Els fets: l’any 1886 Vincent Van Gogh va comprar unes botes en un mercat de París; poc després, va pintar vuit quadres protagonitzats per unes botes.
La resta: a «L’origen de l’obra d’art» (1935), Martin Heidegger posa com a exemple un d’aquests quadres per a descabdellar-ne una anàlisi fenomenològica —que, és clar, prescindeix del tot de la biografia de l’artista— per explicar la relació entre art i realitat. Segons Heidegger, les botes dels quadres pertanyien a una camperola (el fang i el desgast indicarien que no són de l’artista). L’observació del filòsof, ho vulgui o no, es converteix, doncs, en una narració. Trenta-tres anys després, l’historiador de l’art Meier Schapiro (1904-1996) escriu «La natura morta com a objecte personal», obra en què contradiu Heidegger i afirma que les botes eren de Van Gogh. Schapiro es basa en dades biogràfiques (cartes de Van Gogh al seu germà Theo i el testimoni de Gauguin) per acabar interpretant aquests quadres com una mena d’autoretrat que representa l’analogia entre la vida al camp i la de l’artista.
Més enllà de la interpretació biogràfica o fenomenològica d’una obra d’art, el que segurament s’amaga darrere de la protesta de Schapiro és la ideologia que Heidegger professava durant l’Alemanya nazi (i, com que mai no se’n va desdir, durant la resta de la seva vida). Les botes de la pagesa, plenes de fang i desgastades encaixaven en la idea del Blut und Boden («sang i terra»), directament relacionada amb conceptes com el de espai vital, típics del nacionalsocialisme agrari.
Heidegger va escriure: «[...] el món espiritual d’un poble no és la superestructura d’una cultura ni tampoc un arsenal de coneixements i valors que es poden fer servir, sinó que és el poder de conservació més profund de les seves forces de terra i de sang, en qualitat de poder d’emoció més íntim i poder de sotrac més vast de la seva existència.» No sabem si les botes eren de Van Gogh o no. Ara, creiem que les reserves de Schapiro són ben raonables.