dissabte, 18 de setembre de 2010

As simple as a kettle

L’extrema simplicitat d’aquest blog queda palesa quan n’analitzem el contingut, que es podria resumir en un m’agrada-no m’agrada quasi constant. Avui, però, ho farem tot alhora: els Fairport Convention no m’agraden; els trobo avorrits i massa hippies. Tanmateix (ara comença la part del m’agrada), el seu quart disc, Liege and Lief (1969), no està malament. I ara molta atenció: la darrera cançó de la primera cara es diu Farewell, Farewell, dura 2 minuts i 38 segons, és una composició de Richard Thompson i una perla trasbalsadora que no em cansaré mai d'escoltar. Canta Sandy Denny.


13 comentaris:

matilde urbach ha dit...

T'ho dic amb extrema simplicitat, per allò de no desentonar: m'ha agradat.

The cold north wind will blow again...lalalà....I tant si tornarà a bufar. Ben aviat.

lolita lagarto ha dit...

una veu preciosa!

Allau ha dit...

No vaig seguir els Fairport Convention, no per hippies sinó per massa folk. Aquesta cançó és una delícia. I Richard Thompson un dels grans.

David ha dit...

Els teus comentaris no desentonen mai, Matilde. I t'agreixo la simplicitat. M'ha fet gràcia el "lalalà"!

Estem d'acord, Lolita. I el millor és que, si més no en aquest cas, una veu tan extraordinària està al servei de la cançó i no viceversa.

Mira, després d'haver escrit hippies vaig estar a punt de canviar-ho per folkies, perquè crec que és per això que no m'acaben de convèncer. I tens raó, en Thompson fa molts anys que demostra una gràcia fora del normal component i interpretant cançons memorables. Salutacions, Allau i benvingut!

Jordi Artigas ha dit...

Hola, sóc nou aquí, bé, no del tot peruè el blog de hasabarats ens va persuadir de l' interès del bloc fa setmanes.Sóc músic i polticament excéntric i , es clar, no me n´he sabut estar. Primer post: el tema que dius és en realitat una versió folk rock de
"Willie O' Winsbury", un tema que fa anys que em te el cor robat des que el vaig escoltar a un mitic recopliatori de folk britànic a l´extingit segell Guimbarda. Conec una versió de The Sewwnyes Men amb la lletra original i almenys dues instrumentals dels guitarrsites Martin Simpson i Ed gerhard. Tres meravelles. La teva no està gens malament sobretot a les mans de Sandy Denny, amb el seu toc tan "irlandès" en el frasseig. Salut

David ha dit...

Caram, Jordi, moltíssimes gràcies pel comentari! Jo creia que era una composició original d'en Thompson perquè així apareix en el disc. Però ara que ho dius, cercaré aquestes versions que dius, vull saber com sonen! Moltíssimes gràcies per l'aportació i, si en condicions normals ja series molt benvingut, si arribes via Hasbarats, encara ho ets més!
Salutacions!

GLÒRIA ha dit...

Preciosa cançó per una veu bellíssima. No sé res de la música actual però l'he volgut escoltar perquè la música m'agrada tota. Tota la que m'arriba, és clar.
Mentre la sentia he "vist" paisatges irlandesos, boscos i rierols de caire netament cèltic. He anat ben orientada?
En tot cas, reitero: Un bell tema.

"Tati-Pagès-Soulbizarre" ha dit...

La Fairport Convention !!!!!

que bé !!!!

la gran aventura del folk britànic ...

sandy Denny, Thompson ... quina gent !!!!

els escolto sovint, no em preocupa que puguin semblar ... hippies ....
són una pedra angonal de la música britànica i, per tant, mundial....

bon record!

David ha dit...

Bé, els Fairport Convention es dedicaven més a modernitzar una mica el repertori folk anglès, però, és clar, segur que es poden intuir semblances amb part del que s'anomena música celta. M'alegro molt que t'hagi agradat, Glòria.

Sí, Àngel, a veure, el terme hippy potser no era el més acurat, folkies hauria estat millor. La cançó m'agrada molt, però ells se'm fan pesats... qüestió de gustos, oi?

"Tati-Pagès-Soulbizarre" ha dit...

Totalment d'acord amb els gustos, David. El que m'agrada de la Fairport és l'enllaç que van fer entre el rock i el folk dins d'una línia semblant ams Pentangle o als Lindisfarne... quan deixo de banda ortodòxies modernistes, he de reconeixer el punt important d'aquella escena folk lligada als pubs i a la música popular... a més de dir que Thompson és un music genial i que, hores d'ara, presenta un curriculum més enllà del folk en la línia d'un John Martyn (per dir un cas similar a cavall del rock i del folk). Dels Fairport em quedo amb el Liege & lief -fas bé d'apuntar-lo- i moltes balades amb la Sandy, la resta, reconec, és irregular i pot entrar perfectament en les teves consideracions per allò de "pesats".

Salutacions modernistes (quedi clar)

David ha dit...

Bé, les ortodòxies s'han de posar sempre en quarantena, oi? Les modernistes i totes. És clar que, en el fons -perdó pel tòpic-, tot(bé, deixem-ho en "quasi tot") és qüestió de gustos.

Mireia ha dit...

Ens movem en més ocasoins del que no pas ens sembla enre aquesta dualitat : m'agrada - no m'agrada. Encara recordo quan una a miga meva va veure MATC POINT, de l'Allen i va dir: a mi W Allen no m'agrada, però Match Point m'ha encantat!

No els conec gaire, ara els escoltaré per això.

David ha dit...

Tens raó; jo m'hi moc constantment en aquesta dualitat, però, és clar, això em fa cercar raons -de vegades ben poc justificades- per a explicar els meus gustos.
És curiós però he sentit molta gent dir el mateix de Match Point de Woody Allen! La devia fer pensant en els seus detractors, vés a saber.
Salutacions!

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...
Related Posts with Thumbnails

GIRONA

GIRONA