Obren la porta sigilosament. El nen encara dorm. Entren a l'habitació. Tanquen la porta. De puntetes, i sense fer gens de soroll, s'acosten al llit i l'envolten. S'esperen. Una bona estona, esperen. La porta es torna a obrir i entra el pare del nen. S'acosta al llit. Es mira el seu fill. Després mira els altres i, aleshores, aixeca la mà dreta i l'abaixa de cop. És el senyal. És el moment de despertar l'infant. Molt suaument, la cambra s'amara d'una melodia sublim; el flautista comença a refilar unes progressions dolces que ressonen a les parets de l'estança, a poc a poc, s'hi afegeixen les notes dels dos violinistes. Aleshores l'oboè interpreta la frase principal de la peça. Peça que acaba quan el nen s'incorpora al llit, es frega els ulls i mira al seu voltant. En aquest moment els músics fan una reverència i marxen de l'habitació. Quan n'han tancat la porta, el pare diu: «Bon dia, Michel» i obre les cortines. I així cada dia.
El nen és Michel de Montaigne, som a mitjan segle XVI i d'aquesta manera és com el seu pare ha decidit que cal despertar-lo cada dia des que algú li ha dit que és perjudicial per al cervell tendre dels infants de desvetllar-los sobtadament i amb crits.
¿Michel de Montaigne es va convertir en l'assagista més important de la història perquè de petit el despertaven amb música? Segurament no. Ara, això sí: aquest nét de comerciants de peix i d'agents de canvi obria els ulls cada matí d'una manera molt més dolça que qualsevol príncep de l'època.
.jpg)
3 comentaris:
Que qualsevol príncep de l'època... i d'ara.
Com m'agradaria despertar-me així, i no amb un despertador (que cada cop més m'entren ganes de llençar-lo pel balcó)!
Que això va poder afectar al seu futur? No ho sé. Però si el que fem de petits ens ha de condicionar... molts genis no haurien aconseguit res veient els resultats que obtenien a l'escola.
I, per regla de tres... jo no parlaria amb ningú. No tot ha de dteerminar la nostra manera de ser o les nostres qualitats i aficions...
L.
Sí, el meu despertador, de vegades, també corre perill...
I qui deus ser, "L"...?
Què passa que ara vols imitar el meu "anonimat" però et quedes a mitges "L"?
I bé no sé ben bé si això va poder afectar el seu futur perquè encara no acaba d'estar clar si realment existeix una relació entre escoltar música clàssica de petit i la intel·ligència, però en tot cas sí que li va afectar en una cosa: no es llevava estressat, que molta gent pagaria per a poder-ho fer. O no?
Anna (vinga va, ja que tu no poses el teu nom almenys el posaré jo).
Publica un comentari a l'entrada