clara adscripció del grup a la sonoritat de The Band. I què ! Ho fan molt bé i no semblen una rèplica fàcil. Aquest disc que ens presentes encara no l'he escoltat, si va per la mateixa via que l'anterior, que sigui per molts anys! Veig una portada pròpia de la peli Fargo i unes pintes de pioners que remeten directament a la gran tradició. Aquesta versió de l'Amèrica folkie sempre m'ha agradat i si apurem la cosa hi trobarem, a banda de Dylan, els ecos de la fotografia de walker Evans, les cançons de la Carter Family o les nove·les d'Steinbeck passades per John Ford...
Amb aquestes credencials, endavant amb els germanets Felice!

GLÒRIA ha dit...

Escoltaré els Felice Brothers però, de moment, m'he quedat amb la magnífica introducció que els fas. Llàstima que, segurament, no ho saben.
David, facis el què facis, sempre ets, sobretot, bona literatura.

David ha dit...

Tens raó, Àngel, que en Dylan sempre ha estat una d'esponja que ha anat absorvint tot allò que li ha interessat. És una figura tan important per la història de la música moderna que es fa difícil parlar d'ell sense caure en tòpics. Les referències que apuntes encaixen perfectament (no podria ser d'altra manera) amb l'esperit dels Felice Brothers. Salut!

Gràcies pels elogis, Glòria. Te'ls agraeixo molt. Es tractava d'evocar les imates que em vénen al cap quan escolto aquesta colla.

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...
Related Posts with Thumbnails

GIRONA

GIRONA