dissabte, 31 d’octubre del 2009

La lletera

Johannes Vermeer. Het melekmeisje (1658/1660).

dijous, 29 d’octubre del 2009

No tolero la tolerància

Tolerància... És una paraula que mai no m'ha agradat. Tolerar. Sembla com si des del meu pedestal em mirés els petitons de baix i amb un gest condescendent els digués: «Us tolero. Us permeto. Sigueu diferents de mi si no teniu més remei, però no molesteu, eh? Existiu, va...».
Per què es parla tant de tolerància i, en comparació, tan poc de respecte? Tolerar implica una relació de forces en què, qui domina, s'avé a no fer servir el seu poder (de moment). La tolerància és una concessió feta des d'una suposada superioritat. Com tot el que pertany al llenguatge políticament correcte, amaga, sota una capa d'aparent progressisme, un immoblisme retrògrad. Respecte és la paraula i l'actitud correcta. Però no el respecte de «que cadascú faci el que vulgui amb la seva vida, a mi tant me fa», que no és més que egoisme i desidia, sinó el respecte que implica posar-se al lloc de l'altre i provar de veure les coses des de totes les perspectives possibles i no només des de la de que ens dóna la nostra, massa sovint, estreta visió del món.

dilluns, 26 d’octubre del 2009

Les paraules i els fets de Txèkhov

Hi ha gent que -molt assenyadament- prefereix els fets que les paraules. Anton Txèkhov (1860-1904), un dels contistes més grans del segle XX, destacava amb les paraules (sempre les justes) i amb els fets. De la seva capacitat com a escriptor en són testimoni centenars de pàgines brillants. Tanmateix, la seva obsessió per aconseguir que els seus compatriotes tinguessin una educació decent no és tan coneguda. Malauradament, aquesta obsessió el va dur a la ruïna ja que va pagar grans quantitats de diners (els que havia guanyat escrivint) per la construcció de diverses escoles. A més, es va desprendre de gran part de la seva col·lecció de llibres (vastíssima) que va donar a moltes biblioteques.
L'exemple de Txèkhov hauria de fer avergonyir molta gent que s'omple la boca amb la paraula educació, però que espera que algú altre s'hi dediqui.

El quadre és d'Isaac Levitan (1860-1900), un paisatgista (considerat de segona fila pels experts), íntim amic de Txèkhov.

diumenge, 25 d’octubre del 2009

The Shins

Segurament el millor grup dels darrers anys.

dissabte, 24 d’octubre del 2009

Bon dia, Michel.

Obren la porta sigilosament. El nen encara dorm. Entren a l'habitació. Tanquen la porta. De puntetes, i sense fer gens de soroll, s'acosten al llit i l'envolten. S'esperen. Una bona estona, esperen. La porta es torna a obrir i entra el pare del nen. S'acosta al llit. Es mira el seu fill. Després mira els altres i, aleshores, aixeca la mà dreta i l'abaixa de cop. És el senyal. És el moment de despertar l'infant. Molt suaument, la cambra s'amara d'una melodia sublim; el flautista comença a refilar unes progressions dolces que ressonen a les parets de l'estança, a poc a poc, s'hi afegeixen les notes dels dos violinistes. Aleshores l'oboè interpreta la frase principal de la peça. Peça que acaba quan el nen s'incorpora al llit, es frega els ulls i mira al seu voltant. En aquest moment els músics fan una reverència i marxen de l'habitació. Quan n'han tancat la porta, el pare diu: «Bon dia, Michel» i obre les cortines. I així cada dia.
El nen és Michel de Montaigne, som a mitjan segle XVI i d'aquesta manera és com el seu pare ha decidit que cal despertar-lo cada dia des que algú li ha dit que és perjudicial per al cervell tendre dels infants de desvetllar-los sobtadament i amb crits.
¿Michel de Montaigne es va convertir en l'assagista més important de la història perquè de petit el despertaven amb música? Segurament no. Ara, això sí: aquest nét de comerciants de peix i d'agents de canvi obria els ulls cada matí d'una manera molt més dolça que qualsevol príncep de l'època.

dijous, 22 d’octubre del 2009

Cobertes estonoses 5



dimecres, 21 d’octubre del 2009

Kafka contra Hereu

Gran adquisició diumenge passat al mercat de Sant Antoni (un dels pocs llocs que queden per higienitzar en aquesta ciutat de Mangos, Starbucks, Erasmus i Fòrums en què pretenen convertir Barcelona).
Klaus Wagenbach ha estat recollint fotos sobre Kafka durant quaranta anys i el resultat és aquest llibre excepcional.

dimarts, 20 d’octubre del 2009

Universitat de Nova York

A l'ampla vorera davant la porta de la universitat
hi ha una dona vella en una cadira de rodes.
El metge li ha manat de seure allà
a fi que el corrent de nois i noies joves
la banyi dia a dia com si prengués
les aigües.

Iehuda Amikhai
(traduït per Manuel Forcano)

dissabte, 17 d’octubre del 2009

Blues

En una habitació minúscula hi ha un noi prim assegut al llit. Du unes ulleres immenses. Ha tancat la porta i després ha apujat el volum del tocadiscs. Avui és Muddy Waters però podria ser John Lee Hooker, Albert King, Howlin Wolf, Sonny Boy Williamson II, Slim Harpo, BB King, Elmore James, Robert Johnson, o Jimmy Reed. Noms que només de pronunciar el traslladen d'un pis amb aluminosi de la Zona Franca a una cabana de fusta de Mississipí. És l'any 1987 i ningú no escolta això que el noi fa poc que ha descobert. Es diu blues. I no està de moda.
Vint-i-dos anys després, apuja el volum del tocadiscs i torna a estar sol amb Muddy Waters i amb la música més honesta que hi pot haver. Es diu blues. I no està de moda.

Barbara Lynn

Sense paraules.


Antics contra moderns 5

Es pot fer bona literatura en un portàtil? És clar. Però una màquina d'escriure és una altra cosa (i si és Underwood...).

dijous, 15 d’octubre del 2009

La importància d'un bon regal

Quan tenia quatre o cinc anys l'Albert es va posar malalt. Res de greu, però va haver d'estar-se uns dies al llit. El seu pare, perquè el nen es distragués, li va regalar una brúixola. I el món de l'Albert va canviar: aquella agulla tancada i dominada per un impuls invisible va impressionar-lo profundament. Allà dins hi havia alguna cosa que no encaixava. Més tard el nen es va fer gran i es va fer famós per les seves teories sobre d'altres coses que tampoc no encaixaven. Va ser el regal del seu pare allò que el va animar a dedicar-se a la ciència? No ho sabrem mai. Ara: el senyor Hermann Einstein va fer bé regalant una brúixola al seu fill.

dimecres, 14 d’octubre del 2009

La breu ingenuitat de l'ésser

Llegir biografies d'artistes que admires és positiu. Sobretot perquè, si la biografia és seriosa, et fa adonar que una obra excepcional no ha d'implicar que, per força, el seu autor hagi de ser tal i com tu te l'imaginaves. Idealitzem i això no és bo. Isaac B. Singer. A Life de Florence Noiville fa pensar en l'absurd d'associar les qualitats d'una obra a les qualitats personals de qui la produeix. Ara: cal continuar llegint Isaac B. Singer amb el mateix delit que abans.

dilluns, 12 d’octubre del 2009

diumenge, 11 d’octubre del 2009

La nostàlgia de Zweig

Segurament hi ha molta gent que quan arriba a una certa edat es veu amb cor de parlar del món d'ahir. Zweig, però, reprodueix el seu món d'ahir de manera inigualable. Es diu que «sense conèixer el passat no podem entendre el present». S'hi pot afegir «si és que es pot conèixer i entendre res».

Unga, unga

A la tarda, a la botiga d’informàtica. «Hola, voldria un portàtil. Si em pots informar sobre els que teniu...» «Sí, és clar. Miri aquest d’aquí està molt bé.» I me n’explica moltes coses, però ho fa amb paraules que no entenc. Ni una. Jo vaig fent que sí amb el cap per dissimular, però no entenc ni una maleïda síl·laba del que m’està dient. Per distreure'm em fixo en les ulleres que porta (vermelles) i amb el curiós nas de punxa que té. És en «Jordi Pérez» perquè ho diu una etiqueta a la butxaca dreta de la camisa blau cel que du. La pronunciació de la a neutra no és el seu fort, no ha sonoritzat la essa d’«antivirus» davant d’«adequat» i, de tant en tant, fa servir paraules en castellà. I parla molt. I ràpid. El clatell em fa mal de tant fer que sí. Sí, sí. Entesos, doncs. Moltes gràcies. Ja està. Me’n vaig de la botiga amb un portàtil sota el braç. Faig cara de full en blanc. No sé perquè m’enduc aquest i no qualsevol altre dels que hi havia a la botiga, però mira.
Mentre camino Ronda de Sant Antoni cap amunt recordo que quan em vaig comprar el cotxe l'engominat venedor em van demanar si hi volia Blue Tooth i jo, que em vaig pensar que allò devia ser pasta de dents, vaig respondre que no, gràcies, per no haver de demanar que de què m'estava parlant.
Cada dia em sento més neanderthal. Acabaré passejant pel carrer amb un garrot, cridant «Unga, unga» i arrossegant la meva dona pels cabells. La duré a la nostra cova i farem foc fregant pedretes i la gent ens farà fotos amb els seus mòbils, ipods o Black Berries o amb l’última andròmina que haurà sortit que segur que tindrà connexió a internet i USB i MP27 i webcam i que, si et baixes un programa gratuït en PDF i l'instal·les al disc dur, et pentinarà i et rentarà els plats. I jo somriuré educadament.

divendres, 9 d’octubre del 2009

"No m'agrada"

La cosa acostuma a anar així:
Algú et pregunta com es diu una paraula en català. Imaginem-nos que la paraula en qüestió és adoquín. Tu, content que aquest algú s'interessi per dir les coses pel seu nom, respons satisfet: «llamborda». Aleshores l'algú fa cara de pomes agres i deixa anar un «mmm, no m'agrada» que invariablement et deixa estabornit. Perquè... què vol dir no m'agrada? Agradaria més adoquí? El gust té alguna cosa a veure en com s'anomenen les coses? Si a algú no li agrada cotxe en dirà piano?
I això només passa amb el català. Podem imaginar-nos la mateixa situació amb l'anglès, per exemple? «Com es diu sabata en anglès?», «Shoe», «No m'agrada.» I mira que shoe, ben pronunciat sona com a mínim curiós, oi? Doncs això. A mi sí que m'agraden, tant llamborda com shoe.

Sonet 116

A la unió de dues ànimes lleials
no admeto impediments. L’amor no és amor
si sofreix canvis amb els canvis temporals,
si, mancat de favors, es vincla al desfavor.

Ah, no: l’amor és com el sempre immòbil far
que mira les tempestes i mai no es desfigura.
És l’estrella polar de cada barca errant
el valor de la qual és desconegut, encara que en sapiguem l’altura.

L’amor no és la joguina del temps, ni que l’esclat
de rostre i llavis mori sota la seva falç.
No s’altera l’amor amb la fugacitat,
sinó que sobreviu fins als dies finals.

I si això és un error i em pot ser demostrat,
jo no he escrit mai, ni mai cap home no ha estimat.


William Xècspir
(traduït per Salvador Oliva)

dijous, 8 d’octubre del 2009

Otis Redding (1941-1967)

Si Sam Cooke és subtilesa i classe, Otis Redding és un huracà d'una força desbordant.

dimarts, 6 d’octubre del 2009

Brenton Wood

Una cançó per escoltar i ballar una vegada i una altra i una altra i una altra i...

La senyora Meyer i en Xècspir

Es veu que una senyora que es diu Stephenie Meyer ha guanyat cinquanta milions de dòlars (uns trenta-quatre milions d'euros) a partir d'haver escrit una obra que, per ser fins, qualificarem de mediocre.
Es veu, també, que a l'època d'en Xècspir una obra de teatre es pagava a sis lliures (a deu si qui te la comprava creia que era bona). Això, avui en dia, són aproximadament uns tres mil euros. Tres mil euros per un Hamlet, un Othello, un King Lear, un Macbeth, un Merchant Of Venice, un Romeo and Juliet? Sembla una broma.
Una comparació anacrònica? Potser sí.

dilluns, 5 d’octubre del 2009

Aparences

Tot sembla clar i en ordre,
els carrers i les voreres,
el llenguatge senzill dels semàfors,
un vent suau que passa,
a casa les habitacions tancades,
la roba plegada als armaris,
els llibres ben endreçats
i el verd calm dels arbres
enllà de la finestra.

Però si mires bé i t’acostes, al revés de les fulles
descobriràs manolls entrelligats de nervis
encrespats amb fúria i quasi elèctrics,
crits.

Manuel Forcano
Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...
Related Posts with Thumbnails

GIRONA

GIRONA